És una de lesnacions celtes i posseeix una identitat cultural pròpia que es va conformar després de la retirada delsromans de la Gran Bretanya. La derrota deLlewelyn II perEduard I alsegle xiii va concloure la conquesta anglonormanda de Gal·les i va significar el començament de segles d'ocupació anglesa. El país va ser incorporat a Anglaterra mitjançant l'Estatut de Rhuddlan del1284 i més tard per l'Acta d'Unió del1536, creant l'entitat legal avui coneguda com a Anglaterra i Gal·les.
La capital i ciutat més gran ésCardiff (en gal·lès:Caerdydd), amb 320.000 habitants. Durant un temps va ser el principal port mundial del carbó i, durant alguns anys abans de laPrimera Guerra Mundial, va tenir un trànsit més intens queLondres oLiverpool. Dos terços de la població viuen a Gal·les del Sud, amb una altra concentració a l'occident de Gal·les del Nord. Des del segle xix el país ha adquirit una reputació de lloc folklòric, la qual cosa es deu en part al renaixement de la tradició de l'Eisteddfod.
El nom anglès del país procedeix del terme anglosaxóWalas oWealas, que probablement ve dewealh, que vol dir «estranger no germànic». El nom nadiu,Cymru –del britònicCombrogi «[terra dels] compatriotes»– va ser adaptat en la formaCambria, emprada enllatí i en l'anglès poètic.[1]
El país de Gal·les (Cymru engal·lès) ha estat habitat pels homínids moderns des de fa almenys 29.000 anys,[2] encara que els assentaments estables en el territori no apareixerien fins a l'últimaEdat de Gel, quan van emigrar a l'illa caçadors-recol·lectorsmesolítics provinents de l'Europa Central. Les glaceres van retrocedir a la regió cap al VIII mil·lenni aC, però el pas cap a l'Europa Continental es va mantenir fins al final de la glaciació, entre el V i el VI mil·lenni aC, quan Gran Bretanya es va convertir en una illa i es va formar elmar d'Irlanda, separant Gal·les d'Irlanda. Segons l'historiador John Davies, les llegendes sobre l'enfonsament de Cantre'r Gwaelod i els contes deMabinogion, en què es diu que les aigües del mar d'Irlanda eren menys profundes, poden ser reminiscències d'aquest període.
Durant aquest període els boscos de la regió es van fer molt densos, la qual cosa que feia una frontera natural que dificultava comunicar amb la resta de l'illa. De lapenínsula Ibèrica van arribar per mar colonitzadors neolítics, que es van integrar amb els pobles ja presents i van afavorir la sedentarització dels habitants de la regió, dins el procés de larevolució neolítica.
Els nous pobladors van buidar els boscos per establir terres de pasturatge i de cultius, van desenvolupar tecnologies per a l'elaboració de ceràmiques i de tèxtils, i van construircromlecs com els dePentre Ifan,Bryn Celli Ddu iParc Cwm long cairn.[3]
La conquesta romana va començar a Gal·les el48. Dos dels grans pobles britans, elssilurs i elsordòvics, es van resistir al domini romà durant alguns anys, però finalment els ordòvics van ser sotmesos l'any79. Els pobles britans de l'època preromana ocupaven el territori actual de Gal·les, però també parts d'Anglaterra i del sud d'Escòcia, en el que seria la província romana deBritànnia fins a la retirada de les legions romanes a començament del segle v.
A Gal·les del Sud es va formar un cordó defortins romans, que asseguraven un control territorial fins almenysCarmarthen, mentre extreien l'or de les mines deDolaucothi aCarmarthenshire.[5] Els romans van construir un fortí per a les seveslegions aCaerleon, on encara hi ha les restes ben conservades de l'amfiteatre, i un altre aVenta Silurum (actual Caewent), que també té estructures en bon estat de conservació.[6]
Com es reflecteix en el conte medievalBreuddwyd Macsen Wledig (El somni de Macsen Wleding), els romans també van penetrar a la zona septentrional del país. Segons diu la seva trama,Magne Màxim (Macsen Wledig), un dels últimsemperadors romans d'occident, es va casar amb la filla d'un cap gal·lès de l'actualCaernarfon.[7][8] Per la seva banda, elcristianisme va ser introduït a Gal·les durant elsegle iv i laconversió religiosa no va deixar d'estendre's.
