Laflauta és una gran família d'instrumentsde vent, que es caracteritzen pel fet que el so s'hi produeix quan l'aire que s'hi insufla incideix en unbisell practicat a l'embocadura de l'instrument.[1] Per això mateix s'entén que la flauta és un «instrument de bisell»; d'altra banda, i atès que hom considera que són instruments de fusta tots els instruments de vent que no tenen embocadura de broquet, les flautes es classifiquen com a instruments de fusta, sigui quin sigui el material amb què estiguin construïdes: os, fusta, plàstic, metall, ceràmica, canya o altres.
Aquest bisell divideix el flux de l'aire que hi entra, de manera que una part d'aquest queda dirigida cap a l'exterior de l'instrument i no incideix en el so de l'instrument –o en alguns casos ho fa tangencialment, li dona un color específic- i l'altra entra en vibració mentre recorre el tub ressonador. La funció del tub és doble: amplifica el so, i permet establir l'altura i l'afinació del so bo i modificant la llargada d'aquest, cosa que habitualment es fa tapant o destapant forats, tot i que hi ha, també, altres sistemes com per exemple les flautes d'èmbol o de pistó.
HI ha diverses hipotesis d'on prové el nom de flauta. Una d'elles ho fa derivar delllatíflatulare, deflatus, que significa buf. D'aquesta hauria pogut derivarflatüar i la seva metàtesiflaütar. D'aquesta manera, el substantiu flauta seria un derivat del verb flaütar i hauria estat difós per la poesia delstrobadors, des de lallengua d'oc a la resta de llengües romàniques. Però també hi ha les formesoccitanes flauja, flajol i flaujar que tenen unes semblances amb el francès flageolet, amb el catalàflabiol, ... que no poden ser considerades com a casuals i que potser ens parlen d'un creuament entre el llatí tardàflatare i l'occitàflaujar. El mateix Joan Coromines documenta la formaflaüta l'any 1328 i la formaflahuta el 1378.[3]
D'acord amb la classificació deHornbostel-Sachs, les flautes se situen dins de l'apartat delsinstruments de vent pròpiament dits que corresponen a la classificació numèrica 421. Dins d'aquesta se subdivideixen segons els criteris següents:
Secció longitudinal de l'embocadura d'unaflauta de bec. La B senyala el conducte d'aire i la C, el bisell.
Segons que el bisell es trobi dins d'un conducte d'aire –és a dir, dins del tub- o bé que sigui l'instrumentista el que crea un corrent d'aire molt estret amb els llavis, de manera que el bisell és practicat ben bé a l'extrem del tub.
Segons que l'embocadura sigui terminal –és a dir, a l'extrem del tub-, o bé lateral. D'acord amb aquest criteri apareixen el grup de les flautes rectes (entre les quals hi ha les flautes de bec) i el de les travesseres.
Segons com sigui l'extrem inferior de la flauta, l'oposat a l'embocadura; és a dir, que sigui obert o tancat. En el cas que el final estigui tapat, pot ser que aquest tap sigui fix –la majoria de casos- o mòbil; en aquest cas es tracta d'un pistó o èmbol. Encara hi ha una possibilitat intermèdia; que al final hi hagi un forat d'un diàmetre molt més petit que el del tub; en aquest cas parlem de tub parcialment tapat. Això es dona, sobretot, en flautes de canya que aprofiten com a final un nus i hi practiquen un petit forat. Segons les lleis deBernouilli, si tenim dues flautes (o dos tubs en general) de la mateixa llargada, però un obert i l'altre tancat, el tancat produeix un so d'unafreqüència que la meitat del que produiria l'obert; és a dir, que l'obert sona a l'octava superior que el tancat.
Segons que al llarg del tub s'hi hagin practicat uns forats que es poden deixar oberts o tancar-los, o que aquests forats no hi siguin. En el cas que hi hagi forats, poden ser tapats amb els dits directament o bé amb unes claus accionades en un lloc diferent i que acaben tapant els forats.
Segons que la flauta tingui un sol tub o diversos; en el cas que en tingui uns quants –aquestes són, sobretot, lesflautes de pan, però també flautes doble o triples del tipus deldvojnice- aquests poden estar agrupats en filera –recta o corbada- o bé en forma e feix.
Segons que es bufin amb la boca –la immensa majoria- o amb el nas, com és el cas d'alguns models d'Oceania (IllesTonga,Tahití, laPolinèsia),Malàisia, etc.
