| |||
| Coordenades | 41° 24′ N, 2° 12′ E / 41.4°N,2.2°E /41.4; 2.2 | ||
|---|---|---|---|
| Part de | |||
| Guerra civil | Guerra Civil espanyola | ||
| Revolució social | Revolució social espanyola de 1936 | ||
| Tipus | batalla | ||
| Interval de temps | 3 - 8 maig 1937 | ||
| Lloc | Barcelona | ||
| Estat | zona republicà | ||
| Causa | Assalt per part del govern de larepública de l'edifici de Telefònica a laPlaça Catalunya deBarcelona, controlat per laCNT-FAI | ||
| Resultat | Victòria del govern de la república | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Oficials destacats | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
ElsFets de Maig foren els enfrontaments que succeïren entre el 3 i el 7 de maig de1937 aBarcelona entre les forces d'ordre públic de laGeneralitat de Catalunya, amb el suport de milicians delPSUC, de laUGT i d'Estat Català, contra milicians de laCNT i laFAI, amb el suport delPOUM.[1] Els enfrontaments van acabar amb uns cinc-cents morts i més de mil ferits. A partir d'aquell moment el govern de laRepública es va fer càrrec de l'ordre públic i la Generalitat va perdre les seves atribucions. Els Fets de Maig indiquen també l'inici de la sortida d'anarquistes i militants del POUM de les institucions republicanes, cada cop més controlades pel PSUC i elPCE.[1]
La voluntat de Companys i els consellers d'ERC i delPSUC delGovern de la Generalitat de voler exercir una acció més decidida i intensa per controlar l'ordre públic a partir del final del mes de desembre del1936, així com la redacció de decrets per a la reorganització dels serveis de l'ordre públic. La fragmentació del poder revolucionari va facilitar la recuperació del control del poder per part de l'Estat.[2]
L'enfrontament va començar quanEusebi Rodríguez Salas, comissari d'ordre públic de laGeneralitat de Catalunya i militant del PSUC, va ocupar amb 200guàrdies d'assalt, l'edifici de laTelefónica situat a la plaça de Catalunya, que era sota control de la CNT, acusant el comitè d'empresa d'extralimitació en les seves funcions. Actualment encara es veuen els impactes de les bales a una part de la façana de l'edifici que encara és propietat d'aquesta empresa.
L'edifici havia estat col·lectivitzat per membres de la CNT d'acord amb eldecret de col·lectivitzacions del 24 d'octubre de1936 que acordava que si una empresa tenia més de 100 treballadors, aquesta automàticament quedava col·lectivitzada i si en tenia menys es decidia en funció del que decidís la majoria.
A les tres de la tarda, els policies d'assalt van entrar a l'edifici i exigir als treballadors que llencessin les armes, però es van trobar resistència armada. Mentrestant, els caps de la CNT ho van considerar com una provocació i van declarar la vaga general i alhora van fer una crida als seus militants per a defensar l'edifici. En poques hores, Barcelona sencera era un polvorí.Artemi Aiguader i Miró, conseller d'Interior, controlava la policia, amb el suport de milicians armats d'Estat Català i de militants del PSUC. Per a evitar incidents més greus, el Cap de Serveis de la Comissaria general d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya,Dionís Eroles i Batlló i el secretari de lesPatrulles de Control,José Asens i Díaz van ser enviats a l'edifici de laTelefònica per persuadir els revoltats perquè es retiressin, però els seus esforços van resultar inútils.
Més tard, el comitè regional de la CNT va dir per la ràdio que faria tot el possible per obligar els policies a retirar-se de l'edifici. Les negociacions van durar fins més tard de les sis de l'endemà al matí, però sense treure res de profit. La nit del 3 al 4 de maig es van construir barricades i, tot i que no hi va haver combats, la tensió es notava a l'ambient. Al districte de Sarrià, alguns centenars de treballadors es van armar, van construir una barricada i van aconseguir que laGuàrdia Civil es passés al seu bàndol. ASants, onBuenaventura Durruti va viure durant molt de temps, s'hi van fer assemblees i es van construir barricades. LaGuàrdia Civil deixava les armes sense oferir resistència.
El palau de Justícia va ser ocupat per la policia. Els trets es van sentir durant tot el matí al centre de la ciutat. La CNT va fer diverses manifestacions dient que ells no tenien la culpa del que passava i que ells no atacaven, només en defensa pròpia, però ningú els va fer cas i les lluites van continuar.Lluís Companys (elpresident) iJosep Tarradellas (conseller en Cap) van dir que no havien pogut continuar amb les negociacions. La policia, controlada pel PSUC i l'Estat Català, no semblava que volgués deixar les armes. Durant les hores següents es va crear un front format perERC, Estat Català, PSUC i UGT defensant el conseller d'Interior, Aiguader, i el Cap de Policia, Rodríguez Sala, que van ser els dos membres més directament responsables de les hostilitats contra laConfederació Nacional de Treballadors i delPartit Obrer d'Unificació Marxista.
