 | |
| Tipus | Caça |
|---|---|
| Fabricant | Grumman |
| Estat | Estats Units d'Amèrica |
| Primer vol | 26 de juny de 1942 |
| Dimensions | 3,99 ( ) ×10,24 ( ) m |
| Abast | 1.520 km |
| Sostre de vol | 11.370 metres |
| En servei | 1943 - |
| Ús | carrier-capable fighter(en) |
| Operador/s | |
| Propulsor | Pratt & Whitney R-2800 Double Wasp |
| Construïts | 12.275 aproximadament |
ElGrumman F6FHellcat («gat infernal» enanglès) va ser uncaçaembarcatnord-americà durant laSegona Guerra Mundial. Fabricat per la companyianord-americanaGrumman, era el successor delGrumman F4F Wildcat amb el qual compartia un aire familiar malgrat ser un disseny completament nou. El Hellcat, juntament amb elVought F4U Corsair, va ser el principal caça embarcat de l'Armada dels Estats Units durant la segona meitat de laSegona Guerra Mundial
El Hellcat va demostrar ser el caça més reeixit de la història naval, reclamant-se l'abatiment de 5.163 avions enemics per pilots de l'Armada dels Estats Units i delCos de Marines dels Estats Units, i 52 abatiments més sent pilotats per personal de laMarina Real Britànica. Acabada la Segona Guerra Mundial, el Hellcat va ser ràpidament relegat del servei de primera línia, retirant-se els últims caces nocturns en el1954
Molt abans de l'atac aPearl Harbor i que els F4F Wildcats entaulessin combat amb els molt més maniobrablesA6M Zero japonès en el Sud del Pacífic, Grumman estava treballant en un successor del Wildcat. El contracte per a la producció del prototipXF6F-1 va ser signat el 30 de juny de1941. El F6F va ser dissenyat originalment per utilitzar el motorWright R-2600 Cyclone de 1.700 HP i emprant com a model al seu germà major Wildcat i l'experiència britànica en els combats aeris d'Europa.
No obstant això, un succés inesperat va obligar a introduir-li millores. El 10 de juliol de 1942 les tropes nord-americanes van descobrir a l'illa Akutan un caça Mitsubishi Zero que havia fet un aterratge forçós. El seu pilot japonès va morir, però l'avió estava gairebé intacte i va poder ser provat, comprovant-se que aquest Zero A6M2 Model 21 era superior al XF6F-1. La Grumman llavors va decidir millorar el model del nou caça perquè pogués superar al Mitsubishi Zero, que en aquest moment dominava els aires del Teatre d'Operacions del Pacífic.[1]
Amb aquest objectiu al capdavant, Grumman va instal·lar elPratt & Whitney R-2800 Double Wasp de 2.000 HP estimant que les prestacions del caça millorarien en un 25%.[1] El primer prototip equipat amb el motor Cyclone (02981) va volar per primera vegada el 26 de juny de1942 mentre que el primer avió equipat amb el Double Wasp, elXF6F-3 (02982), va volar per primera vegada el 30 de juny d'aquest mateix any.
ElXF6F-2 va ser un disseny proposat per Grumman juntament amb els primers prototips, que incorporava un turbocompressor, però les millores en les prestacions no van ser molt notables pel que es va decidir no continuar amb el seu desenvolupament, igual que el delXF6F-3 equipat amb dos turbocompressors, fins que la Marina nord-americana demanés un Hellcat més veloç. No obstant això, les variants més tardanesXF6F-4 iXF6F-5 es van veure beneficiades pel desenvolupament inicial dels XF6F-2 i XF6F-3.
Com el Wildcat, el Hellcat va ser dissenyat per ser fabricat fàcilment i per suportar nombrosos danys en combat. Un total de 96kg deblindatge van ser instal·lats en la cabina per ajudar la supervivència del pilot, així com un parabrisa resistent i diversos blindatges al voltant del tanc d'oli i del refrigerador d'oli.[2] El tanc de combustible també es va autosegellar reduint la possibilitat d'incendis i sovint permetien que avions molt danyats tornessin a casa.
