Segons l'historiador anglèsEric Hobsbawm, l'extrem occidental del gran continent eurasiàtic s'ha classificat com a continent, en part, per mitigar l'estereotip queRússia eraÀsia i calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa.[1] Al segle xviii, un historiador i geògraf rus,V. N. Tatísxev, dibuixà la línia de separació entre Europa i Àsia: delsUrals fins a lamar Càspia i elCaucas. Elscontinents poden ser a la vegada tant entitats geogràfiques com construccions històriques.
Considerat com a continent, és el segon més petit del món enàrea de superfície, amb uns 10.180.000 quilòmetres quadrats, o un 2% de la superfície de la Terra, i aproximadament un 6,8% de la seva àrea terrestre. Dels aproximadament cinquantaestats d'Europa,Rússia és el més gran, tant en àrea com en població, mentre que laCiutat del Vaticà n'és el més petit. Europa és el quart continent més poblat després d'Àsia,Amèrica iÀfrica, amb una població de 890 milions de persones, o un 11% de lapoblació del món. Tanmateix, segons les estimacions mitjanes de lesNacions Unides, la proporció d'Europa podria caure a un 7% cap a l'any 2050.
Europa, com a unitat històrica, es va gestar a l'edat mitjana. Després de la Segona Guerra Mundial,Marc Bloch iLucien Febvre, historiadors francesos i dirigents principals de l'escola dels Annales, en foren dos dels principals defensors. Tot i que en aquell moment, quasi ningú n'era conscient, fins i tot en l'actualitat, no tothom veu clara aquesta “unitat”. Entre els segles IV i XV, però, les transformacions de tota classe, les migracions i els nous poders, van fer transformar el món antic mediterrani en una cultura comuna basada en la religió i l'origen llatí de la llengua, i es van posar els fonaments d'aquesta nova Europa amb la interacció de les diferents societats d'Occident en els àmbits econòmic, cultural i polític. Curiosament, la influència sempre es va produir d'Orient a Occident, és el que s'ha anomenattranslatio imperii itranslatio estudii, dels quals ja parlava l'escriptorChrétien de Troyes (c.1135-c.1190) en el pròleg del seu romançCligés.
També va sorgir el problema principal de com aconseguir aquesta unitat tenint en compte la gran diversitat. Lucien Febvre, a la fi de laSegona Guerra Mundial, feia aquesta reflexió sobre Europa:[2]
«
No anomeno Europa una divisió geogràfica del globus. […] A cap etnòleg se li ha acudit mai parlar d'una ètnia europea, ni substituir la diversitat ètnica més prodigiosa per una unitat imaginària. […] Ens hem de preguntar si està destinada a fer-se realitat o condemnada a continuar sent un somni. […] Anomeno Europa, senzillament, una unitat històrica. […] creació de l'edat mitjana; una unitat històrica que, com totes les altres unitats històriques, s'ha format ajuntant diversitats.
Al segle xi, l'Església va tenir un paper fonamental en el procés de creació d'aquesta Europa incipient. Tres fets van contribuir a la unificació d'aquest territori: lareforma gregoriana, que pretén unificar el culte en l'Església, el desenvolupament de l'orde de Cluny, amb l'expansió de més de 2.000 monestirs benedictins federats per tot Occident, i les conseqüències de l'acció de lescroades. Aquest últim fet fou de gran importància en l'expansió de la cristiandat, però al mateix temps definí la delimitació de les fronteres cristianes: allà on no hi havia cristiandat no era Europa. La seva acció no sols va incidir a les terres d'Orient, sinó que també va actuar a laCatalunya Nord contra elcàtars i al sud de la península Ibèrica sota domini musulmà.
Un dia, mentre colliaflors,Zeus veié Europa i se n'enamorà perdudament. Aleshores eldéu es transformà en unbrau blanc i s'hi acostà. La princesa, encuriosida per aquell magnífic brau de pell extraordinàriament blanca, s'atansà per acariciar-lo. Aleshores el brau la feu muntar al seu damunt i fugí cap a la mar. Finalment la retornà a la platja però en comptes de les costes fenícies, Zeus se l'havia endut aCreta. Un cop allà, el déu li revelà la seva identitat i feren l'amor. De la seva unió nasquerenMinos,Radamant iSarpedó. Zeus la cedí aAsteri, rei deCreta, amb qui ella es casà i per la qual cosa obtingué la sobirania sobre l'illa. Va gaudir dels honors de dea amb el nom d'Hellotis o Hellotia.
El rapte d'Europa i la fugida cap aCreta inspirà el nom del continent europeu. En totes lesllengües romàniques, en lesllengües germàniques, enhongarès, i en leseslaves que utilitzen l'alfabet llatí el continent s'anomenaEuropa, o un mot molt semblant, a causa de petites diferències en l'ortografia. Aquest també és el nom enllatí i engrec.
