Exèrcit Roig iRKKA són les formes breus amb què hom designa l'Exèrcit Roig Obrer i Camperol, l'exèrcit organitzat pelsbolxevics durant laGuerra Civil Russa el1918. Aquest exèrcit esdevingué el de laUnió Soviètica arran de l'establiment de l'URSS el1922, i el 25 de febrer de 1946 fou rebatejat amb el nom d'Exèrcit Soviètic (en rus,Советская армия,Sovétskaia àrmia), una de les parts integrants de lesForces Armades de la Unió Soviètica, les quals existiren fins a lacaiguda de la Unió Soviètica al desembre del1991. Ja a la dècada de 1930, l'Exèrcit Roig era un dels majors exèrcits de tot el món.
«Roig» fa referència a labandera roja, emblema socialista i comunista. Elroig representa, simbòlicament, la sang vessada per laclasse treballadora en la lluita contra elcapitalisme, i la creença que tots som iguals. Malgrat que l'Exèrcit Roig es va convertir oficialment en l'Exèrcit Soviètic el 25 de febrer de1946, quan els símbols "nacionals" soviètics substituïren els símbols revolucionaris, el terme, abusivament, és d'ús comú al món occidental per a referir-se a totes les forces armades soviètiques al llarg de la seva història. Per aquest motiu, en aquest article es tracta conjuntament de l'Exèrcit Roig Obrer i Camperol (1918-1946) i de l'Exèrcit Soviètic (1946-1991).
El setembre del 1917,Lenin va escriure: «Només hi ha una política per a evitar la restauració de la policia, i és crear una milícia popular i fusionar-la amb l'exèrcit (l'exèrcit regular haurà de ser substituït en armar tot el poble)».[4]
En aquells moments, l'Exèrcit Imperial Rus estava en un estat de col·lapse. El 23% de la població masculina de l'Imperi Rus havia estat mobilitzada, en total uns 19 milions d'homes. Però la majoria d'aquests no estaven equipats amb cap mena d'armament i tenien papers de suport mantenint leslínies de comunicació i les zones de base. El general tsaristaNikolai Dukhonin estimà que hi havia 2 milions de desertors, 1,8 milions de morts, 5 milions de ferits i 2 milions de presoners. Estimà que el total de tropes disponibles era d'uns 10 milions d'homes.[5]
L'Exèrcit Roig va ser creat el 28 de gener de 1918[6] pelConsell de Comissaris del Poble. En principi, el van integrar voluntàriament els camperols i obrers comunistes. Tots els ciutadans de laRepública Russa que tinguessin un mínim de 18 anys eren elegibles. El seu paper específic era la defensade les fites de laRevolució d'Octubre de 1917, el podersoviètic i elSocialisme. L'allistament era condicional sobre lesgaranties donades per un comitè militar o civil que estigui en funcionament en territori soviètic o pelPartit o pels comitès delssindicats, o, en casos extrems, avalat per dues persones que pertanyessin a una d'aquestes organitzacions. Si una unitat sencera volia unir-se a l'Exèrcit Roig, seria necessària unagarantia col·lectiva i el vot afirmatiu de tots els seus membres.[7]
El Consell de Comissaris del Poble es nomenà a si mateix cap suprem de l'Exèrcit Roig, delegant el comandament immediat i la seva administració alComissariat d'Afers Militars i al Col·legi Especial de Totes les Rússies.Nikolai Krilenko era el Comandant en Cap Suprem, ambAleksandr Miasnikian com el seu adjunt.[8]Pàvel Dibenko iNikolai Podvoiski eren els Comissaris per la Guerra i la Flota. Proxian, Smoiski, i Steinbertg també eren Comissaris del Poble específics, ambVladímir Bontx-Bruiévitx del Buró de Comissaris.
En una reunió conjunta delsBolxevics i delsRevolucionaris Socialistes d'Esquerra celebrada el 22 de febrer de 1918, Krilenko remarcà: "No tenim exèrcit. Els soldats estan desmoralitzats i fugen enmig del pànic tot just veuen aparèixer per l'horitzó uncasc alemany, abandonant la seva artilleria, els seus combois i tot el material de guerra a un enemic que avança triomfant. Les unitats de laGuàrdia Roja són esclafades al costat com mosques. No podem resistir l'enemic; només signar immediatament una pau ens salvarà de la destrucció."[7]
Mapa de la Guerra Civil Russa. Ofensiva de l'Exèrcit Blanc cap al centre de Rússia.
LaGuerra Civil Russa (1917-1923) tingué lloc en dos períodes: elprimer període, comprès entre octubre de 1917 i novembre de 1918, des de la Revolució Bolxevic fins a la signatura de l'Armistici de laPrimera Guerra Mundial (1914-1918), portant a terme lanacionalització de terres tradicionalmentcossaques pel govern bolxevic al novembre de 1917. Això provocà la revolta de l'Exèrcit Voluntari del GeneralAleksei Kaledín a la regió delriu Don. També un problema greu per a la política interna russa va ser la signatura delTractat de Brest-Litovsk al març de 1918, que comportà laIntervenció Aliada a la Guerra Civil Russa, en la que 13 països estrangers formaren milícies antibolxevics. Elsegon període, comprès entre gener i novembre de 1919, va ser quan van tenir lloc els reeixits avenços de l'Exèrcit Blanc: des del sud, sota el generalAnton Denikin; des de l'est, sota el generalAleksandr Koltxak; i des del nord-oest, sota el generalNikolai Iudénitx, derrotant l'Exèrcit Roig en cada front. Però l'Exèrcit Roig va ser reformat perLev Trotski i contraatacà, rebutjant l'avanç del general Koltxak al juny, i els dels generals Denikin i Iudénitx a l'octubre.[9] Trotski va recórrer personalment en un tren blindat els fronts de batalla durant més de dos anys. Elsblancs dominaven la regió meridional de l'antic imperi,Sibèria i part deRússia, i durant un temps vanrebre ajuda dels aliats que havien triomfat a laPrimera Guerra Mundial. Els blancs van arribar a amenaçar seriosament aMoscou, però van resultar vençuts. Alguns dels principals triomfs de l'Exèrcit Roig van ser protagonitzats per la "Cavalleria Roja" comandada pel mariscalSemion Budionni. La cavalleria va ser un dels nous cossos creats dins de l'exèrcit per Trotski. A mitjans de novembre, els Exèrcits Blancs estaven esgotats, i el gener de 1920, el 1r Exèrcit de Cavalleria de Budionni entrà aRostov-on-Don.
A l'inici de la guerra, l'Exèrcit Roig tenia 299regiments d'infanteria.[10] La Guerra Civil s'intensificà després queLenin dissolgués l'Assemblea Constituent Russa (5-6 de gener de 1918), i el 3 de març de 1918 el govern soviètic signà elTractat de Brest-Litovsk, retirant a Rússia de laPrimera Guerra Mundial. Lliure de la guerra internacional, l'Exèrcit Roig es dedicà a una guerra interna contra una aliança de forces anticomunistes, formades per l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna o "Exèrcit Negre" deNèstor Makhnò, l'anti-Blanc i anti-RoigExèrcit Verd, i d'altres. El 23 de febrer de 1923 va ser el "Dia de l'Exèrcit Roig", tenia un significat doble, car era el primer dia que començaren els reclutaments (aPetrograd i aMoscou i també va ser el primer dia de combats contra l'Exèrcit Imperial Alemany ocupant.[11] En el transcurs de la guerra interna, l'Exèrcit Roig va arribar a tenir cinc milions d'efectius que van enfrontar a l'Exèrcit Blanc organitzat pels oficialsLavr Kornílov i Anton Denikin, entre d'altres.
