Provinent d'una família també de diplomàtics, va iniciar-se de jove en la professió, fet que el va portar a treballar en diferents missions aEuropa iÀfrica. Durant els primers anys de la seva carrera va ser destinat aEgipte on va ostentar diversos càrrecs diplomàtics aAlexandria iEl Caire. Posteriorment fou cònsol aBarcelona (1842-48) i ambaixador aMadrid (1848-49). De la seva estada aBarcelona se'n conserva un bon record degut a la seva mediació durant elbombardeig de 1842, motiu pel qual anys després se li dedicaria unaplaça.
Després d'una controvertida missió aRoma, que va provocar la fi de la seva carrera diplomàtica, i amb l'ajut de diversos contactes polítics i empresarials, va liderar el projecte de construcció delCanal de Suez que enllaçaria elMar Mediterrani i elMar Roig. Malgrat una sèrie d'entrebancs, l'empresa va comptar amb el suport de les elits polítiques tant d'Egipte com deFrança i el projecte va ser inaugurat el1869.
Després de l'èxit que va representar la construcció del canal de Suez, va gaudir d'un gran respecte i influència entre la societat francesa i europea de l'època, i va rebre diverses condecoracions. Va esdevenir membre, entre d'altres, de l'Acadèmia de les Ciències Francesa. Durant un temps va replantejar-se de tornar a la política però finalment el1879 convocà una cimera per estudiar la viabilitat de construir elCanal de Panamà, per unir elsoceans Atlàntic iPacífic i creà una societat que en va começar la construcció durant la següent dècada. No obstant això, diversos problemes tècnics i financers, així com la pressió de governs estrangers, van fer que la companyia fos liquidada el1889, el que va provocar un gran rebombori i un fort descrèdit personal. Juntament amb el seu fill i diversos empresaris i polítics foren jutjats i condemnats en el que es coneixeria com l'Escàndol de Panamà.
Moriria a casa seva a La Chênaie el1894 a l'edat de 89 anys. El seu llegat, en forma de les dues grans infraestructures que projectà i ajudà a construir, té encara una gran rellevància en el món actual.
La seva família, d'origenescocès, es va establir a laGascunya a final del segle xiv, quan era sota l'ocupació anglesa. Un dels seus besavis va ser secretari de la reina consortMarianna del Palatinat-Neuburg. Des de mitjan segle xviii la família es dedicava tradicionalment a la diplomàcia. El seu oncle, Barthélemy de Lesseps, va participar en l'expedició del comteJean-François de La Pérouse a través de l'oceà Pacífic, a la darreria del segle xviii. El segon any de l'expedició La Pérouse va enviar Barthélemy com missatger a França per tal d'informar el reiLluis XV sobre el viatge, abans de la desaparició de la tripulació el 1788. Posteriorment va ser ennoblit pel reiLluís XVI.[3]
També el seu pare, Mathieu de Lesseps, formava part del cos consular i va ser nomenat comte perNapoleó Bonaparte. Va ocupar diversos càrrecs a Espanya, el Marroc, Líbia i Egipte, on va esdeveir Comissari General. Va ser especialment destacat el seu paper en suport deMuhàmmad Alí Paixà, que es convertiria en governant d'Egipte i que representaria un gran suport per als interessos francesos a la regió durant les dècades posteriors. La seva mare tenia orígens flamencs, però estava emparentada amb la noblesa espanyola, i era tieta d'Eugènia de Montijo, futura emperadriu consort de França.
De ben menut va viure aRoma, on el seu pare estava destinat. De retorn a França, va cursar estudis aParís i aAmiens i s'enrolà a l'exèrcit entre els 18 i 20 anys.[3] S'especialitzà en diplomàcia comercial.
El 1825, amb només vint anys, va començar la seva carrera com a vicecònsol aLisboa[4] per encàrrec del seu oncle Barthélemy de Lesseps, que eraChargé d'affaires de França, un funcionari d'alt nivell dins la representació, encarregat de substituir el cap de la missió en absència seva. El 1828 es traslladà aTunis, com a assistent del seu pare que era elChargé d'affaires francès a la ciutat. Allà es distingí en missions especials derivades de laconquesta francesa d'Algèria.
