Elsgassànides (àrab:الغساسنة,al-Ġasāsina) foren un grupàrabcristiàmonofisita que va fundar i dirigir un regne preislàmic àrab al territori que avui ésJordània.
Els ghassan eren una branca de la tribu Azd oBanu Azd del grup tribal qahtanita (originaris del Iemen-Hadramaut) que van emigrar al final delsegle iii a causa de la destrucció de la presa deMarib; de fet no eren un grup aïllat sinó una confederació de subtribus; van emigrar primer cap al centre de la península i es van establir finalment al limes amb elsromans vers el490 quan ja havien acceptat el cristianisme i el pagament d'un tribut. Inicialment van compatir aquesta posició amb els salíhides (Salih) però al segle vi aquests foren sotmesos pels gassànides vers el503. Les seves relacions ambConstantinoble estaven regides per un tractat (foedus) pel que rebien uns subsidis i a canvi aportaven contingents militars a cavall. Els caps de les províncies sota el seu domini eren anomenats filarques amb grau declarissimus. El cap suprem, un dels filarques, residia a Djabiya i era patrici igloriosissimus, amb dret a corona reial. El centre del seu poder era l'antiga província dePalestina Tertia.
Foren vassalls de l'Imperi Romà d'Orient mentre un regne àrab rival, elslàkhmides, dominaven al sud d'Iraq. També controlaven als beduïns de l'Hedjaz i a les tribus de jueus en aquest territori.
Al període de màxima extensió van dominar des del sud de Síria fins aYàthrib, la modernaMedina. Al-Harith V ben Jabalah va participar en la guerra contraPèrsia iniciada el527, ja abans del seu inici de regnat i es va destacar en labatalla de Cal·linícon (531) i a la campanya siriana deBelisari (541). El554 va atacar els làkhmides i els va derrotar en la batalla d'Halima, prop deKinnasrin. Al-Mundhir III ben al-Harith (569-581) va derrotar els làkhmides a Ayn Ubagh (570) i va ocuparHira que va incendiar. Al-Harith V ben Jabalah devia tenir un paper destacat en el moviment diplomàtic romà d'Orient aAxum en ajut dels cristians del Iemen perseguits per la monarquiahimiarita. També va ser decisiu en la readopció delmonofisisme després de ser perseguit per l'emperadorJustí I (518-527) i el540 amb suport de l'emperadriu Teodora, va aconseguir el nomenament de dos bisbes monofisites: Teodor iJacob Baradeu (que va donar nom a l'església jacobita siriana); el monofisisme fou defensat per aquest rei i els seus successors.
La seva capital fou a Djabiya (Jabaliya) alGolan. Van defensar el territori dels atacs beduïns i perses, van construir edificis públics i van protegir les arts, especialment la poesia, en la qual els poetesNabighah al-Dhubyani iHassan ben Thabit van viure a la cort.
Al-Mundhir III ben al-Harith (569-581) fou arrestat i portat a Constantinoble per orde deTiberi II, i el seu fill al-Numan VI ben al-Mundhir (582-583) va patir la mateix sort sota l'emperadorMaurici. Després la invasió persa els va causar greus pèrdues marcant l'inici del final del regne gassànida.[1] Es van recuperar sotaHeracli.
L'hostilitat romana d'Orient contra el monofisisme va tenir els seus efectes. Dirigits perJabalah VI ben al-Aiham van ser en labatalla del Yarmuk, el636, quan dotze mil gassànides que no havien rebut la paga feia temps, es van passar als musulmans. El regne va desaparèixer poc després de la batalla (638). Una part dels gassànides es va establir aAnatòlia, però la major part va adoptar l'islam i es van barrejar amb els àrabs dominants; una minoria va restar a Síria com a cristians.
El nom Gassan (Ghassan o Ghasan) és utilitzat pels àrabs i vol dir ‘força’.