En les obres d'Homer, Ευρώπη és una reina mitològica de Creta i no una definició geogràfica. Més tard, la paraula va passar a significar 'Grècia continental' i des de l'any 500 aC el seu significat conté tota la terra al nord de la Mediterrània.
L'anàlisi més estesa d'aquesta paraula la considera una composició de les paraules gregueseurys ('ample') iops ('rostre'), però es tracta sens dubte d'una etimologia incerta. Alguns lingüistes pensen que ve de la paraula semíticaÈreb, que era la personificació de la foscor i les ombres (occident). Des d'una perspectiva asiàtica o mitjanaoriental, el sol es pon efectivament a Europa, la terra a l'oest, o occident.
L'humà de Neandertal és considerada l'única espècie humana autòctona d'Europa. Aquesta espècie es trobava ja a Europa quan va arribar l'humà de Cromanyó (Homo sapiens), espècie a què pertany tota la humanitat actual. Aquestes dues espècies humanes van conviure durant força temps fins a l'extinció de l'humà de Neandertal, probablement a causa de la competència amb l'humà de Cromanyó, si bé encara hi ha nombrosos interrogants sobre elsneardertals i la seva extinció. D'altra banda, si durant un temps semblava provat que no havia existit encreuament reproductiu entre ambdues espècies,[4] en l'actualitat una part dels científics considera com a molt probable aquesta hibridació, sempre amb un component majoritari de l'Homo sapiens.
L'antiguitat clàssica està dominada per l'influx de la civilització grecollatina, i de l'Imperi Romà sobre la resta d'Europa. La decadència de l'Imperi romà, l'aparició delcristianisme,[5] i l'arribada de nous grups ètnics, va portar a la fragmentació política d'Europa. Després de la caiguda de l'Imperi romà d'Occident, Europa va començar un llarg període de canvis que inicien allò que historiadors i pensadorsrenaixentistes van anomenar l'«edat fosca». Algunes comunitats monàstiques aïllades així comAl-Àndalus van conservar i compilar els manuscrits i el coneixement de l'antiguitat. En aquest període, la part occidental de l'Imperi Romà va "renéixer", com elSacre Imperi Romanogermànic, després conegut com aSacre Imperi romanogermànic. L'Imperi Romà d'Orient no va decaure. El1453, l'Imperi Otomà va conquerir la capital romana d'Orient,Constantinoble, i l'Imperi Romà d'Orient va deixar d'existir, llevat del petitestat deTrebisonda, que cauria el1461.
Després de l'era dels descobriments, els idealsdemocràtics van néixer a Europa, en especial a França, on es desenvoluparia unarevolució transcendental que propagaria els ideals revolucionaris a tot arreu del continent. El naixement de la democràcia també va causar una major tensió dins Europa, a més de la tensió ja existent causada per la competència delNou Món. Un dels conflictes més famosos de l'època foren les conquestes deNapoleó Bonaparte, formant un imperi que poc després es col·lapsaria. Encara que després d'aquests conflictes Europa s'estabilitzaria, els fonaments antics ja començaven a esfondrar-se.
La integració europea ha estat un tema en les relacions europees des de la fi de la Segona Guerra Mundial, i s'ha accelerat des de la fi de la Guerra Freda. LaUnió Europea, successora de laComunitat Europea, s'ha expandit dels sis membres originaris a 28 en l'actualitat. La possible admissió deTurquia encara és controvertible, ja que seria el primer país transcontinental amb una població predominantmentmusulmana.Xipre n'és membre, la qual cosa ha complicat les negociacions. LaUnió Europea es va desenvolupar a partir d'una organització decomerç preferencial fins a convertir-se gairebé en una confederació en molts aspectes.
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36° i 70° latitud nord. Es tracta d'un continent amb un gran component marí. De fet, cap altre continent no té tants quilòmetres decostes en proporció amb la seva massa terrestre.[6]Europa és el segon continent més petit del món, després d'Oceania; té una extensió de 10.359.358km²,[7] la qual cosa representa el 7% de les terres emergides. En l'actualitat està compost per 49 estats, incloent-hi Rússia i Turquia, encara que la major part dels seus territoris siguen asiàtics. La seva distància màxima de nord a sud és de 4.300 km i d'est a oest de 5.600 km. Se situa en l'hemisferi Nord. Està unit aÀsia, configurant una enorme península dins del que es denominaEuràsia, i deu les seues característiques d'individualitat, a més des d'elements físics, a trets d'ordre històric i humà.
