Es diferencien de lesmolses i altresbriòfits, que també tenenalternança de generacions, per tenir esporòfits que són vasculars, és a dir, amb teixits especialitzats (xilema ifloema) que condueixen l'aigua i els nutrients. L'esporòfit ramificat és la fase dominant del cicle vital i és independent delgametòfithaploide.
Es diferencien de leslicopodiòpsides (l'altre clade dels pteridòfits) per que tindrien fulles complexes anomenadesmegàfil·les, que són més complexes que lesmicrofil·les de les licopodiàcies (amb un sòl nervi).
Les falgueres, com tots els altres pteridòfits, es diferencien de les plantes amb llavors per presentar alternança de generacions i reproduir-se (en un moment del seu cicle vital) perespores, mentre que el gametòfit (on te lloc la reproducció sexual) és unprotal·lus minúscul on hi haarquegonis i/oanteridis.
Segons el sistema presentat pel Pteridophyte Phylogeny Group el 2016 (PPG I), les polipodiòpsides actuals constitueixen unaclasse, amb diversessubclasses iordres:[1]
En la classificació clàssica dels pteridòfits, elsequisets es separaven de les filicates (falgueres) pel seu aspecte general i per que tenienmicrofil.les en comptes demegafil·les. Estudiant però aquests grups des del punt de vista molecular i genètic i analitzant el registre fòssil de les equisetals (un grup amb un passat esplendorós i molt diversificat durant el carbonífer), s'ha arribat a la conclusió que les microfil.les de les cues de cavall actuals probablement van sorgir per la reducció evolutiva d'antigues megàfil·les, com ho demostren algunes formes fòssils, comSphenophyllum, on hi ha fulles amples amb nervadures ramificades.[2]
De manera semblantPsilotum nudum, una "falguera" actual sense fulles, presumptament parenta de falgueres fòssils semblants (com lesRhynia gwynnevaughanii), te la tija verda (on te lloc la fotosíntesi) i unes microfil.les molt reduïdes, pràcticament inexistents. Actualment també es creu que aquestes microfil.les extraordinàriament reduïdes de les psilotals en sentit ampli són una reducció secundària, com passa en algunes plantes amb flors que també tenen fulles molt reduïdes amb un sol nervi, però no per això les posariem mai al sac de les licopodiàcies.
A continuació, algunes imatges delclade de les Polypodiòpsides, amb poc aspecte de "falgueres":
Lesfalgueres són un tipus deplanta vascular del grup delspteridòfits ambmegafil·les més o menys desenvolupades i elsesporangis nombrosos agrupats i disposats en la majoria dels casos (però no sempre) en el revers de les fulles de l'esporòfit. Taxonòmicament representen una immensa majoria (més del 95%) de lesespècies de laclasse de lespolipodiòpsides.[3]
Dins de la divisió tradicional dels pteridòfits, feta amb criteris més morfològics i sense tenir tant present les relacions moleculars i genètiques entre els diferents grups, coincidien amb l'antiga classe de lesfilicates, que avui en dia no està reconeguda per que no és un grupmonofilètic, però a nivell pràctic segueix tenint un cert sentit.[4]
Les falgueres es defineixen aquí en un sentit ampli, incloent tant les falgueres leptosporangiades (Polypodiidae) com lesfalgueres eusporangiades.[7]Les falgueres existents són plantes herbàcies i la majoria no tenen creixement llenyós.[8] El seu fullatge pot ser caducifoli o perenne i uns quants són semiperennes segons el clima.[9][10] Igual que els esporòfits de lesplantes amb llavors, els de les falgueres tenen tiges, fulles (frondes) i arrels.
La majoria de falgueres sónfalgueres leptosporangiades. Produeixen extrems enrotllats que es desenrotllen i s'expandeixen enfrondes.El grup inclou unes 10.560 espècies actuals.[11]
Una l'esporòfit d'una falguera consisteix en:
Rizoma: tija que la majoria de cops es troba sota terra, absorbeix els nutrients i subjecta la planta al sòl. Equivaldria a les arrels.
Frondes: és l'equivalent de la fulla en la falguera, sempre són verdes i s'encarreguen, com les fulles, de lafotosíntesi.
Lesespores es desenvolupen en els esporangis o sorus, que estan en la superfície de les frondes.
Pecíol: part de la planta, en què els joves estan enrotllats sobre si mateixos.
El cicle vital d'una falguera típica consta de dues etapes o fases generacionals molt clares: una fase dereproducció sexual i una altra dereproducció asexual.
L'esporòfit és la fase dominant i la que hom coneixem com a "falguera". L'esporòfit produeix les espores permeiosi.
