| |||||
 Palau de la Generalitat de Catalunya  | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | institució informació govern autonòmic agència governamental | ||||
| Camp de treball | govern | ||||
| Història | |||||
| Creació | 19 desembre 1359 | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Salvador Illa i Roca | ||||
| President | Salvador Illa i Roca | ||||
| Òrgan de premsa | Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya | ||||
| Format per | |||||
| Lloc web | https://web.gencat.cat/ | ||||
      | |||||
LaGeneralitat de Catalunya (castellà:Generalidad de Cataluña,occità:Generalitat de Catalonha) és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern deCatalunya. És integrada pelParlament de Catalunya, laPresidència de la Generalitat, elGovern i les altres institucions de l'administració.
Té el seu origen en les diputacions permanents creades per governar l'administració entre reunions de lesCorts als diferents territoris de laCorona d'Aragó i que donaren lloc a laDiputació del General del Principat de Catalunya (1359), a laDiputació del General del Regne d'Aragó (1362) i a laDiputació del General del Regne de València (1412). La seva seu oficial és elPalau de la Generalitat de Catalunya a la ciutat deBarcelona.
La Generalitat de Catalunya té els seus orígens en lesCorts Catalanes, les quals, durant el regnat deJaume I el Conqueridor (1208–1276), es reunien convocades pelrei com a representatives dels estaments socials de l'època. SotaPere II el Gran (1276–1285) les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. El rei s'obligà a celebrar «General Cort» cada any. Les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres «braços» que les componien: l'eclesiàstic (clerecia), elmilitar (noblesa) i elpopular o cambra reial (viles iciutats sotmeses directament al govern del rei). El conjunt era anomenat «lo General de Cathalunya».
El primer pas cap a la institució de la Generalitat es produeix a lesCorts celebrades a Montsó (l'Aragó) l'any 1289, sota el jou de Pere III el Cerimoniós, quan és designada una «Diputació del General», comissió temporal per recaptar el «servei» o tribut que els «braços» concedien alrei a petició seva.[1] Aquest impost es coneixia popularment comDrets de General ogeneralitats, nom que es va exportar a França on es van crear lesGénéralités, districtes fiscals. Amb el temps el nom oficiós de Generalitat va acabar suplantant el nom oficial de Diputació del General.
La Pau i la Treva de Déu era un moviment social promogut el segle xi com a resposta de l'Església i els camperols a les violències perpetrades per nobles feudals. Es pot considerar l'origen de les Corts catalanes.
La ciutat natal, llavors, delimitava un espai protegit de violència feudal. No obstant això, per garantir la convivència del clima, cal anar més enllà, establint una autoritat que prohibia la pràctica de qualsevol tipus d'acte violent en qualsevol part del territori. Aquest va ser l'objectiu de les assemblees de Pau i Treva de Déu, la primera de les quals, a les comarques catalanes, va tenir lloc a Toluges (Rosselló), el 1027, sota la presidència de l'abat Oliba, en nom del bisbe Berenguer d'Elna, absent de la diòcesi perquè estava en peregrinació.
Un altre precedent medieval: la Diputació de la Generalitat de Catalunya, on «General» significa la comunitat política dels catalans i no el grau militar), que el 1931 els legisladors consideraven oportú invocar com a base legitimadora per a l'autogovern contemporani.
El passat polític de Catalunya com a comunitat territorialment diferenciada amb institucions representatives i autònomes pròpies, respecte al poder sobirà de la sobirania catalana pròpia (988–1283), monarquies aragoneses (1283–1516) i monarquies castellanes (1516–1808) i de l'estat constitucional espanyol (des de 1812), es pot dividir en quatre etapes, separades per tres grans pauses en l'ordre legal / públic.
Les institucions catalanes que depenien de la Generalitat es van abolir en el que actualment es coneix a Catalunya com a Catalunya del Nord, un any després de la signatura del Tractat dels Pirineus al segle xvii, que va transferir el territori de la sobirania catalana a la francesa.
Després, a principis del segle xviii, a mesura que es van aprovar els Nous Decrets a Castella, la institució va ser abolida també a tot el territori català.
La Generalitat de Catalunya va ser restaurada a la part meridional de Catalunya i va donar la seva moderna funció política i representativa com a govern regional de Catalunya el 1932, durant la Segona República espanyola.
Després que la coalició de dreta guanyés les eleccions espanyoles el 1933, els líders d'esquerres de la Generalitat de Catalunya es van rebel·lar contra les autoritats espanyoles, i es va suspendre temporalment de 1934 a 1936.
El 1939, quan la Guerra Civil espanyola va acabar amb la derrota de la República, la Generalitat de Catalunya va ser abolida i va romandre suspesa durant la dictadura franquista fins a l'any 1977. El president de la Generalitat de l'època, Lluís Companys, va ser torturat i executat l'octubre del 1940 pel delicte de «rebel·lió militar».
La successió de presidents de la Generalitat es va exiliar a l'exili des de 1939 fins a 1977, quan Josep Tarradellas va tornar a Catalunya i va ser reconegut com el president legítim del govern català. Tarradellas, quan va tornar a Catalunya, va pronunciar: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí», Reassumint els poders autonòmics de Catalunya, una de les nacionalitats històriques d'Espanya.
Després d'això, es van transferir els poders atorgats a la Generalitat de Catalunya d'acord amb la Constitució espanyola de 1978 i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya després d'aprovar-se tant per referèndum a Catalunya com pel Parlament.
El1356 esclatà laGuerra dels dos Peres entre laCorona d'Aragó governada perPere el Cerimoniós, i laCorona de Castella governada perPere I de Castella. Pere el Cerimoniós va haver de fer front a una llarga i dura guerra llevant armades per mantenir les posicions de la corona a la Mediterrània, principalment a Sardenya, i organitzar al final del regnat la defensa de Catalunya davant les amenaces de les companyies mercenàries procedents de França. El caràcter omnipresent de la guerra es traduí en contínues mobilitzacions generals i en la necessitat d'aixecar o reformar les muralles de les ciutats. Les noves tàctiques bèl·liques difoses a la segona meitat delsegle xiv exigien un equipament militar més complex i sofisticat i el recurs cada cop més freqüent a l'artilleria. Tot plegat feu incrementar enormement les despeses relacionades amb la nova forma de fer la guerra delsegle xiv, despeses que no podien ser cobertes amb els recursos patrimonials de la monarquia delCasal d'Aragó generat basant-se en les tributacions dels habitants de les terres del reialenc. Es feia necessari bastir un sistema fiscal, desconegut fins aleshores, que gravés tots els súbdits fossin de la jurisdicció que fossin.