El 1832 fou nomenat vicecònsol aAlexandria i l'any següent alCaire.Egipte en aquella època era un país en vies de modernització sota l'auspici de les potències europees, especialment franceses, que hi construïren gran quantitat d'infraestructures.[4] El 1835 tornà a Alexandria, ara promogut a cònsol, càrrec que desenvoluparia fins al 1837. Durant aquesta estada al país començà a estudiar per primer cop la idea de construir un canal aSuez que enllacés lamar Mediterrània i laMar Roja per tal de facilitar el transport marítim global. Durant aquest temps també prestà el seu ajut a Egipte amb motiu d'una epidèmia de pesta aAlexandria (1834-35)[5] i s'encarregà de l'educació deMehmet Said, el fill del governantMuhàmmad Alí Paixà que arribaria a serValí d'Egipte i amb el qual desenvoluparia una sòlida amistat que els portaria a unir els seus destins més endavant amb motiu dels seus negocis, teixint diversos contactes polítics i financers.[4]
En tornar d'Egipte es va casar amb Agathe Delamalle, la filla d'un fiscal d'Angers, amb qui va tenir cinc fills abans que ella morís el 1853.[4] L'any 1839 serà traslladat en missió diplomàtica aRotterdam i el 1841 aMàlaga.
El 1842 és nomenat cònsol de França aBarcelona, on restarà sis anys. A la ciutat hi havia aldarulls a causa de la política fiscal del govern i d'una lleva forçada, i el 3 de desembre d'aquell any Barcelona patiria elbombardeig de 1842 des del castell deMontjuïc per ordre del regent, el generalEspartero, i seria brutalment ocupada per l'exèrcit, el que va provocar nombroses víctimes. Lesseps organitzà l'assistència a la colònia francesa, però quan s'adonà de la magnitud del desastre la feu extensiva a tothom que ho necessités.[3] Tot valent-se de la seva condició de diplomàtic, s'entrevistà amb el cap de les forces repressores (el generalVan Halen) i aconseguí que s'aturessin els bombardejos, que fossin alliberats nombrosos detinguts i que s'esmorteís la multa que hom pensava imposar a la ciutat. Aquestes actuacions motivaren que anys després (1895) Barcelona li dediqués una de les seves places més grans i emblemàtiques, laque encara porta el seu nom prop de la torre on vivia en aquella època[1] i que aleshores s'anomenavaPlaça dels Josepets. Ferdinand de Lesseps va ser soci de laSocietat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País.
L'any 1848 fou ascendit a ambaixador i fou destinat primer aMadrid i poc després aRoma, durant l'efímeraRepública Romana (1849-50), en ple procés deReunificació italiana. En aquell context el papaPius IX havia hagut de fugir alRegne de les Dues Sicílies i havia demanat ajut a diferents potències europees perquè el restituïssin. Atès que França mantenia influència política en diversos estats italians, havia enviat l'exèrcit per fer front a les revoltes. Mentre Lesseps negociava una sortida pactada a la crisi, l'elecció com a president de Louis Bonaparte (el futur emperadorNapoleó III) canvià les directrius polítiques franceses i el poder delsEstats Pontificis fou finalment restituït aPius IX després que l'exèrcit francès assetgés i envaísRoma. Lesseps va ser cridat a consultes i es va desacreditar la seva conducta sense deixar que s'expliqués, motiu pel qual la seva carrera diplomàtica finalitzarà de forma abrupta i no tornarà a ocupar mai més un càrrec públic.[3][4]
Després del fracàs de la carrera diplomàtica, Lesseps torna a França i, amb el suport econòmic de la seva sogra, es converteix en productor agrícola i compra una propietat ala Chênaie al Departament d'Indre. La casa havia estat propietat d'Agnès Sorel, amant del reiCarles VII de França durant el segle xv però necessitava una restauració, tasca a la qual es dedicà per complet.[4]
Durant aquests dies, Lesseps podia rellegir els documents que guardava del seu temps de diplomàtic a Alexandria. Entre aquests destaquen els primers estudis fets perJ.M. Le Père a l'Istme de Suez el 1799 a petició de l'administració deNapoleó Bonaparte quan hom ja imaginava la importància estratègica d'aquest canal.[6] També disposava dels estudis del francès Louis Maurice Adolphe Linant de Bellefonds, que va ser enginyer en cap d'obres públiques a Egipte i que el 1847 ja va presentar un projecte per a unCanal dels Dos Mars. La idea d'unir els dos mars no era nova, i ja en l'antic Egipte existia l'anomenatCanal dels Faraons que comunicava elDelta del Nil amb el Mar Roig i que va ser tancat i abandonat durant elsegle viii per motius militars.[7] Lesseps va comptar amb el suport d'un grup de seguidors del filòsofHenri de Saint-Simon, amb el reformadorProsper Enfantin al capdavant, que van fundar un centre d'estudis tècnics que s'especialitzaria a promoure la construcció del canal, tot ressaltant els avantatges que portaria per al comerç marítim.[7]
Ja el 1852 va enviar sense èxit una memòria del projecte al PaixàAbbàs I, fill de Mehmet.[4] No obstant això, 1854 el seu íntim amicMuhàmmad Said fou nomenatvalí a la mort del seu germà i va convidar-lo a trobar-se a Alexandria. El 7 de novembre d'aquell mateix any es van reprendre les negociacions pel projecte. Aquest es trobava madur en termes tècnics però li mancava suport polític i financer. Ja el 30 de novembre Said va firmar una senzilla acta de concessió oficial de dotze articles en un to molt amistós, en la que se l'autoritza a:
«
... constituir una empresa formada per capitalistes de tots els països, acceptant les combinacions se'ns presentin, i li donem per la present, l'autoritat exclusiva per establir i administrar una empresa universal per a la perforació de l'istme de Suez i l'explotació d'un canal entre els dos mars.
