Gatantropomòrfic cuidant les oques, Egipte, prop del 1120 A..C.
Unafaula és un relat breu deficció on els protagonistes sónanimals o plantes que parlen. La faula té un caràcter didàctic normalment ètic que es mostra al final. La faula és doncs una narració inventada de fets meravellosos que tenen una conclusió moral.
El caràcter didàctic de les faules ja l'empraren en l'antiguitat els grecs i els romans. Entre els autors grecs que més destaquen es trobaIsop.Fedre, escriptor en llengua llatina, va seguir la tradició faulística iniciada per Isop. En l'època medieval, destaquen elscontes didàctics religiosos, i en l'edat moderna la literatura de laIl·lustració, també amb finalitats educatives. L'edat contemporània ha donat grans fabulistes, comGeorge Orwell amb la novel·laRevolta dels animals.
Com agènere literari posseeix un caràcter mixt narratiu i didàctic i aquestes propietats:
Essencialment ofereix un contingut moralitzador o didàctic.
Sempre conté unamoralitat. En les més antigues es troba escrita al final del text.
Generalment és una peça breu i amb pocs personatges.
Posseeix una gran inventiva, riquesa imaginativa i de colorit.
És inversemblant.
L'exposició de vicis i virtuts és maliciosa, irònica.
Sovint els personatges són animals humanitzats.
Faules i contes de l'escriptor medievalFrancesc Eiximenis, aplegades i publicades en una edició de l'any 1925
La faula clàssica reposa sobre una doble estructura; des del títol mateix es troba una oposició entre dos personatges de posicions subjectives oposades. Però aquests dos personatges es troben sempre en desigualtat social: un en posició alta i un altre en posició baixa i desfavorable. Gràcies a un esdeveniment narratiu imprevist osurvenant, el que estava en posició alta es troba en posició inferior i viceversa. Aquest esquema és denominat per Christian Vandendorpe com a «doble reexpedició»[1] i es troba en desenes de faules, sobretot en les populars, i permet fixar la comprensió i vehicular unamoralitat clara. Com diuHegel, «La faula és com un enigma que serà sempre acompanyat per la seva solució».[2] Fins i tot si la faula no és menys popular, l'esquema que la forma es retroba en la crònica de fets i gent[3] i en lallegenda urbana.[4] Aquestes situacions són imprescindibles en una faula, com que, sense importar l'autor, el context social o polític, aquestes són les que la identifiquen i marquen un límit amb els altres gèneres similars amb els quals podria confondre's per la forma al·legòrica. Un altre punt de partida important per delimitar la faula, és que aquesta s'estructura en fets impossibles a diferència dels altres gèneres al·legòrics.
No s'ha de confondre amb laparàbola o relat simbòlic ni amb eldiscurs osermó parentètic, la intenció del qual és exhortar a seguir una conducta ètica i per això recorre sovint a aquesta mena de procediments.
Es diferencien delsapòlegs que són més generals i hi poden intervenir a més homes i personatges tant animats com inanimats. Poden estar escrites enprosa oversos. En l'Index de motifs, de laclassificació Aarne-Thompson les faules apareixen classificades com acontes d'animals.[5]
Malgrat que és ungènere literari subjecte a la transmissió oral de generació en generació, la faula encara conserva aquestes característiques que la diferencien d'altres gèneres narratius més mutables com elconte orelat o lanovel·la, a la qual el temps ha portat nombrosos canvis i nous subgèneres i tendències.
Convé distingir clarament la faula com agènere literari, de l'argument:Aristòtil en parlava quan escriu que la faula és un dels sis elements que formen latragèdia juntament amb els caràcters, el cant, l'elocució, el pensament i l'espectacle.[6] Així doncs, la faula tràgica és el seuargument o l'encadenament d'accions i fets exposats que forma la narració o, d'una altra forma, en el llenguatge cinematogràfic, lasinopsi.
Un exemple d'una faula en prosa és elGat i el Ratolí on se'n poden identificar les característiques.