Però el sistemaconstitucionalista característic de laCorona d'Aragó impedia al sobirà imposar una nova legislació fiscal per la seva sola voluntat reial. Com qualsevol altra legislació calia negociar-la amb la representació dels tres braços del terra a través de la convocatòria de Corts en cadascun dels respectius estats. Les Corts oParlamentum eren l'òrgan legislatiu de cada estat de la Corona d'Aragó i eren una assemblea que reunia el rei amb els tres estaments de cada estat: nobles, eclesiàstics i síndics de les principals ciutats i viles reials. Aquestòrgan legislatiu havia nascut en el segle anterior, durant el regnat dePere el Gran i arribà a la seva maduresa política durant el Tres-cents arran de les reiterades convocatòries degudes al finançament de les guerres de la monarquia. En el cas delPrincipat de Catalunya es convocava a la celebració de lesCorts Catalanes.
El conflicte bèl·lic feu que lesCorts Generals de Catalunya de 1358–1359 fossin obertes aBarcelona, continuades aVilafranca del Penedès i closes aCervera. En aquesta darrera es pactà un important donatiu al rei per tal de finançar la guerra contra Castella i repel·lir les invasions castellanes alregne d'Aragó i alregne de València. Així mateix es pactà el19 de novembre[3] la designació de 12 diputats, 4 per cada braç, amb atribucions executives en matèria fiscal i els respectiusoïdors de comptes, a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya com a representació dels tres braços que s'havien reunit en les Corts. Aquesta comissió però, esdevingué permanent a fi de recaptar el donatiu a Catalunya i gestionar eldeute públic reial a llarg termini sense la intervenció ni del sobirà ni dels seus oficials reials. La comissió permanent, la Diputació del General de Catalunya, estava sota l'autoritat del diputat eclesiàstic, a qui es considerava elPresident de la Generalitat; el primer fouBerenguer de Cruïlles,bisbe de Girona.
A l'interregne de 1410–1412 produït a la mort deMartí l'Humà i amb el nomenament deFerran I com a rei, la Generalitat feu un pas important en el seu autogovern. Si la Generalitat havia nascut com una «delegació entre corts», de mica en mica havia anat assumint responsabilitats polítiques i de defensa del territori, ajudant al rei i disposant de les seves pròpies armes navals. Aquesta posició menys subordinada, juntament amb la feble posició inicial del rei, permet reforçar normativament elsdrets de Catalunya i fer una compilació de lesConstitucions catalanes. A lesCorts de Barcelona del4 de gener de1413, el rei accepta una reforma que dona autonomia a la Generalitat en el nomenament dels seus diputats sense intervenció reial ni aprovació. A més, regula la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats.
Durant el primer mig segle de vida l'organisme va conservar el seu caràcter d'organisme fiscal i financer, però a partir de les reformes de1413 va anar adquirint cada vegada més competències polítiques. Es configurà així l'estructura política delPrincipat de Catalunya bastida basant-se en les Corts oParlamentum, que emetia novalegislació a través delpactum entre la terra i el rei, i la Diputació del General de Catalunya designada delParlamentum que exercia el poder executiu sobre les seves competències econòmiques i polítiques. A les seves inicials funcions economicoadministratives s'hi afegí l'execució de les decisions pactades en lesCorts Catalanes, vetllar perquè lesconstitucions catalanes i altres lleis de Catalunya fossin respectades pel rei i els seus oficials, i publicar o interpretar els acords pactats en les Corts. Aquest creixent protagonisme de la Diputació del General amb jurisdicció política, judicial i militar, culminà durant laGuerra Civil catalana (1462-1472) quan la institució s'enfrontà militarment contra el rei de ladinastia TrastàmaraJoan II d'Aragó. La guerra acabà quan finalment el monarca ratificà l'existència de la Diputació del General. A partir d'aleshores es produí un notori redreç i desplegament de l'administració. Es consolidà una institució nascuda de les guerres exteriors i confirmada amb les guerres interiors que buscava solucions a partir dels acords pactats en Corts. Al segle xvii novament la Generalitat de Catalunya desencadenà la guerra quan davant el creixent autoritarisme monàrquic del període de1593-1652, el projecte centralista del favorit comte duc d'Olivares conculcant lesConstitucions catalanes culminà amb laGuerra dels Segadors. La guerra deturà novament els projectes autoritaris de la monarquia, però suposà una regressió per a l'àmbit competencial de la institució. A lesCorts de 1455, i per evitar el nepotisme oligàrquic, s'introduí el sistema d'insaculació: els diputats sortints elegien dotze candidats d'entre els quals se'n triava un a l'atzar.
Durant els seglesxv ixvi la Generalitat va construir edificis a les diverses ciutats del país a fi de recaptar impostos:
El1641,Pau Claris 94èpresident de la Generalitat de Catalunya, proclamà laRepública Catalana, i poc després,Lluís XIII de França és proclamatcomte de Barcelona.
Encara que a laGuerra de Successió la Generalitat ocupà un lloc secundari, ja que fou laJunta de Braços la que tenia el comandament, s'havia posicionat en favor de la causaaustriacista aixecantun regiment,[4] elsDecrets de Nova Planta deFelip V, el16 de gener del1716, liquidaren de fet la institució centenària, transgredint lesConstitucions catalanes.[5]
LaJunta Superior de Govern del Principat de Catalunya va ser l'organisme de govern autònom que governà aCatalunya entre el1808 i1812 durant laGuerra del Francès. Els seus precedents són les juntes de corregiment que s'organitzaren per tal de combatre la invasió francesa, essent la primera a constituir-se la de Lleida, que convocà als representants de les altres per tal de formar una Junta Superior de Catalunya. Constituïda la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya aquesta s'autodeclarà com a depositària de les facultats tant de la Reial Audiència de Barcelona com del Poder Legislatiu. Així mateix també nomenà el Capità general de Catalunya i imposà tributs per finançar la guerra aixecant i finançant tropes per lluitar contra els francesos. Fou suprimida per ordre de lesCorts de Cadis (1812), i en lloc seu fou creada una teòrica Diputació Provincial de Catalunya que es constituí el 30 de novembre de 1812, mentre en la pràctica el territori de Catalunya era ocupat per les tropes franceses i era annexionat alPrimer Imperi Francès. El1820, durant elTrienni Liberal, es tornà a reclamar la constitució de laDiputació Provincial de Catalunya enmig del debat sobre l'organització provincial amb una creixent influència dels principis uniformistesjacobins dins del pensament liberal espanyol. A la mort de Ferran VII l'estructuració delRegne constitucional d'Espanya (1833–1874) es basà en el model de divisió provincial aprovat pel decret de 30 de novembre de1833, de resultes del qual l'històric territori de Catalunya quedava esquarterat definitivament en quatre províncies espanyoles.
