En l'antigor el foc era considerat sagrat per molts pobles, incloent elsgrecs que tenien una llegenda segons la qual el foc hauria estat lliurat als mortals perPrometeu, el qual l'havia robat deZeus. A causa de la importància del foc, en molts temples es mantenien les flames enceses permanentment. Aquest era el cas, per exemple, deltemple d'Hera de la ciutat d'Olímpia.
La tradició de mantenir un foc encès durant elsJocs Olímpics de l'antigor es remunta a l'antiguitat, quan s'efectuaven sacrificis en honor de Zeus. En aquestes cerimònies, els sacerdots encenien una torxa i l'atleta que vencés una carrera fins al lloc on es trobaven els sacerdots tindria el privilegi de transportar la torxa per a encendre l'altar del sacrifici. El foc era llavors mantingut encès durant elsJocs com homenatge a Zeus.
En elsJocs Olímpics de 1928 realitzats a la ciutat d'Amsterdam, l'arquitecte neerlandèsJan Wils va incloure en el dibuix de l'estadi olímpic una torre i va tenir la idea d'encendre en ella una flama durant els jocs. En la cerimònia d'obertura, celebrada el28 de juliol de1928, un empleat de l'empresa elèctrica d'Amsterdam va encendre per primera vegada la flama dels Jocs Olímpics de l'era moderna en la torre anomenadaMarathontower.
Quatre anys més tard, en elsJocs Olímpics de 1932 realitzats aLos Angeles es va tornar a encendre una flama durant els Jocs. Durant la cerimònia de clausura es va llegir una cita dePierre de Coubertin que deia:"Que la Torxa Olímpica segueixi el seu curs a través dels temps per al bé de la humanitat cada vegada més ardent, animosa i pura"
El1936, en elsJocs Olímpics de Berlín, Carl Diem va concebre la cerimònia del transport de la flama Olímpica des dels orígens de realització dels Jocs aOlímpia (Grècia) fins a l'estadi on es realitzaven els Jocs. Más de 3000 atletes van realitzar una carrera per a transportar la torxa de Grècia a Alemanya, on el corredorFritz Schilgen va encendre la flama en la cerimònia d'obertura l'1 d'agost. La carrera de la torxa passaria a formar part delsJocs Olímpics, tradició que continua vigent.[1]
Uns mesos abans de cada realització dels Jocs Olímpics (la data exacta varia d'acord amb la durada del recorregut fins a l'estadi Olímpic), la flama és encesa aOlímpia (Grècia), davant mateix de les ruïnes deltemple d'Hera, en una cerimònia que pretén tornar a viure el mètode usat en l'antiguitat i que es destinava a garantir la puresa de la flama: actrius que representen sacerdotesses d'Hera col·loquen una torxa en la concavitat d'unmirall parabòlic que concentra els raigs delsol que, com en l'antiguitat, encén la flama que marcarà l'inici d'una realització més dels Jocs.
De seguida, la flama és transferida cap a una urna que és duta fins al lloc de l'estadi antic. Aquí la flama es fa servir per a encendre la torxa olímpica, transportada per l'atleta que farà el primer recorregut del viatge, i que conduirà la flama al llarg del recorregut fins a l'estadi on es realitzin els Jocs.
Com a prevenció, uns dies abans s'encén una flama, usant el mateix mètode, que llavors es manté encesa per a ser usada si el cel està ennuvolat el dia de la cerimònia. Per als Jocs Olímpics d'hivern el procediment és semblant, excepte que el pas de la flama al primer corredor es fa davant el monument en homenatge aPierre de Coubertin.
Al llarg del temps es va mantenir la tradició de transportar la torxa Olímpica amb una carrera d'atletes, però en certes ocasions es van utilitzar mitjans de transport especials, per motius de necessitat o d'espectacularitat.
La flama Olímpica va viatjar amb vaixell per primera vegada per a travessar elCanal de la Mànega el1948 i va viatjar enavió quan va ser transportada cap aHèlsinki el1952. A causa de les restrictives lleis de quarantena en vigor aAustràlia, en elsJocs Olímpics de Melbourne 1956 els esdeveniments d'equitació es van realitzar separadament i la torxa olímpica va ser transportada a cavall en el seu recorregut fins aEstocolm, on es van realitzar les proves eqüestres.
El1976 es van utilitzar mitjans espectaculars per a transportar la flama. El foc va ser transformat en un impuls elèctric que va ser enviat des d'Atenes, viasatèl·lit, fins alCanadà, on va ser tornat a encendre mitjançant un llamp làser. El2000 la torxa va ser transportada sota l'aigua per bussejadors prop de laGran Barrera de Corall. Altres mitjans de transport fora del comú han inclòs la utilització decanoes,camells i l'avió supersònicConcorde.
És tradicional fer l'encesa delpeveter de la flama olímpica durant la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'una forma original i espectacular, sent l'últim rellevista i/o l'encarregat d'encendre el peveter un atleta en actiu o retirat de renom internacional. AixíPaavo Nurmi es convertí en el primer atelta de renom que va encendre el peveter en elsJocs Olímpics d'Estiu de 1952 aHèlsinki. La primera dona a rebre aquest honor fouEnriqueta Basilio en elsJocs Olímpics d'Estiu de 1968 aCiutat de Mèxic.
En algunes ocasions les persones escollides no són atletes famosos però representen els ideals olímpics, així el corredor japonèsYoshinori Sakai, nascut el6 d'agost de1945 aHiroshima, fou l'encarregat d'encendre la flama olímpica en elsJocs Olímpics d'Estiu de 1964 aTòquio. Així mateix en elsJocs Olímpics d'Estiu de 1976 deMont-real els encarregats foren dos joves, de parla francesa i anglesa cadascú, que simbolitzaven la unió del país.
↑Aira, Antoni «El recorregut de la Torxa olímpica va ser institucionalitzat pel règim de Hitler». Sàpiens [Barcelona], núm. 70, 8-2008, p. 13.ISSN:1695-2014.
