 | Per a altres significats, vegeu «Flexió (desambiguació)». |
Laflexió és el procedimentmorfològic d'algunes llengües per formar noves paraules a partir d'unlexema al qual s'afegeixen morfemes flexius. Es diferencia de laderivació pel fet que aquests morfemes aporten informació merament gramatical i no canvien elsignificat del mot original ni la categoria gramatical. El conjunt de formes flexionades constitueix unparadigma.[1]
La flexió contribueix a l'economia del llenguatge, ja que parteix d'un nombre d'elements gramaticals fixos (elsmorfemes flexius) que aporten la informació necessària per a la concordança dins l'oració, sense necessitat de memoritzar noves paraules per a cada context, com passa en els mots irregulars (cal saber que «dona» és el femení d'«home», per exemple, però en la majoria de casos serà suficient saber que les paraules femenines solen acabar en -a i així no cal aprendre «nena» de manera separada a «nen»).[2]
La flexió es pot definir també com l'alteració que experimenten lesparaules mitjançantmorfemes constituents segons el significat gramatical ocategòric per expressar les seves diferents funcions dins de l'oració i les seves relacions de dependència o deconcordança amb altres paraules o elements oracionals.[2]
La flexió es distingeix de la derivació perquè en aquest últim cas elsmorfemes derivatius no afegeixen un valor simplement gramatical, sinó que sónafixos sobre sufixos derivatius, comportant canvis semàntics referencials i no purament gramaticals. La diferència semàntic-gramatical entre flexió i derivació comporta una restricció gairebé universal en l'ordre dels morfemes flexius i derivatius: els afixos derivatius estan més a prop de l'arrel que els morfemes flexius quan ambdós estan presents.[3]
En gramàtica tradicional, la flexió sol rebre noms diferents segons s'apliqui a diferents classes de paraules:[3]
Quan els morfemes s'afegeixen directament a l'arrel es produeix la flexió radical i quan s'afegeixen altema es produeix la flexió temàtica.
En lesllengües flexionals, elnom es compon d'unlexema o arrel i possiblement d'altresmorfemes constituents o gramaticals degènere,nombre ocas gramatical. Així un nom té una forma o una altra en termes del seu gènere, nombre i de vegades cas. En el conjunt de formes d'una arrel entre les quals no hi ha diferències semàntiques sinó només gramaticals, totes aquestes variants formen l'anomenadadeclinació.
D'altra banda, els noms també poden rebre morfemes derivatius o morfemes lliures oclítics com l'article, sense significat lèxic. Aquests altres morfemes no es consideren part de la flexió.
En els exemples de la dreta es pot veure com el lexema "gat-" (en llatícattus) adquireix significats més específics amb els morfemes flexius...:-Ø (masculí: l'absència de morfema és significativa),-a (femení singular),-e -s (femení plural),-s (plurals).
El verb es compon d'unlexema i demorfemes constituents o gramaticals denominatsdesinència que indiquentemps,mode,aspecte,veu,nombre ipersona. Aquestes variacions formen l'anomenadaconjugació gramatical. També pot rebre morfemes derivatius oafixos.
En català, admeten flexió elsdeterminants, elsnoms, elsadjectius, elspronoms i elsverbs (en aquest darrer cas s'anomenaconjugació gramatical). En els tres primers casos pot existir flexió degènere inombre, mentre que els pronoms també admeten flexió depersona i els de tercera persona també de règim (per exemple, el/la vs. li), un romanent de l'antiga declinació llatina.[3]
El terme «paraula invariable» es refereix a qualsevol cadena de morfemes que no admet flexió dels tipus anteriors i, per tant, no presenta variació per motiu de la flexió, retenint una forma invariable. En català, que és unallengua flexiva, són «paraules invariables» només les preposicions, les interjeccions i algunes altres categories. D'altra banda en canvi, en el xinès que és unallengua aïllant la classe de les paraules invariables és molt més àmplia.[4]