El 6 de setembre de 1918, les milícies bolxevics es consolidaren sota el comandament suprem delConsell Militar Revolucionari de la República (Revvoiensoviet,Revoliutsionni Voienni Sovet), amb Lev Trotski com aComissari del Poble per la Guerra (1918-24) iIoakhim Vatsetis com a Comandant en Cap de l'Exèrcit Roig. Poc després es creà elGRU (intel·ligència militar), per tal de proveir d'intel·ligència política i militar als comandants de l'Exèrcit Roig.[12] Trotski fundà l'Exèrcit Roig mitjançant una organització inicial deGuàrdies Rojos, un nucli de tropes de milicians de la Guàrdia Roja i depolicies secrets;[13] el reclutament s'inicià al juny de 1918[14] i l'oposició va ser violentament suprimida.[15] Per controlar políticament la tropa multiètnica i multicultural de l'Exèrcit Roig, laTxekà operà mitjançant Brigades Punitives Especials, encarregades de la supressió dels anticomunistes, dels desertors i dels enemics de l'Estat.[12][16] El pragmatisme de guerra permeté el reclutament d'oficials isots-oficials ex-tsaristes a l'Exèrcit Roig.[17] La comissió especial deLev Glezàrov s'encarregà de les seleccions i els reclutaments; i a mitjans d'agost de 1920 l'Exèrcit Roig comptava amb 48.000 oficials, 10.300 administradors i 214.000 sots-oficials.[18] En el moment de l'inici de la Guerra Civil, els antics militars tsaristes comprenien el 75% del total del cos d'oficials de l'Exèrcit Roig,[19] sent emprats com avoenspetsi (especialistes militars),[20] la lleialtat dels quals s'assegurava mitjançant tenir les seves famílies com a ostatges.[19] A la fi de la guerra el 1922, elsvoenspetsis ocupaven el 83% dels comandaments de divisió i de cos de l'Exèrcit Roig.[21]
L'eslòganExhortació, Organització i Represàlies expressà la disciplina i la motivació assegurant l'èxit tàctic i estratègic de l'Exèrcit Roig. Durant la campanya, les Brigades Especials Punitives de la Txekà portaren a termeconsells de guerra sumaríssims al terreny i execucions de desertors i vaguistes.[22][23] Sota el ComissariJānis K. Bērziņš, les Brigades Especials Punitives prengueren ostatges dels pobles dels desertors, per tal de forçar el seu lliurament; i un de cada deu era executat. La tàctica també suprimí les revoltes camperoles a les zones controlades per l'Exèrcit Roig.[24] La lleialtat de les varietats polítiques, ètniques i nacionals dels homes que formaven part de l'Exèrcit Roig va enfortir-se mitjançant elscomissaris polítics adscrits a nivell deregiment ibrigada, així com per espiar als seus comandants subordinats davant la seva possible incorrecció política.[25] Malgrat aquest poder, els comissaris polítics els destacaments txequistes dels quals es retiraven o es dissolien davant l'enemic erencondemnats a mort. L'agost de 1918, Trotski autoritzà al generalMikhaïl Tukhatxevski a situarunitats de bloqueig darrere les unitats de l'Exèrcit Roig políticament poc confiables, per tal de disparar-los si es retiraven sense permís.[26] El 1942, durant laGran Guerra Patriòtica,Stalin emprà la mateixa política mitjançant elsbatallons penals
Els blancs van capitular el1920, però la guerra va seguir contra els anomenats"verds", bandes de camperols que van assolar alguns districtes russos, i contra polonesos i japonesos. Elconflicte amb els polonesos va finalitzar el1921 i els japonesos es van retirar el1922.
Entre 1919 i 1921, l'Exèrcit Roig participà en la Guerra polonesosoviètica, en la que conquerí laPolònia central el 1920, però patí unagreu derrota allà, que posà el punt final a la guerra. Durant la campanya polonesa, l'Exèrcit Roig estava integrat per uns 5,5 milions d'homes, molts dels quals tenien problemes de subministraments, i dels que 581.000 estaven als dos fronts operatius, Oest i Sud-oest. Sobre uns 2,5 milions d'homes van quedar "immobilitzats a l'interior" com a part dels exèrcits de reserva.[27]
Desenvolupament doctrinal a les dècades de 1920 i 1930
Després de quatre anys de guerra, la derrota del generalWrangel al sud[28] permeté la fundació de laUnió de Repúbliques Socialistes Soviètiques el 1922. L'historiadorJohn Erickson dona la data de l'1 de febrer de 1924, quanMikhaïl Frunze esdevingué Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit Roig, com l'embrió de l'Estat Major General, que dominaria la planificació i les operacions de la militària soviètica. L'1 d'octubre de 1924, els membres de l'Exèrcit Roig disminuïren a 530.000.[29] L'articleDivisions de la Unió Soviètica 1917-1945 detalla les formacions de l'Exèrcit Roig en aquella època.
Als anys 1919–1939, els teòrics militars soviètics, encapçalats pelmariscalMikhaïl Tukhatxevski, desenvoluparen la doctrina de lesoperacions en profunditat,[30] una conseqüència directa de la seva experiència durant laGuerra Civil i laGuerra poloneso-soviètica: per assolit la victòria, les operacions profundes comprenien diverses maniobres simultànies a nivell deCos iExèrcit actuant en paral·lel a través de la profunditat de les forces terrestres enemigues, induint a errors defensius catastròfics. La doctrina de batalla en profunditat es recolzava en els avenços en l'aviació i els blindats amb l'esperança que laguerra de maniobres oferia velocitat, eficiència i una victòria decisiva. El mariscal Tukhatxevski afirmà que laguerra aèria havia de seremprada contra objectius més enllà de l'abast de lainfanteria, l'artilleria i altres armes. Per assolir el màxim efecte tàctic, l'aviació havia de ser emprada en massa, concentrada en el temps i l'espai, contra objectius de la màxima importància tàctica.
La doctrina de les Operacions Profundes de l'Exèrcit Roig va ser expressada formalment per primera vegada a les Regulacions de Camp de 1929, i codificada a les Regulacions Provisionals de Camp de 1936 (PU-36). LaGran Purga de 1937-39 eliminà molts oficials de l'Exèrcit Roig, entre ells al mateix Tukhatxevski i a diversos dels seus seguidors, i la doctrina va ser abandonada. Així doncs, aquesta doctrina no va ser emprada a labatalla del llac Khasan el 1938 ni a labatalla de Khalkhin Gol el 1939, en elsprincipals combats fronterers amb l'Exèrcit Imperial Japonès. No va ser fins a laSegona Guerra Mundial en què s'usà la doctrina de les operacions profundes.
Les forces soviètiques tenien 3 vegades més soldats que els finesos, 30 vegades més avions i centenars de vegades més tancs. Malgrat aquesta superioritat numèrica, però, l'Exèrcit Roig havia estat paralitzat per laGran Purga que el líder sovièticIóssif Stalin havia llançat el 1937, reduint la moral de l'exèrcit i la seva eficiència just abans dels combats.[33] Amb uns 30.000 dels seus oficials executats o empresonats, incloent diversos dels seus màxims comandants, l'Exèrcit Roig patia el 1939 d'una gran mancança d'oficials experimentats.[34][35] A causa d'aquests factors, així com de la perícia i l'alta moral de les tropes fineses, aquestes van poder resistir la invasió molt més del que esperaven els soviètics, causant un enorme nombre de baixes als soviètics durant els primers 3 ó 4 mesos mentre que ells patien molt poques baixes.[35]
Les hostilitats van finalitzar al març de 1940 amb el Tractat de Pau de Moscou. Finlàndia cedí un 11% del seu territori de pre-guerra i un 30% dels seus actius econòmics a laUnió Soviètica.[36] Les pèrdues soviètiques al front van ser molt elevades, i la reputació internacional del país es va veure afectada. Els soviètics no assoliren el seu objectiu inicial de conquerir tota Finlàndia, però van guanyar suficient territori als voltants delllac Ladoga per donar un coixí de seguretat aLeningrad. Els finesos, en canvi, van mantenir la seva sobirania i van millorar la seva reputació internacional.
