| ||||
| ||||
| Tipus | mite fundacional fundació d'una ciutat  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | mitologia romana | |||
| Data | 21 abril 753 aC | |||
| Lloc | Roma | |||
| Estat | Itàlia | |||
| Participant | ||||
Lafundació de Roma descriu els aspectes històrics del naixement de la ciutat deRoma en el curs delsegle viii aC. Les investigacions històriques i arqueològiques recents renoven la representació de l'origen de la Ciutat i posen sovint en evidencia el relat tradicional que els autors antics han deixat.
De l'antiguitat rebem dues explicacions tradicionals vers l'origen de Roma:
Virgili en feu de la primera una epopeia tituladaEneida, relat que té més un relat poètic (en la línia d'Homer) que no històric.(Vegeu la llegenda d'Enees (Æneas)).
Segons la llegenda llatina, Romulus va fundar la ciutat deRoma a l'emplaçament delMont Palatí sobre elTíber el 21 d'abril del 753/754 aC.[1]
És a partir d'aquesta data fictícia que els Romans van comptar els anys. Aquesta convenció requeria una justificació llegendària per afirmar-ne el caràcter sagrat; dues narracions són conegudes a través de la literatura greco-llatina sobre el relat d'aquesta fundació:
Segons la llegenda referida perTitus Livi,[2]Ròmul i Rem eren els fills del déuMart i de lavestalRea Sílvia, filla deNumítor i neta del reiProca. El seu oncleAmulius es va apoderar del tron, matar tots els descendents virils del seu germà Numítor i va fer vestal a Rea per tal d'evitar que tingues descendents.
No obstant això, Mart va caure boig d'amor per la noia que va donar a llum bessons: Ròmul i Rem. Amulius va feremparedar llavors la Vestal i va condemnar els nadons a ser llançats al Tiber. Els nens van ser abandonats en una clivella, sobre les ribes delriu, pels servents encarregats d'executar la sentència. Els nadons foren recollits per unalloba que els va alletar a la gruta deLupercal, al peu delPalatí. El pastorFaustulus, fou testimoni d'aquest prodigi, i va recollir els bessons i els va criar, en companyia de la seva esposaAcca Laurèntia. Aquesta última, hauria estat una prostituta que els pastors dels voltants l'haurien posat el malnom delupa ("la lloba"). La llegenda de la lloba alletant els bessons podria ser que tingués el seu origen en aquest malnom.
Fets adults, Ròmul i Rem van decidir fundar una ciutat.[3]
No aconseguint destriar qui dels dos donaria el seu nom a la nova ciutat, es van remetre alsauguris. Rem va ser el primer a veure sis voltors volar al cel. Just després, Ròmul en veu dotze. Rem tenia per tant la primacia, mentre que Ròmul en veié més. Finalment, Ròmul fou el designat.
Mentre Ròmul traçava elpomœrium, solc sagrat delimitant la ciutat, aixecant l'arada per mesurar portes, el seu germà Rem, per burlar-se de la feblesa de la nova ciutat, fa un pas dins d'aquesta muralla simbòlica;Ròmul el mata pensant en la ditaInsociabile regnum («El poder no es reparteix») marcant així simbòlicament, la intransigència altiva de Roma davant tota incursió malèvola.
Aquest ritu fundador és present en diversos esdeveniments que ocorren a la població inicial de Roma: com elrapte de les sabines i la guerra contra el rei sabíTitus Taci, amb l'ajut del cap etrusc Coelius Vibenna que s'instal·la sobre un puig al qual dona el seu nom (segons Varró), pacta amb els Sabins, i comparteix poder amb Titus Taci.
L'aniversari del dia de la fundació de Roma era celebrat el21 d'abril (festa delsPalilia). L'any de fundació pels Romans i pels historiadors moderns és el 753 aC., data proposada per Titus Livi, hi ha, però, algunes proposicions alternatives:
En resum, es pot establir aquesta fundació sobre mitjans del segle VIII aC.
En els temps deCiceró, Segle I, els Romans ensenyaven orgullosament sobre el Palatí lacasa Romuli, una cabana amb la teulada de canya i els murs de tova, on el pastorFaustulus va criar els nens Ròmul i Rem, i una altra cabana sobre elCapitoli davant el temple de Jupiter Optimus Maximus, atribuïda a Ròmul en persona o al seu companyTitus Taci. Vestigis respectats i d'atribucions llegendàries, són dos indicis d'habitatge antics, però se'n desconeix la data.
