Fano és una ciutat italiana a lesMarques,província de Pesaro i Urbino, amb uns 60.000 habitants, a la costa de lamar Adriàtica dominant la plana deltaica delMetauro, un canal del qual en constitueix el seu port pesquer. És també centre turístic amb un famós carnaval (el més antic d'Itàlia). Important estació ferroviària a la líniaMilà-Bari. Té un petit aeròdrom però és només a 38 km de l'aeroport "Raffaello Sanzio" d'Ancona-Falconara, i a 43 km de l'aeroport internacionalRímini-Miramare. És creuada per l'autopista (autostrada) A-14 del "Mare" que uneixBolonya iTàrent, i la superstrada Fano-Grosseto ("dei Due Mari")
S'han trobar restes paleolítiques no gaire rellevants (alguna destral i pedra bifacial). Al museu de Fano hi han exposats els objectes del neolític que s'han trobat sobretot a la vall del Cesano, amb alguns exemplar de ceràmica impresa amb petites incisions; un burí anomenat de Ripabianca és característic de la zona i es va trobar per primer cop a la vila d'aquest nom. Del neolític hi ha algunes troballes de la regió de San Biagio.
D'entre la meitat del segon mil·lenni abans de Crist i el començament del primer, són alguns objectes ceràmics trobats a Chiaruccia, deterracotta negra, a més d'altres descobriments (una cornamenta treballada, un mànec decorat, espàtules, un os de cerví usat com a mànec, i alguns altres. A Fornace s'han trobat de la mateixa època, objectes d'argila. Els objectes de bronzes són molt escassos.
De l'edat de ferro es troben jaciments a Monte Giove, Fosso Sejore, Roncosambaccio (algunes tombes), Colonna, Falcineto, i San Costanzo.
La batalla deSentinum (prop de Sassoferrato) el295 aC i un altre batalla prop de Fano el 284 o283 aC en la que el cònsol Mani Curi Dentat va derrotar els gals, va establir la dominació romana a la regió de Fano. El283 aC els romans van fundarSenigallia (Sena Gallia) i el268 aCRímini (Ariminium);Pesaro (Pisaurum) fou fundada el168 aC, però de Fano res se sap: la primera vegada que s'esmenta és l'any49 aC perJuli Cèsar aDe Bello Civili, però per les troballes de San Cesareo del1735 es creu que la presència romana es pot datar vers el 82/74 aC com a mínim. Es deia llavorFanum Fortunae, era a l'Úmbria i estava situada entrePisaurum (Pesaro) iSena Gallica (Senigallia). Hi passava lavia Flamínia que baixava per la vall delMetaurus des deForum Sempronii. El seu nom va derivar probablement de l'antic Temple de Fortuna però com que la seva existència abans del segle I aC és desconeguda res es pot dir en concret.
Al49 aC Cèsar va ocupar Fano amb una cohort després d'haver avançar cap aAriminium. Sota August es va establir una colònia que es va dirColonia Julia Fanestris.
L'any69 els generals deVespasià la van fer el seu quarter general abans de decidir-se a creuar elsApenins i avançar cap aRoma.
Durant l'època imperial era una ciutat important i 'han trobat algunes inscripcions amb el títol deColonia Julia Fanestris, o deColonia Julia Fanum Fortunae; aquest darrer nom també és el que esmentenPomponi Mela iPlini el Vell.
Les muralles romanes de Fano (1760 metres, 14,25 metres d'altura, 1,80 metres d'amplada a la base, 28 torres) Le Mura.
Arc d'August, de marbre blanc, erigit en honor d'August i acabat l'any 9.
Basílica de Vitruvi, excavada el 1840 sota l'església de San Agostino. Rep el seu nom per l'arquitecte que la va construir (Vetruvius) i està datada al segle I
Necròpolis de la Banca Populare Pesarese, amb 135 tombes; necròpolis de Via Papíria amb 22 tombes; i necròpolis de Vittoria Colonna, amb 6 o 7 tombes
Restes romanes (estàtues i columnes) de l'escola Luigi Rossi, trobades en ser construïda l'escola sobre un convent (San Filippo) el 1899.
Mosaics, els principals al Teatro della Fortuna i al Caveau della Carifano
Al final del segle V va caure en mans dels ostrogots i durant l'anomenada Guerra Gàl·lica entre els romans d'Orient i els ostrogots les seves muralles foren destruïdes perVitiges el538.
