Giambattista Tiepolo va nàixer aVenècia, sent el darrer de sis fills d'un capità de vaixell, Domenico Tiepolo i la seua esposa, Orsetta. Tot i que el cognom de Tiepolo pertanyia a una família patrícia, son pare no va reclamar cap títol de noblesa. El futur pintor va ser batejat en la seua parròquia (San Pietro di Castello) comGiovanni Battista, en honor del seupadrí, un noble venecià anomenat Giovanni Battista Dorià. Son pare, Domenico, va morir un any després del naixement, deixant Orsetta i els infants en una difícil situació econòmica.
Inicialment va ser pupil deGregorio Lazzarini, però les influències dels contemporanis de més edat, com araSebastiano Ricci iGiovanni Battista Piazzetta són més fortes en la seua obra. Als 19 anys va concloure el seu major encàrrec, elSacrifici d'Isaac (avui dia a l'Accademia). Va abandonar l'estudi de Lazzarini l'any, sent admès en elgremi de pintors.
L'any 1719 es va casar amb Maria Cecilia Guardi, germana dels pintors veneciansFrancesco iGiovanni Antonio Guardi. El matrimoni va tenir nou fills, dels quals van arribar a l'edat adulta quatre filles i tres fills. Dos dels seus fills,Domenico iLorenzo van pintar amb ell com assistents i van aconseguir cert reconeixement com a artistes independents. El tercer dels fills va prendre els hàbits.
Un patrici de la ciutat friulana d'Udine, Dionisio Delfino, va encarregar al jove Tiepolo la decoració al fresc del palau arquebisbal d'Udine (1726-1728). Aleshores el movimentrococó era quasi revolucionari a Itàlia. Les seues primeres obres mestres fetes per a Venècia van ser un cicle d'enormes llenços pintats per a decorar l'ampli vestíbul de Ca' Dolfin (1726–1729), amb motius d'antigues batalles i triomfs. També a Venècia va realitzar els frescos del palau Sardi i laGloria de Santa Teresa a l'església dels Descalços.[1]
Ràpidament va esdevenir un pintor molt sol·licitat, però va saber respondre amb una destacada productivitat. Va pintar quadres per a esglésies com ara la de Verolanuova (1735-40), per a la Scuola dei Carmini (1740-47), i els Scalzi 1743-1744), un sostre per als Palazzi Archinto i per a Casati-Dugnani a Milàn (1731);[1] laCapella Colleoni deBèrgam (1732-1733); un sostre per l'al l'església delsGesuati (Santa Maria del Rosario) de Venècia sobreSant Domènec instituint el rés del Rosari (1737-39), Palazzo Clerici, Milà (1740), decoracions per a la Vil·la Cordellini a Montecchio Maggiore (1743-1744) i per a la sala de ball delPalazzo Labia, avui dia un estudi de televisió a Venècia, mostrant laHistòria de Cleopatra (1745-1750).
Tiepolo va produir dos conjunts d’aiguaforts, elsCapricci (c. 1740–1742) i elsScherzi di fantasia (c. 1743–1757). Els deucaprici van ser publicats el 1742 per primera vegada perAnton Maria Zanetti el vell, incorporats a la tercera edició d'una recopilació dexilografies.[2]
Al voltant de 1750, la reputació de Tiepolo estava fermament assentada arreu d'Europa. Acompanyat del seu fill Giandomenico va viatjar aWürzburg en ser reclamant perpríncep-bisbe Karl Philipp von Greiffenklau. A Würzburg va residir durant tres anys i va executar unes excepcionals pintures al fresc per als sostres de laResidència de Würzburg, que havia estat acabat de construir l'any 1744. El seu fresc per a l'escalinata d'entrada al palau, (Treppenhaus) dissenyada perJohann Balthasar Neumann és el fresc més gran del món, amb una superfície de 677 m², i va ser completat amb l'ajut dels seus fills, Giandomenico i Lorenzo. L'Al·legoria dels Planetes i els Continents representa Apol·lo iniciant la seua ruta diària; les deïtats que l'envolten simbolitzen els planetes; les figures al·legòriques en la cornisa representen els quatre continents (incloent-hi Amèrica). De la Nova Residència de Würzburg també va decorar al fresc el saló del Kàiser.
Tiepolo va tornar a Venècia l'any 1753. Ara era un pintor famós, amb encàrrecs locals i de l'estranger. Va ser elegit President de l'Acadèmia de Pàdua. Va realitzar diversos frescos, molt teatrals, per a esglésies; elTriomf de la Fe per a laPietà; panells pintats al fresc per aCa' Rezzonico (que ara també posseeix el seu fresc per al sostre delPalazzo Barbarigo); i pintures per a vil·les nobles del país venecià, com araVilla Valmarana (Vicenza) i un gran fresc panegíric per a laVilla Pisani aStra. Durant aquest període va crear l'obra mestraGlorificació de lafamília Barbaro que actualment es troba en la col·lecció del Museu Metropolità d'Art de Nova York.
En uns admirats frescos per alPalazzo Labia va representar dues escenes de la vida de Cleopatra:Trobada de Marc Antoni i Cleopatra[3] iBanquet de Cleopatra,[4] així com un sostre amb elTriumph de Bel·lerofont sobre el Temps. Va col·laborar amb un expert en perspectiva, Girolamo Mengozzi Colonna. Aquesta col·laboració amb Colonna, que també va dissenyar escenografies d'òpera, palesa la creixent tendència vers la composició teatral en els seus frescos. L'arquitectura del fresc delBanquet recorda l'obra deVeroneseLes noces de Canà
L'any1761,Carles III li va encarregar un fresc per al sostre de la gran sala del tron delPalau Reial de Madrid. El tema és un panegíric d'Espanya:Apoteosi d'Espanya. A la cort de Madrid va despertar la gelosia i l'agra oposició d'Anton Raphael Mengs.
Va morir a Madrid, el27 de març de1770. Després de la seua mort, l'aparició de l'austerNeoclassicisme i el declivi post-revolucionari de l'absolutisme va conduir a la lenta desaparició de l'estil que Tiepolo havia conreat, tot i que no va poder enfosquir l'impacte de la seua obra en el progrés de l'art.
En les seues elaboracions més fluides, Tiepolo presenta evidents afinitats amb Ricci, Piazzetta iFederico Bencovich. És un artista del fresc lluminós, un radiant i rococóPietro da Cortona. Les seues composicions històriques estan embolcallades amb una esplèndida llum. És conegut principalment pels seus frescos, particularment pels seus sostres panegírics. Aquests van seguir la tradicióbarroca encetada un segle abans perPietro da Cortona, convertint les voltes en cels pintats, elevant els insignificants nobles a l'estatus diví, tot això en vastes composicions mesclades amb les delicades ornamentacions dels marcs d'estuc. ComLuca Giordano, la seua paleta es componia dels colors típics de l'aquarel·la. Com Giordano, va ser prolífic. Amb unasprezzatura única, va pintars mons de frescs, i alguns com els murs de Villa Valmarana aVicenza, no només mostren escenes mitològiques, sinó que realment situen a l'espectador enmig d'aquelles. Els primers exemples d'això són potser els llenços de Ca' Dolfin, que van permetre-li introduir indumentàries exuberants, escultura clàssica i una acció que sembla vessar-se més enllà del marc vers la cambra.
