Al segle xvi, el xeic Islamil de Begho i el seu fill Muhammad al-Abyad van convertir a l'islam l'aristocràcia dirigent malinke-bambara deGonja, que va esdevenir la potència musulmana dominant al nord de la moderna Ghana. Al segle xviii, el rei deDagomba, Muhammad Zanjina, es va fer musulmà i quasi al mateix temps va fer el mateix el rei Atabia (+ 1741/1742), rei deMamprusi. Així, abans de la meitat del segle, els tres estats principals de la zona septentrional eren musulmans. Comunitats musulmanes es van establir al final del segle i al començament del segle xix aKumasi, capital del regne delsashanti, i van arribar a ocupar llocs dirigents en el consell reial. Al segle xix, les regions occidentals de Gonja i la regió de Wa van caure en mans de l'Imperi manding deSamori Ture, elszabarima i forces reclutades localment per Alfa Kazare, Babatu i Hamaria van formar un estat musulmà que va ser de curta volada. Aliat a Samori i a Muktar Karantao deWahatu, foren derrotats pels francesos (cadascú per separat); a la part final del segle i al començament del segle XX formaven part de les colònies europees. El territori va formar la colònia i el protectorat de la Costa d'Or.
La moderna Ghana es va formar arran de la unió del protectorat i la colòniabritànica de laCosta d'Or i delterritori en fideïcomís del Togo Britànic, Ghana va esdevenir, el1957, el primer estat de l'Àfrica subsahariana que assolia la independència. LaUnió d'Estats Africans fou una primerencaconfederació liderada perKwame Nkrumah formada el1958 que unia Ghana iGuinea com la Unió d'Estats Africans Independents a la queMali s'hi va unir el1961 i es va dissoldre el1963.[1] Una llarga sèrie de cops d'estat van comportar la suspensió de la constitució el1981 i la prohibició dels partits polítics. El1992, es va aprovar una nova constitució multipartidista.
El Parlament de Ghana és unicameral, compost per 230 membres triats per a un mandat de 4 anys. En l'actualitat, està dominat per dos petits partits revolucionaris, el Nou Partit Patriòtic i el Congrés Nacional Democràtic.
La capital n'ésAccra, amb més d'un milió i mig d'habitants (i més de tres en l'aglomeració urbana), i les ciutats principals sónKumasi (amb més d'un milió) iTamale, amb més de tres-cents mil.
La República de Ghana està situada només a uns quants graus per damunt de l'equador. És un país de terres baixes (el punt més alt es troba a 883 m) i clima tropical. Al golf de Guinea, hi desemboca elriu Volta, el principal del país, que aquí forma elllac Volta, el llac artificial més gran del món; genera electricitat i és navegable.
Ghana és un dels estats més rics en recursos de l'Àfrica occidental, però el seuPIB per capita -1.500 dòlars- és poc més que el doble dels estats més pobres de la regió.[2] L'economia del país és principalmentagrària. La principal font d'ingressos dels agricultors és elcacau i els seus productes derivats, que normalment solen consistir en dos terços de les exportacions.[3]
Canvi del PIB per càpita de Ghana, 1870–2018. Les xifres s'ajusten per inflació als dòlars internacionals de 2011
Ghana és un país mitjà ricen recursos naturals que posseeix minerals industrials,hidrocarburs imetalls preciosos. És una economia digital designada emergent amb hibridació d'economia mixta i unmercat emergent. Té unpla econòmic conegut com "Ghana Vision 2020". Aquest pla preveu que Ghana sigui com el primer país africà a convertir-se en unpaís desenvolupat entre el 2020 i el 2029 i unpaís recentment industrialitzat entre el 2030 i el 2039.[4] Això exclou els altres membres del Grup dels 24 i el país de l'Àfricasubsahariana Sud-àfrica, que és unpaís recentment industrialitzat.[5] L'economia de Ghana també té vincles amb eliuan renminbi xinès juntament amb les vastes reserves d'or de Ghana. El 2013, el Banc de Ghana va començar a circular el renminbi pels bancs estatals de Ghana i entre el públic de Ghana com a moneda forta juntament amb elcedi nacional de Ghana per a la segona moneda comercial nacional.[6] Entre el 2012 i el 2013, el 37,9% dels habitants rurals vivien en la pobresa mentre que només afectava el 10,6% dels urbans.[7] Les zones urbanes tenen més oportunitats d'ocupació, especialment en el comerç informal, mentre que gairebé totes (el 94%) de les llars rurals pobres participen en el sector agrícola.