Finalment els romans d'Orient la van arrabassar als ostrogots després de derrotar aTòtila i fou incorporada alDucat de la Pentàpolis, fins que tota la regió fou conquerida pels llombards el751. El756 Pipí va derrotar els llombards a Roma i els va obligar a cedir la Pentàpolis i altres territoris, dels que va fer donació a l'Església.
Sota domini del bisbe, el comú es va afermar al segle xi i al segle xii va mantenir estretes relacions ambVenècia. El1304 en va assolir la senyoriaPandolf I Malatesta (junt ambRímini, Pesaro, Senigallia iFosssombrone).Frederic I Montefeltro fou proclamat senyor sobirà de Fano el1306, i encara que la va perdre el 1313 la va recuperar el1317 breument i en fou expulsat per retornar el 1318; la va perdre una vegada mes vers el1320 però la va recuperar el1321 i la va conservar fins a la seva mort el22 d'abril del 1322. Del1313 al1326 (amb les breus interrupcions dels períodes del comte de Montefeltro) la va tornar a dominar Pandolf.
Fou després dominada pels seu nebot Ferrantino Malatesta, i pels fills de Pandolf I, Malatesta Malatesta Galeot Malatesta (1355-1385), Carles Malatesta (en dos períodes), Pandolf II Malatesta, i els fills de Pandolf II (Robert, Segimon i Malatesta). El comteJoan I de Carpegna va morir en una revolta a Fano el3 de desembre del1431.
El darrer senyor Malatesta fou Galeot Robert Malatesta (fill de Segimon) a qui el1463 la va arrabassar el duc de MontefeltroFrederic III Montefeltro, al servei del Papa, i va esdevenir una senyoria sota la directa sobirania del Papa (Libertas Ecclesiastica) el govern de la qual en general fou encarregada a un bisbe o cardenal, normalment joves al començament de la seva carrera. Giovanni Santio, pare deRafael, va morir el1493; a Fano va conèixer alPerugino, del que Rafael va esdevenir llavors deixeble. El Perugino va treballar llavors a Fano, però un període inconcret o potser només els estius i fins i tot alguna obra seva o d'algun col·laborador fou atribuïda a Rafael que llavors era encara molt jove.
El1501 fou nomenat governadorCèsar Borja, nebot del Papa, que en va exercir un temps la senyoria fins a la mort del seu oncle. Va continuar després sota domini de bisbes en qualitat de governadors. Al segle xvi les dues escoles pictòriques dels Morganti i dels Persuti van sorgir a la ciutat, els primera treballant a la zona nord i els segons a la zona sud. Durant la resta del segle xvi i el segle xvii, Fano fou governada per un prelat nomenat cada any, però auxiliat per un consell ciutadà (magistrato), amb els patricis exercint de gonfanoners i de priors. El sistema quasi no va canviar el segle xviii, i un bisbe o cardenal seguia al front de la ciutat amb lleugeres variacions en els òrgans locals, i res substancial va canviar abans de l'arribada dels francesos.
Bastió del Sangallo (obra defensiva contra els otomans) acabat el 1551
Casa Arnolfi, edifici medieval construït vers 1400
Palazzo Martinozzi
Palazzo del Cassero
Palazzo Castracane (del segle XVII)
La Capella Nolfi
La Chiesa di Piazza
Piazza XX Settembre amb el Palau della Ragione (del 1299), la Font de la Fortuna, el Teatre de la Fortuna (segle xviii), una arcada renaixentista (del 1490) que és l'accés a la Plaça de la cort del Palau Malatesta, on destaca la lògia del Sansovino
La font de la fortuna (final del segle xvii, però l'estàtua és de 1593, obra de Donnino Ambrosi)
Museu Cívic amb les troballes essencialment neolítiques i de l'edat del bronze i el ferro, així com del període romà, col·leccions numismàtiques de la seca de Fano i dels Malatesta. A la planta superior hi ha la pinacoteca amb obres del segle xvi entre elles les de Guido Reni i de Domenichino.
Dues tombes dels Malatesta: una renaixentista de Pandolf III Malatesta feta per Leon Battista i una altra de la dona Paola Bianca, d'estil gòtic
Santa Maria Nouova és una construcció del segle xvi decorada amb pintura del segle xvii i enriquida pel retaule del Perugino "Madonna i els sants" realitzada suposadament amb col·laboració amb Rafael (Raffaello Sanzio)
San Pietro ad Vallum, església barroca del segle XVII
.svg%26amp%3blang%3dca)
