Gaston Joan Baptista de França (nascut el 24 d'abril de 1608 aFontainebleau, mort el 2 de febrer de 1660 aBlois),duc d'Orleans, de vegades designat comGastó d'Orleans fou un príncep de sang francès, tercer fill d'Enric IV de França (1553-1610) i deMaria de Mèdici, de la branca delsBorbó (dinastiacapeta).
Germà petit del reiLluís XIII de França, Gastó va esdevenir a la mort deNicolau de França (1607-1611), segon fill d'Enric IV de França, el segon en l'ordre de successió al tron. Titulatduc d'Anjou, com a més proper hereu del tron, també era anomenatMoniseur (títol conferit al germà del rei), després (a partir de 1643)el Gran Senyor per oposició alPetit Senyor,Felip, el seu nebot, germà deLluís XIV de França. El 1626 se li va concedir el títol deduc d'Orleans que havia portat Nicolau amb un apanatge format per aquest ducat, el de Valois i el de Chartres, augmentat amb el comtat de Blois.
Cultivat i refinat,[1] però vel·leïtós i inconstant,[2] Gaston de França va passar la seva vida a maquinar, en principi contra el seu germà i elCardenal Richelieu (preferint a la sevacentralització absolutista una monarquia mixta amb representació dels cossos socials a través de les assemblees d'Estats provincials o generals), després contra la seva cunyadaAnna d'Àustria i el cardenalMazzarino. Aquestes conspiracions van encallar sempre, a falta d'un efectiu projecte polític. Gastó va denunciar sovint els seus còmplices, després els va veure morir. Per venjar-se, va crear un consell de «vauriennerie» (Dones valuoses), dels cortesans i amics amb qui va portar una vida desordenada (és considerat jugador i aficionat a les dones).[3]
El 1628 va tenir el comandament de l'exèrcit que va assetjarLa Rochelle i el 1636 el de la Picardia. El1630, va participar en la revolta del duc de Montmorency. Al capdavant d'un exèrcit de mercenaris, va cridar al regne a la revolta, abans de fugir a Lorena després de la derrota de Montmorency aCastelnaudary. A instàncies del seu confessor Charles de Condren es va reconciliar amb el rei aTroyes, el 18 d'abril de 1630. El 1631-1632 va intrigar a Lorena i va publicar un manifest polític contra l'absolutisme. El1634, va signar un tractat secret ambEspanya i va maquinar contra elcardenal Richelieu amb elcomte de Soissons. A la tardor de1636, va participar al costat del rei en elsetge de Corbie.
Amb tot el 1638 el naixement inesperat d'undelfí (el futur Lluís XIV de França) el va privar del rang de primer hereu de la corona. Perdé el seu crèdit financer, i no va poder continuar la reconstrucció delcastell de Blois que havia iniciat. El1642, la conjura deHenri Coiffier de Ruzé d'Effiat, marquès de Cinq-Mars, que apuntava a fer de Gastó el tinent general del regne, va fracassar. El 1642 va empènyer a Cinq-Mars però després el va abandonar i el marquès serà executat.
Lluís XIII, moribund, el va nomenar governador i tinent-general del Llenguadoc. A la mort de Lluís XIII, Gastó de França fou nomenat tinent-general del regne i cap dels consells sota l'autoritat de la reina, durant la minoria de Lluís XIV de França. Tanmateix Anna d'Àustria s'imposà alParlament de París, i va prendre les regnes del poder amb el suport deGiulio Raimondo Mazzarino.
Cap de l'exèrcit, Gastó va fer una campanya victoriosa i ràpida contra els espanyols. Conquerí una part delcomtat de Flandes, del qual la ciutat deGravelines el 28 de juliol de 1644 iBéthune, i després, el 1645,Bourbourg,Armentières,Courtrai iMardyck. El 1646 se li va concedir elducat d'Alençon.
Gastó va participar encara a laFronda,[4] iGiulio Raimondo Mazzarino el va fer exiliar al seucastell de Blois el1652, on va morir el1660. Fou inhumat a labasílica de Saint-Denis, últim privilegi atribuït a la sang reial. Lluís XIV va conferir llavors el títol deduc d'Orleans al seu propi germàFelip; el títol de duc d'Alençon va tornar a la corona fins al 1710.
Del seu naixement a la seva mort, Gastó va tenir per metge protestant, Abel Brunier.
El1626, després d'unaconspiració (anomenada la conspiració de Chalais) fallada, Gastó va acceptar a contracor casar-se amb la ricaMaria de Borbó, duquessa de Montpensier[5] que li va imposar elCardenal Richelieu. Rebé llavors enherència els ducats d'Orleans i de Chartres, augmentats del comtat de Blois.
D'aquest matrimoni va néixer l'any següent:
El 1629, Gastó va projectar (sense èxit) de casar-se ambMaria Lluïsa de Màntua (Maria de Gonzaga), filla delduc de Màntua Carles I. El1632, es va enamorar i es va casar amb la jove Margarida de Lorena, germana del duc de Lorena i de Bar, un príncep tan estrambòtic com ell, llavors en guerra contra França i del qual va freqüentar llavors la cort, ja que era un exiliat polític. Va anomenar a la seva segona esposa, abans coadjutrice de l'abadessa del capítol noble deRemiremont com «l'Àngel». Es va casar amb ella secretament en un convent deNancy el2 de gener de1632 però el Parlament de París va declarar aquest matrimoni nul. Va fer celebrar el seu matrimoni una segona vegada per l'arquebisbe de Malines alsPaïsos Baixos Espanyols, però allà també l'assemblea del clergat de França, empesa per Richelieu, va anul·lar el matrimoni. Els promesos van poder, a la mort de Richelieu, trobar-se a la cort de França i casar-se el maig de1643.
Van tenir cinc fills:
De Lluïsa Roger de la Marbelière va tenir:
Va tenir també una filla natural:
El departament de cartes i plànols de la Biblioteca Nacional de França conserva divuit reculls de targetes sota la quota Rés. Ge BB 246,[6] procedents de la col·lecció cartogràfica de Gastó d'Orléans. El nucli de les col·leccions del departament de les Monedes, Medalles i Antiguitats de la Biblioteca Nacional de França provenen de la col·lecció de pedres gravades, d'escultures antigues del príncep donades al rei pel seu testament d'1 de febrer de 1660.
| « | Pensava en tot però no volia res | » |
.svg)