D'acord amb elPacte Mólotov-Ribbentrop, signat entre soviètics i alemanys el 24 d'agost de 1939, l'Exèrcit Roig envaí Polònia el 17 de setembre de 1939, després de lainvasió nazi de l'1 de setembre. El 30 de novembre, l'Exèrcit Roig també atacàFinlàndia en laGuerra d'Hivern de 1939-1940. a l'agost de 1940, després de conquerir la seva porció de Polònia, elTercer Reich compartia una àmplia frontera amb laUnió Soviètica, amb qui existia una relació de neutralitat basada en el seupacte de no-agressió i elsacords de comerç. Una altra conseqüència del Pacte Mólotov-Ribbentrop va ser l'ocupació soviètica de Bessaràbia i Bucovina del nord, portada a terme pelFront Sud entre juny i juliol de 1940. Aquesta conquesta ampliava la frontera que compartien Alemanya i la Unió Sovètica. Per aHitler, això no era pas un problema,[37] perquè la política deDrang nach Osten (Conducció cap a l'Est) seguia secretament en vigor, culminant el 18 de desembre de 1940 amb la Directiva N.21, aprovant l'operacióBarbarroja el 3 de febrer de 1941, programada per a mitjans de maig de 1941.
Quan l'Alemanya Nazi envaí laUnió Soviètica al juny de 1941 mitjançant l'operacióBarbarroja, l'Exèrcit Roig disposava de 303divisions i de 22 brigades separades (4,8 milions de soldats), incloent 166 divisions i 9 brigades (2,9 milions de soldats) desplegats als districtes militars occidentals. L'Eix desplegà alFront Oriental 181 divisions i 18 brigades (5,5 milions de soldats). Tres fronts, elNord-oest, l'Occidental i elSud-oest van haver d'encarregar-se de la defensa de la frontera occidental soviètica. Durant les primeres setmanes de la Gran Guerra Patriòtica, laWehrmacht destruí moltes unitats de l'Exèrcit Roig, que perdé milions d'homes com a presoners i perdé molt del seu material de guerra.Stalin incrementà la mobilització, i l'1 d'agost de 1946, malgrat haver perdut 46 divisions, l'Exèrcit Roig en disposava de 401.[38]
Les forces soviètiques, mancades de preparació, van patir greus danys al camp de batalla a causa d'oficials mediocres (conseqüència de les purgues), d'una mobilització parcial, d'una reorganització incompleta i principalment perquè s'havien preparat per atacar l'Europa Central i no per defendre el territori soviètic.[39] Les forces de preguerra en expansió i la sobrepromoció d'oficials inexperts afavoriren laWehrmacht en combat.[39] La superioritat numèrica de l'Eix feia que les forces de les divisions fos pràcticament la mateixa.[40]; </ref> Una generació de comandants soviètics (el principal de tots,Gueorgui Júkov) va aprendre de les derrotes,[41] i les victòries soviètiques assolides a les batalles deMoscou,Stalingrad,Kursk i, finalment, a l'operacióBagration es demostraren decisives.
Per tal d'encoratjar la iniciativa dels comandants de l'Exèrcit Roig, el Partit Comunista abolí temporalment elscomissaris polítics, tornaren a introduir elsgraus militars clàssics i lescondecoracions, així com el concepte d'Unitat de la Guàrdia. Les unitats que realitzaven accions excepcionalment heroiques o molt remarcables rebien el títolde la Guàrdia (per exemple, el1r Cos Especial de Fusellers de la Guàrdia o el6è Exèrcit Cuirassat de la Guàrdia),[43] una denominació d'elit que comportava un entrenament, un material i un sou superior. També s'usà el reforç negatiu: els febles i els que s'autoinflingien ferides,[44] els covards, lladres i desertors eren disciplinats mitjançant pallisses, degradacions, deures extremadament perillosos o l'execució sumària mitjançant els destacaments punitius de l'NKVD.
En aquella època, l'osobist (oficial de contraintel·ligència militar de l'NKVD) esdevingué una figura clau a l'Exèrcit Roig, amb poder per condemnar a mort o de salvar la vida de qualsevol soldat o oficial de la unitat on estigués destinat. El 1942,Stalin creà elsbatallons penals, compostos per desterrats alsgulags, presoners de guerra soviètics, soldats caiguts en desgràcia i desertors, per fer tasques al front extremadament perilloses, com netejar els camps de mines.[45][46] Tenint en compte els perills, la sentència màxima a un d'aquests batallons era de 3 mesos. De la mateixa manera, el tractament que retia l'Exèrcit Roig a aquells dels seus membres que havien caigut presoners de la Wehrmacht era especialment dur: el 1941 Stalin publicà una directiva en la que ordenava el suïcidi de qualsevol oficial o soldat de l'Exèrcit Roig abans que rendir-se; i la llei soviètica passà a considerar com a traïdor tots els soldats de l'Exèrcit Roig que hagués estat capturats.[47] Així doncs, els presoners de guerra soviètics que eren alliberats de la captivitat enemiga per les tropes de l'Exèrcit Roig eren habitualment sentenciats a batallons penals.[47]
Durant la Gran Guerra Patriòtica, la Gran Guerra Patriòticareclutà 29.574.900 homes, a més dels 4.826.907 que ja es trobaven en servei quan esclatà la guerra. D'aquests 34.401.807 soldats, 6.329.600van morir en acció, 555.400 van morir per malalties i accidents, i 4.559.00van ser considerats desapareguts (la majoria d'ellscapturats). D'aquests 1.444.100, però, 939.700 tornaren al servei a mesura que s'anava alliberant territori soviètic, i 1.836.000 tornaren del captiveri alemany. Així doncs, el total de baixes arribà a 8.668.400.[48] Aquesta és la xifra oficial de morts, però altres estimacions taxen el nombre de morts fins a gairebé 11 milions, dels quals 7,7 milions van morir en acció i 2,6 milions van morir sent presoners (dels 5,2 milions de presoners soviètics), a més de les 400.000 baixes entre les unitats paramilitars ipartisanes.[49] La majoria de les baixes, excloent els presoners de guerra, eren d'ètniarussa, seguits delsucraïnesos (1.377.400).[48] Tot i això, fins a 8 milions dels 34 milions d'homes mobilitzats eren soldats de les minoriesno eslaves, amb gairebé 45 divisions formades des de les minories nacionals servint entre 1941 a 1943.[50]
Les pèrdues alemanyes al Front Orientals s'estimen en 3.604.800 morts en acció, a més de 900.000 d'ètnia alemanya i austríaca de fora la frontera de 1937 (s'inclouen en aquestes xifres els homes considerats desapareguts després de la guerra)[51] i 3.576.300 d'homes que van ser capturats (en total, sumen 8.081.100). les pèrdues dels estats satèl·lits alemanys al Front Oriental va ser d'aproximadament 668.163 morts i desapareguts i 799.982 capturats (en total, 1.468.145). d'aquests 9.549.245, els soviètics n'alliberaren 3.572.600 després de la guerra, de manera que el total de baixes de l'Eix quedà en uns 5.976.645 homes.[52] L'artilleria de l'Exèrcit Roig fou l'arma principal, essent responsable d'entre un 60-80% de les baixes enemigues.[53] Pel que fa als presoners de guerra, ambdós bàndols capturaren ingents quantitats d'homes, dels quals molts van morir al captiveri; i segons una estudi britànic[54] recent, s'estima que 3,6 dels 6 milions de presoners de guerra soviètics van morir als camps alemanys, mentre que 300.000 dels 3 milions de presoners de guerra soviètics van morir en mans soviètiques.[55]
Al final de laGran Guerra Patriòtica, l'Exèrcit Roig tenia unes 500 divisions de fusellers i unes 50 divisions cuirassades.[56] La seva experiència de guerra donà als soviètics tal fe en les tropes blindades que no es reduí el nombre de divisions cuirassades, mentre que les divisions d'infanteria van ser retallades en uns dos terços. ElsCossos Cuirassats del darrer període de la guerra van ser convertits en divisions cuirassades, i des de 1957 les divisions de fusellers van ser convertides en divisions de fusellers motoritzades. Aquestes tenien 3 regiments de fusellers motoritzats i un regiment cuirassat, amb un total de 10 batallons de fusellers motoritzats i sis batallons cuirassats; mentre que a les divisions cuirassades la proporció es revertia.