En els segles següents al territori de Gal·les es desenvoluparien petits regnes comGwynedd,Powys,Glywysing,Gwent iDeheubarth, que succeirien al governimperial a les terres altes.[9] El desenvolupament d'aquesta cultura romanobritana va ser de fet la base del que en l'actualitat es coneix com a Gal·les. Amb la pèrdua de les terres baixes, els regnes anglesos deMèrcia,Northúmbria iWessex es van enfrontar als de Powys, Gwent i Gwynedd per redefinir les seves fronteres.
Les terres meridionals i occidentals que van passar a mans dels anglesos van començar a ser anomenades en gal·lèsLloegyr (en l'actualitatLloegr), que al principi només incloïen Mèrcia i més tard tot Anglaterra.[10] Les tribus germàniques que van dominar aquesta regió van ser anomenadesSaeson, és a dir "saxons".
Elsanglosaxons anomenavenwalha alsromanobritans, és a dir 'estranger romanitzat'.[11] Els gal·lesos van seguir anomenant-sebrythoniaid (britons) fins i tot durant bona part de l'Edat Mitjana, encara que la primera vegada que es va emprarCymru iCymry va ser el633 en el poemaY Gododdin, d'Aneirin.[12] En l'Armes Prydein, del930, les paraulesCymry iCymro són emprades quinze vegades.[13] Només fins a arribar al segle xii la paraulaCymry va ser més freqüent queBrythoniaid en laliteratura gal·lesa.
Hwyelel Bo, en el manuscrit Peniarth 28.
Des del800 un seguit de matrimonis dinàstics van portarRhodriel Gran al poder, en heretarGwynedd iPowys.[14] El seu regnat va abastar de l'any844 al878. Per contra, els seus fills van fundar tres dinasties (Aberffraw per Gwynedd,Dinefwr perDeheubarth, iMathrafal per Powys), que es van oposar entre si. L'avi de Rhodri,Hywelel Bo, fundador de Deheubarth, va expulsar la dinastia Aberffraw de Gwynedd i Powys.[15]Maredudd ab Owain de Deheubarth (el net de Hywel) aconseguiria expulsar-los de nou, tot i que de manera temporal.[16]
Escultura d'Owain Glyndwr, l'últim gal·lès nadiu amb el títol de príncep de Gal·les.
El net de Maredudd,Gruffydd ap Llywelyn, conqueriria els territoris dels seus cosins i estendria el seu regne fins a terres angleses. La importància històrica és perquè va ser el primer i únic monarca gal·lès que va regnar sobre tot el país des del1057 fins al1063.[17]Owain Gwynedd, dels Aberffraw, va ser per la seva banda el primer monarca gal·lès amb el títol deprinceps Wallensium (príncep de Gal·les).[18] D'aquest període poden, així mateix ressaltar les invasionsnormandes, l'avantguarda va arribar a les fronteres gal·leses el1067.
La dinastia Aberffraw cobraria protagonisme amb el net d'Owain Gwynedd,Llywelynel Gran, que va realitzar negociacions favorables aprofitant la creació de laCarta Magna el1215 i va rebre el jurament de fidelitat dels altres senyors gal·lesos el1216 aAberdyfi, fet que el convertí en el primerpríncep de Gal·les.[19] El seu netLlywelyn II també va ser reconegut com a tal perEnric III al Tractat de Montgomery el1267[20] encara que després d'una sèrie de disputes que van incloure l'empresonament pels anglesos de la seva dona, Elionor, van acabar amb la primera invasió d'Eduard I.[21] Després de la derrota militar el Tractat d'Aberconwy va establir la subordinació de Llywelyn a Anglaterra el1277.[22] El1282 es va lliurar l'última batalla, que va acabar amb tota sobirania dels prínceps gal·lesos.[23] Amb la mort de Llywelyn i la neutralització de tots els seus hereus potencials, els senyors gal·lesos restants van oferir les seves terres al rei anglès. Per consolidar les seves conquestes, Eduard va fer construir un seguit decastells, entre els quals destaquen els deBeaumaris,Caernarfon, iConwy.[24] Aquestes obres van provocar una disputa entreLlywelyn II i la corona anglesa i laConquesta de Gal·les per Eduard I 1283 amb la mort deDafydd ap Gruffydd, germà de Llywelyn.[25]
El Castell de Caerphilly
Després d'una revolta fallida el1294 comandada perMadog ap Llywelyn,[26] no es registren grans aixecaments fins al d'Owain Glyndwr, un segle més tard, contraEnric IV. El1404 Owain va ser coronat príncep de Gal·les davant de representants deFrança,Espanya iEscòcia, després d'això va celebrar diverses assemblees parlamentàries en diverses localitats gal·leses. La rebel·lió va ser però, reprimida i Owain va haver d'amagar-se el1412, normalitzant la situació a favor dels anglesos cap al1415.[27]
Encara que l'Estatut de Rhuddlan va definir la unió anglogal·lesa, aquesta només es va oficialitzar el1536, quan la llei local va ser reemplaçada per l'anglesa mitjançant l'Acta d'Unió (1536).[28]
Durant elsegle xvi la legislació gal·lesa va ser progressivament modificada per incorporar les estructures executives a Anglaterra. No obstant això, malgrat l'assimilació anglesa, els gal·lesos van mantenir la seva llengua i cultura. Durant el segle xviii Gal·les va ser afectat per dues importants reformes, laRevolució Industrial i el renaixement metodista.