El pretendent carlíCarles VII va cridar a la revolta el15 d'abril de1872 i va ser escoltat pelPaís Basc iCatalunya on disposà de la col·laboració deRamon Cabrera. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta va ser la promesa de restitució delsFurs catalans i la restauració de la Generalitat de Catalunya abolits el1714 perFelip V. El pretendent carlí Carles VIII impulsà el1872 la lluita aCatalunya enviant-hi el seu germàAlfons Carles de Borbó. Les tropes dels carlins catalans comandades perRafael Tristany prenguerenVic,Manresa iOlot davant la impotència i desesperació del govern de Madrid. Aquestes conquestes oferiren als carlins el domini d'una basta part de tota la Catalunya interior mentre les forces lleials al govern de Madrid amb prou feines tenien capacitat per assegurar les ciutats costaneres.
El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya fou la jura dels furs. Seguidament i a fe de restaurar les institucions constitucionals de Catalunya abolides després del 1714 els carlins restauraren oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de1874.[6] En fou declarat President el generalRafael Tristany, que jurà els furs aOlot,[6] i aquest seria seguit després perFrancesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el pretendent carlíCarles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment aSant Joan de les Abadesses,[7] localitat des d'on es publicà elBoletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875.[8]
El decret de constitució de la Diputació de Catalunya signat aEstella–Lizarra per Carles VII constava de vint articles que forjaven clarament els pilars de la recuperació de les llibertats catalanes. Així l'article sisè declarava a la Diputació com l'òrgan competent per imposar impostos i recaptar-los. L'article setè l'autoritzava a poder realitzar emprèstits. L'article vuitè donava poders a la Diputació per nomenar i substituir alcaldes i corporacions municipals. L'article novè l'autoritzava a nomenar els funcionaris. El desè a crear cossos policials i a tenir cura de l'exèrcit. El dotzè posava el servei de correus i telègraf sota l'autoritat de laDiputació de Catalunya. El tretzè confirmava la Diputació per a procurar per la instrucció pública. El catorzè instava la Diputació a crear en el mínim espai de temps laReial Audiència de Catalunya amb dues sales i tres magistratures cadascuna. Segon d'historiador Jaume Grau «la restauració carlina retornava a Catalunya Impostos, Justícia, Municipis, Policia, Exèrcit, Ensenyament, Funcionaris, tot un seguit de poders competencials queCatalunya avui en dia encara no ha recuperat. Ningú no pot negar que una de les motivacions principals que impulsava els carlins catalans era la recuperació de les llibertats perdudes el1714».[9]
La lluita continuà fins que a Madrid fou proclamat com a rei d'EspanyaAlfons XII, perquè després de labatalla de Montejurra el17 de febrer de1876 el pretendent carlí Carles VII va haver de passar a França i poc desprésAlfons XII entrava aPamplona. La derogació delsDecrets de Nova Planta de Felip V i la restauració de la Generalitat de Catalunya es donava per acabada i es consolidava el període històric conegut perRestauració borbònica (1874–1931).
LaMancomunitat de Catalunya esdevingué la institució d'autogovern de Catalunya entre el1914 i el1925 durant el període de laRestauració borbònica (1874–1931), esdevenint alhora tant successora de la Generalitat moderna, com precursora de la Generalitat contemporània.
El1833 el secretari d'estat de Foment Javier de Burgos havia dissenyat un nou organigrama estatal uniforme pelRegne constitucional d'Espanya estructurant-lo en 49 petitesprovíncies espanyoles centralitzades des deMadrid. Aquestes noves províncies van ser batejades amb el nom de les seues capitals (excepte els territoris forals de Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia). Les províncies estaven administrades per una diputació provincial i no tenien cap mena de lligam entre elles, desapareixent per tant el concepte administratiu de regió. Aquest fou el règim imperant a l'Espanya liberal malgrat els intents delscarlins de restablir les institucions d'autogovern de les regions històriques. No fou fins al1914 quan s'aconseguí, mitjançant la unificació de les quatre diputacions provincials catalanes —Diputació de Barcelona,Diputació de Girona,Diputació de Tarragona iDiputació de Lleida— restablir un òrgan administratiu per a tota Catalunya: la Mancomunitat de Catalunya. El procés de la seua creació ja es va endegar el1911, per bé que elCongreso de los Diputados la va autoritzar amb unes competències molt retallades. El 18 de desembre del 1913 el rei signà lallei de mancomunitat provincials i la Mancomunitat de Catalunya es formalitzà el6 d'abril del1914.
La Mancomunitat de províncies catalanes estava formada per una assemblea que aplegava els 96 diputats provincials catalans a lesCorts espanyoles, així com pel Consell format per 8 Consellers i el President. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o nocatalanistes. El seu primer President fouEnric Prat de la Riba (1914–1917), seguit perJosep Puig i Cadafalch (1917–1923). Els dos primers Presidents de la institució eren membres de laLliga Regionalista i varen dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència i sanitat. La Mancomunitat impulsà una campanya a favor delprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919, tot i que finalment no va tirar endavant. També varen emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i varen potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana. En aquesta direcció es va crear elServei Geogràfic, el Servei Geològic i la Secció de Telèfons amb l'objectiu de fer arribar eltelèfon a tots els racons de Catalunya. També es creà laSecció de Ferrocarrils Secundaris i els Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya per a la construcció delFerrocarril Metropolità Transversal de Barcelona i elServei Meteorològic de Catalunya. Es fundà laBiblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura, l'Escola del Treball i l'Institut d'Estudis Catalans, sota l'impuls del qualPompeu Fabra redactà lesNormes ortogràfiques (1913), laGramàtica catalana (1918), i elDiccionari general de la llengua catalana, que no va poder veure la llum fins al 1932. El darrer President fou Alfons Sala (1923–1925), ja sota el règim dictatorial del generalMiguel Primo de Rivera que acabà per abolir la institució d'autogovern catalana el1925. La tasca i modernitat de la Mancomunitat de Catalunya serví de model per quan es restablí la Generalitat de Catalunya el 1931.
El1931 el sistema de laRestauració Borbònica (1874–1931) era esgotat. L'any anterior els partits polítics republicans d'Espanya s'havien posat d'acord en elPacte de Sant Sebastià a fi de preparar un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'abolició de la monarquia, la proclamació de la república espanyola i autonomia política per a Catalunya. Arran de les eleccions municipals de12 d'abril de1931, que determinaren la caiguda de la monarquia,Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya —partit triomfador a Catalunya— proclamà de manera unilateral «laRepública catalana com a Estat de la Federació Ibèrica» el dia14 d'abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar laSegona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional de la Segona República Espanyola que envià en avió aBarcelona el dia 18 d'abril els ministresFernando de los Ríos,Marcel·lí Domingo, iLluís Nicolau d'Olwer. Va ser el malagueny De los Ríos qui va proposar el nom de «Generalitat» per al govern regional català, reminiscència de la institució medieval, tot i que les funcions d'ambdues són totalment diferents.[10][11][12] Així doncs, el consell format a Barcelona es reconvertí, després d'intenses converses, en govern de Catalunya.
