Elgas Blau (en alemany,Blaugas), versió primitiva (1904), i precursor delsgasos liquats de petroli (GLP) actuals, és un"gas combustible artificial" d'enllumenat similar alpropà emprat avui dia. En contra del que el seu nom pugui donar a entendre (amb una mala interpretació),[1] no és blau sinó incolor, va ser anomenat així en honor del seu inventor, el químic alemanyHermann Blau[2][3] d'Augsburg, qui el va sintetitzar per primera vegada l'any1904.
Encara que amb uns percentatges diametralment oposats, la composició química delgas Blau era similar algas d'aigua però a diferència d'aquell (gas d'aigua),no conteniamonòxid de carboni. Un altre fet, també molt important, és que elgas Blau tenia major energia específica que cap altregas de síntesi dels produïts en aquell moment.
Es fabricava descomponent elpetroli en retortes, per l'acció de la calor i comprimint lanafta resultant fins a liquar-la. Es transportava en estat líquid, i després -al fer disminuir la pressió- el compost tornava al seu estat gasós. El gas blau s'utilitzava per a la il·luminació i la calefacció. Una forma menys pura, coneguda com agas pintsch, s'havia utilitzat també, al final del segle xix i principis del segle xx, en elsmotors d'automòbils, en alguns tipus decuina i en l'enllumenat urbà.
La primera planta de destil·lació es va construir alsEstats Units el1912, començant la distribució comercial el1920. L'èxit aconseguit va produir la seva ràpida introducció aEuropa, incloentFrança,Bèlgica, elsPaïsos Baixos iAlemanya. Durant laSegona Guerra Mundial l'ús predominant va ser com a combustible per a vehicles, però després va començar la seva utilització domèstica i industrial.
El gas blau es va fer famós, però, com a combustible per als motors delLZ 127 Graf Zeppelin.[4] Per a aquest ús tenia diversos avantatges sobre lagasolina, ja que no era explosiu, i el seu pes en estat gasós era similar al de l'aire atmosfèric, així al cremar i reemplaçar el seu volum amb aire no s'afegia pes addicional aldirigible, i s'evitava la necessitat d'ajustar les variables del vol.[5]
El successor més modern d'aquest gas elGLP (de diferent composició i mètode d'obtenció) s'utilitza encara en els llocs on no arriba elgas natural, ja sigui perquè la cobertura de distàncies importants o la baixa densitat de població fan antieconòmica la construcció de xarxes d'infraestructura. En aquests casos, per a ús domèstic o de petites indústries, s'utilitzen dipòsits autònoms deGLP, alimentats periòdicament per camions cisterna.[6]
El gas Blau conté aproximadament el 50% d'olefines (alcans), el 37% demetà i altresalcans, el 6% d'hidrogen i la resta és aire. Compta amb unaenergia específica de 15.349 kcal/m3 o 3000Hefnerkerze. Cal remarcar de forma especial queel gas Blau no conteniamonòxid de carboni, fet que, a part dels percentatges, el desmarca completament delgas d'aigua.