Durant el segle xix, el sud-est va experimentar una ràpida industrialització i una explosió demogràfica. Aquestes zones van ser anglificades a causa de l'arribada massiva d'immigrants, a diferència dels territoris rurals, on es va conservar amb més força la cultura tradicional gal·lesa i la seva llengua.[29] Així mateix, la zona va experimentar la influència del cristianismemetodista.[30]
Durant aquest període els nacionalistes del partitPlaid Cymru, dirigits per Gwynfor Evans, van aconseguir per primera vegada representació al Parlament del Regne Unit el1966, i van convertir la "devolució" de les institucions parlamentàries gal·leses en el seu principal objectiu polític.[31] En el referèndum del1979 va guanyar el vot negatiu, però el1997 es va fer un altre referèndum en el qual va guanyar el sí per un estret marge, fet que va permetre la creació d'unParlament gal·lès a Cardiff.
El nacionalisme gal·lès és un moviment que es va fer popular al segle xix i al llarg del segle xx. Generalment vol laindependència de Gal·les dins delRegne Unit (que Gal·les sigui un estat lliure associat alRegne Unit amb la possibilitat de la independència total) o fora d'ell. Compta amb el vint per cent de suport en l'electorat de Gal·les. La història comença abans de la conquesta anglonormanda, el país de Gal·les estava dividit en diversos regnes. Ara i adés, reis com Hywel Dda i Rhodriel Gran aconseguien unificar alguns d'aquests regnes, però les terres quedaven dividides de nou quan morien aquells reis. El1282, només Gwynedd va destacar, al rei del qual li va ser concedit el títol depríncep de Gal·les. Després de la derrota de Llywelynl'Últim, perEduard I d'Anglaterra, Gal·les va perdre el seu darrer regne independent i va quedar sotmès a laCorona anglesa, directament o indirecta. Tanmateix, Gal·les va conservar alguns vestigis de distinció del seu veí, com lallengua gal·lesa, la cultura, la llei i la duana. Fins a la victòria d'Enric VII a Bosworth el 1485, els gal·lesos es van rebel·lar en bastantes ocasions contra laCorona anglesa en una temptativa de guanyar la independència. La major rebel·lió va ser la del noble gal·lès Owain Glyndwr, que va guanyar el suport popular el 1400, i va derrotar una força anglesa aPlynlimon el 1401. Va ser proclamat popularment príncep de Gal·les, i va buscar l'ajuda dels francesos, però el 1409 les seves forces van ser derrotades i dispersades davant els continus atacs del reiEnric IV d'Anglaterra i a conseqüència d'això, es van imposar mesures més repressives al poble gal·lès. Glyndwr va desaparèixer, i el lloc on reposa la seva tomba avui dia és encara un misteri.
Al llarg del període de la conquesta anglesa els poetes gal·lesos van mantenir viu el somni de la independència. Això era conegut com acanu brud (poesia profètica), tractava sobre la idea d'un "mesies" conegut com a I Mab Darogan (el Fill del Destí) qui, no només eliminaria el jou anglès, sinó que a més reconqueriria tota la Gran Bretanya per als descendents dels restants poblesbritans. Durant el regnat d'Enric VIII els drets del país de Gal·les van ser retornats, i formalment integrats en el sistema anglès legal. Les mesures repressives contra el poble gal·lès que existia des de la rebel·lió d'Owain Glyndwr, més d'un segle abans, van ser eliminades. Això també va donar la representació política al Parlament de Westminster per al país de Gal·les. Gal·les segueix compartint una identitat legal amb Anglaterra com l'entitat conjunta coneguda simplement com a Anglaterra fins al1967 iAnglaterra i País de Gal·les des de llavors. Les lleis també van determinar la divisió del país de Gal·les en comtats, que va començar el 1282, i l'administració local establerta sobre el model anglès. Les lleis també tenien l'efecte de convertir l'anglès en la llengua a utilitzar en tots els organismes oficials. Això excloïa la major part dels gal·lesos de qualsevol oficina tret que ells adoptessin l'anglès d'una manera o altra.