ElMariscal de la Unió SovièticaGueorgui Júkov esdevingué Cap de les Forces Terrestres Soviètiques al març de 1946, però al juliol va ser substituït pel MariscalIvan Koniev, que romangué al càrrec fins al 1950, quan el càrrec va ser abolit durant 5 anys, un forat organitzatiu que "probablement va ser associat en certa manera amb laGuerra de Corea".[57] Entre 1945 i 1948, lesForces Armades Soviètiques van ser reduïdes d'11,3 milions a 2,8 milions de membres,[58] una desmobilització controlada primer, incrementant el nombre dedistrictes militars a 33, sent reduïts a 21 al 1946.[59]
Per establir i assegurar els interessos geopolítics soviètics a l'Europa Oriental, les tropes de l'Exèrcit Roig que havien alliberat la regió del mandatnazi, el 1945 es quedaren a lloc per assegurar la creació de règims pro-soviètics a l'Europa Oriental i per formar un coixí de seguretat per protegir el territori soviètic davant d'un atac provinent de l'Europa Occidental, el temor històric rus. A més, van tenir el suport de l'NKVD per tal de suprimir laresistència occidental ucraïnesa (1941-1955).[60] Les tropes soviètiques, incloent el39è Exèrcit van quedar-se aPort Arthur i aDalian, a la costa nord-est xinesa fins al 1955, cedint-se el seu control finalment al nougovern comunista xinès.
Durant la Guerra Freda (1945-1991), la intel·ligència occidental estimà que la força soviètica estava entre els 2,8 milions al 5,3 milions d'homes.[61] Per mantenir aquesta xifra, tots els homes soviètics havien de complir un servei militar obligatori de 3 anys de durada, reduint-se a dos anys al 1967.[62]
El 1955, la Unió Soviètica signà elPacte de Varsòvia amb els seus estats satèl·lits a l'Europa Oriental, formalitzant el control soviètic sobre les seves respectives forces armades. L'Exèrcit Soviètic creà i dirigí els exèrcits de l'Europa Oriental a imatge seva durant tota laGuerra Freda, preparant-los per a una invasió potencial des de l'Europa Occidental. El 1956, elPremierNikita Khrusxov va reduir les Forces Terrestres per crear lesForces Estratègiques de Míssils, emfatitzant lescapacitats nuclears de les Forces Armades. El 1957 va rellevar al mariscalGueorgui Júkov delPolitburó per la seva oposició a aquestes reduccions de les Forces Terrestres.[64] Malgrat això, les Forces Armades soviètiques no van tenir prou armament nuclear fins a mitjans de la dècada de 1980.[65] L'Estat Major General va mantenir els plans per envair l'Europa Occidental, l'escala dels quals només es va conèixer després que els investigadors alemanys poguessin accedir als arxius de l'Exèrcit Popular Nacional després del col·lapse de la Unió Soviètica.[66]
A mitjans de la dècada de 1980, l'Exèrcit Soviètic comptava amb unes 210 divisions. Unes tres quartes parts eren divisions motoritzades de fusellers, i la resta eren divisions cuirassades.[68] També hi havia un gran nombre de divisions d'artilleria, brigades separades d'artilleria, formacions d'enginyers i d'altres formacions diverses de suport als combatents. Malgrat això, només hi havia poques formacions completament preparades pel combat. Hi havia 3 categories de disponibilitiat, A, B i V (А, Б, В) per les primeres lletres de l'alfabet cirílic. Les Divisions amb Categoria A tenien certificat d'estar a punt per al combat i estaven completament equipades; les divisions B i V no estaven tan preparades; les B estaven a entre el 50 i el 75% de la seva teòrica capacitat, i necessitant un mínim de 72 hores de preparació; i les V estaven a un 10-33% de la seva capacitat, requerint dos mesos.[69] Els districtes militars interiors normalment només tenien una o dues divisions A, amb la resta del quadre format per divisions B i V.
Els plans soviètics durant la major part de laGuerra Freda preveienExèrcits formats per 4 ó 5 divisions operant enFronts, compostos per uns 4 exèrcits (equivalents alsGrups d'Exèrcits occidentals). Al final de la dècada de 1970 i inici de 1980 es crearen nous Alts Comandaments en les Direccions Estratègiques[70] per controlar les operacions de fronts múltiples a Europa (les Direccions Estratègiques Occidental i Sud-occidental), aBakú per les Operacions Meridionals, i a l'Extrem Orient Soviètic.
Lainvasió soviètica de l'Afganistan va ser un conflicte de 9 anys en què laUnió Soviètica va intervenir en suport del governmarxista-leninista de laRepública Democràtica de l'Afganistan contra la Resistènciamujahidina quan, el 27 de desembre de 1979, 700 soldats soviètics (incloent membres delKGB i forces especialsGRU del Grup Alfa i del Grup Zenith) vestits amb uniformes afganesos, ocuparen els principals edificis del govern, de l'exèrcit i dels mitjans de comunicació aKabul, incloent el Palau Presidencial. Els majahidins aconseguiren el suport de diversos països, incloent elsEstats Units, elRegne Unit,Aràbia Saudí,Pakistan,Egipte i d'altres païsosmusulmans.
Sovint s'ha afirmat que la guerra afganosoviètica va ser elVietnam soviètic a causa del seu alt cost tant en vides i econòmic. A causa de la natura sense fi del conflicte, causà un gran dany a la imatge soviètica al món, així com a la seva pròpia moral; i com a única conseqüència va tenir l'encara major desestabilització de la situació política en un moment en el qual la seva dissolució ja estava propera.
Entre 1985 i 1991, elPresident SovièticMikhaïl Gorbatxov intentà reduir l'esforç financer que suposava l'Exèrcit Roig a l'economia soviètica; va reduir a poc a poc la seva mida, i el 1989 es retirà de l'Afganistan. Mentrestant, a final de 1990, diverses revolucions democràtiques dissolgueren elBloc Oriental, i els ciutadans soviètics volien deposar del govern alPartit Comunista. A diferència dels seus predecessorsestalinistes, Gorbatxov no atacà als seus conciutadans amb l'exèrcit, la crisi política s'agreujà i la Unió Soviètica va caure en una espiral de desconfiança cap al seu govern que es metamorfosà en uncop estalinista el 1991.[71]
Després de la temptativa decop d'estat del 19 i 21 d'agost per deposar Gorbatxov, l'Acadèmia de Científics Soviètics informà que les Forces Armades no van participar en gran manera en el cop dels neo-estalinistes. Els Comandants van desplegar tancs per Moscou, però malgrat això el cop fracassà.[72]
El 8 de desembre de 1991, els Presidents deRússia,Belarús iUcraïna van dissoldre l'URSS, constituint enlloc seu laComunitat d'Estats Independents (CEI). El President soviètic Gorbatxov dimití del seu càrrec el 25 de desembre de 1991; i l'endemà es dissolgué elSoviet Suprem, dissolvent-se oficialment la Unió Soviètica el 26 de desembre de 1991. Durant els 18 mesos següents, els esforços interrepublicans per transformar l'Exèrcit de la Unió Soviètica en l'Exèrcit de la CEI fracassaren; i les forces estacionades a les diverses repúbliques esdevingueren els exèrcits de cadascuna de les repúbliques.