Aquesta Generalitat provisional presidida pel mateixFrancesc Macià i composta per ungovern provisional de Catalunya (1931–1932), una assemblea de representants dels municipis (Diputació Provisional de la Generalitat) i uns comissaris que, en qualitat de delegats del govern, s'encarregaven dels serveis pertanyents a les suprimidesDiputacions provincials deGirona,Tarragona iLleida, mentre que s'establia la seu de la Generalitat alPalau de la plaça Sant Jaume. Els diputats catalans elaboraren unprojecte d'Estatut a Núria aprovat en referèndum el2 d'agost de1931 i modificat i aprovat a lesCorts Espanyoles el9 de setembre de1932. Amb l'estatut aprovat, el 20 de novembre de1932 es varen fer leseleccions al Parlament de Catalunya (1932) per constituir les institucions i formar elGovern de Catalunya (1932–1933) ambFrancesc Macià ratificat com aPresident de la Generalitat de Catalunya iLluís Companys com aPresident del Parlament de Catalunya.
El25 de desembre de1933 morí Francesc Macià i el Parlament nomenà Companys com a successor, el qual va exercir el càrrec fins al final de laGuerra civil espanyola excepte el parèntesi de suspensió de l'Estatut que va d'octubre de 1934 a febrer de 1936, ocasionat pelsfets del sis d'octubre. Al capdavant del Parlament a Companys el succeïrenJoan Casanovas i Maristany fins al 1938, i desprésJosep Irla i Bosch.L'Estatut Interior de Catalunya de25 de maig de1933 va deixar fixades les institucions autonòmiques i les relacions entre elles, i es configurà elConsell Executiu, encapçalat pel president de la Generalitat —o per unConseller Primer, com a delegat de l'anterior— i format per consellers titulars dels departaments de l'administració. El traspàs dels serveis d'ordre públic permeté eliminar els governadors civils i donà lloc a laJunta de Seguretat de Catalunya que coordinava les accions autonòmica i estatal en aquesta àrea, i elTribunal de Cassació, amb jurisdicció sobre les matèries civils i administratives de competència autonòmica.
El6 d'octubre, en resposta a l'entrada de les dretes de laCEDA algovern espanyol, el president Companysva proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola» però la insurrecció va ser vençuda el mateix dia pel capità general de Catalunya, i Companys destituït i empresonat. Entre octubre de 1934 i febrer de 1936, l'Estatut va ser suspès pel govern de Madrid i la presidència de la Generalitat fou ocupada per persones designades pel govern central amb el títol de governadors generals de Catalunya: Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, el republicà radicalJoan Pich i Pon, Eduardo Alonso, el cedista valenciàIgnasi Villalonga, i el lliguistaFèlix Escalas. Amb el triomf delFront Popular a les eleccions de16 de febrer de1936 es va aixecar la suspensió de l'Estatut i Companys va tornar a ser president de la Generalitat.
El cop i l'aixecament militar del18 de juliol de1936 provocà l'inici de laGuerra civil espanyola. El generalFrancisco Franco va abolir la Generalitat quan entrà el 1938 a Catalunya per Lleida, per bé que la Generalitat republicana va seguir actuant fins a l'entrada de les tropes franquistes el gener de 1939. Un cop acabada laGuerra Civil espanyola de1936–1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règimfranquista reproduí la repressió deFelip V i, a més, abolí les institucions de la Generalitat. El seu president,Lluís Companys, defensor de la legalitat constitucional republicana, fou detingut amb la col·laboraciónazi de laGestapo, li va ser aplicada l'extradició i el van tornar a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940). Mort elpresident Companys,Josep Irla, darrer president del Parlament català, es feu càrrec de la presidència de la Generalitat a l'exili fins que, l'any1954, el va succeirJosep Tarradellas, també a l'exili. Novament, elcentralisme imposà els governadors civils i les diputacions provincials, i alPalau de la Generalitat s'instal·là un cop més laDiputació deBarcelona. Aquesta divisió provincial ignorava la divisió territorial comarcal, tradicional a Catalunya.
El4 de gener de1977, durant laTransició democràtica espanyola,[13] es creà per decret elConsell General de Catalunya.[14] Després de les eleccions legislatives espanyoles del15 de juny de 1977 el president exiliat de la GeneralitatJosep Tarradellas i Joan es va reunir amb elpresident del Govern espanyol,Adolfo Suárez, per negociar el restabliment de la Generalitat. El29 de setembre de1977 el president del govern espanyol derogà la llei franquista de 1938 que havia abolit les institucions catalanes d'autogovern i restablí provisionalment la Generalitat de Catalunya en virtut del reial decret llei 41/1977,[15] abans per tant de l'aprovació de laConstitució espanyola de 1978. Dies després, el17 d'octubre de1977, es nomenà a Josep Tarradellas com a President provisional de la Generalitat i aFrederic Rahola i d'Espona com a Conseller de Presidència. Tarradellas formà ungovern de concentració (1977–1980) amb dotze consellers per tal de redactar l'estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 que seria aprovat en referèndum el novembre de1979. Finalment va convocareleccions al Parlament de Catalunya (1980) i als comicis convocats el20 de març de 1980 foren elegits els primers 135 diputats delParlament de Catalunya, que quedà constituït el10 d'abril. Finalment amb l'elecció del president del Parlament i del president de la Generalitat quedà format el primer Govern estatutari i la Generalitat de Catalunya quedà total i novament constituïda.
El 27 d'octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar l'inici dels tràmits per a constituir laRepública Catalana. ElGovern espanyol, en aplicació de l'Article 155 de laConstitució, va dissoldre el Parlament i va assumir les funcions de Presidència i del Govern.[16] El 21 de desembre del 2017 es van celebrar eleccions al Parlament, on els partits independentistes van revalidar la seva majoria parlamentària. El 30 de juny de 2018, després de més de 7 mesos, es va aixecar l'article 155.[17]
ElGovern de Catalunya 2018-2021 va ser presidit perQuim Torra fins al 28 de setembre del 2020, i perPere Aragonès de forma interina després de la seva inhabilitació, dictada pelTribunal Suprem per desobeir l'ordre de la Junta Electoral Central de retirar una pancarta a favor delspresos polítics del balcó delPalau de la Generalitat abans de leseleccions generals espanyoles d'abril de 2019.[18] LesEleccions al Parlament de Catalunya de 2021 es van convocar en exhaurir-se el termini legal per nomenar un nou president de la Generalitat.[19] El 15 de gener, a causa de lacrisi sanitària es va deixar sense efecte la convocatòria i es van posposar al30 de maig de2021, però una resolució delTSJC va mantenir en vigor la data del 14 de febrer.[20] i el 21 de maig de 2021, fou investitPere Aragonès i GarciaPresident de la Generalitat de Catalunya, amb 74 vots afirmatius contra 61 vots negatius.[21]
En l'actualitat, segons l'Estatut de Catalunya, la Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern deCatalunya. Està formada pelParlament de Catalunya, pel Consell Executiu oGovern, per laPresidència de la Generalitat i per les altres institucions que l'Estatut i les lleis estableixen.