El millor As de la marina nord-americana de tots els temps, el Capità (retirat)David McCampell, va obtenir totes les seves victòries pilotant un Hellcat. En una ocasió va descriure al F6F com:
| « |
| » |
| — David McCampell[3] | ||
Els primers avions de sèrie que van sortir de la planta de muntatge van ser designats F6F-3 i van volar per primera vegada el 3 d'octubre de 1942, aconseguint el servei operatiu amb el VF-9 a bord delUSS Essex (CV-9) al febrer de1943.[2]
En comptes de l'estrettren d'aterratge del Wildcat, que es replegava en el fuselatge requerint que el pilot accionés un total de 27 vegades[4] una manovella, el Hellcat tènia un tren d'aterratge ample, hidràulic i que girava 90° per replegar-se dins de les ales.[5] Les ales eren baixes, en comptes de l'ala mitjana del Wildcat, i es plegaven de la mateixa manera que les versions anteriors del F4F permetent que el Hellcat es compacti per operar en la coberta del portaavions o en l'hangar d'aquests.[6]
.jpg)
L'armament corrent del Hellcat consistia en sis metralladoresBrowning M2 calibre .50 (12,7 mm) amb 400 projectils cadascuna; més endavant li van ser instal·lats 3 suports sota el fuselatge i les ales per carregar un màxim de 900 kg de bombes. El suport central també podia portar un tanc llançable de combustible de 568 litres. Sis coets de 127 mm HVAR (High Velocity Aicraft Rocket, Coet d'Alta Velocitat llançat des d'avions) podien ser acomodats, tres sota cada ala.[7]
Després delF6F-3, la variant més comuna era laF6F-5,que incloïa millores tals com la constitució de superfícies de control totalment metàl·liques, el reemplaçament dels vidres posteriors de la cabina per blindatge, una millor visibilitat a través del parabrisa i moltes altres millores menors.[5] Una altra millora del F6F-5 era la possibilitat d'utilitzar armament molt més potent que el comú de 6 metralladores de 12,7 mm. Nombroses proves amb armament mixt de quatre metralladores de 12,7 mm i dos canonsHispano de 20 mm, van ser dutes a terme encara que cap Hellcat va ser produït utilitzant aquesta configuració. No obstant això, alguns caces nocturnsF6F-5N, equipats ambradar, van ser equipats amb canons de 20 mm.[8]
Dues F6F-5 van ser equipats amb motors de 18 cilindres i 2.100 Hp Pratt and Whitney R-2800 que era utilitzat en el F4O-4 Corsair. La nova variant del Hellcat, estava equipada amb una hèlix de quatre pales i va ser designada XF-6F-6. L'avió va demostrar ser el més ràpid de totes la variants aconseguint una velocitat màxima de 670 km/h.[5] Es van realitzar plans per a la producció en massa d'aquesta variant, però van ser cancel·lats amb la rendició japonesa.[9]
L'últim Hellcat va sortir de la cadena de muntatge al novembre de 1945, havent-se fabricat un total de 12.275 avions, dels quals 11.000 van ser produïts en tan sols dos anys.[10] Aquesta sorprenent velocitat de producció va ser acreditada a l'original disseny, que requeria mínimes modificacions una vegada que la producció estava en marxa.
%2c_June_1944%2c_Philippine_Sea.jpg)
França: Aviació Naval
Regne Unit:Fleet Air Arm de la Royal Navy (Arma Aèria de la Flota de la Real Marina Britànica)
Estats Units:US Navy,US Marine Corps
Uruguai: Armada d'Uruguai%2c_20_November_1943_(520641).jpg)
El primer combat en el qual van participar avions F6F va tenir lloc l'1 de setembre de1943, quan caces delUSS Independence (CVL-22) van derrocar un hidroavió de reconeixement japonès. Poc després, el23 de novembre d'aquest mateix any, els Hellcats van entaular combat amb avions japonesos sobre l'Atolón de Tarawa, derrocant 30 Zero i perdent solament un F6F. L'11 de novembre de 1943, en els cels deRabaul, avions Hellcats van entaular combats durant tot el dia amb nombrosos avions japonesos reclamant més de 100 victòries aèries i la pèrdua de 5 F6F.
Els Grumman F6F es van veure involucrats en pràcticament totes les trobades amb el poder aeri japonès des d'aquest llavors. Els F6F de la US Navy i de l'US Marine Corps van volar 66.530 sortides de combat (45% de totes les sortides de caça de la guerra, 62.386 sortides van ser fetes des de portaavions[11]) i van destruir 5.163 avions enemics (56% de totes les victòries aèries de la Marina de laSegona Guerra Mundial) amb un cost de 270 Hellcats (ràtio de19:1; cada 19 avions derrocats es perdia 1 Hellcat).[12] L'aeroplà va demostrar superar a tots els seus oponents japonesos amb una ràtio de13:1 contra elA6M Zero;9,5:1 contra elNakajima Ki-84;28:0 contra elKawanishi N1K-J; i3,7:1 contra elMitsubishi J2M durant l'últim any de la guerra.[13] Quant a atacs al sòl, els Hellcats van llançar 6.503 tones de bombes.[12]
_recovers_a_Grumman_F6F_Hellcat%2c_circa_in_1944_(80-G-K-1929-A).jpg)
El F6F es va convertir en el principal avió productor d'Asos (almenys 5 victòries aèries) de l'inventari nord-americà, amb 306 asos d'Hellcat. Va ser el principal caça de la US Navy que va participar en labatalla del Mar de les Filipines, on van ser derrocats tants avions japonesos que les tripulacions de la US Navy van cridar la batallaThe Great Mariannes Turkey Shoot (La gran cacera de galls dindis de les Mariannes). El F6F va obtenir el 75% de les victòries aèries de la US Navy en el Teatre del Pacífic. Els esquadrons de caces nocturns equipats amb radar van començar a ser operacionals a principis de1944.
La Royal Navy britànica va rebre 1.263 sota elLend-Lease Act (programa de crèdits i arrendaments) i ho va sobrenomenar Gannet (Alcatraz en anglès, un tipus d'au marina). Encara que en 1943 l'hi va tornar a denominar Hellcat per raons de simplicitat, el F6F-3 sent designatHellcat F I, el F6F-5,Hellcat F II i el F6F-5N,Hellcat NF II. Els Hellcat britànics van estar en accions en el teatre noruec, el Mediterrani i a Àsia. Els F-6F britànics van ser reemplaçats ràpidament després de la guerra per avions de producció britànica.
Després de la guerra, el Hellcat va ser eclipsat per les prestacions delGrumman F8F Bearcat, avió que va ser desenvolupat durant la guerra però que no va arribar a actuar en cap teatre operatiu, per la qual cosa molts exemplars van fer tasques de segona línia, incloent la seva utilització com a entrenadors avançats.
L'Aéronavale (aeronaval) francesa també va ser equipada amb F6F-5 Hellcats i els va utilitzar enla Indoxina. La Marina d'Uruguai també els va utilitzar fins a retirar-los del servei actiu a principis de la dècada de 1960.
_on_10_November_1943_(80-G-205473).jpg)
| En altres projectes deWikimedia: | |
 | Commons (Galeria) |
| Commons (Categoria) |
.svg)