El patriotisme, o una forma no polititzada de nacionalisme, va deixar una petjada forta al país de Gal·les, amb l'orgull de la seva llengua, duana i història comuna entre tots els nivells de la societat. Dues figures del segle xix són associades amb els principis del nacionalisme gal·lès en el sentit específic polític: Michael D. Jones (1822-1898) i Emrys ap Iwan (1848-1906). Inspirats per les revolucions del 1848 i el creixement delnacionalisme irlandès, ells van veure que el país de Gal·les era diferent d'Anglaterra tenint una llengua pròpia, que la gran majoria dels seus habitants parlava, i en una forma diferent de la religió cristiana que va afrontar molts problemes davant l'església estatal. Gradualment ells van començar a preguntar-se: ¿quina era la diferència entre nacions com Irlanda i Hongria, i el país de Gal·les que lluitava per ser lliure? Hi ha també alguna influència del nacionalisme escocès.
El nacionalisme va augmentar durant el segle xx al país de Gal·les, però no tant com a Europa, o Irlanda. En diverses vegades tant el Partit Laborista com el Partit liberal van demanar l'autonomia gal·lesa, o la independència. Va ocórrer amb el naixement delPlaid Cymru (Partit Nacionalista de Gal·les) el 1925, no obstant això, aquell intent d'independència gal·lesa del Regne Unit va ser fallit. L'elecció d'un govern laborista el 1997 va incloure un compromís de sostenir un referèndum per a l'establiment d'una Assemblea gal·lesa. El referèndum va ser guanyat per poca diferència, amb el Plaid Cymru, els Demòcrates Liberals i la major part de la societat gal·lesa cívica que donava suport a les propostes del govern laborista.
Gal·les és un país força muntanyós situat al sud-oest de la Gran Bretanya. Limita ambAnglaterra a l'est, elmar d'Irlanda al nord-oest, el canal de Sant Jordi al sud-oest i elcanal de Bristol al sud. En total Gal·les té uns 1.180 km de costa.
Els paisatges del nord i del centre de Gal·les són muntanyosos. Les muntanyes més altes de Gal·les estan aSnowdonia, de les quals cinc tenen aproximadament uns 1.000 m d'altitud. La més alta fa 1.085 m.
Brecon Beacons és un massís situat al sud (el cim més alt és elPen-y-fan, a 886 metres) i enllaça amb les muntanyes Cambrianes al centre de Gal·les.
Gal·les té tres parcs nacionals:Snowdonia, Brecon Beacons i la costa de Pembrokeshire. I té cinc àrees de bellesa natural excepcional. La península de Gower va ser la primera àrea del Regne Unit que va ser declarada com aArea de Bellesa Natural Excepcional (AONB) el 1956. El 42% de les costes del sud-oest de Gal·les van rebre la denominació de costa pertanyent al patrimoni nacional.
Relleu
Mapa del relleu de Gal·les
Les principals muntanyes de Gal·les són les muntanyes Cambrianes (el cim més alt de les quals és el Snowdon, amb 1085 m., situat al nord del país) que travessen de nord a sud el país, i les Brecon Beacons (886 m.) i les Muntanyes Negres (811 m.)(ambdues situades al sud del país). La majoria de turons de Gal·les se situen entre els 300 i els 600 m d'altitud.
Donada la gran quantitat de turons, hi ha moltes valls amb els corresponents rius, sobretot al sud i est del país. Destaquen les valls dels rius:Gwy/Wye,Wysg/Usk,Dyfrdwy/Dee, Conwy, De, Tywi, Teifi, Cothi, Gorllewin,Hafren/Severn i Efyrhwy. Quant als llacs, els principals són: el Tegid, l'Efyrnwy, l'Alwen, el Pedarn i el Nant Y Moch.