Segons la forma del ressonador, que pot ser tubular o globular. En el primer cas, a més, també es poden classificar segons que el tub tingui perforació cilíndrica o lleugerament cònica; en aquest darrer cas, és més freqüent que sigui de diàmetre més ample prop de l'embocadura que a l'altre extrem i no pas a l'inrevés com en la resta d'instruments de tub cònic (oboès, etc.)
La majoria d'aquestes característiques es creuen entre elles de maneres molt diverses en instruments propis de cultures també diverses provinents dels cinc continents.
Tot i que elsxiulets també produeixen el so per mitjà d'unbisell i que tipològicament poden ser considerats com a flautes, el cert és que, normalment, quan hom es refereix a la flauta és per aplicar-ho a instruments que tenen unes possibilitats més grans per articular sons diversos que no pas aquells.La producció dels sons, com en qualsevol instrument de vent amb un tub ressonador, ve determinada per les anomenadeslleis de [Johann] Bernouilli segons les quals la freqüència (i, consegüentment, l'altura) del so produït és inversament proporcional a la llargada del tub que vibra, i directament proporcional a la velocitat que té el fluid (l'aire en aquest cas) que hi ha dins del tub. D'altra banda, els tubs oberts poden produir el to fonamental i tots els seus harmònics, mentre que els tancats només produeixen el fonamental i els harmònics imparells. Finalment, i com s'ha dit, dos tubs de la mateixa llargada, en els quals l'aire vibra amb la mateixa velocitat, però de manera que l'un sigui obert i l'altre tancat, el so fonamental que produeix el tub tancat té una freqüència que és la meitat que l'altre, és a dir, que sona una octava inferior.Finalment, cal afegir que els tubs que tenen un diàmetre especialment petit en relació a la seva llargada faciliten molt la producció d'harmònics (i esdevé difícil produir el so fonamental).D'acord amb això, la producció de sons d'altures diferents en una flauta es pot fer de maneres molt diverses:
Modificant la pressió de la columna d'aire que es fa incidir sobre el bisell: a una pressió major hi correspon un so una mica més agut, de manera que la variació contínua de pressió pot produir un so que fluctua en la seva altura, produint una mena deglissando d'àmbit més aviat reduït. Aquesta variació també es pot fer de manera discontínua, per tal d'obtenir sons separats i articulats d'altura diferent.
Modificant la pressió de la columna d'aire però en una magnitud més gran que en el cas anterior: l'augment de la pressió i, per tant, de la velocitat de l'aire dins del tub sonor força a variar el mode de vibració d'aquesta, de manera que deixa de sonar la nota que sonava fins llavors i passa a sonar unharmònic superior.
Modificant la llargada del tub sonor. L'altura del so produït és inversament proporcional a la llargada del tub sonor. En la majoria de flautes aquesta alteració és discontínua atès que la llargada de la columna d'aire dins del tub es modifica tapant i destapant forats, però en les flautes de pistó o d'èmbol aquesta modificació és contínua i produeix un efecte deglissando.
Flauta del període aurinyacià, feta amb os, trobada al jaciment de Geissenklösterle, Alemanya. Rèplica exposada al Parc de la Prehistòria de Treverga, Principat d'Astúries.Aulos grec del segle V aC conservat al Museu arqueològic d'AtenesDiaulos representat en una ceràmica grega conservada al Museu arqueològic d'Atenes
La flauta més antiga que s'ha trobat mai, tot i que és un tema controvertit, podria ser feta amb un fèmur d'un exemplar jove d'os de les cavernes, amb entre dos i quatre forats, i que es va trobar a Divje Babe,Eslovènia, i que ha estat datada amb una antiguitat de 43.000 anys.[5][6] L'any 2008, es descobrí una altra flauta a la qual s'atorga una antiguitat de com a mínim 35.000 anys, a la cova Hohle Fels, prop d'Ulm,Alemanya.[7] la flauta de cinc forat té una embocadura en forma de V i és feta amb un os d'ala devoltor comú. Els investigadors que van fer la troballa van publicar de manera oficial els resultats a la revistaNature el juny de 2009.[8] El descobriment és especialment important perquè representa la troballa de l'instrument musical més antic de la història i permet posar data a la producció de música per part de l'espècie humana.[9] Aquesta flauta, un dels diversos instruments trobats, fou descoberta a la cova Hohle Fels, a prop de laVenus de Hohle Fels, trobada el maig de 2009, l'escultura més antiga que es coneix.[10] Té tres forats i, com les flautes moderns de tres forats, hom ha suggerit que modificant la pressió d'aire podria haver produït melodies de notable complexitat.[11] En anunciar la descoberta, els científics suggerien que latroballa demostra la presència d'una tradició musical ben establerta en el temps en què els humans moderns colonitzaren Europa.[12] Els científics també han suggerit que la descoberta d'aquesta flauta pot ajudar a explicar la probable diferència cognitiva i comportamental entre elsNeanderthals i els primers humans moderns.[9] Tot i que aquesta és la més ben conservada de les que van trobar en aquest jaciment, també se n'hi van trobar altres fetes amb ullal demamut, una d'elles amb tres forats.