Després del col·lapse de la Unió Soviètica, l'Exèrcit Soviètic es dissolgué i dividí els seus actius entre les diferents repúbliques. La divisió va ser sobre una base regional, amb els soldats russos esdevenint part del nouExèrcit Rus, mentre que els soldats de l'RSS del Kazakhstan van passar a formar part del nou Exèrcit Kazakh. Com a resultat. El gruix de les Forces Soviètiques Terrestres, incloent la major part dels seus míssils, van ser incorporats a lesForces Terrestres Russes.[73] Vers la fi de l'any 1992, la major part de la resta de l'Exèrcit Soviètic a les antigues repúbliques soviètiques s'havia desfet. Les forces destinades a l'Europa Oriental (incloent a lesRepúbliques Bàltiques van tornar entre 1992 i 1994.
A mitjans de març de 1992, elPresident RusBorís Ieltsin es nomenà a si mateix Ministre de Defensa, fent un pas crucial en la creació de les novesForces Armades de la Federació Russa. Els darrers vestigis de la vella estructura soviètica de comandament va ser dissolta finalment al juny de 1993, quan el Quarter General Militar de laComunitat d'Estats Independents va ser reorganitzat en un estat major per facilitar la cooperació militar entre els estats de la CEI.[74]
A l'inici de la seva creació, l'Exèrcit Roig funcionà com una formació voluntària, sense insígnies ni rangs. Elsoficials eren escollits mitjançanteleccions democràtiques. Però un decret del 29 de maig de 1918 imposà el servei militar per als homes d'entre 18 i 40 anys.[75] Per realitzar aquestes immenses lleves, els bolxevics formaren comissariats militars regionals(voiennii komissariat, abreujatvoienkomat), que van existir aRússia fins al 2006 amb el mateix objectiu i el mateix nom. Els comissariats militars, però, no han de ser confosos amb la institució delscomissaris polítics militars.
Bandera no-oficial de l'Exèrcit Roig, car les forces terrestres soviètics mai no van tenir cap bandera oficial.[76]
A mitjans de la dècada de 1920 s'introduí el principi territorial de funcionament de l'Exèrcit Roig. En cada regió, els homes físicament aptes eren cridats per realitzar un servei militar actiu en unitats territorials per un període de 5 anys, que formaven la meitat de les forces de l'Exèrcit Roig.[77] El primer període de crida era de 3 mesos, amb un mes de servei anual posteriorment. Un quadre regular donava un nucli estable. El 1925 aquest sistema proveí 46 de les 77divisions d'infanteria i una de les onze decavalleria. La resta d'unitats consistien en oficials regulars i personal allistat que servien durant dos anys. Aquest sistema territorial va ser finalment abolit, amb totes les formacions convertides a divisions regulars entre 1937 i 1938.[78]
Sota la campanya deStalin vers lamecanització, l'Exèrcit Roig formà la seva primera unitat mecanitzada el 1930. La 1a Brigada Mecanitzada consistia en unregiment de tancs, un regiment d'infanteria mecanitzada i batallons d'artilleria i reconeixement.[79] Des d'aquest tímid inici, els soviètics serien els primers en tota la història en crear formacions cuirassades a nivell operatiu, l'11è i el 45è Cossos Mecanitzats, el 1932. Aquestes eren formacions de tancs pesats amb tropes de combat de suport, de manera que poguessin funcionar en zones de rereguarda enemiga sense suport d'altresfronts.
Impressionats per lacampanya alemanya contra França el 1940, elComissariat del Poble de Defensa (NKO) ordenà la creació de 9 cossos mecanitzats el 6 de juliol de 1940. Entre febrer i març de 1941 s'ordenà la creació de 12 més, totes elles majors que les deTukhatxevski. Encara que el 29è Cos Mecanitzat de l'Exèrcit Roig tenia fins a 29.899 tancs sobre el paper el 1941, es demostrà que només era un tigre de paper.[80] Ens aquells moments només hi havia 17.000 tancs disponibles, a més que moltes unitats estaven mancades d'entrenament. La pressió creada sobre les fàbriques i els planificadors militars perquè mostressin xifres de producció també comportà que la majoria dels vehicles blindats fossin models obsolets, als quals els mancaven les peces de recanvi i equipament de suport, i dels que tres quartes parts dels quals estaven necessitats d'un gran manteniment.[81] El 22 de juny de 1941, en el moment de lainvasió alemanya de la Unió Soviètica només hi havia disponibles 1.475 tancsT-34 iKV a l'Exèrcit Roig, els quals estaven dispersos per tot el front per donar suport local.[82] En perspectiva, el3r Cos Mecanitzat aLituània estava format per 460 tancs, dels quals només 109 eren els nous KV-1 i T-34s. Aquest cos seria un dels pocs afortunats al disposar d'una xifra substancial dels nous tancs. En canvi, el4t Exèrcit disposava de 520 tancs, tot ells del model obsoletT-26, havent-se d'enfrontar a 1.031 tancs mitjans moderns.[83] Aquest problema era extensiu a tot l'Exèrcit Roig, i jugaria un paper crucial a les derrotes inicials de l'Exèrcit Roig davant les tropes alemanyes el 1941.[84]
L'experiència de guerra provocà canvis en la manera com s'organitzaven les línies a la línia del front. Després de sis mesos de combats contra els alemanys, laStavka abolí el Cos de Fusellers com a nivell intermedi entre l'Exèrcit i laDivisió car, si bé era útil en teoria, amb l'estat inexpert en què es trobava l'Exèrcit Roig, es provà ineficaç en la pràctica.[85] Després de la victòria a labatalla de Moscou el gener de 1942, l'alt comandament començà a reintroduir elCos de Fusellers entre les seves formacions més experimentades. Hi havia 62 Cossos de Fusellers el 22 de juny de 1941, havent disminuït a 6 l'1 de gener de 1942, però al febrer de 1943 tornaven a haver 34, i 161 l'1 de gener de 1944. Les divisions de fusellers, que podien tenir fins a 11.000 homes al juny de 1941, majoritàriament no tenien més del 50% de la força establerta el 1941,[86] i les divisions sovint eren emprades en operacions continuades tot i només disposar de centenars d'homes o encara menys.
En el moment de l'esclat de la guerra, l'Exèrcit Roig desplegà cossos mecanitzats i divisions cuirassades, el desenvolupament de les quals ja s'ha comentat anteriorment. L'atac alemany les colpejà seriosament, i durant el transcurs de 1941, virtualment totes (llevat de dues situades alDistricte Militar de Transbaikal) van ser dissoltes.[87] Va ser molt més senzill coordinar forces menors, i se substituïrenbrigades ibatallons separats de tancs. Al final de 1942 i inici de 1943 quan es desplegarenformacions de blindats de mida de cos al camp de batalla de forma massiva. A mitjans de 1942 aquests cossos van ser agrupats, formant Exèrcits Cuirassats, la força dels quals a la fi de la guerra podia arribar a ser de 700 tancs i 50.000 homes.