El Gat i el Ratolí
Una vegada hi havia un ratolinet que vivia a casa d'una dona vella. La senyora, que en tenia por, va posar molts paranys per matar el ratolí. El ratolí espantat demana ajuda al gat de la dona.
-Podries ajudar-me, gatet bufó? -li va dir al gat.
-Sí... En què? -va respondre el gat.
-Tan sols lleva els paranys de la casa -va dir el ratolí.
-Mmm... i què em donaràs a canvi? -va dir el gat.
-Faré veure davant de la senyora que soc mort, com si tu m'haguessis mort, així ella creurà que ets un heroi -va respondre el ratolí.
-M'has convençut -va dir el gat.
El gat va treure els paranys de la casa, però el ratolí mai no va complir la seva part del tracte. Un dia, la senyora va descobrir que havia estat el gat qui havia tret els paranys, així que es va enfadar molt i va decidir de fer fora el gat al carrer.
La següent és un exemple d'una faula en vers, és un text deTomás de Iriarte:[7]
La granota i la gallina
Qui treballa prou, ho pot dissimular; qui gens no fa, ha de callar.
La faula ja era conreada aMesopotàmia, dos mil anys abans de la nostra era.[8] Unes taules d'argila que provenen de biblioteques escolars de l'època expliquen breument històries de guineus astutes, gossos desgraciats i elefants presumptuosos. Molts d'aquests textos mostren una gran afinitat amb els proverbis per la estructura antiètica, però no tenen unamoral explícita.
En l'antiguitat grega, la primera faula, coneguda com «la faula del rossinyol», la va explicarHesíode al començament delsegle vii aC enEls treballs i els dies, i ja s'hi veu la intenció de fer reflexionar sobre la justícia. Encara que enHomer no hi ha faules, les comparacions amb animals que fa servir ja posseeixenin nuce el germen del gènere. En època clàssicaSòcrates va entretenir els seus últims dies posant en vers les faules d'Isop.Demetri de Faler va publicar la primera col·lecció de faules històricament testificada, que s'ha perdut, però que va donar lloc a innombrables versions, com ara l'Augustana una fusió de diversos manuscrits, probablement del segle i després de Crist. És a aquesta col·lecció a la qual ens referim quan parlem de les anomenadesFaules d'Isop. D'Isop, un personatge semigllegendari, no se'n sap gaire, hauria sigut un esclau originari d'Àsia Menor que va ser venut aSamos al filòsofXant, que li va prometre diverses vegades la llibertat i la va obtenir per fi gràcies a una intervenció popular.Nicòstrat va fer una col·lecció de faules educatives al segle ii, i també altres sofistes. De Grècia la faula va passar aRoma;Horaci va escriure enSàtires, II, 6, una de memorable, la del ratolí del camp i el ratolí de ciutat en forma de prosa;Fedre, inspirat en el precedent, va transformar el gènere en un gènere poètic en vers. Al segle iv el poeta romàFlavi Avià en va escriure unes quaranta, moltes adaptacions de les faules de Fedre i unes altres no testificades per cap tradició i potser creades per ell mateix; les rondalles d'Avià van circular molt en l'edat mitjana, perquè a diferència de les de Fedre no són mai llicencioses i lamètrica, en la qual abunda l'hexàmetre lleoní, en facilita el record.
Els esclaus pedagogs de l'Antiguitat grecoromana feien servir faules iapòlegs per ensenyar conducta ètica als nens. Si donava una moralpagana: és impossible canviar la condició natural de les coses, inclosa la condició humana i el caràcter de les persones. Amb el temps, elcristianisme va substituir aquesta concepció atribuïa a l'home la possibilitat de canviar la seva naturalesa, amb un judicimoral inclòs.
A l'edat mitjana la faula continua transmetent-se sota noms d'autors o de col·leccions que semblen pseudònims: Romulus, Syntipas, pseudo Dositeo, elIsopete… Aquesta temàtica s'expandeix considerablement pelRoman de Renart, col·lecció de narracions compostes per clergues anònims al segle xii. En les històries d'Ysengrimus,[9] obra llatina atribuïda entre d'altres al poetaflamencNivard de Gant o a altres autors,[10] la lluita de la guineu contra el llop serveix de pretext per a una vigorosasàtira social de la societat feudal i les seves injustícies.[11] La faula s'hi transforma en una comèdia animal. Al segle xii, la poetessaMaria de França publica una col·lecció de 63 faules.
