Gofrar (del fr.gaufrer), és una paraula d'origenfrancès adaptada a la terminologiatècnica de lesarts gràfiques, en concret, dels tallers d'enquadernació.[1] Encara que també s'utilitza com a terme en altres objectes més enllà del camp del document gràfic.
És l'acció d'estampar en sec i amb calor sobre unpaper,cuir, o altres materials un motiu prèviament treballat, que un cop enretirat, donarà una sensació de relleu o de buit sobre l'objecte receptor de la pressió. Aquest efecte ornamental producte de la compressió l'anomenem gofrat o relleu en sec (del fr.Gaufrage).[2][3]
El gofrat oestampació en sec, com a mètode de reproducció d'un motiu a partir d'una superfície en principi tallada, es va comença a utilitzar a l'arxipèlagjaponès des de finals delPeríode Heian (794-1185); constància d'això són lesimpressions dekarasuris[4] realitzades pels monjosbudistes japonesos en tacs fusta (xilografies).[5]
A occident, els primers gofrats, es remunten als treballs fets sobre cuir. Aquesta tècnica arriba a través de l'Al-Andalús i de la cultura islàmica. És utilitzada amb ferros amb motius geomètrics estampats en calent sobre el cuir, ricament ornamentat, anomenatcordovà. En paral·lel van apareixent altres tipologies demobiliari, folrats amb cuir i amb gofrats.[6]
Va tenir especial importància en l'enquadernació de llibres àrabsmedievals en pell. Destacà el gofrat amb or, d'origensirià que a través deCòrdova va ser portada aNàpols pels reis de lacorona d'Aragó, adquirint aItàlia importància especial en l'enquadernació, figurant en els inventaris del reiMartí I d'Aragó i d'Alfons V «amb empremtes d'oripell».[7]
Durant els seglesXV iXVI, elgofrat ja pròpiament dit -l'aplicat amb rodes- té gran difusió fins a l'auge deldaurat que el va relegar a segon terme en l'enquadernaciófrancesa, però que va continuar sent molt utilitzat a la zona d'Alemanya.[2]
L'estampació en sec sobre paper aEuropa, no es va desenvolupar fins més tard. Els primers intents van aparèixer per realitzarsegells impresos (Siegeldruck), es creu que per la regió de l'alt Rin (Haut-Rhin); enllà pel 1460. SegonsOllive Thomas Mabbott, en un principi aquests segells s'haurien aconseguit pressionant paper humit sobre una forma en relleu, fent que aquest penetres en els buits delmotlle. Però per relleus més pronunciats es creu que van utilitzarpolpa de paper ocartó pedra. Durant els següents segles, els gofrats es van anar complicant en el nombre d'elements en relleu i van incorporant colors als relleus.[8]
Al segle xvii, aAnglaterra es comencen a realitzar gofrats amb diferents xilografies, just al mateix temps que al Japó començaren a utilitzar una tècnica molt similar, on es barrejaven elements amb relleu amb colors de forma molt efectista.[9][8]
Ja avançat el segle xix en el cap de l'enquadernació hi haurà un ressorgiment del gofrat amb el moviment originat a alemanya delromanticisme. Durant aquest segle, l'estampació en relleu, fonamentalment, ja és aplicada amb planxesmetàl·liques.[2] EL seu ús va tindre també gran difusió amb l'aparició d'estampes, reproduccions d'obres d'art religiós, i amb motiu de la realització detimbrats alsdocuments legals per evitar la seva falsificació.
A finals d'aquest segle i durant el s. XX serà una tècnica més explotada en el camp de l'experimentació artística, amb l'ús de nous i diversos materials: des del guix, de les “gipsografies” dePierre Roche, passant per les exploracions espacials de la impressió deMauricio Dumont,l'Atelier 17,Borís Margoi els seus experimentant ambcel·luloide retallat, o unHarold París amb les seves impressions amb resines epoxi (“epoxy prints”). D'altres comGeorges Braque,Omar Rayo iJac Youngerman van preferir utilitzar mètodes més tradicionals.[10]
S'utilitzen segons l'efecte que es vol aconseguir i es basen en els mateixos principis bàsics. Motiu, una matriu i control de la pressió.
Gofrats amb tacs de fusta tallada, característic de la gràfica japonesa.
L'obtenció del gofrat amb una tècnica calcogràfica com latalla dolça. Es realitza comprimint el paper humit i provocant que per la pressió d'una premsa amb cilindres, aquest s'enfonsi en els buits d'una placa no entintada. El paper transformat per aquesta compressió mostra la imatge en relleu definida per un lloc de llums i d'ombres.
Es necessita l'ús de dos motlles, plans o cilíndrics sobre els que es grava en buit un, i l'altre amb relleu, es dibuixen els ornaments desitjats per ser reproduïts en paper, cuir,tela o una fulla de metall.[11]
En el cas del cuir, prèviament també deu estar humit, i l'estampació en sec te que tindre una calor controlada. En un principi per mitjà de ferros de mà on aniran on anaven el motiu, rodes, paleres, però també amb planxes gravades. En el cuir s'aconsegueixen crear uns motius d'un color torrat, i amb baix relleu.[12] Com amb el cas del daurat es té prèviament que preparar la pell, però només humidificant-la, si no es podria cremar.[2]
Amb àcids o mordents, per al mètode de reproducció calcogràfica de les matrius o planxes, per aconseguir uns gofrats més pronunciats. Amb més mordent, s'utilitzen materials per al motlle més resistents als àcids, quedant més pronunciada la part lliure de reserves.[13]
L'efecte de grofat es nota més en papers més llisos i d'alt gramatge, la pressió deurà ser més forta quan s'estampa en planxes obtingudes amb altres tècniques calcogràfiques. Això es fa augmentant la pressió del tòrcul o col·locant cartons sota la planxa.
També es pot realitzar la planxa col·locant elements sobre la placa, o sigui, creant el motiu amb gruixos afegits a sobre a tall decollage. D'això resulta un gofrat menys exagerat que el del buit de la planxa i no té les mateixes possibilitats de modelatge que amb una premsa hidràulica. Però es crea un gofrat satisfactori.[10]