Dos enginyers francesos, Liliant de Bellefonds i Mougel Bey[3] van dissenyar el projecte final que va ser esmenat i finalment i aprovat per una comissió internacional. Amb el patrocini dels governs francès i egipci, que en subscrigueren una bona part, aconseguí un capital de dos-cents milions de francs i fundà i presidí laCompagnie Universelle du Canal Maritime de Suez, la qual treballà en l'obra durant deu anys.
La companyia tindria el nom deCompanyia Universal del Canal Marítim de Suez i Lesseps en seria el seu primer director. Altres punts que tractava l'acta preveien la construcció d'un o dos ports al canal, que el govern egipci tindria la potestat de triar al director de la companyia i de rebre el 15% dels ingressos nets, i que la concessió tindria una durada de noranta-nou anys a partir de l'obertura del canal.[8] No obstant això, per ratificar plenament l'acta, calia comptar amb l'aprovació del sultà de l'Imperi Otomà,Abdülmecit, ja que Egipte era en aquell moment una nació vassalla d'aquest imperi. A partir d'aquest punt, l'Imperi Britànic va protestar per la celeritat de l'assumpte, així que, per pressions de l'ambaixador anglès als otomans, el sultà no va donar una resposta definitiva.[7]
Lesseps va haver de negociar així acords addicionals per tal de satisfer d'alguna manera als britànics, que també estaven interessats a obtenir el control d'una ruta marítima més fiable cap a les seves colònies a l'Àsia, sobretot a l'Índia.[3] No va ser doncs fins al 1858 que es va poder obtenir l'aprovació definitiva tant del sultà otomà com del paixà Said, i el 5 de novembre es constitueix oficialment la companyia, amb domicili social aAlexandria i la seu administrativa aParís. Posteriorment es va obrir la subscripció per a la construcció oficial del Canal de Suez, i finalment el25 d'abril de1859, es va donar simbòlicament el primer cop de pic per iniciar els treballs de construcció.[7]
Gravat de la construcció del canal a l'altura d'El Guisr publicat a l'Appleton's Magazine el1869
Amb el suport incondicional del paixà Said, el govern egipci va subministrar mà d'obra consistent en 20.000 homes, part dels quals deforma forçosa, que van fer progressar l'obra a bon ritme.[9] No obstant això, durant els primers mesos, la construcció seguia amenaçada per la pressió dels britànics i dels turcs otomans. La situació s'aguditza l'octubre de 1859, quan Ferdinand va haver d'acudir davant de l'emperadorNapoleó III per demanar-li reduir l'ajuda del govern francès, per evitar enemistar-se amb els britànics, encara que això comportés un ritme més lent en la construcció del canal.[7]
Per afegir encara més dificultats, el gener de 1863 mor Said, deixant un enorme buit en el suport amistós del govern egipci, tant cap a Ferdinand com cap a la companyia del canal. Ara el nou governant,Ismaïl Paixà, tot i que donava suport al projecte, no donava les mateixes garanties que el seu predecessor. Addicionalment altres assumptes interns, van fer prendre a l'emperador francès la decisió de suprimir el treball obligatori per als obrers egipcis. També es va haver de tornar el terreny de la companyia, que sumava uns 150.000 acres, al govern egipci malgrat que estava estipulat en l'acta de concessió. Com a compensació, la companyia rebria 84 milions de francs i l'acceptació legal de la concessió original.[9] Tot això tenia com a objectiu paralitzar completament les obres, un desig que els britànics estaven aconseguint amb la pressió al sultà otomà i al nou paixà egipci.