Les autoritats soviètiques assignaren a cadascuna de les unitats de l'Exèrcit Roig uncomissari polític, opolitruk, qui tenia autoritat per a anul·lar les decisions dels comandants de les unitats si considerava que anaven contra els principis delPartit Comunista. Si bé això es traduí en un comandament ineficient, el lideratge del Partit considerava necessari el control polític sobre el militar, a mesura que l'Exèrcit disposava de més i més oficials experimentats del períodetsarista pre-revolucionari. Aquest sistema s'abolí el 1925, quan ja hi havia prou oficials comunistes preparats i ja no es va veure com a necessària l'existència d'algú que confirmés totes les ordres.[88]
Insígnies militars de l'Exèrcit Roig entre 1919 i 1924
L'Exèrcit Roig inicial abandonà la institució d'uncos d'oficials professionals en considerar-la "herència del tsarisme" durant laRevolució. En particular, els bolxevics condemnaren l'ús del termeoficial i usaren, en canvi, el terme decomandant. A més, l'Exèrcit Roig abandonà lespales i elsgraus militars convencionals, i emprà títols purament funcionals, com ara "comandant de Divisió", "comandant de Cos", etc.Erickson 1962, pàg. 72–3
El 22 de setembre de 1935, l'Exèrcit Roig abandonà les categories i restaurà els graus: es restauraren els tradicionals entre sergent major i coronel, i es creà el deMariscal de la Unió Soviètica; en canvi, els graus inferiors i els de generalat continuaven essentcomandants.[89] Aquests graus, però, eren una barreja dels títols funcionals amb els graus tradicionals: per exemple, els graus incloïentinent iKomdiv (Комдив, comandant de Divisió). Hi hagué més complicacions amb els graus i les categories dels oficials polítics ("comissari de Brigada", "comissari d'Exèrcit de 2a classe", etc.), amb els cossos tècnics ("enginyer de 3a classe", "enginyer de Divisió"), i en altres de no combatents, com els administratius i els mèdics.
El 7 de maig de 1940 es restauraren els graus de generalat i almirallat. És a dir, es realitzaren més modificacions per tal de racionalitzar el sistema de graus, d'acord amb la proposta del mariscalVoroixílov: els graus de "General" i d'Almirall substituïren els graus funcionals al RKKA i d'oficial de Bandera de 1a classe a laFlota Roja; però la resta de graus funcionals ("comissari de Divisió", "enginyer de Divisió", etc.) no es modificaren. Les distincions d'arma de servei continuaren ("general de Cavalleria", "mmriscal de Tropes Cuirassades", etc.).[90]
A més, el 2 de novembre de 1940 es restauraren els graus inferiors i el de tinent coronel, amb la qual cosa restava reconstituïda la major part del sistema vigent a l'Exèrcit Imperial Rus en concloure la seva participació en laI Guerra Mundial.
A inicis de 1943 es realitzà una unificació del sistema que abolí tots els graus funcionals. El motoficial tornà a usar-se de manera oficial, així com l'ús de lespales. Els graus i les divises de 1943 ja no tingueren grans modificacions durant la resta de l'existència de la Unió Soviètica; i l'Exèrcit Rus actual usa bàsicament el mateix sistema.
Durant laGuerra Civil els oficials eren preparats a l'Acadèmia d'Estat Major General Nicolau de l'Imperi Rus, que es transformà en l'Acadèmia Militar Frunze a la dècada de 1920. Els comandants superiors eren entrenats en cursos superiors de les acadèmies militars, redenominats els Cursos Avançats pel Comandament Suprem el 1925; el 1931 s'establí una Facultat d'Operacions a l'Acadèmia Militar Frunze que suplementava aquests cursos. L'Acadèmia d'Estat Major General va ser reinstaurada el 2 d'abril de 1931, sent la principal acadèmia militar pels comandants superiors i suprems de l'Exèrcit Roig.[91]
TancsT-72 durant la Desfilada de celebració de la Revolució d'Octubre al 1983
L'Exèrcit Roig comptava amb el reclutament pel servei militar obligatori temporal, basat en les lleis de servei de Tota la Unió de 1925 i 1939 durant les primeres dècades de la Unió Soviètica. D'acord amb la llei de servei de 1949, el termini era de 3 anys a les forces terrestres (i de 4 anys a laMarina. La darrera llei de servei militar, de 196, reduí el període de servei de 3 a 2 anys a les forces de terra (i de 4 a 3 anys a la Marina). A partir de llavors s'establí una tria dues vegades l'any, al maig i al novembre, substituint el sistema de sorteig anual. Aquest sistema era administrat pels milers de comissariats militars (военный комиссариат, военкомат (voienkomat)) establerts per tota la Unió Soviètica. Entre gener i maig de cada any, tots els nois soviètics havien de presentar-se al voienkomat local per avaluar-se pel servei militar, arran d'una sèrie de convocatòries basades en les llistes de totes les escoles i empreses de la zona. El voienkomat treballava amb aquestes quotes amb uns enviats del departament de l'Estat Major General, que especificaven com es requeria que fossin els nous reclutes per a cadascuna de les branques i serveis de lesForces Armades.[91] Els nous reclutes eren recollits per un oficial de la seva futura unitats, i normalment enviats en tren per tot el país. A la seva arribada, començaven el curs dels Nous Soldats, i passaven a formar part del sistema del mandat superior, conegut com adedovixtxina (mandat dels avis). Només hi havia un nombre molt reduït desots-oficials professionals, i la majoria dels sots-oficials eren reclutes que havien rebut cursos específics de 6 mesos de durada en una divisió d'entrenament[92] per tal de preparar-los per comandarescamots o tripulacions, o per a exercir com a sergents desecció. Aquests sots-oficials reclutes tenien com a reforç elspaprorixtxik, oficials tècnics creats durant la dècada de 1960 per donar suport a la major varietat d'habilitats i coneixements necessaris per a l'armament modern.[93]
Al final de la dècada de 1930 va tenir lloc l'anomenada «Purga dels Quadres de l'Exèrcit Roig», que coincidí amb laGran Purga de la societat soviètica. El 1936 i 1937, seguint les ordres de Stalin, milers d'oficials de l'Exèrcit Roig van ser rellevats dels seus comandaments. Les purgues tenien l'objectiu de netejar l'Exèrcit Roig dels "elements en qui no es podia confiar políticament", principalment entre els oficials d'alt rang. Això provocà inevitablement un pretext convenient per portar a terme venjances personals o per eliminar oficials que cobejaven el mateix comandament. Molts comandants d'exèrcit, cos i divisió van ser perseguits, principalment sent empresonats o enviats alscamps de treball; mentre que d'altres van ser executats. Entre les víctimes estava el principal teòric militar de l'Exèrcit Roig, el mariscalMikhaïl Tukhatxevski, al qualStalin veia com un potencial rival polític. Els oficials que quedaren ben aviat comprengueren que totes les seves decisions serien examinades de prop pels oficials polítics, fins i tot en afers mundans com les maniobres.[94] Per tot l'Exèrcit Roig s'estengué una atmosfera de por i desconfiança per prendre la iniciativa; i les taxes desuïcidi entre els oficials inferiors s'elevà a nivells rècord.[94] Molts historiadors creuen que les Purgues van restar significativament la capacitat combativa de l'Exèrcit Roig; encara que l'extensió real dels danys conseqüents a la Purga encara és debatuda.