Un gàmeta masculí en fertilitza un de femení; la fecundació s'ha de produir en medi aquós, motiu pel qual les falgueres necessiten viure en ambients humits.
El gàmeta fertilitzat (zigot) creix mitjançant mitosi i forma un nou esporòfitdiploide (la falguera).
En la fase sexual, hi ha la fecundació d'un òvul i d'un espermatozoide, presents en una estructura que té forma de cor anomenadaprotal·lus, que és elgametòfit. Aquest procés té lloc en un medi humit o aquàtic per facilitar-ne la difusió. Un cop s'ha realitzat la fecundació, s'origina un nou individu anomenatesporòfit, que és la part visible i més desenvolupada de la planta. En la fase asexual, l'esporòfit forma elsesporangis que, al seu torn, formen lesespores. Llavors, aquestes, transportades pel vent, quan troben un lloc adequat comencen a germinar, i originen el gametòfit.[12]
Les falgueres apareixen en elregistre fòssil al començament delCarbonífer. En elTriàsic, tenim la primera prova de falgueres relacionades amb les famílies d'avui dia. La "gran radiació de les falgueres" va ocórrer en elCretaci superior, quan moltes falgueres modernes van aparèixer per primer cop.
Dos grups de plantes relacionades, que es poden anomenar també falgueres en sentit ampli, estan una mica diferenciats del grup principal: les falgueres escombraPsilophyta) i les ofioglossàcies (ambBotrychium iOphioglossum dos gèneres presents alsPaïsos Catalans). Les ofioglossofites de vegades han estat considerades com falgueres de debò i agrupades amb les psilofites, mentre que d'altres sistemes taxonòmics els assignaven divisions separades.
La filogènia moderna assenyala que tots aquests grups, junts amb elsequisets, constitueixen un grupmonofilètic, descendent d'un predecessor comú, anomenatpolipodiòpsids.[13]
Els pecíols de certs tipus de falgueres són emprats arreu com a aliment, per exemple els del gènerePteridium aquilinum,Matteuccia struthiopteris iOsmunda cinnamomea, tant en regions deFrança, laXina, elJapó oNova Zelanda, on elstubercles dePtisana salicina també són usats com a menjar pels pobles aborígens.Tubercles de falguera eren emprats com a aliment pels éssers humans des de, com a mínim, fa 30.000 anys.[14][15] Igualment, elsguanxes de lesIlles Canàries els utilitzaven per a ferpolenta.
Les petites falgueres de la família de lesAzolla són emprades en certes regions del sud d'Àsia com a fertilitzant natural i en altres regions com a farratge per al bestiar.
Moltes espècies de falgueres són tòxiques, especialment les del gènereLygodium, que creixen principalment en zones temperades d'Àsia i Nord-amèrica, on han estat incloses en la llista de plantes invasives en certs estats comFlorida.[16]
↑1,01,1Pteridophyte Phylogeny Group «A community-derived classification for extant lycophytes and ferns». Journal of Systematics and Evolution, 54, 6, 11-2016, pàg. 563–603.DOI:10.1111/jse.12229.
↑Rutishauser, R. «Polymerous leaf whorls in vascular plants: Developmental morphology and fuzziness of organ identities». International Journal of Plant Sciences, 1999.
↑«Polypodiopsida» (en anglès). Global Biodiversity Information Facility. Arxivat de l'original el 19 de gener 2025. [Consulta: 2 febrer 2025].
↑Història natural dels Països Catalans, Vol 4: Plantes inferiors. Enciclopèdia Catalana SA, 1985.ISBN 84-85194-64-0 (volum 4).
↑«falaguera». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua. Arxivat de l'original el 2018-05-19. [Consulta: 18 maig 2018].
↑Error: hi hatítol ourl, però calen tots dos paràmetres.PPG I. «[{{{url}}} A community-derived classification for extant lycophytes and ferns]» p. 563–603, 2016. DOI: 10.1111/jse.12229.
↑«Japanese climbing fern». Center for Aquatic and Invasive Plants. University of Florida, IFAS. Arxivat de l'original el 25 juliol 2013. [Consulta: 14 gener 2024].
Underwood, L. M. «The early writers on ferns and their collections.— I. Linnaeus, 1707-1778». Torreya, 3, 1903, pàg. 145–150.ISSN:0096-3844.JSTOR:40594126.
Mickel, John T.; Wagner, Warren H.; Gifford, Ernest M. «Fern». Encyclopædia Britannica, 04-02-2019. Arxivat de l'original el 2024-12-25 [Consulta: 24 novembre 2019].
.svg){kind=icon}
.JPG)
_sl4.jpg)
_-_esporofito_ra%25C3%25ADz_tallo_hojas%2c_esporangio_espora_gametofito.svg)
.svg)