No obstant això, amb l'ajut dels enginyers francesos, es van modernitzar els mètodes des treball, construint màquines de vapor, dragues i excavadores que ajudarien en les obres; de manera que ja no seria necessari aconseguir una gran quantitat de mà d'obra local i es reduïa considerablement el treball de pic i pala.[7] A més es va aconseguir reclutar 15.000 nous treballadors de diversos llocs comFrança,Itàlia,Dalmàcia,Síria iAràbia, que ajudarien a reprendre les obres durant l'agost de 1866.[9] Amb aquesta ajuda es va poder accelerar el projecte i finalment el30 d'octubre de1869 s'unirien les aigües d'ambdós mars just en elGran Llac Amarg, a la meitat del camí. Ferdinand va navegar els 195 km del canal entrePort Saïd (batejat en honor del seu amic) fins a la ciutat de Suez en 15 hores.[9]
El canal fou inaugurat el17 de novembre de1869 amb un cost que doblava l'estimat inicialment. Es van preparar festes i celebracions amb convidats destacats de diversos indrets del món. Hi assistiren, entre altres membres de la reialesa, l'Emperadriu consort de França,Eugènia de Montijo (emparentada amb Lesseps), l'Emperador d'AustriaFrancesc Josep I i elPríncep de Gal·les, el futurEduard VII. Tots es van reunir en un sopar a la recentment inaugurada ciutat d'Ismaïlia, a mig camí del recorregut.[9][10]
També es va realitzar una desfilada naval, encapçalada pel vaixell imperialL'Aigle, i presidida per l'Emperadriu Eugènia amb sis mil convidats. La companyia del canal va pagar totes les despeses d'aquesta cerimònia. Addicionalment s'hi havia construït un teatre especialment per a la representació de l'obraAida deGiuseppe Verdi, escrita per encàrrec d'Ismaïl, i que va ser presentada alCaire dos anys després.[9] El mateix Verdi havia rebutjat poc abans escriure una peça especial per a commemorar l'obertura del canal.
Lesseps, immensament ric, fou condecorat i rebé tot tipus d'homenatges i guardons tant a França, on era considerat un heroi nacional, com a tot Europa. Va rebre de l'EmperadorNapoleó III la Gran Creu de laLegió d'Honor i arreu se'l lloà com a fomentador del progrés. Malgrat que fins aleshores havia estat allunyat de la política, el 1869 el govern imperial, que volia aprofitar-se de la seva bona reputació, el va instar a presentar-se al Cos Legislatiu deMarsella. Finalment decidirà renunciar-hi a favor deLéon Gambetta i declinarà oferiments similars per concórrer alSenat el 1876 i a laCambra de Representants el 1877.[3]
El novembre de 1869, quan ja tenia més de seixanta anys es va tornar a casar amb una jove de només vint, Hélène Aubard de Bragade, nascuda a l'illa deMaurici amb qui va tenir sis fills i sis filles, nascuts entre 1870 i 1885.[11] Dos, Ismaël i Bertrand, van participar en elsJocs Olímpics de 1908 en la disciplina d'esgrima, el seu germà menor Jacques va ser un pioner de l'aviació que va servir en laPrimera Guerra Mundial i va esdeveir cavaller de laLegió d'Honor.
Durant aquesta etapa seguia pensant en altres grans empreses, com ara la perforació d'un túnel sota elcanal de la Mànega, una xarxa ferroviària que connectés totÀsia des deBombai fins aPequín i una altra línia des de l'Atlàntic fins a l'Índic a través del desert delSàhara. També prestà suport al geògrafFrançois Élie Roudaire que pensava convertir elDesert del Sàhara en un gran mar interior per tal d'alterar el clima local i convertir-lo zona en cultivable. El 1873 va ser admès com a membre a l'Acadèmia de les Ciències Francesa.[12]
Imatge publicada a l'enciclopèdiaMeyers Konversations-Lexikon el1890 que mostra les rutes alternatives en la construcció d'un canal aPanamà i aNicaragua. En canal francès que es va projectar era molt diferent a l'actual, sense llacs i a un sol nivell.