La Generalitat compta amb més de 200.000 treballadors públics per atendre el funcionament dels serveis que li són propis. La majoria treballa en serveis d'atenció directa a les persones i són docents, personal sanitari o es dediquen a l'àmbit de l'Administració i els serveis.
ElParlament de Catalunya representa el poble de Catalunya. Exerceix la potestat legislativa, aprova els pressupostos de la Generalitat i controla i impulsa l'acció política i de Govern. Exerceix, així mateix, les altres competències que li són atribuïdes per l'ordenament jurídic i en especial per l'Estatut de Catalunya.
ElPresident de la Generalitat de Catalunya té la més alta representació de la Generalitat i dirigeix l'acció del Govern. També té la representació ordinària de l'Estat a Catalunya.
ElConsell Executiu de Catalunya o Govern és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i l'Administració de la Generalitat de Catalunya. És així mateix titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària.
Existeixen delegacions territorials del Govern de la Generalitat a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona,Terres de l'Ebre (Tortosa), Catalunya Central (Manresa), Alt Pirineu i Aran (Tremp), i el Penedès (Vilafranca del Penedès).
ElConsell de Garanties Estatutàries de la Generalitat de Catalunya (antigament Consell Consultiu) és un organisme de caràcter consultiu que dictamina, en els casos que la llei estableix, sobre l'adequació a l'Estatut d'autonomia dels projectes o proposicions de llei sotmesos a debat i aprovació del Parlament. Vetlla a més, en la seva actuació, per l'observança i l'acompliment de la Constitució i de l'Estatut de Catalunya.
ElSíndic de Greuges té la funció de protegir i defensar els drets i les llibertats que reconeixen la Constitució i l'Estatut. Amb aquesta finalitat supervisa l'activitat de la Generalitat, la dels organismes públics o privats vinculats que en depenen, la de les empreses privades que gestionen serveis públics o acompleixen activitats d'interès general o universal. Així mateix, supervisa l'activitat de l'Administració local de Catalunya i dels organismes que en depenen.
LaSindicatura de Comptes és l'òrgan fiscalitzador extern dels comptes, de la gestió econòmica i del control d'eficiència de la Generalitat, dels ens locals i de la resta del sector públic de Catalunya.
ElConsell de l'Audiovisual de Catalunya és l'autoritat reguladora independent en l'àmbit de la comunicació audiovisual pública i privada. El Consell actua amb plena independència del Govern en l'exercici de les seves funcions.
LaComissió Jurídica Assessora és l'alt òrgan consultiu del Govern de la Generalitat de Catalunya. Exerceix les seves funcions amb autonomia orgànica i funcional, per tal de garantir-ne l'objectivitat i la independència, d'acord amb l'Estatut d'autonomia i la Constitució.
2003. Obertura de laCasa de la Generalitat a Perpinyà.
2009. Obertura de l'Espai Llull a l'Alguer
La Generalitat, a més de comptar amb una representació aMadrid disposa d'una xarxa de delegacions a l'exterior, a l'empara dels articles 193 i 194 de l'Estatut d'Autonomia.
L'any 2017, durant el període d'intervenció de la Generalitat de Catalunya per part delGovern d'Espanya, en aplicació de l'Article 155, la majoria de delegacions van ser tancades. A partir del 2018, amb la retirada de l'aplicació d'aquest article, el govern de Catalunya 2018 va començar el procés de reobertura de la xarxa de delegacions. En concret, actualment la Generalitat té vint-i-una delegacions del Govern a l'exterior.[22]
Les delegacions a l'exterior en actiu de la Generalitat són:
|
| provisional | President | Vicepresidència | Governació | Justícia i Dret | Treball | Economia | Finances | Instrucció / Instrucció pública | Foment / Obres públiques | Sanitat i Beneficència / Sanitat i Assistència Social | Agricultura | ||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1931–32 | Francesc Macià i Llussà(ERC) | Joan Casanovas i Maristany(ERC) | Pere Comas i Calvet(ERC) | Manuel Serra i Moret(USC) | Casimir Giralt i Bullich(PRR) | Ventura Gassol i Rovira(ERC) | Salvador Vidal i Rosell(UGT) | Manuel Carrasco i Formiguera(PCR) | Salvador Vidal i Rosell(UGT) | ||||||||||||
| Joan Casanovas i Maristany(ERC) | Josep Tarradellas i Joan(ERC) | Joan Casanovas i Maristany(ERC) | Josep Jové i Surroca(ex-UGT) | Francesc Macià(ERC) | |||||||||||||||||
| Francesc Xavier Casals i Vidal(ERC) | Manuel Serra i Moret(USC) | Carles Pi i Sunyer(ERC) | Joan Lluhí i Vallescà(ERC) | Antoni Xirau i Palau(ERC) | |||||||||||||||||
| I legislatura | President | Governació | Justícia i Dret / Justícia | Treball i Assistència Social / Treball i Obres públiques / Treball | Agricultura i Economia | Hisenda / Finances | Cultura | Obres Públiques | Sanitat / Sanitat i Assistència Social | ||||||||||||
| 1932–33 | Francesc Macià i Llussà(ERC) | Josep Tarradellas i Joan(ERC) | Pere Comas i Calvet(ERC) | Francesc Xavier Casals i Vidal(ERC) | Antoni Xirau i Palau(ERC) | Carles Pi i Sunyer(ERC) | Ventura Gassol i Rovira(ERC) | Joan Lluhí i Vallescà(ERC) | Josep Tarradellas i Joan(ERC) | ||||||||||||
