En els deu segles anteriors hi havia hagut nombrosos dialectes grecs, que es diferencien en detalls fonètics i morfològics, però eren mútuament intel·ligibles, i a partir de finals del segle iv aC, progressivament el grec va aconseguir un alt grau d'unitat, tot i delimitar-ne uns grups dialectals, dels quals els mateixos grecs eren conscients. Les classificacions dels estudiosos moderns modifiquen de diverses maneres les classificacions fetes pels antics, però encara les conserven com a base.[4]
Elgrec àtic fou parlat aAtenes i els seus voltants, estava relacionat amb eljònic.[5] El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgicsÈsquil,Sòfocles iEurípides, el poeta còmicAristòfanes, els historiadorsTucídides iXenofont, el filòsofPlató i els oradorsLísies,Demòstenes iEscairis.
Aparentment, es va estendre originàriament des de laGrècia continental a través de l'Egeu durant l'etapa de lesinvasions dòriques, al voltant delsegle XI aC.[6] Cap al final de l'edat fosca grega alsegle viii aC, laJònia pròpiament dita la formaven la costa occidental de l'Àsia Menor i les illes deQuios iSamos. El grec jònic es parlava també a les illes de l'Egeu central i a la gran illa d'Eubea, al nord d'Atenes. Aviat s'estengué, gràcies a la colonitzaciójònica, cap a àrees del nord de l'Egeu, elmar Negre i elMediterrani occidental.
Se sol dividir el dialecte jònic en dos períodes principals: el grec jònic vell i el grec jònic nou. El punt exacte de transició se'n desconeix, però una bona aproximació seria el600 aC.
L'eòlic es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa deLesbos, aTessàlia iBeòcia. Com adialecte de la llenguagrega antiga, l'eoli ogrec eòlic designa un grup de subdialectes arcaics parlats aLesbos,Beòcia i altres parts de Grècia. Va tenir una breu hegemonia paral·lela a la deTebes durant elsegle iv aC i fou llengua culta (Safo iAlceu de Mitilene la van usar en els seus poemes) durant un temps.
És possible que els seus parlants pertanyessin a la segona (és a dir, l'aquea) onada migratòria d'hel·lens des de les planes de l'Europa central (o segons altres teories, des del que ara ésUcraïna) cap al que va ser la seva terra. El dialecte eoli presenta molts arcaismes en comparació amb altres dialectes grecs com ara eljònic-àtic, eldòric, elgrec nord-occidental i l'arcadoxipriota; però també moltes innovacions.
En general s'accepta que el grec dòric es va originar a les muntanyes de l'Epir, al nord-oest deGrècia, l'assentament originari delsdoris. Es va estendre cap a les altres regions durant la invasió dòrica (al voltant del1150 aC) i les colonitzacions que la van seguir. La presència d'un estat dòric (laDòrida) a la Grècia central, al nord delgolf de Corint, va originar la teoria que el grec dòric tenia l'origen a la Grècia nord-occidental o potser més enllà delsBalcans. Tot i això, continua sense saber-se on era exactament el límitprehistòric, i si incloïa els anticsmacedonis.
Elgrec nord-occidental està relacionat, i a vegades identificat, amb el dòric. És tan sols una distinció nominal, ja que si el primer s'ha de considerar part del segon, o el segon del primer, ambdós formen part d'un sol "grec occidental". En qualsevol cas, els subdialectes i la seva agrupació no varien.
El nord-occidental es distingeix del dòric per dues característiques generals:
eldatiu plural de la terceradeclinació es fa en-οις en comptes de en-σι.
Se'n té coneixença només a partir d'inscripcions. A Xipre s'escrivia amb elsil·labarixipriota.
Va mantenir moltes característiques del micènic, que es van perdre en altres dialectes clàssics, com ara el so/w/. La lletraϺ s'usava només a Arcàdia fins alsegle vi aC.