Animat per l'èxit i la fama que va obtenir amb la construcció i inauguració delCanal de Suez, Lesseps va decidir abordar un altre gran projecte d'acord amb les seves idees progressistes: la construcció d'un canal interoceànic que uniria elsoceans Pacífic iAtlàntic. Ja des delsegle xvi diversos països ere interessats a construir una via navegable perCentreamèrica, i durant aquesta època, elsEstats Units i elRegne Unit se'n disputaven la idea, i estudiaven múltiples rutes alternatives per obtenir un clar avantatge comercial. Aquest procés va donar com a resultat dues rutes predefinides, una a través deNicaragua i l'altra a través dePanamà (que durant aquesta època era unEstat Federal delsEstats Units de Colòmbia).
França, i en especial Lesseps, eren reticents en aquella època a construir el canal aPanamà i va decidir, mitjançant laSocietat Civil del Canal Interoceànic, que ell mateix presidia, enviar l'oficial de la marinaLucien Napoléon Bonaparte-Wyse el 1876 a l'istme de Panamà per tal d'examinar si l'obra era factible. Addicionalment el 1877, una comissió de laSocietat Geogràfica de París presidida perArmand Reclus fa noves avaluacions tècniques per al projecte. Veient les bones condicions per construir un canal aPanamà, Wyse va anar a Bogotà a sol·licitar la construcció de la via i el18 de maig de1878 es va signar el contracte Salgar-Wyse, en el qual Colòmbia va autoritzar a França a construir aquest projecte i a explotar-lo durant 99 anys.[13]
El15 de maig de1879 es reuneix a París el Congrés Internacional d'Estudis del Canal Interoceànic, amb la presència de 136 delegats de 23 països, encara que més de la meitat eren francesos. Aquest congrés va ser presidit per Lesseps i va tenir com a objectiu determinar la millor ruta i el millor projecte interoceànic entre l'istme de Tehuantepec, a Mèxic; fins alGolf d'Urabá, a Panamá.[14][15]
Al congrés es van conformar diverses comissions que havien d'analitzar diferents aspectes del problema i presentar conclusions i recomanacions. La més important va ser la Comissió Tècnica integrada pel mateix Ferdinand de Lesseps,Gustave Eiffel (que pocs anys després construiria laTorre Eiffel),Thomas Selfridge oPedro J. Sosa (únic representant panameny), entre d'altres. Hi va haver sessions molt dificultoses i múltiples discussions sobre les diferents rutes. Una de les més destacades va ser la proposta deAdolphe Godin de Lépinay, baró de Brusly, un enginyer francès que va tractar de convèncer Lesseps de construir el Canal de Panamà, represant elriu Chagres, incloent-hi la construcció de rescloses i d'un llac artificial, força similar a com és el canal actualment. Va intentar fer-li entendre que no podria repetir la mateixa fórmula del canal de Suez pel fet que la topografia d'ambdues puntes era molt diferent, però, a causa de la influència de Lesseps, la comissió va rebutjar rotundament aquesta idea, ja que, segons ell, la millor forma de procedir era de construir un canal a nivell.[15]
El 28 maig de 1879 la comissió va concloure que la via interoceànica havia d'enllaçar laBahía Limón i la Badia de Panamà (tal com ho fa actualment), amb un canal a nivell; aquesta decisió va ser ratificada pel ple del Congrés, amb l'abstenció dels nord-americans; que argumentaven que aquest model era la voluntat del mateix Lesseps que ja tenia decidida abans del congrés i que en tot cas era el projecte que prevaldria.[15] És així que, amb el beneplàcit d'aquells que l'aclamaven com a heroi nacional de França va decidir fixar la direcció del nou projecte.
Obligacions de 500francs emeses per la Companyia del Canal Interoceànic el1883 amb l'objectiu de finançar l'obra
El 5 de juliol, Lesseps compra els drets del Contracte Salgar-Wyse i el 8 de juliol es dipositen els estatuts de la Companyia Universal del Canal Interoceànic del Panamà. Poc després va emetre els capitals de la companyia, i tenia planejat recol·lectar 400 milions de francs entre els francesos, adquirits en forma d'accions que havien de ser pagades en termes molt favorables, però només va poder-ne reunir 300. Malgrat això va prosseguir amb el projecte.[16]
Per tal de demostrar la confiança del projecte als francesos i oposar-se a les crítiques dels que deien que el projecte no acabaria per la dificultat del clima, la humitat i les malalties, es va conformar un comitè de tècnics i empresaris, liderats pel mateix Lesseps. Juntament amb la seva esposa i tres dels seus fills va salpar des deSaint-Nazaire amb destinació aPanamà el8 de desembre de1879 on van arribar el dia 30, i començar simbòlicament la construcció del canal.