Arxius recentment desclassificats indiquen que el 1937, en el cim de les Purgues, l'Exèrcit Roig tenia 114.300 oficials, dels quals 11.034 havien estat rellevats. El 1938, l'Exèrcit Roig tenia 179.000 oficials, un 56% més que l'any anterior, dels quals uns 6.742 havien estat perseguits. En els graons superiors la Purga eliminà 3 dels 5 Mariscals, 13 dels 15 generals d'exèrcit, 8 dels 9 almiralls, 50 dels 57 generals de cos d'exèrcit, 154 dels 186 generals de divisió, els 16 comissaris d'exèrcit i 25 dels 28 comissaris de cos d'exèrcit.[95]
El resultat va ser que el 1941 l'Exèrcit Roig tenia un cos d'oficials inexpert. Mentre que un 60% dels comandants de regiments tenien dos anys o més d'experiència de combat al juny de 1941, i gairebé un 80% dels comandants de divisió de fusellers, només hi havia un 20% dels comandants de cos i un 5% dels comandants d'exèrcit i dels comandants de districte militars que tinguessin el mateix nivell d'experiència.[96]
El creixement significatiu de l'Exèrcit Roig durant el cim de les purgues podrien haver empitjorat les coses. El 1937, l'Exèrcit Roig sumaven als voltants d'1,3 milions d'homes, incrementant aquest nombre 3 vegades al juny de 1941. El veloç creixement de l'exèrcit necessitava a canvi la ràpida promoció d'oficials, sense tenir en compte la seva experiència o el seu entrenament.[94] Oficials inferiors van ser promoguts per omplir els rangs de comandament superior, molts dels quals necessitaven una gran experiència.[94] Això, pel seu costat, provocà molts buits als nivells inferiors del cos d'oficials, que van ser omplerts amb els nous oficials recent sortits de les acadèmies de servei. El 1937, tota una classe d'oficials inferiors va graduar-se en només un any per omplir les vacants de l'Exèrcit Roig.[94] La conjunció de la inexperiència i el temor de les represàlies van fer que molts d'aquests nous oficials fracassessin al tractar d'impressionar als nous reclutes, i la insubordinació esdevingué la principal causa d'arrest el 1941,[94] comportant que molts soldats soviètics desertessin de les seves unitats durant les fases inicials de l'ofensiva alemanya el 1941.[94]
El 1940, Stalin començà a cedir, restaurant aproximadament un terç dels oficials prèviament retirats.[94] Tot i això, l'efecte de les purgues es manifestaria durant laGuerra d'Hivern, on les tropes de l'Exèrcit Roig generalment actuaren molt per sota de les seves possibilitats davant un exèrcit finès molt menor.
La Unió Soviètica va expandir la seva indústria armamentística com a part delprograma d'industrialització deStalin durant les dècades de 1920 i 1930.
Entre els tancs soviètics més notables trobem elT-34, elT-54, elT-55, elT-62, elT-64, elT-72 i elT-80, així com les variants post-soviètiques del T-72 i del T-80 com elT-90 o elT-84. Entre les armes petites usades durant la II Guerra Mundial s'inclouen, per exemple, el fusellMosin-Nagant, que es podia ser usat pelsfranctiradors, o la metralladoraPPX. Però, durant el final de la dècada de 1970 i fins a la dels 70, la principal arma d'infanteria era elAKM, derivat delAK-47, seguit pelAK-74, així com diverses metralladores.
A l'inici de laGran Guerra Patriòtica, l'Exèrcit Roig desplegà un armament excel·lent, especialmentartilleria itancs. El tanc pesatKV-1 i el mitjàT-34 van deixar desfasats la majoria dels blindatges de la Wehrmacht fins al 1943, però el 1941, la majoria d'unitats soviètiques usaven models antics. LaForça Aèria Roja, encara que equipada amb avions relativament moderns, realitzà una pobre actuació contra laLuftwaffe. El veloç progrés dels atacs aeris i terrestres alemanys sobre el territori soviètic van fer que la logística soviètica va ser tremendament difícil, a causa que molts dipòsits i la major part de la indústria manufacturera estaven a la meitat occidental del país, veient-se obligats a traslladar-la a correcuita a l'est delsUrals. Fins llavors, l'Exèrcit Roig es veié sovint obligat a improvisar o a anar al combat sense armament, vehicles o equipament.[97] Al final de laSegona Guerra Mundial, l'Exèrcit Roig era el major exèrcit del món en tota la història, posseint més tancs i artilleria, així com soldats experimentats, comandants i estat major que tota la resta combinada de forces participants. Per aquest motiu, elComitè de Caps d'Estat Major britànic rebutjà com a impossible de realitzar l'operacióImpensable (1945) dePrimer MinistreChurchill per retirar del poder el govern de Stalin, expulsant l'Exèrcit Roig d'Europa i destruint la Unió Soviètica.[39][98]
L'Exèrcit Roig donà suport sovint a l'NKVD, una de les funcions del qual era la implementació de larepressió política. La funció principal de l'NKVD era protegir laseguretat de l'Estat de la Unió Soviètica, realitzant-se mitjançant una repressió política a gran escala contra elsenemics de classe. Com a força dedicada a la seguretat interior i a la vigilància delsgulags, les tropes de l'interior van participar tant en la repressió política com en elscrims de guerra durant els períodes d'hostilitats militars durant tota lahistòria de la Unió Soviètica. En particular, eren els responsables del manteniment delsGulags i de portar a terme lesdeportacions massives i elsreassentaments forçosos de diversos grups ètnics que el règim soviètic presumia com a hostils a la seva política i que podrien col·laborar amb l'enemic (elstxetxens, elstàrtars de Crimea o elscoreans, per exemple.)
Durant laSegona Guerra Mundial l'NKVD realitzà diverses execucions massives de presoners a l'Europa Oriental, principalment a Estònia, Letònia, Polònia, Lituània, Romania, Ucraïna i en altres zones de la Unió Soviètica a mesura que l'Exèrcit Roig es retirava després de lainvasió alemanya el 1941. Es calcula que el total de víctimes va ser de 100.000. Hi ha nombroses acusacions de crims de guerra comesos per lesforces armades soviètiques, especialment contra els aviadors de laLuftwaffe capturats durant les fases inicials de la guerra.[100] Les tropes de l'NKVD van participar en combat al costat de les tropes de l'Exèrcit Roig, encarregant-se habitualment de la seguretat de les zones de rereguarda, funcionant com aunitats de bloqueig. Als territoris ocupats, l'NKVD portà a terme detencions en massa, deportacions i execucions. Els objectius incloïen els membres delsmoviments de resistència no comunistes, com l'UPA aUcraïna, els antics soldats de lesWaffen-SS i elsGermans del Bosc alsestats bàltics o l'Armia Krajowa polonès. L'NKVD s'encarregà del'execució de molts oficials polonesos presoners el 1939-41.
Elsbatallons de destrucció soviètics van rebre màniga àmplia de les autoritats soviètiques per executar sumàriament qualsevol persona sospitosa. Milers de persones, incloent una gran proporció de dones i nens, van ser morts, amb dotzenes de pobles, escoles i edificis públics cremats.[101]
Després d'aturar lainvasió alemanya de la Unió Soviètica, les tropes soviètiques penetraren a Alemanya, Romania i Hongria a l'hivern de 1944. Els soldats soviètics sovint executaren als soldats alemanys capturats o que s'estaven rendint. Hi ha un gran nombre de testimonis de crims de guerra comesos pels soviètics (violacions, saqueigs i assassinats de civils). Tant a la Unió Soviètica com a laRússia actual, els llibres sobre la Gran Guerra Patriòtica aquests crims de guerra són generalment omesos.[102][103]
Els crims de guerra de les forces armades soviètiques contra els civils i elspresoners de guerra als territoris ocupats per la Unió Soviètica entre 1939 i 1941 (laUcraïna occidental, elsestats Bàltics iBessaràbia aRomania), així com els crims de guerra comesos entre 1944 i 1945 han estat molt presents en la consciència d'aquests pobles des de llavors. Des de ladissolució de la Unió Soviètica s'ha realitzat una discussió més sistemàtica, encara que localment controlada, de tots aquests fets.[104] Aquests fets també van tenir lloc als territorisocupats per les forces soviètiques aManxúria i a lesilles Kurils després que la Unió Soviètica es negà a renovar el seupacte de neutralitat ambJapó a l'agost de 1945.[105]
↑W. Churchill: "Red Army decided the fate of German militarism". Source: Correspondence of the Council of Ministers of the USSR with the U.S. Presidents and Prime Ministers of Great Britain during the Great Patriotic War of 1941-1945., V. 2. M., 1976, pp. 204
↑Norman Davies: "Since 75%-80% of all German losses were inflicted on the eastern front it follows that the efforts of the western allies accounted for only 20%-25%". Source: Sunday Times, 05/11/2006.