| Joan Selves i Carner(ERC) | Pere Corominas i Montanya(ERC) | Pere Mias i Codina(ERC) | Josep Dencàs i Puigdollers(ERC) | ||||||||||||||||||
| Pere Mestres i Albet(ERC) | Martí Barrera i Maresta(ERC) | Joan Ventosa i Roig(ERC) | Miquel Santaló i Parvorell(ERC) | ||||||||||||||||||
| 1934–36 | Lluís Companys i Jover(ERC) | Joan Selves i Carner(ERC) | Joan Lluhí i Vallescà(PNRE) | Martí Barrera i Maresma(ERC) | Joan Comorera i Soler(USC) | Martí Esteve i Guau(ACR) | Ventura Gassol i Rovira(ERC) | Josep Dencàs i Puigdollers(ERC) | |||||||||||||
| Josep Dencàs i Puigdollers(ERC) | Pere Mestres i Albet(ERC) | Pere Mestres i Albet(ERC) | |||||||||||||||||||
| Josep Maria Espanya i Sirat(ERC) | |||||||||||||||||||||
| Pere Comas i Calvet(ERC) | Lluís Prunés i Sató(ERC) | Manuel Corachan i Garcia | |||||||||||||||||||
| 1936–39 | Consellers en algun període durant la guerra | ||||||||||||||||||||
| Andreu Capdevila i Puig(CNT) Antoni Maria Sbert i Massanet(ERC) Estanislau Ruiz i Ponsetí(PSUC) Francesc Isgleas i Piarnau(CNT) Joan Comorera i Soler(PSUC –UGT) Joan Porqueras i Fàbregas(CNT) Josep Maria Espanya i Sirat(ERC) | |||||||||||||||||||||
| Exili | President | ||||||||||||||||||||
| 1939–40 | Lluís Companys i Jover(ERC) | ||||||||||||||||||||
| 1940–45 | Josep Irla i Bosch(ERC) | ||||||||||||||||||||
| 1945–48 | El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P. Fabra, J. Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc.) que durà fins al gener del 1948. | ||||||||||||||||||||
| 1948–54 | |||||||||||||||||||||
| 1954–77 | Josep Tarradellas i Joan(ERC) | ||||||||||||||||||||
| provisional | President | Governació | Treball | Economia i Finances | Ensenyament i Cultura | Política Territorial i Obres Públiques | Sanitat i Assistència Social | Agricultura i Ramaderia | Sense cartera | ||||||||||||
| 1977–78 | Josep Tarradellas i Joan(ERC) | Frederic Rahola i d'Espona (ERC) | Joan Codina i Torres (PSC) | Joan Josep Folchi i Bonafonte (UCD) | Pere Pi–Sunyer i Bayo (CDC) | Narcis Serra i Serra (PSC) | Ramon Espasa i Oliver (PSUC) | Josep Roig i Magrinyà (ERC) | Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC), Jordi Pujol i Soley (CDC), Joan Reventós i Carner (PSC), Carles Santís i Anfruns (UCD) i Josep Maria Triginer i Fernández (PSC) | ||||||||||||
| 1978–79 | Manuel Ortínez i Mur | Eduard Punset i Casals | |||||||||||||||||||
| 1979–80 | Josep Maria Bricall i Masip | Lluís Armet i Coma (PSC) | |||||||||||||||||||
| II legislatura | President | Adjunt a la Presidència | Governació | Justícia | Treball | Indústria i Energia | Comerç i Turisme | Economia i Finances | Ensenyament | Cultura i Mitjans de Comunicació | Política Territorial i Obres Públiques | Sanitat i Seguretat Social | Agricultura, Ramaderia i Pesca | ||||||||
| 1980–82 | Jordi Pujol i Soley (CiU) | Miquel Coll i Alentorn (UDC) | Joan Vidal i Gayolà (CDC) | Ignasi de Gispert i Jordà (UDC) | Joan Rigol i Roig (UDC) | Vicenç Oller i Compañ (CDC) | Francesc Sanuy i Gistau (CDC) | Ramon Trias i Fargas (CDC) | Joan Guitart i Agell (CDC) | Max Cahner i Garcia (CDC) | Josep Maria Culell i Nadal (CDC) | Josep Laporte i Salas (CDC) | Agustí Carol i Foix (CDC) | ||||||||
| 1982–83 | Macià Alavedra i Moner (CDC) | Agustí Bassols i Parés (UDC) | Jordi Panasdemunt i Gubert (CDC) | ||||||||||||||||||
| 1983–84 | Josep Maria Culell i Nadal (CDC) | Xavier Bigatà i Ribé (CDC) | |||||||||||||||||||
| III legislatura | President | Governació | Treball | Indústria i Energia | Cultura | Agricultura, Ramaderia i Pesca | |||||||||||||||
| 1984–85 | Jordi Pujol i Soley (CiU) | Macià Alavedra i Moner (CDC) | Oriol Badia i Tobella (CDC) | Joan Hortalà i Arau (ERC) | Joan Rigol i Roig (UDC) | Josep MIró i Ardèvol (CDC) | |||||||||||||||
| 1985–86 | Narcís Oliveras i Terradas (UDC) | Joaquim Ferrer i Roca (CDC) | |||||||||||||||||||
| 1986–87 | Agustí Bassols i Parés (UDC) | Joaquim Xicoy i Bassegoda (UDC) | Joaquim Molins i Amat (CDC) | ||||||||||||||||||
| 1987–88 | Macià Alavedra i Moner | Josep Manuel Basañez i Villaluenga (CDC) | |||||||||||||||||||
| IV legislatura | Benestar Social | Governació | Justícia | Treball | Comerç, Consum i Turisme | Economia i Finances | Ensenyament | Cultura | Política Territorial i Obres Públiques | Sanitat i Seguretat Social | Agricultura, Ramaderia i Pesca | Medi Ambient | |||||||||
| 1988–89 | Antoni Comas i Baldellou (CDC) | Josep Gomis i Martí (CDC) | Agustí Bassols i Parés (UDC | Ignasi Farreres i Bochacha (UDC) | Lluís Alegre i Selga | Ramon Trias i Fargas (CDC) | Josep Laporte i Salas (CDC) | Joan Guitart i Agell (CDC) | Joaquim Molins i Amat (CDC) | Xavier Trias i Vidal de Llobatera (CDC) | Josep Miró i Ardèvol (CDC) | ||||||||||
| 1989–91 | Albert Vilalta González (CDC) | ||||||||||||||||||||
| 1991–92 | Antoni Subirà i Claus (CDC) | Macià Alavedra i Moner (CDC) | Joan Vallvé i Ribera | ||||||||||||||||||
| V legislatura | |||||||||||||||||||||
| 1992 | |||||||||||||||||||||
| 1992–93 | Maria Eugènia Cuenca (CDC) | Antoni Isac i Aguilar (UDC) | Joan Maria Pujals i Vallvé (CDC) | Francesc Xavier Marimon i Sabaté (CDC) | |||||||||||||||||
| 1993–94 | Josep Maria Cullel i Nadal (CDC) | ||||||||||||||||||||
