Napoleó va tornar mentre elCongrés de Viena estava reunit. El 13març, set dies abans que Napoleó arribés a París, els poders al Congrés de Viena el van declarar fora de la llei, i el 25marçÀustria,Prússia,Rússia i elRegne Unit, les quatre grans potències i membres clau de la Setena Coalició, es van comprometre a posar 150.000 homes cadascun al camp per acabar amb el seu govern.[5] Això va establir l'escenari per a l'últim conflicte de lesGuerres Napoleòniques, la derrota de Napoleó a labatalla de Waterloo, la segona restauració del regne francès, i l'exili permanent de Napoleó a la llunyana illa deSanta Helena, on va morir el maig de 1821.
El31 de març de1814, París és ocupada per les tropes aliades de lasisena Coalició, i l'11 d'abrilNapoleó Bonaparte és exiliat a l'illa d'Elba pelTractat de Fontainebleau (1814).Lluís XVIII va poder aconseguir el tron poc després pelTractat de París[6] amb el suport de l'antic ministre d'afers exteriors de NapoleóTalleyrand, el qual, però, va obligar-lo a establir una constitució escrita, dita la Carta Atorgada, on garantís l'existència d'un parlament bicameral amb una cambra alta en part hereditària i en part nomenada pel rei (Cambra dels Pars), creada segons el model de laCambra dels Lords britànica, i una cambra baixa dita Cambra de Diputats, elegida mitjançant unsufragi censatari. També va permetre una llibertat d'expressió més gran que la que havia permès Napoleó.
Tanmateix, els esforços de Lluís XVIII per a revertir els resultats de laRevolució Francesa el van fer impopular,[7] sobretot després que el seu favorit, el reialista intransigentPierre Louis Jean Casimir de Blacas, assolís una posició dominant al Consell Reial, esdevenint una mena de primer ministre; Blacas era rebutjat per la seva política d'afavorir persones lligades a l'Antic Règim. El govern francès, partidari de la monarquia, ràpidament va anul·lar la promesa que li havien fet a Napoleó de pagar-li una pensió i circulaven rumors sobre que deportarien Napoleó aSanta Helena o lesAçores. Napoleó I, aleshores, decideix de tornar al continent per tornar a agafar el poder.
El 12 de febrer de 1815Fleury de Chaboulon, va desembarcar aPortoferraio i va presentar a Napoleó un estat alarmant del país, a punt d’explotar. L'emperador se sent preparat, amb la intenció de repetir la seva precipitada sortida d'Egipte el 1799, quan, eludint la vigilància anglesa, va desembarcar a Fréjus i va arribar a París per executar elCop d'estat del 18 de brumari.[8]
1 de març de 1815: Napoleó i un miler de soldats, la majoria del regiment degranaders de laVieille Garde i un esquadró des polonesos exiliats amb ell, desembarquen a la platja deGolfe-Juan (Valàuria)[9] i arriben, a última hora, a la població deCanes. Aquest episodi també es coneix com:la invasió d'un país per un sol home. Es dirigí pujant pels Alps fins a Grenoble evitant la vall del Roine, un coll d’ampolla considerat massa reialista.
7 de març: Arriba a laMure i entra aGrenoble al crit de «Visca l'Emperador».
L'exèrcit enviat perLluís XVIII de França per a detenir-lo l'acull, en canvi, com un heroi. El mariscalMichel Ney, que havia jurat a Lluís XVIII de portar-li Napoleó dins una caixa de ferro, quan es troba amb ell aAuxerre s'inclina davant Napoleó (cosa que li valdrà ser executat per traïció en laSegona Restauració[10]). A tot arreu, camperols i obrers, també burgesos, aplaudeixen i els regiments es manifesten.[8]
La nit del 19 de març Lluís XVIII fuig per exiliar-se a cap a Beauvais amb la seva cort, la seva casa militar i els seus ministres escortat pel duc de Berry i el mariscal Marmont sense que Napoleó, de moment, se n'assabentés.[11] Napoleó arriba a París i va tornar al palau de les Tuileries, en un episodi conegut com el «Vol de l'Aigle» (vol de l'àguila), inspirat en unes poètiques paraules de Napoleó sobre el vol d'una àguila fins a la catedral deNotre-Dame de París. Els intents de restaurar la monarquia tradicional francesa en el període dels cent dies van resultar infructuosos.
ElDuc d'Angulema va reclutar una petita força armada però aValence aquesta es va desfer enfront de les tropes comandades perEmmanuel de Grouchy, que el capturà,[12] i el 9 d'abril signaren un conveni rebent el perdó de l'emperador.
Els monàrquics deVendée que es van rebel·lar van ser un problema greu, però França, en general, accepta la tornada de Napoleó però hi va haver alguns aldarulls al departament de la Vendéé i al d'Aveyron, per exemple. Napoleó tracta de mantenir la coalició que tenia abans del seu primer exili, ja que les forces coaliades sumades eren superiors a la dels seus contraris.
El dia 13 de març de 1815, sis dies abans de l'arribada de Napoleó a París les potències delCongrés de Viena el declararen fora de la llei. Quatre dies més tard, elRegne Unit,Rússia,Àustria iPrússia es varen comprometre a aportar 150.000 homes al combat per acabar amb ell.
L'emperador es trobava pressionat per tots els fronts davant la necessitat de presentar-se com un sobirà nacional. En el seu camí cap a París Napoleó havia fet moltes promeses de reforma i d'un govern constitucional i el temps s'acabava perquè a Viena, les potències van renovar el pacte de Chaumont del 8 de març de 1814, que els comprometia a reprendre la guerra.[8] Si volia complir aquestes promeses primer havia d'acabar amb el temor que ell mateix provocava en les grans potències del moment.
