Robert William Gary Moore (Belfast,Irlanda del Nord,4 d'abril de1952-6 de febrer del2011[1]) és reconegut com un dels millors músics que les Illes Britàniques han produït, com també, per molts considerat un dels millors guitarristes de la història delblues. En una carrera que es remunta a la dècada de 1960, hi ha pocs gèneres musicals que no hi hagi donat la mà hàbil amb la seva guitarra, i ha aparegut en les alineacions de diversos notables grups de rock,Thin Lizzy,II Coliseum iSkid Row, per anomenar-ne només tres. Com molts altres, a través d'Elvis Presley, Bill Halley i altres promotors delrock and roll es va veure inspirat. Però en veure la talla deJimi Hendrix iJohn Mayall's (Bluesbreakers) en un concert a la seva ciutat natal a mitjans dels 60 es va obrir per ell el ric món del blues. Al llarg de la seva carrera publicà més d'una trentena de discos.
Va començar tocant amb una banda anomenadaThe Boys, però al cap de poc, amb 16 anys, es va incorporar aSkid Row (no confondre ambSkid Row, banda de heavy metal), acompanyat perBrendan Shiels (baix),Noel Bridgeman (bateria) iPhil Lynnot (veu). Aquest últim va abandonar al cap de poc la banda per formarThin Lizzy, mentre Moore continuava amb Skid Row; aquest grup va entrar en contacte ambPeter Green, guitarrista deFleetwood Mac, actuant com a teloners seus en diferents concerts. Green va quedar-se tan impressionat amb el seu so que els va aconseguir un contracte amb la seva pròpia discografia, CBS. Per la seva part, la durada admiració de Moore per Green, que recorre tota la seva carrera, quedarà plasmada en l'àlbum "Blues for greeny" (1995), que va tornar a interpretar onze temes compostos o interpretats per green.Abans de començar la seva carrera solista, encara va passar u període de participació en diverses formacions. Però, després d'abandonar Skid Row l'any 1972, va gravar "Grinding Stone" (1973) amb la Gary Moore Band; aquesta ha estat considerat el seu primer disc com a solista. Quasi sense transició, va passar a reemplaçar aEric Bell al grupThin Lizzy, banda en la que va formar un petit espai de temps abans de passar, l'any 1975, aColosseum II, i a la que tornaria de manera intermitent fins a l'any 1979, data de gravació de "Black Rose". En mig d'una gira pels EUA, les diferències amb la banda de Lynnot, el seu amic, fan que Moore abandoni de nou la banda i forma G-Force. El temaParisienne Walkways del disc "Back on the Streets"1978 (segon en solitari de Moore), que arriba a la llista del top ten delRegne Unit. Durant la dècada de 1980 va viure una època més tranquil·la, passant al rock melòdic, moment en el qual va aconseguir la seva major popularitat al Regne Unit amb el seu LP "Victims of the future" (1983). També va col·laborar amb ellPhil Lynnot a la cançó "Out in the Fields". A l'àlbum "Wild Frontier", de 1986, es poden apreciar certes influències de la música celta. I a "After the War"(1989) torna a les seves arrels hard amb col·laboracions deOzzy Osbourne i amb el difuntCozy Powell a la bateria. L'àlbum "Still Got the Blues" el va fer tornar a les llistes d'èxit l'any 1990 de la mà de temes com el que dona títol al disc. Deixant de banda elRock dur, es va tornar més intimista i dona un pronunciat gir cap alBlues que, encara que descobert tard, va semblar causar una impressió important i duradora a la carrera del guitarrista, aquell mateix any (1990), junt ambAlbert King iAlbert Collins va fer una sèrie de concerts. L'any 1992 va aparèixer "After Hours", disc que segueix la línia de l'anterior i que compta amb la col·laboració deB.B. King iAlbert Collins, grans figures del blues dels Estats Units. Aquest disc va ser la confirmació del gir musical de Moore i li va donar un nom entre els intèrprets de blues britànics.
La dècada de 1990 transcórrer a l'ombra d'aquestes gravacions inicials i no apareix marcada per nous èxits importants, pot ser, l'aparició l'any 1997 de "Dark Days in Paradise", una exploració musical tan allunyada del blues que venia practicant com del rock dur anterior. També resulta destacable un nou intent de tocar dins d'una formació: BBM. En aquesta ocasió es va unir aJack Bruce (baix) iGinger Baker (bateria), base rítmica del grupCream. La col·laboració es va traduir en un disc, "Around the Next Dream" (1994), i una gira.La dècada del 2000 arranca musicalment amb una publicació l'any 2001 de "Back to the Blues": tota una declaració d'intencions. El 2007 va llançar el que podria ser el disc més notable d'aquest període, "Close As You Get", que va seguir amb el seu apropament cap al blues amb temes propis i versions de clàssics comChuck Berry,Sonny Boy Williamson II,John Mayall oSon House (d'aquest últim és el tema acústic 'Sundown', que tenca el disc). En el 2002 va embarcar-se en un nou projecte, Scars, formant una banda amb la que va publicar un àlbum homònim Scars, que va ser llençat el 10 de setembre de 2002. El power trio va comptar amb Moore (veu/ guitarra), Cass Lewis de Skunk Anansie (baix/ cors) i Darrin Mooney de Primal Scream (bateria). El disc va ser presentat en una gira pel Regne Unit, que va tenir la seva culminació al Live At The Monster Of Rock, del 2003.
Als 58 anys Gary Moore va morir mentre dormia en una habitació del "Kempinski Hotel Bahía" d'Estepona,Màlaga, a la matinada del 6 de febrer de 2011.[2] Segons va informar la policia espanyola, el cos del músic no presentava signes de violència, per la qual cosa no es va obrir cap tipus d'investigació. L'autòpsia practicada al cos del guitarrista de rock irlandès va revelar que la seva mort va ser causada per un atac de cor, associat al consum de grans quantitats d'alcohol.La seva inesperada mort va causar una gran commoció entre els seus seguidors.[3]