| 1994–95 | Jaume Roma i Rodríguez (CDC) | ||||||||||||||||||||
| 1995 | Xavier Pomés i Abella (CDC) | Núria de Gispert i Català (UDC) | Artur Mas i Gavarró (CDC) | ||||||||||||||||||
| VI legislatura | President | Presidència | Governació | Sanitat i Seguretat Social | |||||||||||||||||
| 1995–96 | Jordi Pujol i Soley (CiU) | Xavier Trias i Vidal de Llobatera (CDC) | Xavier Pomés i Abella (CDC) | Eduard Rius i Pey (CDC) | |||||||||||||||||
| Indústria, Comerç i Turisme | |||||||||||||||||||||
| 1996–97 | Antoni Subirà i Claus | Xavier Hernàndez Moreno (UDC) | Joan Maria Pujals i Vallvé (CDC) | Pere Macias i Arau (CDC) | |||||||||||||||||
| 1997–99 | Artur Mas i Gavarró | Pere Macias i Arau (CDC) | Joan Ignasi Puigdollers i Noblom (UDC) | ||||||||||||||||||
| VII legislatura | Benestar Social | Governació i Relacions Institucionals | Interior | Justícia | Treball | Ensenyament | Cultura | Agricultura, Ramaderia i Pesca | Medi Ambient | ||||||||||||
| 1999–2000 | Irene Rigau i Oliver (CDC) | Josep Antoni Duran i Lleida (UDC) | Xavier Pomés i Abella (CDC) | Núria de Gispert i Català (UDC) | Lluís Franco i Sala (UDC) | Carme Laura Gil i Miró (CDC) | Jordi Vilajoana i Rovira (CDC) | Josep Grau i Seris | Felip Puig i Godes (CDC) | ||||||||||||
| 2000–01 | Joaquim Triadú i Vila-Abadal (CDC) | ||||||||||||||||||||
| 2001–02 | Presidència i Conseller en Cap | Benestar i Família | Núria de Gispert i Català (UDC) | Josep-Delfí Guàrdia i Canela (UDC) | Francesc Homs i Ferret (CDC) | Felip Puig i Godes (CDC) | Ramon Espadaler i Parcerisas (UDC) | ||||||||||||||
| Artur Mas i Gavarró (CDC) | Irene Rigau i Oliver (CDC) | ||||||||||||||||||||
| 2002–03 | Josep Maria Pelegrí (UDC) | Núria de Gispert i Català (UDC) | Treball, Indústria, Comerç i Turisme | Universitat, Recerca i Societat de la Informació | |||||||||||||||||
| Antoni Fernández i Teixidó (CDC) | Andreu Mas-Colell (CDC) | Xavier Pomés i Abella (CDC) | |||||||||||||||||||
| VIII legislatura | President | Presidència i Conseller Primer | Benestar i Família | Governació i Administracions Públiques | Relacions Institucionals i Participació | Interior | Justícia | Treball i Indústria | Comerç, Turisme i Consum | Economia i Finances | Educació | Universitat, Recerca i Societat de la Informació | Cultura | Política Territorial i Obres Públiques | Salut | Agricultura, Ramaderia i Pesca | Medi Ambient | ||||
| 2003–04 | Pasqual Maragall i Mira (PSC) | Josep Lluís Carod Rovira (ERC) | Anna Simó i Castelló (ERC) | Joan Carretero i Grau (ERC) | Joan Saura i Laporta (ICV) | Montserrat Tura i Camafreita (PSC) | Josep Maria Vallès i Casadevall (CPC) | Josep Maria Rañé i Blasco (PSC) | Pere Esteve i Abad (ERC) | Antoni Castells i Oliveres (PSC) | Josep Bargalló i Valls (ERC) | Carles Solà i Ferrando (ERC) | Caterina Mieras i Barceló (PSC) | Joaquim Nadal i Farreras (PSC) | Marina Geli i Fàbrega (PSC) | Antoni Siurana i Zaragoza (PSC) | Salvador Milà i Solsona (ICV) | ||||
| 2004–06 | Josep Bargalló i Valls (ERC) | Jordi Valls i Riera (PSC) | Josep Huguet i Biosca (ERC) | Marta Cid i Pañella (ERC) | Manuel Balcells i Díaz (ERC) | Ferran Mascarell i Canalda (PSC) | Jordi William Carnes i Ayats (PSC) | Francesc Baltasar i Albesa (ICV) | |||||||||||||
| 2006 | Presidència i Portaveu | Carme Figueras i Siñol (PSC) | Xavier Vendrell i Segura (ERC) | Antoni Castells i Oliveres (PSC) | Educació i Universitats | ||||||||||||||||
| Joaquim Nadal i Farreras (PSC) | Xavier Sabaté i Ibarz (PSC) | Joan Manuel del Pozo i Àlvarez (PSC) | |||||||||||||||||||
| IX legislatura | President | Secretaria | Portaveu | Acció Social i Ciutadania | Vicepresidència | Governació i Administracions Públiques | Interior, Relacions Institucionals i Participació | Justícia | Treball | Educació | Innovació, Universitats i Empresa | Cultura i Mitjans de Comunicació | Agricultura, Alimentació i Acció Rural | Medi Ambient i Habitatge | |||||||
| 2006–08 | José Montilla i Aguilera (PSC) | Laia Bonet Rull (PSC) | Aurora Massip i Treig (indep.) | Carme Capdevila i Palau (ERC) | Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) | Joan Puigcercós i Boixassa (ERC) | Joan Saura i Laporta (ICV–EUiA) | Montserrat Tura i Camafreita (PSC) | Maria del Mar Serna Calvo (PSC)(independent) | Ernest Maragall i Mira (PSC) | Josep Huguet i Biosca (ERC) | Joan Manuel Tresserras i Gaju (ERC) | Joaquim Llena i Cortina (PSC) | Francesc Baltasar i Albesa (ICV-EUiA) | |||||||
| 2008–10 | Jordi Ausàs i Coll (ERC) | ||||||||||||||||||||
| X legislatura | President | Secretaria | Portaveu | Benestar Social i Família | Vicepresidència, Governació i Relacions Institucionals | Interior | Justícia | Empresa i Ocupació | Economia i Coneixement | Ensenyament | Cultura | Territori i Sostenibilitat | Salut | Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural | |||||||
| 2010–12 | Artur Mas i Gavarró (CDC) | Germà Gordó i Aubarell (CDC) | Francesc Homs i Molist (CDC) | Josep Lluís cleries i Gonzàlez (CDC) | Joana Ortega i Alemany (UDC) | Felip Puig i Godes (CDC) | Pilar Fernández i Bozal (indep) | Francesc Xavier Mena i López (indep) | Andreu Mas-Colell (CDC) | Irene Rigau i Oliver (CDC) | Ferran Mascarell i Canalda (indep) | Lluís Miquel Recoder i Miralles (CDC) | Boi Ruiz i Garcia (indep) | Josep Maria Pelegrí i Aixut (UDC) | |||||||