A França bufa un vent revolucionari que evoca els temps marcials de la pàtria en perill d’extinció. Les idees jacobines tornen a estar en vigor, però la dificultat principal era laconstitució. El 13 de març de 1815 un edicte de Napoleó a Lió va dissoldre les cambres parlamentàries ordenant la convocatòria d'una convenció massiva a nivell nacional, coneguda com «Camp de Maig», que va tenir lloc l'1 de juny de 1815, amb el propòsit de modificar la constitució de l'Imperi napoleònic, que va estar a càrrec deBenjamin Constant.
La resultantActe additionel que suplia a les constitucions de l'Imperi concedia a França una cambra hereditària de Parells i una cambra de representants elegida pels «col·legis electorals» de l'Imperi, els quals comprenien a una centèsima part dels ciutadans de França. Com Chateaubriand va remarcar, en referència a la Carta Constitucional de Luis XVIII, la nova Constitució, la Benjamina, com era sobrenomenada aquesta, no era sinó una carta millorada. El seu estat incomplet disgustava als liberals; només garantia 1.532.527 vots en el plebiscit, menys de la meitat que en els plebiscits durant elConsolat. Tota la mostra d'entusiasme en el Camp de Maig no podia amagar el descontentament pel pobre compliment de les promeses fetes a Lió.
Posteriorment es van presentar noves ofenses, i Napoleó va advertir en el seu últim comunicat que no s'embranquessin en subtils discussions mentre l'enemic cridava a les portes. El 12 de juny Napoleó es dirigiria a la frontera nord. El seu esperit es va animar amb la perspectiva d'unir-se de nou amb el seu exèrcit.
Al seu retorn,Napoleó va reorganitzar l'exèrcit per enfrontar-se als seus enemics, convocant tots els homes en excedència, tots els antics soldats i lalleva de 1814. Uns 200 batallons de la Guàrdia Nacional va donar una força de 120.000 homes. S'ordena l’organització de 6.000 artillers de la guàrdia costanera i la creació de 20 regiments d'infanteria de marina. Lacavalleria es reforça amb 12.000 cavalls presos i pagats en efectiu a la gendarmeria. En deu setmanes, Napoleó va reunir 290.000 tropes actives i 220.000 tropes auxiliars.[13]
Tot i les pèrdues dels anys anteriors es disposava 150.000 rifles nous i 300.000 per a recanvis o per a reparació, i un gran nombre de tallers d'armes, establerts a París, subministraven 1.500 rifles al dia i, abans de l'1 de juliol, havien de lliurar de 3.000 a 4.000. Totes les fàbriques d'armes de l'Imperi havien duplicat les seves produccions. L'exèrcit estava generalment mal vestit.
Establert a la capital, els veterans de les anteriors campanyes van acudir a la seua crida, començant novament l'enfrontament contra els aliats. El resultat va ser lacampanya de Bèlgica, que va concloure amb la derrota a labatalla de Waterloo el18 de juny de1815.[11]
Després de la derrota a Waterloo, Napoleó arribà a París pensant encara a resistir però l'ambient en les cambres i en l'opinió pública ho impedí i Napoleó no va dissoldre les cambres parlamentàries ni va declarar la dictadura. El 22 de juny Napoleó abdicava en favor del seu fillNapoleó II (el conegut comRei de Roma i que mai va arribar a regnar), qui es trobava a Àustria. El25 de juny va rebre de Fouché, el president del recent govern provisional, la insinuació d'abandonar París. Napoleó aleshores es va retirar aMalmaison, l'antiga casa deJosephine, quan els prussians s'hi acostaren marxà aRochefort, des d'on esperava marxar als Estats Units. El 3 de juliol, París es va rendir als exèrcits de la coalició.Lluís XVIII va tornar a la seva capital per segona vegada, cinc dies després,[11] i l'emperador no va arribar a Amèrica, ja que va ser capturat i enviat a l'exili de l'illaSanta Helena, on hi passà la resta de la seva vida.
Després del retorn del rei Lluís XVIII al poder després dels Cent Dies, els simpatitzants de laRevolució Francesa, els republicans, els bonapartistes i, en menor mesura, elsprotestants, van patir la persecució,[14] i diversos centenars van morir per multituds enutjades o van ser executats després d'un judici ràpid enconsells de guerra.[15] Els ultra-reialistes, molts dels quals acabaven de tornar de l'exili, estaven organitzant una contrarevolució contra la revolució francesa i també contra la revolució de Napoleó, i a tot el Migdia (aProvença,Avinyó,Llenguadoc i molts altres llocs), el Terror Blanc va fer furor amb una ferocitat implacable. Els reialistes van trobar en la voluntat dels francesos de desertar del rei una nova prova de la seva teoria que la nació estava brescada de traïdors i van utilitzar tots els mitjans per buscar i destruir els seus enemics. El govern era impotent o no estava disposat a intervenir.
↑Hi ha diferents Històries referents a les dates delsCent dies; Un altre període popular és des de l'1de març, quan Napoleó I va desembarcar a França, fins a la seva derrota a Waterloo el 18de juny.
↑Lluïs XVIII va fugir de París el 19de març.[3] Quan va entrar a París el 8 de juliol, el comte Chabrol, El prefecte del departament del Sena, acompanyat de l'òrgan municipal, es va dirigir a Lluís XVIII en nom dels seus companys, en un discurs que començava «Senyor, —Han passat cent dies des de vostra majestat, obligat a arrencar-vos del vostre estimat. afectes, et va deixar capital entre llàgrimes i consternació pública...".[4]
Dominique de Villepin,Les Cent-Jours : ou l'esprit de sacrifice, Perrin, 2001.ISBN 2-262-01397-7 Comprend une chronologie détaillée et une abondante bibliographie.