Clima
Gal·les es troba dins de l'àrea corresponent alclima temperat. Té un clima marítim variable i és un dels països més humits d'Europa. El clima de Gal·les és normalment ennuvolat, humit i ventós, amb estius càlids i hiverns suaus. Els llargs dies d'estiu i els curts dies d'hivern són a causa de la latitud nord de Gal·les (entre 53° 43′ N i 51° 38′ N).
La diversitat geogràfiques del país són la causa de les diferències de radiació solar, de temperatura i de precipitació. La mitjana anual de temperatura costanera és de 10,5 °C i més baixa en les zones interiors (1 °C inferior). A mesura que pugem d'alçada el fred augmenta.
Les parts més altes deSnowdonia tenen una temperatura mitjana anual de 5 °C. Les temperatures a Gal·les, com a totes les costes del nord-oest d'Europa, es mantenen més altes de les que haurien de ser per la latitud a causa delcorrent de l'Atlàntic Nord.
En llocs d'altitud baixa els estius tendeixen a ser càlids i assolellats, la temperatura mitjana està entre 19 °C i els 22 °C. Els hiverns tendeixen a ser bastant humits, però les precipitacions són rarament excessives, la temperatura normalment es manté per sobre de zero. El clima de la primavera i la tardor és bastant similar i les temperatures tendeixen a mantenir-se per sobre dels 14 °C. L'època de l'any més assolellada acostuma ser entre entre el maig i l'agost. La costa sud-oest és la regió més assolellada de Gal·les. Entre novembre i gener el cel acostuma a estar tapat, i les úniques àrees assolellades són les muntanyes. A les àrees costaneres hi predomina el vent del sud-est.
Els patrons de pluja mostren variacions importants, però en general, com més a l'oest més plou. A les zones baixes la pluja és impredictible en qualsevol època de l'any, encara que solen ser més curtes a l'estiu. La pluja anual a Snowdonia sol estar entre els 3.000 i els 5.000 mil·límetres. A l'hivern neva diverses vegades a les zones interiors, però és relativament poc habitual que nevi a la costa.
Les estadístiques de l'Oficina Meteorològica (Met Office) indiquen queSwansea és la ciutat més humida de Gran Bretanya (amb una mitjana anual de pluges de 1.360,8 mil·límetres) mentre queCardiff és la cinquena, amb 908 mil·límetres de mitjana.
La temperatura màxima enregistrada a Gal·les ha estat de 35,2 °C i la mínima de -23,3 °C. L'indret més humit (que també és el més humit de tot el Regne Unit) és, amb una mitjana de 4.473 mil·límetres a l'any, aSnowdonia.
Pel que fa als rapinyaires, hi són comunes: l'esmerla, l'arpella pàl·lida i elmilà reial, símbol nacional de la fauna de Gal·les. Més de dues-centes espècies diferents d'ocells han sigut censats en la reserva que la R.S.P.B. (Royal Society for the Protection of Birds) té aConwy.
La costa de Pembrokeshire està catalogada com a àrea d'importància nacional pel que fa als dofins mulars. Un dels peixos d'aigua dolça més abundants és elsalmó.
A les terres altes de Snowdonia hi trobem un ecosistema únic, on hi viuen algunes espècies de plantes alpines que es poden considerar relíquies preglacials, com el lliri de Snowdonia.
El terreny, tant per l'elevació com per les pluges, no és gaire apte per al conreu. Elblat i l'ordi es conreaven a les àrees costaneres i a la vall deMorgannwg, on s'alternen amb lacivada. La majoria de les granges són petites, poques superen les 60 hectàrees, difícils de mecanitzar i que sobreviuen mercè als subsidis de la UE. Els boscos ocupen el 13% del país, vigilats per laForestry Comission des del 1919, creada per l'explotació de la fusta. També hi ha pedreres dellicorella aDinarwic (Eryri), que servien per a fer teulades de cases, i que ara són un producte de luxe. Els ports del sud també reben el petroli que es refina a Abertawe. I encara subsisteixen elsalts forns de Glyneby Caerwent (Newport) i dePort Talbot, i també les mines d'antracita deTrefynwy.
Al nord del país, encara sobreviu la tradicional ocupació ramadera transhumant, des de l'estret de Menar fins als mercats dels Midlands anglesos, que a poc a poc han estat substituïts pels deLondres i les viles adjacents. Lesovelles hi foren introduïdes pels monjos delCister, i des de ben antic hi fou important la producció de carn (el famós corder gal·lès,welsh lamb) i lallana, que facilitaria una petita indústria local llanera fins que aparegueren els teixits deYorkshire. Però el sector primari ha perdut terreny davant el turisme.