Limita amb el mar per tres dels quatre punts cardinals. A grans trets, amb l'oceà Àrtic al nord, l'oceà Atlàntic a l'oest i elmar Mediterrani al sud, la qual cosa evidencia una importantíssima influència oceànica donada la seua àmplia façana formada per quasi 38.000 km de costes, que, a més, és un dels seus trets físics més importants, determinant el clima en la major part del continent. L'est el seu límit és continental, i segons la major part dels geògrafs, el situen al peu oriental delsUrals fins a arribar almar de Màrmara.
El continent es caracteritza també per tenir una gran part de terrenys massissos, però als quals es contraposa una part molt més articulada, composta per illes i penínsules. Les illes representen el 8% i les penínsules el 27% d'Europa. El contorn d'aquestes illes i penínsules és molt divers i accidentat per la gran extensió de les seues costes.
Europa té un clima mitjà temperat, moderat per la influència delcorrent del Golf. Presenta tres grans zones climàtiques: el clima continental a l'interior, el clima atlàntic i elclima mediterrani, amb quatre estacions de l'any diferenciades (més al nord que al sud del continent). Les precipitacions prenen forma deneu a l'hivern en cotes de muntanya relativament baixes, i la temporada de pluges pot abastar diversos mesos, sense que arribin a grans quantitats de litres per metre quadrat per norma general. El relleu fa que es produeixin variacions climàtiques importants en un mateix dia en diversos països d'Europa.
El clima d'Europa és de naturalesatemperada icontinental amb unclima marítim que predomina a les costes occidentals i unclima mediterrani al sud. El continent europeu és una zonatemperada en la seva major part. El seu clima no sols varia de nord a sud sinó també d'oest a est a causa dels corrents d'aire polar marí i polar continental, i en menor mesura per les masses d'aire tropical marítim i tropical continental.
El clima europeu està fortament condicionat pelcorrent del Golf, el qual escalfa la regió occidental europea a uns nivells molt més alts que en latituds similars en altres continents. L'Europa occidental és oceànica, mentre que l'Europa oriental és més continental i mésàrida. A l'Europa occidental es distingeixen quatre estacions, mentre que l'Europa meridional té unaestació seca i unaestació humida. El sud d'Europa és calent i relativament sec durant els mesos d'estiu; aquesta aridesa augmenta cap al sud. La pluviometria europea més alta ocorre alsAlps. Hi ha tornados i mànegues.
Gràfic del corrent del Golf i les seves branques
El clima d'Europa és suau comparat amb altres zones del món a la mateixa latitud, per la gran influència del corrent del Golf.[9] Aquest corrent fa que Europa sigui més càlida i humida del que correspondria a la seva situació geogràfica. Les parts occidentals dels continents de la terra també són més càlides que les parts orientals.[10]
Sobre el total anual, la pluviometria al llarg d'Europa és afavorida dins dels Alps i d'Eslovènia cap al sud en direcció a la costa occidental deGrècia.[11] Hi ha un altre màxim de precipitació a l'oest deGeòrgia (Caucas), nord-oest de lapenínsula Ibèrica, oest deGran Bretanya i oest deNoruega. Els vents de l'oest que predominen a Europa, en passar per grans masses d'aigua, originen aquests màxims pluviomètrics en arribar a les zones costaneres. Als Alps la major part de la precipitació cau entre març i novembre. A les zones de clima mediterrani d'Europa, l'estació més plujosa va, generalment, d'octubre a març. Lapluja àcida afecta sobretot de Polònia aEscandinàvia.[12]
Les temperatures hivernals generalment davallen de nord cap a sud i de les zones litorals cap a l'interior on es deixa sentir la continentalitat.Almeria,Alacant iMàlaga són les ciutats europees (de més de 100.000 habitants) amb un hivern més càlid.Sevilla és la ciutat europea amb els estius més càlids (temperatura mitjana de les màximes del mes de juliol de 35,3 °C).[13]
La zona de vegetació més gran d'Europa, que divideix la meitat del continent des de l'Atlàntic fins alsUrals, és un cinturó d'arbres defulla caduca iconíferes:roures,arç,oms barrejats ambpins iavets.
Les regions àrtiques de l'Europa septentrional i els vessants superiors de les seves muntanyes més altes es caracteritzen per una vegetació detundra, constituïda fonamentalment perlíquens,arbusts i flors salvatges.
Les temperatures de l'interior de l'Europa septentrional, més suaus però encara fredes, creen un ambient favorable per al desenvolupament de coníferes com elpi, tot i que també hi habedolls iàlbers.
La major part de la gran plana europea està coberta deprats.
Ucraïna es caracteritza per l'estepa, una regió plana i seca amb herbes baixes.
Les terres que són prop delMediterrani destaquen pels fruits d'alguns dels seus arbres i arbusts, especialment lesolives, elscítrics, lesfigues i elraïm.
