Ungoh (xinès simplificat: 号;xinès tradicional: 號;pinyin: hào; japonès:gō; coreà:ho; vietnamita:hiệu) és unpseudònim, onom de ploma, usat per artistes de l'Àsia oriental, i que de vegades canvia. La paraula i la idea de fer servir un pseudònim es va originar a laXina, i després es va popularitzar en altres països de l'Àsia oriental, especialment alJapó iCorea.
En alguns casos, els artistes adoptaven diferentsgoh en diferents etapes de les seves carreres, normalment per senyalar canvis importants en les seves vides. Un exemple típic n'és el cas deTang Yin, de ladinastia Ming, que va tenir més de deu pseudònims. Un exemple de cas extrem al Japó n'és el d'Hokusai, que només en el període del 1798 al 1806 no en va tenir menys de sis.
Aquesta forma la va utilitzar per primera vegadaLi Bai, un famós poeta de l'època de ladinastia Tang.
El primergoh d'un artista de xilografiesukiyo-e li venia donat normalment pel cap de l'escola (un grup d'artistes i aprenents amb un mestre), en la qual havia estudiat inicialment; aquestgoh normalment incloïa una de les síl·labes delgoh del mestre.
Amb això, sovint es pot seguir quina era la relació entre els artistes, especialment en els últims anys, quan sembla que era bastant sistemàtic (sobretot en l'escola Utagawa) que la primera síl·laba delgoh del deixeble fos l'última síl·laba delgoh del mestre.
Així, un artista anomenatToyoharu tenia un alumne anomenatToyohiro, el qual, per la seva banda, tenia com a deixeble al famós paisatgistaHiroshige.
Un altre que va estudiar amb Toyoharu va ser el cap principal de l'escola Utagawa,Toyokuni. Toyokuni tenia uns deixebles anomenatsKunisada iKuniyoshi. Kuniyoshi, per la seva banda, tenia un alumne,Yoshitoshi, entre els deixebles del qual hi havia Toshikata.
En algunes escoles, elgoh de la majoria dels més veterans s'adoptava quan el mestre moria i el deixeble en cap assumia el seu lloc. Potser com a senyal de respecte, els artistes podien prendre elgoh d'un artista anterior. Això fa que en sigui difícil l'atribució. El segell del censor ajuda a determinar la data d'un gravat en particular. L'estil també és important. Per exemple, Kunisada, després de canviar el seugoh pel de Toyokuni, va començar a signar els seus gravats amb el segell allargat amb forma detoshidama ('La joia de l'any nou') ovalat de l'escola Utagawa, un cartutx poc usual amb una ziga-zaga a l'angle superior dret. Els seus successors van seguir aquesta pràctica.
En l'escriptura moderna, una xifra romana identifica un artista en la seqüència d'artistes que han usat ungoh. Així, a Kunisada I també se'l coneix com aToyokuniIII, perquè va ser el tercer artista que va signar amb aquestgoh.