↑S.S. Lototskiy,The Soviet Army, Moscow:Progress Publishers (1971), p.25, cited in Scott and Scott,The Armed Forces of the Soviet Union, Eastview Press, Boulder, Co. (1979) p.3. February 08 became "Soviet Army Day", a national holiday in the USSR.
↑12,012,1Suvorov, Viktor,Inside Soviet Military Intelligence, Nova York: Macmillan (1984)
↑Read, Christopher,From Tsar to Soviets, Oxford University Press (1996), p.137: By 1920, 77 per cent the enlisted ranks were peasants,
↑Williams, Beryl,The Russian Revolution 1917–1921, Blackwell Publishing Ltd. (1987),ISBN 9780631150831ISBN 0631150838: Conscription-age (17-40) villagers hid from Red Army draft units; summary hostage executions brought the men out of hiding.
↑Chamberlain, William Henry,The Russian Revolution: 1917-1921, Nova York: Macmillan Co. (1857), p.131
↑Overy, R.J.,The Dictators: Hitler's Germany and Stalin's Russia, W.W. Norton & Company (2004),ISBN 0393020304,ISBN 9780393020304, p.446: al final de la Guerra Civil, només un terç dels oficials de l'Exèrcit Roig erenvoenpetsis ex-tsaristes.
↑Overy, R.J.,The Dictators: Hitler's Germany and Stalin's Russia, W.W. Norton & Company (2004),ISBN 0393020304,ISBN 9780393020304, p.446:
↑Chamberlain, William Henry,The Russian Revolution: 1917-1921, Nova York: Macmillan Co. (1957), p.131
↑, Daniels, Robert V.,A Documentary History of Communism in Russia: From Lenin to Gorbachev, UPNE (1993),ISBN 0874516161,ISBN 9780874516166, p.70: The Cheka Special Punitive Brigades also were charged with detecting sabotage and counter-revolution among Red Army soldiers and commanders.
↑Brovkin, Vladimire,Workers' Unrest and the Bolsheviks' Response in 1919, Slavic Review, Vol. 49, No.3 (Autumn 1990), pp.350–73
↑Habeck, Mary R.Storm of Steel: The Development of Armor Doctrine in Germany and the Soviet Union, 1919–1939 (en anglès). Cornell University Press, 2003.ISBN 0-8014-4074-2.
↑Els nomsGuerra Sovièticofinesa 1939-1940 (rus: Советско-финская война 1939–1940) óGuerra Soviètica-Finlàndia 1939-1940rus: Советско-финляндская война 1939–1940) són habitualment emprats en la historiografia russa. Veure:
↑Adolf Hitler,Mein Kampf, American edition, Boston (1943) p.654, cited in William L. Shirer,The Rise and Fall of the Third Reich, The Reprint Society, London (1962) p.796
↑David Glantz, Stumbling Colossus, University Press of Kansas, 1998, p.15
↑Glantz, David.Stumbling Colossus, p. Appendix D, 292–95. «the Axis forces possessed a 1:1.7 superiority in personnel, despite the Red Army's 174 divisions against the Axis's 164 divisions, a 1.1:1 ratio.»
↑Sakaida, Henry.Heroes of the Soviet Union. Oxford: Osprey Publishing Ltd., 2004, p. 64.ISBN 1 84176 769 7.
↑David Glantz,Colossus Reborn: The Red Army at War 1941–43, University Press of Kansas (2005), p.181
↑Merridale, Catherine,Ivan's War: Life and Death in the Red Army, 1939-1945, Nova York: Macmillan (2006),ISBN 0805074554, 9780805074550, p.157: Els soldats de l'Exèrcit Roig que es disparaven o es ferien a si mateixos per evitar el combat eren habitualment executats, per estalviar així el temps i els diners d'un tractament mèdic i d'un consell de guerra.
↑Toppe, Alfred,Night Combat, Diane Publishing (1998),ISBN 0788170805, 9780788170805, p.28: The Wehrmacht and the Soviet Army documented penal battalionstramplers clearing minefields; on 28 December 1942, Wehrmacht forces on theKerch peninsula observed a Soviet penal battalion running through a minefield, detonating the mines and clearing a path for the Red Army.
↑Tolstoy, Nikolai,Stalin's Secret War, New York: Holt, Rinehart & Winston (1981),ISBN 0030472660: Stalin's Directive 227, about the Nazi use of the death penalty and penal units as punishment, ordered Soviet penal battalions established.
↑47,047,1Tolstoy, Nikolai,Stalin's Secret War, New York: Holt, Rinehart & Winston (1981),ISBN 0030472660
↑48,048,1See Г. Ф. Кривошеев,Россия и СССР в войнах XX века: потери вооруженных сил. Статистическое исследование (G. F. Krivosheev,Russia and the USSR in the wars of the 20th century: losses of the Armed Forces. A Statistical Study, in Russian)
↑Vadim Erlikman. Poteri narodonaseleniia v XX veke : spravochnik. Moscow 2004.ISBN 5-93165-107-1
↑Glantz, Colossus Reborn: The Red Army at War 1941–43, University Press of Kansas, 2005, p.600–602
↑"It seems entirely plausible, while not provable, that one half of the missing were killed in action, the other half however in fact died in Soviet custody", Rűdiger OvermansDeutsche militärische Verluste im Zweiten Weltkrieg. Oldenbourg 2000.ISBN 3-486-56531-1
↑Rűdiger Overmans,Deutsche militärische Verluste im Zweiten Weltkrieg. Oldenbourg 2000.ISBN 3-486-56531-1
↑Zaloga, Steven J.The Red Army of the Great Patriotic War 1941–45 (en anglès). Osprey Publishing, 1989.ISBN 9780850459395.
↑Remnick, David.Lenin's Tomb: The Last Days of the Soviet Empire (en anglès). Vintage Books, 1994.ISBN 0-679-75125-4.
↑1992 estimates showed five SSM brigades with 96 missile vehicles inBelarus and twelve SSM brigades with 204 missile vehicles inUkraine, compared to 24 SSM brigades with over 900 missile vehicles under Russian Ground Forces' control, some in other former Soviet republics).IISS, The Military Balance 1992–93, Brassey's, London, 1992, p.72,86,96
↑Jack F. Matlock, Jr.,Autopsy on an Empire: The American Ambassador's Account of the Collapse of the Soviet Union, Random House, 1995,ISBN 0679413766
↑David Glantz, Colossus Reborn: The Red Army at War 1941–43, University Press of Kansas, 2005, p.717 note 5.
↑Charles Sharp, Soviet Order of Battle World War II Volume I: "The Deadly Beginning," Soviet Tank, Mechanized, Motorized Divisions and Tank Brigades of 1940–1942 (Privately Published,George Nafziger, 1995), 2–3
↑House, Jonathan M. (1984). Toward Combined Arms Warfare: A Survey of 20th Century Tactics, Doctrine, and Organization.Fort Leavenworth, Kansas 66027–6900: U.S. Army Command and General Staff College, p. 96
Isby, David C.Weapons and Tactics of the Soviet Army (en anglès). Jane's Publishing Company, 1988.ISBN 9780710603524.
Odom, William E.The Collapse of the Soviet Military (en anglès). New Haven and London: Yale University Press, 1998.ISBN 9780300074697.
Schofield, Carey.Inside the Soviet Army (en anglès). Headline Book Publishing, 1991.ISBN 9780747204183.
Scott and Scott..The Armed Forces of the USSR (en anglès). Westview Press, Boulder, Co., 1979.ISBN 9780891582762.
Zaloga, Steven J.; Grandsen, James.Soviet Tanks and Combat Vehicles of World War Two (en anglès). Londres: Arms and Armour Press, 1984.ISBN 0-85368-606-8.
.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
.svg)
.jpg)
.svg)