D'altra banda, van circular per Europa nombroses col·leccions d'altres faules pertanyents a una tradició autònoma diferent d'origen indi (Hitopadesa,Pancatantra), difoses a partir detraduccionsàrabs ojueves espanyoles o sicilianes. Moltes van anar a parar com exemples en llibres desermons. El més famós i difós va ser sens dubte laDisciplina clericalis del jueu convers aragonèsPedro Alfonso, entre molts altres.
Durant elRenaixement elshumanistes es van interessar en les faules.Leonardo da Vinci, per exemple, va compondre un llibre de faules. El gènere delsemblemes, que es va posar de moda al segle xvi ixvii, va recórrer amb freqüència a la faula en el comentari escrit i en els gravats a imitació de l'humanistaitaliàAlciato, com els deGuillaume Guéroult, que sembla haver-se especialitzat en aquest gènere ambLe Blason des Oyseaux (1551),Les Hymnes du Temps et de ses parties (1560) iLes Figures de la Bible (1564), una sèrie de gravats acompanyats d'una curta peça en vers. A Portugal conrea lafaula Sà de Miranda. El jesuïtaFrançois-Joseph Desbillons, en va produir cinc-centes seixanta.Boisard en va publicar una col·lecció amb mil i una.Jean-Pons-Guillaume Viennet va publicar el1843 les faules que va escriure al llarg de tota la seva vida. Fins i totNapoleó, abans de ser consagrat emperador, en va compondre una jutjada bastant bona en la seva època.
Al segle xix la faula es va conrear també amb afany en la resta del món, encara que no a França; van tenir èxit solament les col·leccions especialitzades en temes concrets; a Rússia van conrear el gènereIvan Krylov, a EspanyaCristóbal de Beña (Fàbulas políticas) iJuan Eugenio Hartzenbusch i a MèxicJosé Roses Moreno.Ambrose Bierce va utilitzar la faula per lasàtira política als Estats Units en les obresFaules fantàstiques[13] iIsop esmenat[Títol inventat]), iBeatrix Potter (1866-1943) va ser més convencional a Gran Bretanya.
A Espanya, i ja al segle xx, ha escrit unNou fabulari[Títol inventat]Ramón de Basterra, que, seguint alguns precedents deHartzenbusch, fa protagonistes de les seves composicions elements deshumanitzats, com ara màquines, cigonyals, èmbols, cables i grues, en comptes de lleons, guineus, corbs o llops; amb això incorpora larevolució industrial en aquesta mil·lenària tradició. El 1961, el dramaturg francèsJean Anouilh va publicar una col·lecció de faules que va revitalitzar el gènere.[14]Jean Chollet ha escrit també al segle xx bastants faules inspirades en el món actual.
A principi del segle xxi, inesperadament, la faula pateix una revolució literària gràcies a l'obra de l'escriptor napolità Sabatino Scia, que en va escriure dues-centes, que va descriure com a «faules de protesta occidental» al llibreFavollegiamo.[15] Pel treball de renovació de Sabatino Scia, la faula deixa de ser un mitjà per explicar la vida, un instrument per posar en escena els vicis de l'home, els vicis de la societat i els problemes de la naturalesa mateixa, sinó és el teatre mateix que els vicis es manifesten de manera completament espontània. Les faules de Scia tenen la forma d'un diàleg franc i directe i els animals es parlen entre amb les astúcies dels homes i sempre intenten d'eixir de situacions embullades, com els animals d'Isop. Hi ha una diferència: no pretenen fer una moral, accepten amb una forma de saviesa els esdeveniments i cerquen crear-se al bosc una vida més confortable possible. Com els homes, han d'aprendre a procurar-se menjar i a no convertir-se ells mateixos en aliment per als homes. Coneixen les seves capacitats, el grau d'intel·ligència i tan també entre ells com entre els homes, els més llests tenen el millor.
