Felipe González Márquez (Dos Hermanas,Andalusia,5 de març de1942) és unadvocat ipolític fou Secretari General delPartit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) des de1974 a1997 i tercerpresident del govern de l'actual període democràtic a Espanya des de1982 a1996.
Va néixer en una família acomodada. Va realitzar els seus estudis primaris al col·legi dels ParesClaretians i a l'Institut San Isidoro de Sevilla. Posteriorment va estudiar a laUniversitat de Sevilla, on obtingué la llicenciatura dedret. Mentre va ser estudiant va militar a laJuventud Universitaria Masculina de Acción CatólicaJUMAC que poc després va canviar de nom enJuventud Estudiante Católica (JEC)[1] i en lesJuventudes Obreras Católicas, de inspiració democristiana.
Com advocat laboralista en aquesta ciutat, va entrar a formar part delPSOE l'any1963, on va usar el nom d'Isidoro per la situació d'il·legalitat en la qual el règim franquista havia posat el partit polític. Va ser capdavanter del PSOE des dels anys 1970, fins alCongrés de Suresnes (França) de1974, quan va ser escollit secretari general, en substitució deRodolfo Llopis i va liderar el distanciament entre el PSOE i elmarxisme.
Després de leseleccions generals espanyoles de 1977 va esdevenirdiputat a lesCorts i cap del partit majoritari de l'oposició, el que va tornar a repetir a leseleccions generals espanyoles de 1979, quan el partit amb 121 deputats va poder posicionar-se com a alternativa de govern.
President de Govern (1982-1996)
[modifica]Després de lavictòria del PSOE del20 d'octubre de1982, en la qual va obtenir el 48,3% dels sufragis i 202 diputats, la primeramajoria absoluta d'un partit a la democràcia, va ser escollitpresident del govern espanyol pelCongrés dels Diputats, amb el compromís decanviar-ho tot sense revolucionar res dins d'unprojecte de regeneració de l'Estat i de la societat,[2] i va encapçalar un govern en el qualAlfonso Guerra fou designat vicepresident. Posteriorment va guanyar també les eleccions de1986,1989 i1993, les dues primeres amb majoria absoluta.
Va seguir unapolítica econòmica liberal, combinada amb reformes socials d'esquerres. Els seus governs van portar a terme lareconversió industrial, i la universalització tant del sistema educatiu espanyol, com del sistema sanitari i deseguretat social, així com una modernització de les infraestructures, finançada mitjançant un controvertit augment del deute públic. Va portar a terme una important tasca de modernització i acostament a la societat de l'exèrcit, acabant amb el fantasma permanent d'un noucop d'estat.
Sota el seu mandat, Espanya es va unir a laComunitat Econòmica Europea l'any1985, l'entrada efectiva de la qual es va produir l'1 de gener de1986.
Va defensar l'obertura del país a l'exterior i les relacions ambEuropa, elsEstats Units d'Amèrica i l'Amèrica Llatina. Durant el govern del seu antecessorLeopoldo Calvo-Sotelo s'havia oposat a l'entrada en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). Tot i això hi va donar la permanència d'Espanya després de convocar un referèndum el1986. Va donar suport amb l'enviament de tropes, incloent mariners de reemplaçament, i logístic, a les forces aliades a laGuerra del Golf de 1990 i 1991. L'any 1993 fou guardonat amb elPremi Internacional Carlemany pels seus esforços en favor de la unitat europea.
Va sofrir les primeresvagues generals de la democràcia, el que va dur al distanciament del seu partit del sindicatUnió General de Treballadors (UGT), també creat pel fundador del PSOEPablo Iglesias, i a la ruptura de la seva amistat amb el líder del sindicatNicolás Redondo Urbieta, el seu valedor alCongrés de Suresnes.