L'antic macedoni era la llengua dels anticsmacedonis. Es parlava aMacedònia durant el primer mil·lenni aC. A partir delsegle v aC va ser gradualment desplaçada pelgrec comú de l'època hel·lenística. Encara no és clar si era undialecte del grec, una llengua germana o unallengua indoeuropea propera tant a aquest com a les llengües tràcies i frígies.
El coneixement que tenim de la llengua és molt limitat, car no es conserven texts que es puguin considerar irrefutablement escrits en antic macedoni, encara que s'ha pogut compilar un corpus d'unes 150 paraules i 200 noms propis autènticament macedonis de fonts antigues, principalment inscripcions en monedes i el glossari d'Hesiqui d'Alexandria, del segle v. La majoria se'n poden identificar com a gregues, però algunes no són fàcilment reconciliables amb lafonologia estàndard del grec. Les 6.000 inscripcions macedònies que han sobreviscut estan escritesc en dialecte àtic.
Elkatadesmos (defixio, encanteri o maledicció inscrita) trobat aPel·la el1986, un text escrit en una variant característica delgrec dòric i datat entre principis i mitjan segle iv aC, s'ha usat com a argument que l'antic macedoni era un dialecte delgrec nord-occidental, que formava part dels dialectes dòrics.[7] Abans que es descobrís, s'havia proposat que el dialecte macedoni era una forma antiga de grec, parlada en la mateixa època que el dòric pròpiament dit.[8]
[ŋ] es produïa com unal·lòfon de/n/ que es va utilitzar abans de les velars i com un al·lòfon de/ɡ/ abans de les nasals./r/ probablement no tenia veu quan la paraula era inicial i geminada (escritaῥ iῥῥ)./s/ es va assimilar a[z] abans de les consonants sonores.
Les vocals i diftongs grecs arcaics i clàssics variaven segons el dialecte. Les taules següents mostren les vocals de l'àtic clàssic en l'IPA, aparellades amb les lletres vocals que les representen en l'alfabet jònic estàndard. L'anterior alfabet àtic antic tenia certes diferències. El grec àtic del segle v aC probablement tenia 5 vocals curtes i 7 llargues:/a e i y o/ i/aː eː ɛː iː yː uː ɔː/.[9] La longitud de la vocal era fonèmica: algunes paraules es distingeixen entre si per la longitud de la vocal. A més, l'àtic clàssic tenia molts diftongs, tots acabats en/i/ o/u/; aquests es comenten tot seguit.
En l'ortografia estàndard del grec antic, les vocals llargues/eː ɛː uː ɔː/ (escritesει η ου ω) es distingeixen de les vocals curtes/e o/ (esclatε ο), però els parells llargs i curts/a aː/,/i iː/ i/y yː/ s'escriuen cadascú amb una sola lletra,α, ι, υ. En gramàtiques, llibres de text o diccionaris,α, ι, υ de vegades es marquen ambmàcrons (ᾱ, ῑ, ῡ) per indicar que són llargs, obreus (ᾰ, ῐ, ῠ) per indicar que són curts.
Per als accents, la longitud de les vocals es mesura enmores: les vocals llargues i la majoria dels diftongs compten com a dues mores; les vocals curtes i els diftongs/ai oi/ en determinades terminacions, en compten com una. Una vocal d'una mora es podria accentuar amb to agut, però les vocals de dues mores es podrien accentuar amb to descendent o creixent.[10]
La literatura grega més antiga de la qual es té constància (atribuïda aHomer i datada del segleVIII oVII aC) no es va escriure en dialecte àtic, sinó en velljònic. Atenes i el seu dialecte van romandre en un relatiu segon pla fins que els seus canvis constitucionals van portar-la a la democràcia el594 aC, l'inici del període clàssic i el creixement de la influència atenenca.
Lleugerament conegudes per ser més tècniques i legals són les obres d'Antifont,Demòstenes,Lísies,Isòcrates d'Atenes i molts altres. El grec àtic del filòsofAristòtil (384-322 aC), el mentor del qual era Plató, data del període de transició del grec clàssic a la koiné.