Ferdinande, una de les seves filles, va fer la primera palada a la desembocadura deRío Grande el primer dia de l'any 1880.[17]
Després d'una curta estada a Panamà, Lesseps es dirigí aNova York per tal de recaptar fons i suports per a l'obra. Hi va ser rebut amb calidesa per part de la població però no per les esferes polítiques. Des de 1823, elsEstats Units cultivaven l'anomenadadoctrina Monroe, segons la qual presentaven per sistema una forta oposició a les empreses estrangeres que operaven sobre territori americà. Els dirigents nord-americans reben Lesseps amb cortesia, però no li amaguen que s'oposaran per tots els mitjans possibles a la seva empresa. Fins a l'octubre de 1880 no es crearà formalment la Companyia Universal del Canal interoceànic que finançarà i dirigirà les obres. Charles de Lesseps, fill de Ferdinand, s'ocuparà de l'emissió del capital (300 milions de francs) que va tenir lloc el desembre de 1880.[16]
Les obres, principiades el 1881, experimenten serioses dificultats climatològiques, a causa de les precipitacions abundants, geogràfiques, per la presència de laserralada dels Andes, i sanitàries, a causa de l'aparició de lafebre groga i lamalària.
L'esperit de sacrifici i la gran habilitat promocional que tenia Lesseps el van portar a viatjar de nou a Panamà el 1885, a l'avançada edat de vuitanta anys, per tal d'inculcar fe i entusiasme tant a treballadors com a inversors. La construcció es va assumir en molts casos com una qüestió d'estat, i França enviava treballadors qualificats a treballar a Panamà «a lluitar per l'honor de la pàtria» segons paraules de l'enginyer militarPhillipe Bunau-Varilla.[18]
La dificultat més gran restava en la voladura de part de la serralada que travessa el continent, particularment el turó de laCulebra (altitud de 87 metres) plantejava un gran obstacle. El 1885 ja semblava clar que l'obra era inviable tal com estava plantejada, però Lesseps seguirà mantenint la idea de construir un canal a nivell com a Suez i trigarà dos anys a deixar-se persuadir que, a causa de l'orografia, la solució és un canal amb rescloses. A la fi de 1887 recorre a l'ajut deGustave Eiffel per a construir les rescloses.[16]
Durant l'any 1888 la construcció semblava anar millorant. Algunes àrees estaven acabades i quan eren a punt de començar la construcció de la primera de les deu rescloses, abruptament els diners es van acabar. Ja no quedava gaire fe en l'obra i la necessitat de mantenir una premsa inqüestionable a favor seu va portar els caps de l'obra a subornar amb grans sumes de diners periodistes i parlamentaris de l'època, per calmar els ànims dels francesos i no revelar les estadístiques de morts i malalts a l'empresa. Hi va haver altres problemes burocràtics i de gestió, com les duplicacions de contractes d'excavació, la desídia per part d'alguns contractistes i empleats, els grans salaris i una sèrie de despeses excessives de luxe dels alts dirigents, juntament amb l'adquisició d'equips irrisoris o inadequats com cent excavadores de neu modificades per recollir cendres. En general s'esmenta una corrupció generalitzada a tots els nivells de gestió i per alguns proveïdors, com en el cas dels subministradors de carbó, que el van arribar a cobrar per duplicat, mitjançant la manipulació de les entregues.[17]
A causa de les altes i sovint innecessàries despeses ja des de l'estiu de 1885 s'anunciava a la premsa francesa que «es veuria el més terrible desastre financer del segle xix tret que es dugués a terme una reorganització total de la companyia». L'agost de 1885, la situació econòmica de la companyia reflectia una contínua baixa en el preu de les seves accions i el maig de 1886 es proposaria la creació d'una loteria amb els bons de la companyia. L'abril de 1888 es realitzaria el sorteig amb l'aprovació de la Cambra de Diputats de França, on diversos membres ja havien estat subornats.[17] Tanmateix, amb això no va hi haver prou per aturar la crisi.