Una antiguitat d'entre 30000 i 37000 anys és la que s'atribueix a la flauta o xiulet feta amb un ullal demamut que es va trobar a la cova de Geißenklösterle, aAlemanya, prop d'Ulm[13] l'any 2004. Aproximadament de la mateixa època daten unes altres dues flautes, aquestes fetes amb os de cigne que s'havien descobert una dècada abans a la mateixa cova alemanya, i a les quals s'atribueix una antiguitat d'uns 36000 anys. Aquests es trobarien entre els instruments més antics que es coneixen, la qual cosa permet afirmar que la flauta (o el xiulet) seria l'instrument més antic de la humanitat.
Altres flautes igualment delpaleolític amb antiguitats entre els 20.000 i 25.000 anys ja inclouen les dues grans tipologies d'embocadura, segons que el bisell estigui practicat a l'extrem del tub sonor o a l'interior d'aquest. Entre els primers, progressivament es van anar desenvolupament diversos tipus de bisell segons que tingués una osca, que podria tenir formes diverses (rectangular, ovoïdal, triangular ...) o que no en tingués. Són posteriors els tipus de flauta amb forat lateral.[1] En el períodeaurinyacià aquests instruments, ara amb unes perforacions laterals, es començaren a prodigar més, i proliferaren uns 5000 anys més tard, en elmagdalenià.
LaBíblia, al Gènesi, capítol 4, verset 21, cita a Jubal com a pare de tots els que toquen l'ugab i elkinnor. El primer terme es refereix a vegades a alguns instruments de vent en concret i, altres, a alguns en particular (i el segon a instruments de corda). Com a tal, en la tradició judeocristiana, Jubal és tingut com a l'inventor de la flauta, un terme que s'empra en algunes traduccions de la Bíblia.
La flauta travessera va aparèixer amb posterioritat als xiulets i flautes rectes. La més antiga conservada és unachi (篪|) que fou descobert a latomba del marquès Yi de Zeng, aSuizhou, a la província xinesa deHubei. Data del 433 abans de Crist, durant la dinastia Zhou. És feta de bambú i decorada amb lacats, té els dos extrems tapats i té cinc forats. Les flautes chi apareixen esmentades alShi Jing, que fou recopilat i editat per Confuci.
A les grans civilitzacions de l'antiguitat, les flautes –tant rectes com travesseres- apareixen aMesopotàmia vers el 2500 aC, amb noms comti gi a,tigi otigtigi, amb funcions rituals en el temple. A Egipte, on es va conèixer amb el nom deseba, va mantenir una funció similar. Tenia tres forats i es bufava per la vora de l'extrem del tub, de manera similar alney i elkaval. No hauria estat fins a la Grècia clàssica que s'haurien practicat fins a sis o més forats en les flautes.
Un tipus arcaic de flauta travessera és el que es desenvolupà sobretot a laXina durant la dinastiazhou i que es coneix amb el nom deTi; va tenir un nombre creixent de forats, un dels quals es tapava amb una fina fibra vegetal que vibra en vibrar la columna d'aire i modifica el timbre de l'instrument; va assolir el seu desenvolupament màxim durant la dinastiaMing. Un altre tipus de flauta travessera és el que es desenvolupà a l'Índia i que es coneix com abansuri.
La flauta de laGrècia clàssica era elsyrinx, tot i que a vegades també rebia el nom d'aulos, tot i que en realitat era un instrument de llengüeta. Quelcom de semblant passava en el mónromà entre lafistula i latibia. El termeàrab genèric per a la flauta erasabbâba que influí sobre el terme castellà medievalajabeba; si bé aquest es referia a una flauta travessera, aquell s'aplicava a tota mena de flautes.
