| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 28 maig 1930 Chicago (Illinois) | ||
| Mort | 2 setembre 2022 (92 anys) Aptos (Califòrnia) | ||
| Formació | Universitat Harvard-Philosophiæ doctor (–1958) Universitat Cornell South Shore High School(en)  | ||
| Director de tesi | Cecilia Payne-Gaposchkin,Bart Jan Bok iThomas Gold | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Astronomia,astrofísica,radioastronomia iextraterrestrial civilization(en) | ||
| Ocupació | astrònom, professor d'universitat, astrofísic | ||
| Ocupador | Universitat de Califòrnia a Santa Cruz | ||
| Membre de | |||
| Obra | |||
| Estudiant doctoral | Donald C. Backer | ||
| Família | |||
| Fills | Nadia Drake | ||
| Premis | |||
    | |||
Frank Donald Drake (Chicago, 28 de maig de 1930 -Aptos,Califòrnia, 2 de setembre de 2022) fou unastrònom estatunidenc pioner en la recerca de vida intel·ligent extraterrestre. Participà i dirigí nombrosos projectes des que ell mateix portés a terme el primer de tots (projecte Ozma) l'any 1960. Fou president de l'institutSETI.
Frank Drake naixé aChicago el 1930, essent el més gran dels tres fills de Richard Drake, enginyer químic, i de Winnifred Thompson, professora de música. De jove tocava l'acordió i li agradava la química i l'electrònica, així com l'astronomia. Es matriculà a laUniversitat de Cornell,Ithaca,Nova York, amb una beca del Cos de Formació d'Oficials de la Reserva de la Marina, i es graduà amb una llicenciatura en enginyeria física el 1952. El 1953 es casà amb Elizabeth Bell, compositora, músic i crítica musical. Tengueren tres fills i es divorciaren el 1976. El 1978 es casà amb Amahl Shakhashiri, a qui havia conegut en una reunió de l'Acadèmia Nacional de Ciències. Després de tres anys com a oficial d'electrònica en un creuer de la Marina, l'U.S.S. Albany, Drake anà a laUniversitat Harvard,Cambridge,Massachusetts on realitzà un màster i s'hi doctorà en astronomia el 1958.[1]
El seu primer treball fora de Harvard fou al National Radio Astronomy Observatory de Green Bank,Virgínia de l'Oest. Tenint en compte la tasca de trobar un programa d'investigació per a un telescopi recentment muntat el 1960, recuperà un somni d'infantesa, la vida extraterrestre.[1]
De 1989 a 1992, fou president del Consell de Física i Astronomia del National Research Council. Fou president de la Societat Astronòmica del Pacífic (1988 - 90), director del Centre Nacional d'Astronomia i Ionosfera (1970 - 81) i professor d'astronomia a la Universitat de Cornell (1964 - 84). Fou president del Consell de l'Institut SETI, a laUniversitat de Califòrnia a Santa Cruz fou professor d'Astronomia i Astrofísica (1984 - 1996), professor emèrit (1996 - 2022) i degà de Ciències Naturals (1984 - 88). Fou membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències.[2]
Començà la seva recerca com a astrònom a finals dels anys 50 del segle xx, quan laradioastronomia estava en el seu apogeu, i elsradiotelescopis que s'estaven construint començaven a proporcionar informació de l'univers fins aleshores desconeguda. Lesones de ràdio, juntament amb les de la llum, són de fet les úniques que poden penetrar l'atmosfera terrestre, i ofereixen als científics informacions sobre els objectes celestes que elstelescopis òptics terrestres, els únics que s'utilitzaven llavors, no podien donar.[3]
El radiotelescopi de Green Bank, aVirgínia de l'Oest (EUA), havia estat construït només dos anys abans que un jove Drake descobrís elcamp magnètic al voltant deJúpiter, el més poderós de tots els planetes del sistema solar, i que la temperatura aVenus no variava entre el dia i la nit, dues dècades abans que una sonda visités el planeta. Però fou quan encara no tenia ni 30 anys, el 1960, quan Drake desafià per primera vegada el sentit comú a laUniversitat de Cornell,Nova York. Apuntà el telescopi de Green Bank durant unes setmanes cap a dues estrelles properes i semblants al Sol,Tau Ceti iEpsilon Eridani, a 12 anys llum de distància de la Terra, persuadit que seria capaç de detectar senyals de ràdio de les civilitzacions que estava convençut havia d'albergar qualsevol sistema planetari al voltant d'una estrella. Batejà l'experiment com aProjecte Ozma,[4] del nom d'una reina del conte delMàgic d'Oz. Fou una decepció que el senyal recollit fos només lainterferència d'una font terrestre. Malgrat això, fou el primer pas del que, dècades després, es convertiria en el projecteSETI, per a la recerca d'intel·ligències extraterrestres, que ell mateix contribuí a fundar.[3]
El 1961, Frank Drake, en una conferència a Green Bank, presentà una equació (equació de Drake) que permet un càlculprobabilístic del nombre de civilitzacions extraterrestres existeixen en la nostra galàxia amb la capacitat de comunicar-se per mitjà de senyals deràdio. L'equació és la següent:
Els valors originals per a cada paràmetre proposats per Drake i altres científics el 1961 foren:
Amb els valors més baixos de tots aquests paràmetres s'obtenen 20 civilitzacions a la galàxia que tenen desenvolupament tecnològic. Amb els més alts se n'obtenen 500 000 000. Actualment, amb noves dades astronòmiques, s'obté un valor de 47.[5]
Quan laNASA llançà les duessondes bessonesPioneer 10 i11 (el 1972 i el 1973) dissenyà, juntament ambCarl Sagan (1934–1996), un dibuix en una placa d'or-alumini (placa de les Pioneer) destinat als qui, d'aquí a milers d'anys, puguin interceptar aquestes sondes, que avui s'estima es troben a 110 vegades la distància entre Terra i Sol. A part del dibuix d'un home i una dona, delsistema solar i de la mateixa sonda i el seu recorregut, el més interessant és el mapa còsmic per identificar elSol, en funció dels 14púlsars més propers. Aquests estels segur que són coneguts per altres observadors còsmics, i donant freqüència i posició relativa, Drake i Sagan pensaven que podrien constituir referències espacials absolutes per a un eventual receptor de la placa.[3]
A la inauguració, el novembre de 1974, dels nous instruments muntats a l'emblemàtictelescopi d'Arecibo (Puerto Rico), que arribà a dirigir, Drake preparà un missatge, conegut com amissatge d'Arecibo, de 3 minuts i exactament 1 679bits que envià cap al cúmul de més de 300 000 estrelles,M13, el cúmul d'Hèrcules. Dins de 20 000 anys, si hi ha algú allà que estigui escoltant en aquell moment, i que entengui que es tracta d'una matriu 23 x 73 píxels (23 i 73 són dos nombres primers el producte dels quals dona exactament 1679), veurà un senzill dibuix d'unadoble hèlix, amb el nombre denucleòtids i elsnombres atòmics dels elements que els componen (carboni,hidrogen,oxigen,nitrogen ifòsfor), un esbós d'ésser humà, un número encodi binari que indica la nostra altura mitjana (en funció de la longitud d'ona a què es va enviar el missatge), un altre que indica quants érem (4 000 milions llavors), un mapa simplificat del nostresistema solar i, finalment, un esquema del mateix telescopi d'Arecibo, en forma deparàbola.[3]
