Elgnosticisme és unareligiósincretista que es va originar alsegle I a partir d'idees i sistemesfilosòfics i religiosos de l'època entre sectesjueves i cristianes[1] i es va desenvolupar al llarg delsseglesII iIII per tota la conca Mediterrània.[2] Prioritza elconeixementespiritual (gnosi) per sobre de l'autoritat i lestradicions.[3][4] Molts textos discuteixen els conceptes d'il·lusió iil·luminació i no sobre el pecat.[5] En general consideren que els humans sónànimes divines (i per tant, perfectes), creades per un déu perfecte, que viuen en un cos i un món material que és imperfecte, ja que ha estat creat per un altre déu que és més proper però no és perfecte.[6]
El gnosticisme se sol dividir en tres períodes. El primer, contemporani als evangelis, prové d'una reinterpretació dels ensenyaments cristians. Es creu que el seu apogeu podia ser al segle ii,[7] on s'inicia el segon període amb un auge de textos i discussions. Al tercer període, a finals del segleII i inicis del segle iii, es produeix la seva declaració com aheretgia i s'inicien les confrontacions teològiques més fortes. Sembla que a partir delsegleIV aniria disminuint el nombre de gnòstics, al temps que les seves idees anaven influint a altres moviments depensament, com elmaniqueisme, elmarcionisme o elbogomilisme.
Durant segles, la majoria dels coneixements acadèmics sobre el gnosticisme es van limitar als escrits antiherètics de figures cristianes ortodoxes comIreneu de Lió iHipòlit de Roma. Hi va haver un renovat interès pel gnosticisme després del descobriment el 1945 de labiblioteca Nag Hammadi d'Egipte, una col·lecció de textos cristians i gnòstics rars, incloent l'Evangeli de Tomàs i l'Apòcrif de Joan. Elaine Pagels ha observat la influència de fonts deljudaisme hel·lenístic,zoroastrisme iplatonisme en els textos de Nag Hammadi.[5] Des de la dècada de 1990, la categoria del gnosticisme ha estat sotmès a un escrutini creixent per part dels estudiosos. Un d'aquests problemes és si el gnosticisme s'ha de considerar una forma decristianisme primerenc, un fenomen interreligiós o una religió independent. Anant més enllà, altres estudiosos contemporanis com Michael Allen Williams[8] i David G. Robertson[9] es qüestionen si "gnosticisme" encara és una categoria històrica vàlida o útil, o si, en canvi, era simplement un terme tècnic d’heresiòlegsproto-ortodoxes per a un grup dispar de grups cristians contemporanis.
El gnosticisme antic va ser durant segles conegut únicament mitjançant els seus detractors. L'any1945 fou descoberta una biblioteca demanuscrits gnòstics aNag Hammadi (Egipte), traduïda completament l'any1977, que ha permès un millor coneixement de les seves doctrines.
Pels cristians, el gnosticisme és unamísticasecreta de lasalvació, en què es fonen creences orientalistes i idees de la filosofia grega, principalmentplatòniques. La relacionen amb lamaçoneria, que també rebutgen. Alguns diuen que el gnosticisme fou fundat perSimó Mag, nom que apareix en elNou Testament. El personatge més important en fouValentíd'Alexandria, que portà aRoma una doctrina gnòstica intel·lectual. A Roma tingué un paper actiu en la vida pública de l'Església i el seu prestigi fou tal que se'l tingué en consideració com a possiblebisbe de Roma.
Pau de Samòsata, autor d'una cèlebre heretgia sobre la naturalesa de Jesucrist.
Carpòcrates, que va concebre la idea de la llibertat moral dels perfectes, en la pràctica la manca total de regles morals.
Va gaudir d'una etapa d'un cert prestigi entre els intel·lectuals cristians. L'ampli rang moral del gnosticisme fou vist amb recel pel bisbe cristiàIreneu de Lió el declaràheretgia en el180 dC, parer que comparteix l'Església catòlica.
S'identifiquen dues estructures bàsiques del pensament gnòstic: les dues són estructures mitològiques que intenten explicar el problema del mal relacionat amb el procés de la creació.
Es desenvolupà aMesopotàmia, reflecteix un dualisme horitzontal associat al culte deZoroastre i posteriorment acabà en la forma gnòstica del maniqueisme. En aquest model la llum i l'obscuritat, els dos primers principis o deïtats, estan embolicats en una lluita decisiva. La llum brilla més enllà del seu propi àmbit, les partícules de llum foren capturades pel seu enemic, l'obscuritat. Per recuperar les seves partícules perdudes, la llum origina una sèrie de deïtats subordinades amb el fi de presentar batalla. De la mateixa manera, l'obscuritat es defensa amb la creació de deïtats inferiors. L'objectiu de la lluita és guanyar els éssers humans que porten les partícules de llum i alliberar-los de la presó d'aquest món, de manera que puguin tornar a l'esfera de la llum celestial.
Sorgí a l'àrea deSíria,Palestina iEgipte. Reflecteix un dualisme vertical molt més complex. En aquest sistema el principi fonamental és el bé, i la tasca dels pensadors gnòstics és explicar com emergeix el mal del principi singular del bé. El mètode emprat és la identificació de certa deficiència o error en el bé. La solucióvalentiniana al problema del mal és que el déu bo i el seu consort (el silenci) inicia el procés del naixement (o "emanen") d'una sèrie de deïtats en parella. L'última de les deïtats subordinades, generalment denominadaSofia o saviesa, és infeliç amb la seva consort i desitja una relació amb la profunditat fonamental. Per a la deïtat aquest desig és inacceptable;Sofia és exclosa del regne diví (pleroma). Amb la seva ajuda, la humanitat pot recuperar la pèrdua de coneixement dels orígens divins i d'aquesta manera poder ser retornats a la unitat amb elpleroma. La fita serà la recuperació de la llum caiguda.
El gnosticisme mitològic, integrat per una sèrie de sectes que incorporaven a la seva doctrina una col·lecció de mites apropiats de diverses creences. Aquí enclouríem elsofites, els barbelognòstics i els mandeus.
El gnosticisme especulatiu, en què destacarien les grans figures del moviment: Basilides,Carpòcrates,Marció iValentí, aquest últim considerat el més rellevant quant a especulació intel·lectual.
↑Magris, Aldo (2005), "Gnosticism: Gnosticism from its origins to the Middle Ages (further considerations)", en Jones, Lindsay (ed.),MacMillan Encyclopedia of Religion, MacMillan. Págs. 3515–3516.
↑Schröter, Jens «Concept, Origin and Context of the "Gnostic movement"» (en anglès). Revista catalana de teologia, vol. 37, núm. 1, 2012, pàg. 9-27.ISSN:0210-5551.
Wolfgang Kosack:Geschichte der Gnosis in Antike, Urchristentum und Islam. Texte, Bilder, Dokumente. 525 Seiten. Verlag Christoph Brunner, Basel 2014.ISBN 978-3-906206-06-6 (Fitxa).
.svg)