Durant l'Edat Mitjana es van desenvolupar diversos models de flautes dobles; a vegades es tractava de dos instruments separats que eren tocats junts i, en altres casos, d'un instrument construït ja com a tal amb dos tubs que en uns casos eren paral·lels –com en el cas deldvojnice- i altres en angle, com el que toca un dels àngels músics en el retaule deFerrer Bassa. De fet, però, ja a laGrècia clàssica havien existit aulos dobles, en angle, segons es pot veure en multitud de representacions pictòriques sobre ceràmica.
Cap alsegle xiv la flauta travessera apareix en diverses fonts esmentada com aflauta alemanya, sens dubte degut a l'arrelament que aquest instrument va tenir en aquelles terres, mentre que la flauta de bec o recte es coneixia com aflauta d'Anglaterra. Durant l'Edat Mitjana, totes les flautes –excepte els models de tessitures més agudes- van ser sempre considerats instrument de 'música baixa', és a dir de sonoritat suau, dolça fins i tot (pensem en laflauta de bec denominada tambéflauta dolça), especialment adequats per a la música d'interiors, i amb un notable predicament en la iconografia religiosa, especialment en els abundantsconcerts d'àngels de lapintura gòtica i posterior, en els quals laVerge Maria apareix envoltada d'àngels tocant instruments.[14]
A Europa, s'han desenvolupat moltes tipologies de flautes en la música tradicional i folklòrica, la immensa majoria d'elles bufades per l'extrem del tub i amb canal d'aire (a més d'algunes zones que s'han decantat més aviat per les flautes de pan). En canvi, en l'àmbit de lamúsica clàssica les relacions entre les flautes de bec i les travesseres ha estat força diferents.
En elRenaixement i en elBarroc conviuen ambdós tipus d'instruments. La flauta de bec, al llarg delsegle xvi es desenvolupa en forma de família, integrada per una sèrie d'instruments de característiques pràcticament idèntiques, amb afinacions diferents –amb predomini de les flautes en do i en fa- que permeten de tocar música polifònica amb un timbre homogeni. En canvi, la flauta travessera, no arribà a desenvolupar una família comparable a la de l'envergadura de la flauta de bec, tot i queAlexander Agricola al seu tractatMusica Instrumentalis deudsch del 1528 mostra una família de quatre flautes travesseres de mides i tessitures diferents. Si bé una part de la literatura barroca per a flauta permet de ser tocada amb tots dos tipus de flauta encara que s'adapti més bé a l'una que no pas a l'altra, també hi ha mostres de música exclusivament pensada per a l'una i no per a l'altra. Constitueixen un exemple del primer cas les sonates per a un instrument melòdic i baix continu queHaendel va publicar com a practicables amb una sèrie d'instruments entre les quals es troben ambdós tipus de flautes, a més del violí o l'oboè; és cert, però que algunes són més indicades per a un d'aquests instruments. En canvi,Johann Sebastian Bach compta amb dues flautes de bec per alconcertino del seu segonconcert de Brandenburg, però amb una flauta travessera per al cinquè de la mateixa sèrie.
AlClassicisme la flauta travessera ja era pràcticament l'única emprada en els àmbits de la música de concert i l'òpera; només personatges de baixa extracció social com Papageno aLa flauta màgica deMozart toquen altres tipus de flauta com la flauta de pan. Construïda en fusta, va fer un salt qualitatiu important en el moment en quèTheobald Boehm (1794-1881) va inventar i aplicar-li un sistema de claus que en facilitava l'execució al mateix temps que n'incrementava substancialment les possibilitats; un sistema que més tard s'adaptaria i aplicaria a altres instruments de vent fusta. Posteriorment, la flauta travessera es passaria a construir en metall. Al llarg delsegle xix igual com va succeir amb tants altres instruments de vent, la flauta travessera d'orquestra va ser objecte d'experimentacions diverses, entre altres la del mateix de Boehm, o les diferents formes que es buscaven per construir flautes de tessitures més greus.
Per la seva banda, la flauta de bec va renàixer a una escala important al llarg del segle xx, en dos terrenys diferents. D'una banda, per a la interpretació de lamúsica antiga amb criteris i instruments el més propers possible als de l'època en què havia estat creat el repertori. De l'altra, i un cop fetes algunes adaptacions com la fabricació industrialitzada a preus econòmics, l'experimentació amb plàstics diversos, i l'adaptació del sistema de digitació a una modalitat més simple, l'instrument s'ha popularitzat en el món de l'educació musical a l'escola.