Una representació proporcional de les exportacions de Ghana, 2019
L'autoritat estatal del riu Volta i la Ghana National Petroleum Corporation són els dos principals productors d'electricitat.[8] La presa d'Akosombo, construïda al riu Volta l'any 1965, juntament amb la presa de Bui, la presa de Kpong i diverses altrespreses hidroelèctriques proporcionen energia hidràulica.[9][10] A més, el govern de Ghana ha intentat construir la segona central nuclear a Àfrica.
La Borsa de Ghana és la cinquena més gran de l'Àfrica continental i la tercera més gran de l'Àfrica subsahariana amb unacapitalització borsària deGH¢ 57,2 mil milions oCN¥ 180,4 mil milions el 2012 amb South AfricaJSE Limited com a primer.[11] LaBorsa de Valors de Ghana (GSE) va ser la segona borsa de valors amb millor rendiment a l'Àfrica subsahariana el 2013.[12]
Ghana també produeixcacau d'alta qualitat.[13] És el segon productor mundial de cacau[13][14] i es preveia que es convertiria en el productor de cacau més gran del món el 2015.[15]
Ghana va anunciar plans per emetre deute públic mitjançant bons socials i verds a la tardor del 2021, convertint-se en el primer país africà a fer-ho.[18][19] El país, que té previst demanar en préstec fins a 5.000 milions de dòlars als mercats internacionals aquest any, utilitzaria els ingressos d'aquests bons sostenibles per refinançar el deute utilitzat per a projectes socials i ambientals i pagar els costos educatius o salut. Només unes poques nacions els han venut fins ara, com araXile i l'Equador. El país destinarà els ingressos a tirar endavant una iniciativa de secundària gratuïta iniciada el 2017 entre altres programes, tot i haver registrat el 2020 la seva taxa de creixement econòmic més baixa en 37 anys.[20]
Adangbe: es parla a la frontera ambTogo, on també es parla. Es parla, entre d'altres, als pobles de Kpoeta i Apegame.
Adele: 11.000 parlants a la frontera est-central amb Togo, on també es parla.
Ahanta: 142.000 parlants a la costa del sud-oest de l'estat.
Akan: 8.300.000 parlants a Ghana; inclou els dialectesaixanti (amb 2.800.000 parlants, a Ghana),twi (amb 7.000.000 de parlants, principalment a Ghana) ifanti (amb 1.900.000 de parlants, a Ghana).
Elfufu és un dels aliments més emblemàtics de l’Àfrica Occidental, especialment de Ghana. És una massa suau i elàstica que es menja com a base dels àpats, igual que el pa o el rice en altres cultures[23]. Es fa sobretot amb mandioca (cassava), banana verda (plantain) i a vegades ñam (yam), segons la regió[24]. Els ingredients es bullen i després es piquen en un morter de fusta fins a obtenir una massa llisa. Sempre es menja amb sopes o guisats. Es menja amb les mans: es trenca un tros de fufu, es suca a la sopa i cap endins. Tradicionalment no es mastega, només s’empassa[25].
El fufu no és només menjar: és un símbol cultural. És present en celebracions, trobades familiars i restaurants tradicionals. Per aquesta raó és que s’associa amb hospitalitat, família i comunitat. Fer fufu “a mà” és una activitat col·lectiva: una persona pica amb el morter i l’altra gira la massa[23].
↑ "[1]" aGlobal Forum on Agriculture 29–30 novembre 2010 – Policies for Agricultural Development, Poverty Reduction and Food Security. [Consulta: 13 juny 2018]
↑«Ghana» (en anglès). Vizocom – Satellite Internet and VSAT Solutions. Arxivat de l'original el 8 de juny 2020. [Consulta: 29 maig 2020].
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
.svg%26amp%3blang%3dca)
.svg)