| XI legislatura | Secretaria | Presidència i Portaveu | Benestar Social i Família | Interior | Justícia | Empresa i Ocupació | Territori i Sostenibilitat | ||||||||||||||
| 2012–15 | Jordi Baiget i Cantons (CDC) | Francesc Homs i Molist (CDC) | Neus Munté i Fernández (CDC) | Ramon Espadaler i Parcerisas (UDC) | Germà Gordó i Aubarell (CDC) | Felip Puig i Godes (CDC) | Santi Vila i Vicente (CDC) | ||||||||||||||
| 2015 | Presidència | Vicepresidència, Benestar Social i Família i Portaveu | Governació i Relacions Institucionals | Interior | Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural | ||||||||||||||||
| Francesc Homs i Molist (CDC) | Neus Munté i Fernández (CDC) | Meritxell Borràs i Solé (CDC) | Jordi Jané i Guasch (CDC) | Jordi Ciuraneta i Riu (CDC) | |||||||||||||||||
| 2015–2016 | |||||||||||||||||||||
| XII legislatura | President | Vicepresidència – Àrea d'Economia i Hisenda | Àrea de Benestar Social | Àrea d'Exterior, Transparència i Relacions Institucionals | |||||||||||||||||
| 2016–17 | Carles Puigdemont i Casamajó (JxSí–PDC) | Oriol Junqueras i Vies (JpS–ERC) | Neus Munté i Fernández (JpS–PDC) | Raül Romeva i Rueda (JpS–indep) | |||||||||||||||||
| 2017 | Jordi Turull i Negre (JpS–PDC) | ||||||||||||||||||||
| Economia i Hisenda | Empresa i Coneixement | Benestar, Treball i Família | Territori i Sostenibilitat | Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació | Presidència i Portaveu. Benestar, Treball i Família | Salut | Cultura | Ensenyament | Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència | Governació, Administració Pública i Habitatge | Interior | Justícia | |||||||||
| 2016–17 | Oriol Junqueras i Vies (JxSí–ERC) | Jordi Baiget i Cantons (JxSí–PDC) | Dolors Bassa i Coll (JxSí–ERC) | Meritxell Serret i Aleu (JxSí–ERC) | Neus Munté i Fernández (JxSí–PDC) | Toni Comín i Oliveres (JxSí–indep) | Santi Vila i Vicente (JxSí–PDC) | Meritxell Ruiz i Isern (JxSí–PDC) | Raül Romeva i Rueda (JxSí–indep) | Meritxell Borràs i Solé (JxSí–PDC) | Jordi Jané i Guasch (JxSí–PDC) | Carles Mundó i Blanch (JxSí–ERC) | |||||||||
| 2017 | Santi Vila i Vicente (JxSí–PDC) | Lluís Puig i Gordi (JxSí–PDC) | Clara Ponsatí i Obiols (JxSí–indep) | Joaquim Forn i Chiariello (JxSí–PDC) | |||||||||||||||||
| 2017 | Josep Rull i Andreu (JxSí–PDC) | Jordi Turull i Negre (JxSí–PDC) | |||||||||||||||||||
| XIII legislatura | President | Presidència i Portaveu | Vicepresidència, Economia i Hisenda | Empresa i Coneixement | Treball, Afers Socials i Família | Territori i Sostenibilitat | Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació | Salut | Cultura | Ensenyament | Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència | Polítiques Digitals i Administració Pública | Interior | Justícia | |||||||
| 2018 | Joaquim Torra i Pla (JxCAT) | Elsa Artadi i Vila (JxCAT) | Pere Aragonès i Garcia (ERC) | Maria Àngels Chacón i Feixas (PDeCAT) | Chakir El Homrani Lesfar (ERC) | Damià Calvet i Valera (PDeCAT) | Teresa Jordà i Roura (ERC) | Alba Vergés i Bosch (ERC) | Laura Borràs i Castanyer (JxCAT) | Josep Bargalló i Valls (ERC) | Ernest Maragall i Mira (ERC–Ind.) | Jordi Puigneró i Ferrer (PDeCAT) | Miquel Buch i Moya (JxCAT) | Ester Capella i Farré (ERC) | |||||||
| 2018 | Alfred Bosch i Pascual (ERC) | ||||||||||||||||||||
| 2019 | Meritxell Budó i Pla (JxCAT) | Mariàngela Vilallonga Vives (JxCAT-Ind) | |||||||||||||||||||
| 2020 | Ramon Tremosa i Balcells (JxCAT) | Àngels Ponsa i Roca (JxCAT) | Bernat Solé i Barril (ERC) | Miquel Sàmper i Rodríguez (JxCAT) | |||||||||||||||||
| XIV legislatura | President | Presidència | Vicepresidència, Polítiques Digitals i Territori | Economia i Hisenda | Empresa i treball | Drets socials | Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural | Salut | Cultura | Educació | Acció Exterior i Govern Obert | Recerca i Universitats | Interior | Igualtat i feminismes | Justícia | ||||||
| 2021 (ERC + Junts) | Pere Aragonès i Garcia(ERC) | Laura Vilagrà i Pons (ERC) | Jordi Puigneró i Ferrer (JxCAT) | Jaume Giró i Ribas (JxCAT-Ind) | Roger Torrent i Ramió (ERC) | Violant Cervera i Gòdia (JxCAT) | Teresa Jordà i Roura (ERC) | Josep Maria Argimon i Pallàs (Ind) | Natàlia Garriga i Ibáñez (ERC) | Josep González i Cambray (ERC) | Victòria Alsina i Burgués(Ind) | Gemma Geis i Carreras (JxCAT) | Joan Ignasi Elena i Garcia (ERC) | Tània Verge i Mestre (ERC) | Lourdes Ciuró i Buldó (JxCAT) | ||||||
| 2022 (ERC) | Juli Fernández i Olivares | Natàlia Mas i Guix | David Mascort i Subiranas | Manel Balcells i Díaz (Ind) | Acció Exterior i Unió Europea | Justícia, Drets i Memòria | |||||||||||||||
| Ester Capella i Farré | Carles Campuzano i Canadés (Ind) | Anna Simó i Castelló | Meritxell Serret i Aleu(ERC) | Joaquim Nadal i Farreras (Ind) | Gemma Ubasart i González | ||||||||||||||||
SegonsAlexa, el lloc webgencat.cat és el 42è lloc web més popular d'Espanya.[23]
| Evolució històrica |  | |
|---|---|---|
| Institucions | ||
| Governs de Catalunya | ||
| Departaments | ||
| Eleccions | ||
| Referèndums | ||
| Legislatures | ||
| Diputats | ||