Per culpa de tots aquests contratemps la situació financera es farà insostenible i finalment s'acabarà amb la liquidació de la companyia el4 de febrer de1889, el que va ocasionar un escàndol de grans proporcions.[16]
Com a president de la Unió Franco-Americana, Lesseps va tenir el privilegi de fer l'entrega formal de l'Estàtua de la Llibertat a les autoritats nord-americanes en un banquet el4 de juliol de1884 davant de l'ambaixador americàLevi P. Morton. Ho va fer amb les següents paraules:
«
Aquest és el resultat de l'entusiasme dedicat, la intel·ligència i els més nobles sentiments que poden inspirar als homes. És gran en la seva concepció, gran en l'execució, gran en les proporcions i esperem que contribuirà, pel seu valor moral, a les memòries i simpaties en les que busca perpetuar-se. Avui us fem entrega, senyor ambaixador, d'aquesta gran estàtua i esperem que per sempre representi la promesa d'amistat entre França i la Gran República dels Estats Units.[19]
Sessió dels judicis de l'«Escàndol de Panamà» dut a terme aParís contra Ferdinand de Lesseps i la seva Companyia del Canal Interoceànic (1891).
La gravíssima situació patrimonial per la fallida de la companyia, va conduir a la pitjor crisi financera de laTercera República Francesa que va provocar no només la pèrdua dels estalvis de molts francesos, sinó una decepció total pel que feia a la imatge de Lesseps, que desvelava el seu paper deshonest en el projecte del Canal de Panamà. També va suposar una ferida en l'orgull dels francesos que s'havien vist incapaços d'acabar aquest projecte davant l'atenta mirada de la resta del món.
Així, el 1891 s'interposa una demanda de frau i abús de confiança contra Ferdinand de Lesseps i la resta dels membres de la companyia, coneguda com l'«Escàndol de Panamà».[16]
Corrupció dins de la companyia i suborns a periodistes, polítics, etc.
Malalties i alta mortalitat
Despeses excessives i innecessàries
Tossuderia i obstinació del mateix Lesseps en no canviar l'esquema del projecte, que només va reconsiderar pocs mesos abans de la fallida
A causa de la seva avançada edat, Lesseps no hauria de comparèixer en públic.
El 9 de febrer de 1893, el Tribunal d'Apel·lació de París condemna tant Ferdinand com el seu fill Charles,Gustave Eiffel iCharles Baïhaut, exministre d'obres públiques de França a penes de fins a cinc anys de presó i 3.000 francs de multa. No obstant això, per l'avançada edat de Lesseps, no se li aplicà la pena de presó. El 15 de juny del mateix any, el Tribunal de Cassació va anul·lar decisió del Tribunal d'Apel·lació i deixa en llibertat els Lesseps i Eiffel.[16] Simultàniament Charles de Lesseps va ser encausat en un segon judici el març de 1893, en el qual l'Audiència Criminal el sentencià a un any de presó, però va ser alliberat al cap de sis mesos.[16]
El 1892,Edouard Drumont, un periodistaantisemita, aprofità l'escàndol per tal de denunciar a diversos empresaris jueus que participaven en el projecte, en un clar precedent de l'Afer Dreyfus de 1894. Es va acusar diversos personatges, com el químicAlfred Joseph Naquet i 104 legisladors francesos per presumpta corrupció.
Retrat de Ferdinand de Lesseps en el seu obituari aLe Petit Journal el16 de desembre de1894.Estàtua de Lesseps en la seva ubicació original a l'entrada delCanal de Suez, abans que fos traslladada.Casa on va viure Lesseps al carrer de Sant Miquel, al barri dela Barceloneta amb una placa commemorativa
Després del judici al qual es va haver d'enfrontar, no se'n va saber gran cosa més. En els últims mesos de la seva vida el seu estat mental era molt pobre i no era al corrent de què passava a l'exterior tancat com s'estava a la seva casa a La Chênaie juntament amb la família. Moriria a l'edat de 89 anys, el7 de desembre de1894, a la residència familiar i se li va donar un funeral amb honors. Les dues obres magnes que configuren el seu llegat van ser indispensables en la seva època i encara ho són en l'actualitat.