Entre els anys 1983 i 1987 elsGrups Antiterroristes d'Alliberament van ser responsables de la mort de 23 persones i d'una trama de corrupció generalitzada basada en els fons reservats delMinisteri de l'Interior que van dur a la presó, entre altres el ministre de l'InteriorJosé Barrionuevo Peña iRafael Vera, Secretari d'Estat per la Seguretat, el secretari general del Partit Socialista d'EuskadiRicardo García Damborenea, l'exgovernador civil de GuipúzcoaJulen Elgorriaga, el tinent coronelÁngel Vaquero i el llargament condecorat General de la Guàrdia CivilEnrique Rodríguez Galindo. El mateix president del govern espanyol, Felipe González, fou assenyalat insistentment com a màxim responsable de la trama,[3] tot i que no fou finalment processat,[4] i el 2010 declarà que tingué l'oportunitat de volar la cúpula de l'organització i va optar per no fer-ho.[5]
Durant la seva última etapa de govern es van succeir els escàndols de corrupció:Flick (finançament il·legal del PSOE), fons reservats (desviament de partides destinades a la lluita antiterrorista),Filesa (les empreses Filesa, Malesa i Time-Export, que servien per finançar il·legalment el PSOE), Ibercorp, comissions il·legals a l'obra de l'AVE, cas Juan Guerra (germà del vicepresident Alfonso Guerra) i el casLuis Roldán (director de laGuàrdia Civil). A més, va sortir a la llum pública elterrorisme d'estat (GAL), amb membres del seu govern involucrats. Malgrat d'aquest cúmul d'escàndols, González sempre va negar la seva implicació i coneixement sobre ells.
Retirada de la política activa
[modifica]González va perdre les eleccions generals de 1996 per un estret marge, en favor delPartit Popular encapçalat perJosé María Aznar. Al 34è Congrés del partit, celebrat aMadrid entre els dies 20 i 22 de juny de1997, va dimitir i va ser substituït a la secretaria general perJoaquín Almunia.
Va ser diputat per Madrid fins a leseleccions generals espanyoles de 2000, en les quals es va presentar al Congrés a la llista electoral del PSOE per laprovíncia de Sevilla. Va acabar renunciant a presentar-se a leseleccions generals de 2004. Actualment està gairebé retirat de la política, i presideix la Fundació Progrés Global. Entre 2010 i 2015 va formar part del Consell d'Administració deGas Natural Fenosa.[6][7] En prendre posicions de centre dreta, el 2016 es va oposar contra Pedro Sánchez.[8] En 2014 va obtenir la nacionalitat colombiana.[9]
El 2020 es va informar de l'existència d'un informe de laCIA que afirmava la seva aprovació per a la creació delsGAL.[10]
- ↑Montero García, Feliciano «De la JUMAC a LA JEC. Aproximación a la historia de la A.C. estudiantil» (pdf) (en castellà). JEC, 1998, pàg. 21-71.
- ↑Juliá, Santos.Un siglo de España. Política y sociedad (en castellà). Madrid: Marcial Pons, 1999, p. 260,262.ISBN 84-9537903-1.
- ↑Colli, Nieves «La "X" de los GAL, 25 años despues» (en castellà). ABC, 05-04-2011.
- ↑«Cas GAL, 1997». Anuaris.cat. Anuaris de la Fundació Catalunya. Arxivat de l'original el 2020-08-24. [Consulta: 16 març 2019].
- ↑Millás,, Juan José «Tuve que decidir si se volaba a la cúpula de ETA. Dije no. Y no sé si hice lo correcto» (entrevista) (en castellà). El País, 07-11-2010.
- ↑Carcar, Santiago «Gas Natural ficha a Felipe González como consejero independiente» (en castellà). El País, 18-12-2010.
- ↑ «Felipe González deja el consejo de Gas Natural «porque es muy aburrido»» (en castellà). El País, 09-01-2014.
- ↑Ferrer i Fornells, Mariona «Guerra al PSOE: Felipe González el detonant de la rebel·lió final». Ara, 29-09-2016. «L'expresident culmina la batalla contra Sánchez, a qui acusa d'haver-lo enganyat»
- ↑«Felipe González se convierte en ciudadano colombiano» (en castellà). ABC, 03-12-2014. [Consulta: 11 febrer 2022].
- ↑«El grupo parlamentario de Bildu pide la comparecencia de Felipe González» (en castellà), 15-06-2020. [Consulta: 15 juny 2020].
- «Felipe González Márquez» (en castellà). Barcelona: Cidob. Arxivat de l'original el 2007-05-17. [Consulta: 22 maig 2007].
- «Preisträger» (en alemany, francès, neerlandès, anglès). Der Internationaile Karlspreis zu Aachen.
|
|---|
| Líders | | Secretaris generals | |
|---|
| Vicesecretaris generals | |
|---|
| Presidents | |
|---|
|
|---|
| Organització | | Seccions autonòmiques | |
|---|
| Organitzacions afiliades | |
|---|
| Antigues organitzacions afiliades | |
|---|
|
|---|
| Congressos | |
|---|
.jpg)
.svg)
.svg)
.svg)
.jpg)