Actualment les persones que estudien grec antic normalment comencen amb eldialecte àtic de l'època clàssica, i després, segons els seus interessos, passen o bé a la koiné de l'època hel·lenística, alNou Testament i altres escrits delcristianisme primitiu, o bé algrec homèric per a llegir Homer i altres obres mestres del grec antic.
Unostracon de la democràcia atenenca per "Temístocles, fill de Neocles". Les dues lletres finals deTEMISTOCLES està enbustròfedon i laΕ s'usa tant per a /e/ llarga com curta, és a dir, usa l'alfabetepicòric.
L'alfabet àtic clàssic estava format per les 24 lletres (majúscules) habituals de l'alfabet grec:Α, Ε, Η, Ι, Ο, Υ, Ω com a vocals iΒ, Γ, Δ, Ζ, Θ, Κ, Λ, Μ, Ν, Ξ, Π, Ρ, Σ, Τ, Φ, Χ, Ψ com a consonants.
Les primeres formes de grec escrit no usaven l'alfabet grec tal com es va conèixer més tard, sinó elsil·labari, conegut com alineal B, en el qual cada signe representava una consonant i una vocal unides. Es desconeix quan es començà a usar per primer cop l'alfabet clàssic grec. Se sap que com a mínim en elsegle viii aC ja s'emprava de manera habitual, i per llavors ja s'havia dividit en una versió oriental i una d'occidental, de les quals respectivament provenen l'alfabet grec posterior i els alfabetsetrusc illatí. El que avui s'anomenaalfabet grec va ser originàriament l'alfabet fenici que es va manllevar per a lletrejar paraules gregues, usant algunes de les consonants semítiques originàries (àlef > alfa, het > eta, 'ayin > òmicron) per a representar vocals gregues. Aquesta creació d'autèntiques vocals escrites va ser la contribució més revolucionària dels grecs al desenvolupament de l'alfabet.
A mesura que la utilitat de l'alfabet es va fer evident, es van anar usant varietats locals (a cops anomenadesepicòriques). Al principi l'alfabet àtic no distingia entre vocals llargues i curtes (ε/η, ο/ω). No tenia laΨ ni laΞ, usavaΦΣ iΧΣ en el seu lloc respectivament. A les minúscules i laiota subscrita (una invenciómedieval) els faltava molt de temps per a aparèixer. Ladigamma (que ja no s'usava en el període clàssic) servia per a representar el so/w/.
Mentrestant, a l'altra banda de l'Egeu, a laJònia, sorgia una nova versió jònica de l'alfabet àtic. Distingia entreo llarga i curta, i va deixar d'usar l'eta per a marcar l'esperit aspre (el so/h/) i la usava per a crear el signe de l'e llarga, quedant l'èpsilon només per a la curta. La digamma es va deixar d'usar i van aparèixer laΨ i laΞ, portant l'alfabet àtic a la seva forma clàssica de 24 lletres.
Quan va arribar l'any403 aC, laciutat estat d'Atenes ja havia percebut la necessitat d'estandarditzar l'alfabet, de manera que aquell mateix any va adoptar l'alfabet jònic. Moltes altres ciutats ja ho havien fet.
Quan els ciutadans ordinaris de la Grècia antiga llegien inscripcions -o els educats, literatura-, el que veien eren les lletres majúscules de l'alfabet jònic. Quan van aparèixer (a l'edat mitjana) les lletres minúscules, les iotes subscriptes, els accents, les marques d'esperit suau i aspre i els signes de puntuació, ja feia alguns segles que els parlants nadius no havien produït escrits en grec àtic. L'antiga literatura àtica, tal com es publica avui, usa moltes d'aquestes característiques més modernes. Els lectors moderns mal informats poden pensar que el que veuen a la pàgina és el sistema d'escriptura exactament com els antics grecs l'usaven a l'antiga Grècia, però en realitat és grec antic tal com el van transcriure elsescribesromans d'Orient medievals.
_en.svg%26amp%3blang%3dca)
.png)