Flautes bufades per l'extrem, tant si tenen osca com si no en tenen. Estan molt esteses. Entre aquestes hi ha, per citar les més conegudes a Occident, laquena, que és practicada en diversos països d'Amèrica del Sud o elShakuhachi japonès. Moltes d'elles són fetes de canya.
Beni Salah tocant la gasba, flauta pròpia delMagrib, a Algèria.
Exemplars de Kaval, una flauta bufada per l'extrem que es troba a Turquia, Romania, Bulgària, Sèrbia, Macedònia, Nord de Grècia,etc
Suling, flauta indonèsia de bambú que es toca en elgamelan.
Flauta minteki, del Japó.
Detall del forat superior d'un xiao xinès.
Detall de l'embocadura d'un Nay de Tunísia.
Fyell, flauta pròpia d'Albània.
Curlika, pròpia de Bòsnia.
Gasba, típica de Tunísia.
Flautes amb conducte d'aire i un bisell a la finestreta, tot això a l'embocadura. Són un grup molt i molt nombrós. Encara que no siguin realment instruments musicals, en aquest grup hi ha elsxiulets (feta excepció dels globulars) i elssiurells. Lesflautes de bec s'integren en aquest grup. També les nombroses flautes de tres forats que es toquen amb una sola mà (normalment l'esquerra: tres dits tapen forats i els altres dos subjecten l'instrument; un tub molt llarg i prim facilita la formació d'harmònics i, per tant, l'execució d'una escala sencera malgrat que només hi hagi tres forats) mentre amb l'altra es toca untambor. En aquest grup hi ha nombrosos exemplars: elpipe and tabor que interpreta laMorris dance aAnglaterra, el galoubet de laProvença, elflageolet, eltxistu delPaís Basc, la flauta de laMaragatería, laflauta o gaita rociera[16] d'Andalusia, etc. Encara que no tinguin tres forats sinó més, els diferents tipus deflabiols –catalans, tant sec com de claus, i mallorquí- formen part d'aquest grup.
Tin whistles, propis de la música irlandesa.
Un jove tahitià tocant la flauta nasal, vivo; fotografia feta entre 1860 i 1879.
Flauta de tres forats i tambor, que havien estat propietat de Thomas Humphries (1806-1886) d'Oxfordshire amb els quals va tocar laMorris dance durant quatre dècades
Flauta de bec del tipus que es fa servir a les escoles.
Fujara, instrument d'Eslovàquia.
Al mig una flauta Masula, d'Algèria i a la dreta unaFlaüta eivissenca. A la dreta un Kaval, de Turquia, sense finestreta, bufat per l'extrem.
A dalt un galoubet francès, i a sota un "pito rociero" o del Rocío, d'Andalusia.
Un tipus de flauta de bec propi de l'illa de Xipre.
Flautes de recipient. Tenen la particularitat que el ressonador no té forma tubular si globular. Algunes tenen forats i poden articular algun tipus de melodia, però altres són simples xiulets. Els xiulets metàl·lics més habituals són d'aquest tipus. Alguns són fets d'argila. N'hi ha que es bufen a l'extrem, sense finestreta, i altres amb bisell després del canal d'aire i finestreta. A la culturaasteca van ser molt freqüents, fetes ambargila i representant éssers mitològics diversos. També l'ocarina forma part d'aquesta tipologia, igual que elxun xinès i diverses flautes globulars africanes.
Ocarina
ocarines de tessitures diferents: soprano en do i contralt en fa.
Xiulets; el de la dreta, propi de la policia urbana
Ocarina feta de ceràmica, de les Illes Balears.
Flautes travesseres. Estan esteses en àrees molt extenses. Des delJapó (flautafuye, feta de canya debambú), passant pelti oti-tzu de laXina, i el bansuri de l'Índia, a més de les pròpies deMèxic –en ceràmica- oSud-àfrica. Des del segle xvi, diversosexèrcits europeus van començar a emprar com a instrument militar, tant en les batalles com també en les parades i altres demostracions, un tipus de flauta travessera petita i aguda coneguda amb el nom depifre, que fou immortalitzada perÉdouard Manet en el quadre que porta el mateix nom. En la tradició de la música clàssica, a part de la flauta travessera en do, existeix el flautí –que no ha incorporat un dels canvis més importants experimentats per la flauta travessera i es continua fent de fusta- que sona una octava més aguda que la travessera i que abunda en les orquestracions d'ençà de finals del segle xix. A part, però menys utilitzades que aquest, també existeixen la flauta contralt i la flauta baixa.