Al llarg de la història, la faula ha estat considerada més que un element lúdic o ungènere literari. Diferents pensadors li han donat un tint d'element exemplar que al llarg de la història ha creat com més que relats fantàstics amb animals.
Un dels primers filòsofs que va opinar respecte a la problemàtica de l'ensenyament per mitjà de les faules, va serPlató, que la va atacar per la preponderància que donava a lalògica sobre l'estètica; no obstant això, Plató s'oposava no només a l'ús de les faules en l'ensenyament sinó a tot ús d'art, com que l'art allunyaria l'ànima de la veritat, de la qual posseïa per naturalesa la llavor i la disposició per al coneixement.
Aristòtil defineix a la faula com un de les eines retòriques que un orador pot fer servir per persuadir el seu públic. Ja en les faules gregues es reflectien trets de lasocietat contemporània; cada societat ha cercat transmetre certs valors de manera implícita en aquestes narracions fantàstiques.
Rousseau critica fortament les faules com a eines pedagògiques per que deformarien la natura innocent dels nens. Per Rousseau les faules són relats de difícil enteniment per a un nen i són carregats de missatges de moral equívoca, perquè mostren que és el més fort i astut que venç i obté avantatges sobre els que són menys sagaços.[16]
No obstant això, si bé va haver-hi crítics durs de les faules, altres autors defensen que poden ser beneficioses en certs processos d'aprenentatge.Karl Vossler[17] les atorga una certa utilitat en l'aprenentatge, però no per als nens, com que és menester una certa maduresa per comprendre'ls correctament, maduresa que no s'obté abans les quaranta anys.
Més benèvols són autors com Alfonso Francia, que destaca la importància del gènere per fomentar actituds i comportaments previnguts en nens i adolescents; és més, afirma que una gran quantitat de tècniques i recursos fan de la faula un mitjàpedagògic de primera qualitat.[18]
↑D'Iriarte, Tomás,Rondalles literàries. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 1999. Edició digital a partir deCol·lecció d'obres en vers i prosa de Preses d'Iriarte, Tom I, Madrid, Impremta de Benito Cano, 1787 i dePoetes lírics del segle XVIII, Vol. 2, col·lecció formada i il·lustrada per Leopoldo Augusto de Cueto, Madrid, Atles, 1952, pàg. 21-23, (Biblioteca d'autors espanyols des de la formació del llenguatge fins avui en dia; 63).
↑Kazya Akimoto:Davant-AIsopica: Fable Traditions of Ancient Near East. Nashville, 2010, (UMI/ProQuest?AAT 3441951)
↑Gandavensis, Nivardus (?).Ysengrimus (manuscrit) (en llatí), segle xiii, p. 110.
↑van Geertsom, A. Van.Bruno de auteur van de Ysengrimus (en neerlandès). Brussel·les: Koninklijke Vlaamse Academie voor Taal- en Letterkunde, 1962, p. 74.
Vandendorpe, Christian.Apprendre à lire des fables: une approche sémio-cognitive (en francès). Montréal: Le Préambule, 1989, p. 191.ISBN 978-2-89133-106-7.
Renard, Jean-Bruno.Rumeurs et légendes urbaines (en francès). 5a eddició actualitzada de 2022. París: Humensis, 1999 (Que sais-je? núm. 3445).ISBN 978-2-7154-1004-6.
Perry, Ben Edwin.Fables: Babrius and Phaedrus. Londres: Loebdata= 1965, p. 736.ISBN 978-0674994805.
de La Fontaine, Jean; Vintró, Jordi (trad.); Galeron, Henri (il·l.).Faules (en català, traduït del francès). Animallibres (L'Arca núm. 3).ISBN 9788418592379.
Rousseau, Jean Jacques.Emilio o la educación (en castellà). México D.F.: Editorial Porrua, 2005 [Consulta: 17 desembre 2014].
Vossler, Karl.La Fontaine und sein Fabelwerk (en alemany). Heidelberg: Carl Winter, 1919.
Francia, A.Educar con fábulas (en castellà). Madrid: CCS, 1992.