L'economia gal·lesa s'ha basat tradicionalment en l'extracció minaire delcarbó, amb una producció de fins a 14 milions de tones anyals (1985) i amb dues zones de dipòsit importants:
Al nord, aWrecsam,Ddinbych iY Fflynt, explotada com a subsidiària de la siderúrgia i emprada amb el ferro de Bersham, que s'esgotà aviat com el ferro local. L'acer de Shotton (Y Fflynt) és de qualitat inferior, però és bo per produir gas, transformat a la central química de Ruabon, que alimenta les factories tèxtils a l'estuari del Dyfrdwy.
Al sud, aMorgannwg,Gwent iCaerfyrddin, tot ocupant una zona de més de 1.500 kilòmetres quadrats. Es tracta d'antracita de molt bona qualitat, però és una producció subsidiària de la fosa delferro.
D'aquesta manera, Gal·les ha pogut aplegar el 15% dels projectes d'inversió industrial del Regne Unit; hi ha delegacions de 280 companyies estrangeres amb 65.000 treballadors, dels quals uns 45.000 estan en empreses delJapó i delsEUA.
El cens del 2011 mostrà que la població gal·lesa era la més elevada de tota la història, amb 3.063.456 habitants,[32] amb un augment de 160.371 habitants respecte al 2001.[33] La zona industrial es concentra al sud, al voltant de les ciutats deCardiff,Swansea iNewport.
El cens del 2011 també preguntà la següent qüestió: «Com descriuries la teva identitat nacional?». Els 57,5% van respondre que llur única identitat nacional era la gal·lesa, un 7,1% tan gal·lesa com britànica i un 34,1% només britànica.[34]
Persones que saben parlar gal·lès segons el cens del 2011.
A Gal·les hi conviuen dues llengües: elgal·lès, d'origencelta; i l'anglès, d'origengermànic.
L'anglès, en la seva variant dialectal gal·lesa, coneguda popularment com aWenglish, és lade facto llengua principal del país de Gal·les, parlada per gairebé tothom.
El gal·lès, en canvi, ha sofert un període de substitució lingüística, tot i que és parlat per la majoria de la població a l'oest i al nord del país, tenint l'anglès com a segona llengua. Segons el cens del 2011, el 19% de la població gal·lesa sap parlar gal·lès, mentre que aquest percentatge era superior fa 10 anys (20,8%).[36]
Els símbols de les carreteres estan en gal·lès i en anglès, i l'autoritat local decideix quina de les dues llengües té preferència en la retolació.
Davies, John; Jenkins, Nigel; Baines, Menna; Lynch, Peredur I.The Welsh Academy Encyclopaedia of Wales. Cardiff: University of Wales Press, 2008.ISBN 978-0-7083-1953-6.
Evans, Gwynfor.The Fight for Welsh Freedom. Y Lolfa Cyf., Talybont, 2000.ISBN 0-86243-515-3.
Frere, Sheppard Sunderland. «The End of Roman Britain». A:Britannia: A History of Roman Britain (3rd, revised ed.). Londres: Routledge & Kegan Paul, 1987.ISBN 0-7102-1215-1.
Haywood, John.The Celts: Bronze Age to New Age. Routledge, 2014.
Koch, John T.Celtic culture: a historical encyclopedia. Vol. 1-, Volum 2. ABC-CLIO, 2006.
Jones, Barri; Mattingly, David. «The Development of the Provinces». A:An Atlas of Roman Britain. Cambridge: Blackwell Publishers, 2007.ISBN 978-1-84217-067-0.
Jones, John Graham.The History of Wales. University of Wales Press, 2014.
Lloyd, John Edward.A History of Wales: From the Earliest Times to the Edwardian Conquest. I. Longmans, Green, and Co., 1911.
Lloyd, John Edward.A History of Wales; From the Norman Invasion to the Edwardian Conquest. Nova York: Barnes & Noble Publishing, Inc., 2004.ISBN 0-7607-5241-9.
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals 3.Estat reconegut parcialment 4. Estats no reconeguts per cap Estat europeu però sobiransde facto gràcies al suport militar no explícit de Rússia pel cas transnistrià i explícit de Turquia pel cas xipriota
.svg){kind=icon}
_King_Hywel_cropped.jpg)
.svg)