Tres tipus diferents deshinobue, flauta travessera pròpia delJapó, totes tres de set forats i afinades respectivament en si bemoll, en si i en do.
Intèrpret de flauta travessera de concert.
Hariprasad Chaurasia tocant el bansuri
Individus del poble nasa, de la serralada delsAndes deColòmbia tocant la flauta kuv’.
Intèrpret de Ruyteki, una flauta travessera tradicional del Japó.
Flauta travessera contralt
Henri Tournier tocant una flauta travessera doble contrabaix al Concert "Tradition et musiques d'aujourd'hui" (tradicions i músiques d'avui) al museu Guime.
Pifre de fusta de l'època de la guerra civil dels Estats Units d'Amèrica.
Flauta travessera segons un original de Thomas Lot, feta a Paris ca. 1740. Normalment, avui, aquest tipus de flautes es coneixen com atraverso
Unkoudi, una minúscula flauta travessera xinesa, en canya de bambú, inventada l'any 1971 per l'intèrpret de ti zi, Yu Xunfa. Es bufa pel forat gran del mig. Els dos forats dels extrems també es tapen, amb els dits polzes.
Flautes múltiples. Predominen, en aquest grup, les de dos tubs, però també n'hi ha que en tenen tres i, fins i tot, de quatre. En alguns casos, els dos conductes d'aires estan practicats de manera que l'aspecte extern de la flauta és de tenir un sol tub. N'hi ha d'argila (abunden aMèxic), de dues canyes lligades i de fusta, de manera que en un mateix bloc s'hi ha practicat els dos forats tubulars (com en el cas delDvojnice deSèrbia i deCroàcia). En alguns casos tots els tubs tenen el mateix nombre de forats disposats al mateix llocs de manera que ambdós tubes tenen la mateixa afinació; en altres, però, o bé tenen disposats diferentment els forats o bé un dels tubs no en té, de manera que funciona com un bordó.
Flautes dobles. D'esquerra a dreta: 2 Akkordflute (Suïssa, ca. 1800;Alemanya S. XIX) i 2 Dvojnice (Bòsnia, S. XIX; (Antiga Iugoslàvia), probablement S. XIX).
Flauta doble Dvojnice, d'Hercegovina.
Flauta doble Cyla-diare, pròpia d'Albània.
Flautes de pan, que consisteixen en grups de tubs, tapats per l'extrem inferior, i de llargades diferents, sense forats de digitació, de manera que cada tub fa una sola nota, però entre tots poden fer melodies. Reben el seu nom deldéugrecPan, però es troben en molts altres indrets: alPerú i en general a tota la regió delsAndes (alguns dels models emprats reben el nom d'antara enquítxua,siku enaimarà,zampoña en castellà a aquella mateixa zona),Romania,Moràvia,Japó, etc. Els tubs que configuren l'instrument es poden disposar en filera recta, en filera una mica corbada –com en el cas delnai deRomania- o en forma de feix, com en el cas de les flautes de lesilles Salomó.
↑Andrés, Ramon (1995): Diccionario de Instrumentos Musicales. Barcelona, Bibliograf. P. 160 i 161
↑Corominas, Joan.Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.. Vol. 4. Barcelona: Curial, p. 24.
↑Erich M. Von Hornbostel i Curt Sachs. "Classification of Musical Instruments." Traduït per Anthony Baines i Klaus P. Wachsmann. The Galpin Society Journal, volum 14, març 1961, pp. 3-29.
↑Tenenbaum, David. «Neanderthal jam». The Why Files. University of Wisconsin, Board of Regents, June 2000. Arxivat de l'original el 5 de gener 2001. [Consulta: 14 març 2006].
↑Rodríguez Suso, Carmen (1988): Un ejemplo de iconología musical: María Lactans y los Angeles en la Cataluña bajomedieval. Musiker: cuadernos de música, ISSN 1137-4470, Nº. 4, 1988, pags. 7-34
↑Musical Instruments of the World. Diagram Group. 1976
_-_El_Flabiolaire.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