Titus Livi i Dionís d'Halicarnàs van emetre ells mateixos reserves sobre el que referien. Així Titus Livi acosta el sobrenomlupa i la història de la lloba.
Al segle xviii, un rebuig total s'expressa amb laDissertació sobre la incertesa dels cinc primers segles de la història romana, de Louis de Beaufort, publicada el1738.
Theodor Mommsen ha expressat dubtes més moderats, amb la hipòtesi que la tradició antiga s'ha pogut construir a partir de fets reals però projectats sobre un passat llunyà i transformats en mites. Per exemple, la immigració a Roma de població sabina (arribada delsClaudii) al començament de la República seria a l'origen de l'episodi delrapte de les sabines i de l'associació ambTitus Taci.[5]
Altres crítics subratllen el costum dels autors antics d'inventar un personatgeepònim per explicar l'origen del nom d'un lloc. Ròmul i Roma, el cap etrusc Coelius Vibenna i el puig delCælius són exemples d'aquest mecanisme.
Georges Dumézil, per la seva part, explica les llegendes de la fundació de Roma com un relat mític estructurat pel sistema deFuncions tripartides indoeuropees. A partir de tradicions indoeuropees, els romans haurien inventat les llegendes fundadores, aquestes llegendes són expressades de fet en esquemes ideològics indoeuropeus. Ròmul iNuma Pompili es reparteixen la funció de sobirania sagrada,Tul·li Hostili representa la funció guerrera iAnc Marci representa la tercera funció de producció i de fertilitat.
Les anàlisis arqueològiques han aportat nous elements d'estudi. L'arqueologia ha ensenyat que l'indret de Roma ha estat ocupat des del segle x aC, en aquell temps l'indret de Roma no és més que un conjunt de pobles de pastors, repartits sobre els pujols que envolten la depressió delfòrum romà.
Els primers descobriments daten del començament del segle xx, i van ser seguides d'altres, a l'atzar de diferents treballs o dels sondatges:
Les datacions realitzades s'esglaonen delsegle x aC alVII aC, el que és compatible amb la tradició. Els primers habitants de Roma vivien per tant en barraques de tova, segons les urnes funeràries en forma de cabanes rodones trobades al fòrum, i eren en majoria pastors i pagesos.
Paral·lelament a aquests descobriments, els estudis sobre els poblesitàlicsindoeuropeus, què en formen part elsllatins, indicaven un predomini pel funeral d'incineració, mentre que els pobles mediterranis eren considerats exclusius a la inhumació. Les tombes d'incineració es van creure, per tant, llatines. Ja que la tradició de la fundació de Roma descrivia una barreja entre llatins isabins, pobles diferents, les tombes per inhumació van ser sistemàticament atribuïdes a Sabins, els quals es consideraven més influenciats pels costums mediterranis.
Així es deduí l'ètnia de cada poble segons la proximitat i el tipus d'enterraments:El cementiri del fòrum va ser atribuït als llatins, així com les cabanes del Palatí i de la Velia (confirmant la tradició), la necròpoli de l'Esquilí als Sabins (aquesta vegada en contra de la tradició que hi situa els llatins) igual com la del Quirinal (malgrat el petit nombre i la diversitat de les tombes).
Es va suposar una primera federació dels dos pobles del Palatí, aparentment els més antics, que es va eixamplar llavors a set pobles per crear elSeptimontium.
Actualment, els arqueòlegs són menys categòrics sobre les competències ètniques, tenint en compte que sovint sobre un mateix indret coexisteixen les tombes d'incineració i d'inhumació. Eviten les interpretacions de les troballes amb relació a les tradicions i intenten més aviat col·locar les dades arqueològiques en un context de conjunt, amb les seves evolucions i les seves interaccions culturals.