Pel que fa al Canal de Suez, el25 de novembre de1875 elRegne Unit compraria les accions al govern egipci, que tenia un deute extern descontrolat, i així els britànics es convertirien en accionistes del 44% de la Companyia per prendre'n posteriorment el control absolut el 1882,[3] tot i que Lesseps encara en seguiria sent el president fins a la seva mort. Mitjançant laconvenció de Constantinoble el 1888 es va tractar d'internacionalitzar l'ús del canal i garantir-ne el trànsit tant en temps de pau com de guerra. Malgrat això, per la seva situació, va ser una zona en conflicte durant gran part del segle xx. El 1915 durant laPrimera Guerra Mundial va ser atacat sense èxit per forces otomanes i alemanyes que pretenien trencar el bloqueig britànic, i va tornar sota control egipci el 1936 amb un contingent defensiu britànic que no es va retirar completament fins al 1956. Aquell mateix any es va desencadenar l'anomenadaCrisi de Suez quan Egipte va nacionalitzar la Companyia, i el Regne Unit, França i Israel s'hi van enfrontar militarment, motiu pel qual el canal va estar tancat fins a l'abril de 1957. Novament seria bloquejat pel govern egipci entre 1967 i 1975 després de laGuerra dels Sis Dies que Egipte, al capdavant d'una coalició àrab, va perdre contraIsrael. Des de 1975 el canal ha estat obert ininterrompudament al pas dels vaixells. El conglomerat de la Companyia que encara tenien els francesos, va patir una sèrie de fusions amb diverses empreses i es convertiria en la multinacionalSuez el 1997.
En el cas de Panamà, França encara estava interessada a continuar l'obra malgrat el desastre. El 1893 s'estén el contracte Salgar-Wyse per 10 anys més i el20 d'octubre de1894 es fundaria la Nova Companyia del Canal Interoceànic, que estaria en mans de Phillipe Bunau-Vareta i que tenia com a objectiu reactivar les obres del Canal de Panamà i recuperar els fons perduts. La Nova Companyia del Canal Interoceànic va intentar, en la mesura del possible, prosseguir amb un capital reduït de 12 milions de dòlars, amb un gran escepticisme per part dels inversors francesos, l'absència de cap ajut per part del govern francès i una ciutadania que havia perdut la fe en l'empresa. Es van reiniciar els treballs el9 de desembre de1894, dos dies després de la mort de Lesseps, amb una força laboral inicial de només 700 treballadors. Entre 1896 i 1898, una comissió tècnica va avaluar un projecte detallat amb vuit rescloses, però el 1898 la companyia no rebia suficients fons i havia perdut la meitat del seu capital. La posteriorGuerra dels Mil Dies que assolaria Panamà entre 1899 i 1902, paralitzant novament les obres, faria prendre la decisió a la Companyia de vendre totes les seves accions alsEstats Units, que feia molt temps que en desitjaven el control per obtenir una ruta més ràpida entre les seves dues costes.
Així, amb la subseqüent independència delPanamà deColòmbia el3 de novembre de1903, elTractat Hay-Bunau Varilla del mateix any, i la compra de la Companyia per part dels Estats Units per 40 milions de dòlars el febrer de 1904, incloent-hi l'aval del Ferrocarril de Panamà, es donaria el relleu de les obres dels francesos cap als nord-americans, que acabarien el projecte 10 anys després, el15 d'agost de1914. Malgrat que en aquesta ocasió el seu projecte va tenir un eventual fracàs, va ser important en diversos aspectes, ja que van deixar maquinària que va poder ser reutilitzada, bones instal·lacions mèdiques, algunes excavacions importants, més de 30 milions de metres cúbics de terra transportats i, sobretot, una sèrie d'errors que van ser molt ben aprofitats pels nord-americans. El cost humà però va ser enorme, i a causa d'accidents i malalties es van arribar a comptabilitzar entre 20.000 i 22.000 treballadors morts.
El 1899 s'erigí una estàtua de Lesseps de més de deu metres de bronze a l'entrada del Canal de Suez per tal de commemorar la seva contribució a l'empresa. L'estàtua representava Lesseps de cos sencer amb el braç estès donant la benvinguda als visitants que creuaven el canal. Va ser destruïda amb dinamita el 1956 durant laCrisi de Suez i posteriorment reconstruïda i reubicada en un petit jardí aPort Fuad.[20]
Laplaça de Lesseps de Barcelona és actualment una de les més importants i emblemàtiques de la ciutat i ha estat subjecta a diverses remodelacions i reurbanitzacions durant el segle xx, inclosa unaestació de metro amb el mateix nom. El 1969 amb motiu del centenari de la inauguració del Canal de Suez, l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar una placa al carrer de Sant Miquel 41, al lloc on Lesseps va viure durant part de la seva estada a Barcelona com a cònsol.[22] L'any 2005 elMuseu Marítim de Barcelona acollí l'exposicióFerdinand de Lesseps, entre Terra i Mar en la qual es reflectia la seva important relació amb Barcelona.[23]
.svg)
.jpg)
_-_front_-_TIMEA.jpg)