Diferents membres de cada partit es van reunir al palau de la Generalitat per parlar dels fets que estaven succeint, els sindicalistes van fer diversos comunicats en què deien que havien d'estar tots units en contra del feixisme i que la gent deixés les armes, que ells ja continuarien parlant per intentar trobar la solució als problemes. Així i tot, no es va resoldre res i les hostilitats van durar tota la nit.
A les 9:30, laGuàrdia d'Assalt va atacar la Unió Mèdica de la plaça de Santa Anna, al mateix temps també ho van fer a la Federació Local de lesJoventuts Llibertàries de Catalunya. Es va intentar durant tot el dia calmar l'ambient, però només va fer efecte durant aquella nit. Es va fundar un nou grup per part de la CNT anomenat "Amics de Durruti" i van declarar que tothom que hagués participat en el cop d'estat seria executat. També anomenaven al POUM, dient que aquests eren amics, ja que ells van anar a favor dels treballadors.
Els diaris de l'endemà van publicar que hi havia hagut cinc-cents morts i més de mil cinc-cents ferits. Altres fonts parlen de 400 morts,[3] tot i que, segons George Orwell, aquesta darrera xifra era del tot exagerada.[4]
La CNT i la UGT es van posar d'acord a tornar a parlar amb els seus treballadors perquè deixessin les armes i tornessin a treballar. Les hostilitats havien parat una mica i la policia ho havia aprofitat per construir noves barricades i pujar metralladores fins i tot a dalt de la Catedral, molt a prop del Comitè General de laCNT-FAI. També van arribar noves des deValència: 1.500 homes anaven cap aBarcelona, i 2.500 més els seguien. Mentrestant, als carrers de la capital comtal tothom era escorcollat i aquells que tenien carnet del POUM o de la CNT eren arrestats i els seus carnets requisats i estripats a l'instant.
A l'edifici de laTelefònica van arribar a un acord: primer, els membres de la CNT deixarien els seus llocs i després ho faria laGuàrdia d'Assalt. Però, quan els sindicalistes van deixar les seves posicions, la policia i membres de la UGT van entrar i van ocupar l'edifici. Els anarquistes, immediatament, van informar el Comitè Regional i aquest, al Govern.
A les 4 de la tarda van atacar l'Estació de França, els voltants de la plaça Catalunya. Al cap de dues hores es va saber que els 1.500 Guàrdies d'Assalt ja havien arribat aTortosa i que pel camí havien ocupat l'oficina central dels sindicats de laCNT, els centres culturals de laFAI i lesJoventuts Llibertàries de Catalunya i havien detingut a tothom que hi havia dintre. Més tard, al voltant de les 10 de la nit els sindicalistes van fer una altra proposta: s'haurien de deixar les armes, no hi hauria represàlies ni presoners i s'hauria de donar una resposta en dues hores. Cap a la mitjanit no hi va haver resposta i la policia va construir una nova barricada a prop del Comitè Regional de laCNT i de laFAI; semblava que el volien rodejar.
Finalment, a un quart de sis, el govern va contestar: acceptava l'acord i deia que tothom deixés les barricades, aturés les ofensives i hostilitats, i demanava que no tornessin els trets d'aquells que només buscaven l'estat del desordre.
Els treballadors van deixar les barricades al matí i en algun lloc, fins i tot, foren enderrocades. Tanmateix, al centre de la ciutat, les barricades d'Estat Català i delPSUC restaven intactes. Grups de Guàrdies d'Assalt anaven desarmant els treballadors pels carrers. El vespre van arribar les tropes procedents deValència i van ser rebudes a la Prefectura de Policia, però no hi va haver incidents greus i tot va entrar en calma. El conflicte s'havia acabat.
El partit comunista va augmentar la seva importància i van aconseguir que elPOUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) es convertís en il·legal. A més, el curs desfavorable de la guerra havia posat en contra el govern deLargo Caballero, es va produir una crisi de govern iAzaña va posar com a nou president aJuan Negrín, aquest va posar èmfasi en una ferma centralització política i militar per assolir l'objectiu prioritari de guanyar laguerra. Per això va reforçar el poder central, es va unificar la direcció bèl·lica, es van integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular i es va establir un control sobre la producció industrial i agrària. La formació, al mes de juny, d'un nouConsell Executiu de la Generalitat de Catalunya, presidit perLluís Companys i fonamentat per l'aliança entreERC iPSUC, sense participació de laCNT, no va impedir que les relacions amb Negrín fossin tenses. El novembre de 1937 el govern de laRepública es va traslladar deValència aBarcelona, allà, es va fer càrrec de l'ordre públic, la gestió de proveïments, el comerç exterior, l'administració de la justícia i la indústria de guerra i va deixar de banda l'administració catalana, fet que va provocar friccions constants amb laGeneralitat, que havia quedat molt afeblida.
