| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (de)Gerta Pohorylle 1r agost 1910 Stuttgart | ||
| Mort | 26 juliol 1937 (26 anys) El Escorial (Espanya) | ||
| Causa de mort | mort accidental,tir | ||
| Sepultura | Cementiri de Père-Lachaise, 9748° 51′ 35″ N, 2° 23′ 58″ E / 48.859758°N,2.399561°E /48.859758; 2.399561 | ||
| Altres noms | Gerda Taro | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Fotoperiodisme | ||
| Lloc de treball | París Espanya Barcelona | ||
| Ocupació | fotògrafa de guerra, fotoperiodista, fotògrafa | ||
| Activitat | 1935 - 1937 | ||
| Ocupador | Alliance-Photo Agència Magnum | ||
| Moviment | Fotografia de guerra ifotoperiodisme | ||
| Carrera militar | |||
| Conflicte | Guerra Civil espanyola | ||
| Obra | |||
Obres destacables | |||
| Família | |||
| Parella | Robert Capa | ||
| Pares | Heinrich Pohorylle i Gisela Boral | ||
  | |||
Gerda Taro, de nom de naixementGerta Pohorylle (Stuttgart,Alemanya,1 d'agost del1910 -El Escorial,26 de juliol del1937),[1] va serfotògrafa de guerra i una de les dues persones que trobem sota el pseudònimRobert Capa, juntament amb el qui fou seu company sentimental, Endre Friedmann. Sota aquest pseudònim, Taro i Friedmann cobriren com a corresponsals laGuerra Civil espanyola, fins que ella va morir en un accident en la retirada de les tropes republicanes durant labatalla de Brunete.[2]
| « | Mereceríais ahora, pequeña Gerda Taro y Robert Capa, un recuerdo visible en cualquier campo de batalla de entonces o en el tronco de cualquier pino de la sierra, para que sintiéramos ondear, aunque invisible, aquella pobre bandera tricolor que combatía por la paz mientras era atacada por los de la guerra. | » |
| —Rafael Alberti,La arboleda perdida | ||
Gerta Pohorylle era filla de jueus polonesos originaris de la regió de laGalítsia. A pesar dels seus orígens burgesos, des de molt jove va entrar a formar part de moviments socialistes i obrers. Per això, amb l'arribada delsnazis al poder, i després d'haver sofert una detenció, va decidir fugir amb una amiga aParís. Allí va conèixer per casualitat Endre Friedmann, un jueuhongarès que intentava guanyar-se la vida com a fotògraf. Gerda i Endre es van fer nuvis, i Endre va ensenyar a Gerda els seus coneixements de fotografia.
Com que no els anaven bé les coses i no rebien encàrrecs, se'ls va ocórrer una curiosa idea. Inventaren un personatge de nomRobert Capa, que suposadament era un reputat fotògraf arribat delsEstats Units per a treballar a Europa. Com que era tan famós, venia les seves fotos a través dels seus representants: Friedmann i Pohorylle, al triple del preu que un fotògraf francès. Aquest truc funcionà perfectament i al cap de poc reberen munts d'encàrrecs i per fi guanyaren diners. El 1936 començà laGuerra Civil espanyola, que marcaria decisivament la parella. Es traslladaren a Espanya per cobrir el conflicte, per encàrrec de la revistaVu.
Van ser testimonis de diferents episodis de la guerra, i realitzaren reportatges que després eren publicats en revistes comRegards oVu. Al principi, la marca "Capa" era utilitzada indistintament per ambdós, però després es va produir un cert distanciament entre ells i Endre Friedmann es va quedar amb el nom de "Robert Capa".
Del treball de Gerda en solitari destaca el seu reportatge de la primera fase de labatalla de Brunete on va ser testimoni del triomf republicà. Les seves fotos destaquen per la proximitat de la seva feina a la primera línia de foc, compartint el risc del combat amb els soldats republicans, entre els que era coneguda comla pequeña rubia.
Aquest reportatge va ser publicat aRegards el22 de juliol de1937 i va donar a Gerda un gran prestigi. No obstant això, poc després les tropes franquistes iniciarien un ferotge contraatac, i Gerda va decidir de tornar al front debatalla de Brunete. Allí, Gerda va ser testimoni dels salvatges bombardejos de l'aviació del bàndol nacional i va realitzar moltes fotografies, posant en risc la seva vida. En aquell infern van morir milers de republicans i va acabar amb la derrota de les forces republicanes.
Gerda Taro va perdre la vida en un accident tornant del front debatalla a Brunete. Va ser quan va pujar a l'estrep del cotxe delGeneral Walter (comandant de laXIV Brigada Internacional). De cop, uns avions enemics que volaven a baixa altura van provocar el pànic i la confusió en el comboi i Gerda va caure de l'estrep del cotxe. Mentre jeia a terra, un tancT-26 rus de l'exèrcit republicà que anava marxa enrere i dirigit per Aníbal González, la va atropellar.[3] Malferida, literalment esventrada, fou traslladada urgentment a l'Hospital El Goloso de l'Escorial, on va morir poques hores després, el26 de juliol de1937, amb 26 anys.
El seu cos va ser traslladat aParís, on va rebre tots els honors d'una heroïna republicana. Fou la primera dona fotògrafa morta en un conflicte bèl·lic.
Gerda Taro reposa alcementiri del Père-Lachaise, deParís, a la divisió 97.[4] El seu enterrament l'1 d'agost del1937, en presència de milers de persones, va esdevenir una manifestació antifeixista. L'elogi fúnebre fou pronunciat perPablo Neruda iLouis Aragon.
