Germània fou el nom donat pels romans a una regió centreeuropea, equivalent a grans trets a l'actualAlemanya, poblada pelsgermànics.Tàcit diu que el nom degermani el portaven inicialment elstungres i que després el nom es va estendre al conjunt de pobles.[1] Però altres autors diuen quegermani fou el nom donat en llatí a les tribus i pobles germànics, igual com es parlava degals iceltes. Els historiadors moderns s'inclinen per la segona opció.
Els límits de la Germània no foren mai precisos. La part romana, convertida en províncies, és l'única que es pot definir acuradament. Però en general es pot dir que limitava a l'oest amb elRin, al nord-est amb elVístula i elsCarpats; al sud pelDanubi; i al nord pel mar Germànic oOceanus Septentrionalis (mar del Nord) imar Bàltic (Mare Suevicum). El límit per l'est, perSarmàcia iDàcia no estava ben fixat. Quan elsromans van crear les seves dues províncies de Germània a la resta li van dirGermània Magna oGermània Transrenana oGermania Bàrbara.
Germània fou poblada bastant densament. El rei sueuAriovist (que vivia en temps deJuli Cèsar) posava en combat un exèrcit de no menys de 100.000 homes; elsusipets i els tèncteris otèncters reunien junts un exèrcit de més de 400.000. Marbod (Marobodus), cap delsmarcomans, dirigia un exèrcit de 74.000 homes; en la guerra contra elssigambris el romans van deixar quaranta mil homes; i en la guerra delscamavis i elsangrivaris contra elsbrúcters les baixes foren de seixanta mil; però com que aquestes dades s'han de prendre amb cura, la realitat és que no es pot establir la població real del país.
Elsgermànics es consideraven autòctons del país tot i que no ho eren, però la seva emigració era prou llunyana per haver-se perdut tot record fins i tot a les llegendes. El seu llenguatge, lallengua germànica, pertanyia a la famíliaindoeuropea. Molts germànics tenien el cabell rospanotxa i el venien per fer perruques per les dones romanes. Tenien grans bigotis i la majoria tenien ulls blaus.
Tàcit i altres antics autors dividien elsgermànics en tres grups:ingevons, a la costa;herminons a l'interior; iistevons, a l'est i el sud. Tàcit els fa descendir dels tres fills de Mannus, l'ancestre dels germànics.[1]Plini els divideix en cinc grups: els tres abans indicats, més elsvindils, i elspeucins-bastarnes, però altres classificacions fan als vindils part dels hermions, i als peucins i bastarnes noms de subgrups. Tàcit, a més, parla dels germànics d'Escandinàvia, que divideix ensuions i sitons.[2]
De la Germania huna (origen de les invasions) als regnes germànics
Invasions bàrbares. Tots els pobles assenyalats, excepte elshuns, són germànics
Al segle iv, van començar l'arribada de pobles nòmades vinguts de l'Àsia central, entre ells elshuns, que sota el lideratge d'Àtila van crear un gran imperi, arribant a sotmetre i conquistar alsgermans, que una part d'ells es van unir a ell i una altra demanar ajuda a l'Imperi Romà o traspassar les seves fronteres per la força, donant iniciar a lesinvasions bàrbares.
L'inici de les invasions es remunta al segle ii, en temps deMarc Aureli, on ja hi va haver algunes filtracions (guerres germàniques). No obstant això, és a partir de l'última dècada del segle iv quan es produeixen en massa les penetracions germàniques a l'Imperi Romà des de l'altre costat delDanubi i delRin. És aleshores i al llarg dels segles v,vi i part delvii que els poblesvàndals,gots,francs, etc., aconsegueixen fragmentar la unitat territorial de l'Imperi Romà i prendre el control de zones de l'Imperi Romà d'Occident. S'assenten, però no hi ha una ruptura, hi ha una "ocupació". No volen liquidar l'Imperi, sinó pertànyer-hi.
Els diferents pobles germànics es van assentar en diferents zones de l'anticImperi Romà d'Occident, fundant regnes en els quals els germànics van pretendre inicialment segregar-se com unaelit social separada de la majoria de la població local. Amb el temps, els més estables d'entre ells (visigots ifrancs) van aconseguir la fusió de les dues comunitats en els aspectes religiós, legislatiu i social.
La diferència cultural i de grau de civilització entre els pobles germànics i l'Imperi Romà era molt notable, i el seu contacte va produir l'assimilació pels germànics de molts dels costums i institucions romanes, mentre que es van conservar altres pròpies de les seves antigues tradicions i institucions, formant així la cultura que es va desenvolupar a l'Europa medieval i que és la base de l'actualcivilització occidental.
Malcolm Todd (1995). The Early Germans. Blackwell Publishing.
Peter S. Wells (2001). Beyond Celts, Germans and Scythians: Archaeology and Identity in Iron Age Europe. Duckworth Publishers.
Stümpel, Gustav (1932) (en alemany). Name und Nationalität der Germanen.It is also the allegory for german during the eighteenth and nineteenth century. Eine neue Untersuchung zu Poseidonios, Caesar und Tacitus. Leipzig: Dieterich. p. 60. OCLC 10223081.
Feist, Sigmund (en alemany). Germanen und Kelten in der antiken Überlieferung. Baden-Baden.
Schulze, Hagen (1998). Germany: A New History. Harvard University Press. p. 4.ISBN 0-674-80688-3.
"German", The Concise Oxford Dictionary of English Etymology. Ed. T. F. Hoad. Oxford: Oxford University Press, 1996. Oxford Reference Online. Oxford University Press. Retrieved March 4, 2008.
Jones, Terry and Alan Ereira (2006), "Terry Jones' Barbarians", p.97. BBC Books, Ltd., London,ISBN 9780563539162.