A partir del1948, es van trobar noves restes arqueològiques aRoma i en elLaci van portar elements factuals sobre l'origen de Roma. A partir d'un padró de tots els vestigis descoberts a Roma i en el Laci, l'arqueòleg suec Einar Gjerstad (1897-1988) va proposar una cronologia del període que anava delsegle x aC alsegle vi aC en quatre fases. Molt discutida pels seus confrares, i revisada per H. Müller-Karpe i R. Peroni el 1962, ha acabat sent admesa com a marc de referència:
Aquesta sèrie escorcolls sobre un perímetre més ampli completen els escorcolls d'abans de la Segona Guerra mundial. Confirmen la presència d'habitatges dispersats sobre els diversos pujols de Roma des del segle x aC, amb una cultura veïna de lacultura de Vilanovaetrúrica (urnes cineràries en tombes a pou). L'etiquetatge sobre l'indret de Roma entre pobles llatins, sabins, etruscs es revela ara un exercici arriscat, sobre grups humans a les condicions modestes i homogènies.
Aquesta població dispersa evoluciona lentament, modificant els seus costums funeraris, sense que es pugui veure una ruptura marcada, que hauria reflectit un canvi brusc de població. A mitjan segle viii aC es testimonia una acceleració de la diferenciació social, i el començament d'una societat amb una aristocràcia més rica.
Al segle viii aC, elfòrum romanum no és més un cementiri i comença a ser un lloc habitat. Les sepultures es desplacen cap cap a l'Esquilí. Aquestes tombes de guerrers se situen en la fase IV de la cronologia, però no tenen el luxe d'altres tombes llatines de la mateixa època. Les importacions a Roma de ceràmiques etrusques comencen cap a la fi del segle vii aC, amb retard sobre la resta del Latium; aquest mateix segle, elfòrum romanum es torna un espai públic, amb la disposició d'un sòl empedrat.
Elfòrum romanum apareix com el testimoni del naixement de Roma: va ser de manera successiva aiguamoll, cementiri a incineració després a inhumació, lloc a què es viu, espai públic. L'historiador Pierre Grimal ho va estudiar i en va treure les observacions següents.
Pierre Grimal revela a la seva obraLes ciutats romanes els elements recurrents del ritual de fundació practicat pelsEtruscs[6] després pelsRomans i confirmats per l'establiment de lescolònies que foren trobades i recuperades en part per la descripció de Titus Livi:
Si bé no es troba sobre el perímetre del Palatí el record de portes orientades segons els punts cardinals, tals com les hauria mesurat Ròmul, en canvi quatre portes molt antigues eren conegudes en l'època romana clàssica, que vorejaven elfòrum romanum:
Segons Pierre Grimal, aquestes portes són els vestigis del ritu de fundació, eldecumanus, l'orientació tradicional Est-Oest esdevingué laVia Sacra, mentre que elcardo Nord-Sud és marcat en les vies que el perllonguen, l'Argiletum al nord i elVicus Tuscus al sud. Un altre punt del ritual és respectat, per la posició que ocupa el temple delCapitoli, per la tríade protectora: Jupiter, Juno, Minerva. Aquestes observacions confirmen per tant el respecte al ritu de fundació, però contradiuen el seu lloc: el traçat fundador dedueix d'aquestes quatre portes al voltant del vell fòrum i no delPalatí com ho indiquen Titus Livi i Dionís d'Halicarnàs.
Els escorcolls efectuats sota la direcció d'Andrea Carandini en un costat delPalatí, a partir del 1985, han rellançat les discussions sobre la fundació de Roma i la possible historicitat d'una part de les tradicions antigues. Les investigacions han retirat una important estratigrafia reposant sobre quatre muralles successives podent ser datades, respectivament, dels anys550 -530 aC, aproximadament al600 aC, aproximadament675 aC i aproximadament730-720 aC.[7] El descobriment de les restes incontestables d'una delimitació urbana al segle viii aC al voltant del Palatí renova, per Andrea Carandini i A. Grandazzi, la idea de la fundació ròmulana de Roma. Segons A. Grandazzi el mite de la fundació de Roma remetria a un esdeveniment històric i a un personatge històric, que coneixem com aRòmul, la memòria del qual ha estat conservada i mitificada, a través de l'acció deServi Tul·li. Si bé les restes descobertes per Andrea Carandini no són posades en dubte, les interpretacions que les posen en relació amb l'acció de Ròmul i la seva eventual historicitat continuen estant encara molt discutides.
