Elfrancità (occità: [fransi'ta],francès:francitan [fʁɑ̃si'tɑ̃]) és una varietat híbrida entre francès (varietat dominant) ioccità (varietat dominada) que representa de fet l'estadi intermediari, i gairebé final, d'assimilació lingüística dels occitanòfons. Se'l considera sovint com una mena defrancès regional.
Aquesta varietat, anomenada algunes vegadesfrancès meridional es retroba a tot l'espai occità, a desgrat de les diferències i variacions bastant importants segons les zones. Així la parla de la zona deMarsella no sona igual que la deTolosa de Llenguadoc o deLlemotges.
Aquesta manera de parlar, vinculada a l'accent dit meridional, varia segons els indrets. El fet de parlar amb l'accent comporta certs prejudicis que poden presentar un obstacle seriós per l'ascens social. Així al món dels mitjans de comunicació només es tolera l'accent meridional per a comentar els esdeveniments esportius, sobretot elrugbi. A la publicitat s'usa essencialment per a reproduir els estereotips propagats per l'obra de l'escriptorMarcel Pagnol.
Palesament el francità és més freqüent a les zones rurals i entre les generacions més grans tot i que a algunes capitals com Marsella, la força de la identitat local incita a la reivindicació del francità provençal.
Com d'altres varietats de transició cap a l'anivellament lingüístic de la llengua dominant, el francità podria representar, almenys en part, la pronunciació de les elits locals de temps enrere, com per exemple amb la pronúncia de la-e final en [ə] que va desaparèixer del francès estàndard ja fa alguns segles.
No existeixen característiques generals a tot el territori occità tot i que els trets més usuals del francità són els següents (més usuals a la zona meridional, de laGascunya fins a laProvença):
Ex:caguer (decagar) en lloc dechier,péguer (depegar, 'enganxar'),pégous (depegós, 'apegalós')... Aquesta conservació és més forta al lèxic de la beguda (s'empéguer (cap a Provença),se bander (a Llenguadoc) per 'emborratxar-se'), de les festes o tradicions locals (cursa camarguesa,ajustes…)
D'ençà el final dels anys 80, s'ha anat produint una recuperació i revalorització d'aquest francès meridional, la qual cosa ha general una literatura bastant important amb títols que sovint comencen per "Le parler de" ('La parla de') com araLe parler marseillais de Robert Bouvier (1985),Le parler camarguais de Michèle Poveda-Armanet (1994) oLe parler du Languedoc et des Cévennes deCristià Camps,
 | Aquest article té bibliografia, però no se sapquina referència verifica cada part. Podeumillorar aquest articleassignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