El que es considera Europa d'acord amb les convencions imperants i segons un punt de vista majoritari està pintat deverd en aquest mapaDivisió política d'Europa
Aquest apartat recull tots elsestats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, tot i que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de laUnió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els estats membres, i un procés de convergència social i econòmica.
¹ Xipre i Armènia estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² Geòrgia i Azerbaidjan tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principaldivisòria d'aigües delCaucas.
3 Només els territoris situats a l'oest delsUrals són considerats part d'Europa.
4 La Turquia europea inclou els territoris a l'oest i nord de l'estret del Bòsfor.
Aquesta secció tracta sobre laUnió Europea. Tanmateix, cal no confondre Europa (el continent) amb l'entitat geopolítica de la Unió Europea. Cal tenir en compte que estats comMoldàvia,Ucraïna,Belarús, una part deRússia i deGeòrgia cauen plenament dins d'Europa, tot i no ser membres de la Unió Europea, igual queNoruega,Andorra i altres estats.
El motiu per a la fundació del que més tard seria la Unió Europea fou el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de laSegona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra.
Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infraestructura que travessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i eficient, perquè els estats membres poden crear una única unió duanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats en què la gent no pot posar-se mai d'acord a l'hora de menjar poden, això no obstant, arribar a acords sobre els estàndards d'etiquetatge i higiene.
El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres, ja que, per vendre-hi, és útil seguir els seus estàndards (CE,conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un estat no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduïts al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (en eliminar els costos duaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis.
En l'actualitat, la Unió Europea és un conjunt de 27 estats (gener de 2021), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració.
Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única, l'euro (€) per a tots els estats membres (la «zona euro»).
Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateixordenament jurídic, superior a les legislacions estatals; i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels estats membres.
Tal com el canviant nom d'Unió Europea (deComunitat Econòmica Europea aComunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE. Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contraresta amb dos fets. En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comitè de les regions com a part deltractat de Maastricht.
A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferents formes de cooperació:
Procés de decisió autònom: els estats membres han concedit a la comissió europea poder per prendre decisions en algunes àrees com adefensa de la competència, control de les ajudes estatals i liberalització.
Harmonització: les lleis dels estats membres s'harmonitzen pel procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència és que la llei comunitària està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membres.
Cooperació: els estats membres, que es reuneixen en el consell de ministres, es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors.
La tensió entre la UE i els estats membres sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. Els instruments jurídics de la Unió Europea són:
Reglament. És d'abast general, obligatori i directament aplicable.
Directiva. Obliga els estats quant al resultat, però la forma i els mitjans són escollits pels estats membres.
Decisió. És d'obligat compliment per l'estat destinatari.
Recomanació i dictamen. No són vinculants.
Tots els estats membres han d'adaptar la seva legislació per acostar-la al marc legal comú europeu, conegut com aAcquis Communautaire.
Per a unir-se a la Unió Europea, un estat ha de complir elscriteris de Copenhaguen, definits en el Consell Europeu de Copenhaguen de 1993. Alguns requeriments són una democràcia estable que respecti elsdrets humans i l'estat de dret, una economia de mercat en funcionament amb la capacitat de competir dins la Unió Europea, i l'acceptació de les obligacions dels membres, inclosa la llei europea. L'avaluació del compliment dels criteris per un estat candidat és feta pelConsell Europeu.[16] Hi ha hagut parts d'estats membres que han deixat la Unió per exempleGroenlàndia, territori de Dinamarca, en sortí el 1985. Des deltractat de Lisboa (2007), inclou un procediment formal per deixar la Unió per part d'un estat membre. Aquest procediment ha estat emprat pelRegne Unit (29 de març del 2017) i després d'un periode de negociació per deixar de formar part de la Unió Europea (1 de Febrer del 2020).
La creació de l'euro,moneda única als estats de la Unió Europea, es va convertir en un objectiu oficial el 1969. Tanmateix, no va ser sinó fins a la signatura deltractat de Maastricht el 1993 que els estats membres van obligar-se a crear una unió monetària, a tot tardar l'1 de gener de 1999. Aquest dia, l'euro va ser introduït en quinze dels estats membres de la Unió, tot i que els bitllets i monedes no van començar a circular fins a l'1 de gener de 2002, entre, aleshores, els dotze estats que van acceptar-les. El 2023, vint estats membres pertanyen a la unió monetària. Tots els altres estats membres, llevat deDinamarca, estan obligats legalment a unir-se a la unió monetària tan bon punt compleixin les condicions econòmiques requerides, però pocs estats han fixat dates específiques per a fer-ho.
D'aquests 20 membres actuals, el 1998 n'hi havia 11 que complien elscriteris de convergència, cosa que va permetre la creació de la zona euro amb el llançament oficial de l'euro l'1 de gener del 1999. Grècia va assolir els criteris de convergència l'any2000 i fou admesa en la zona euro l'1 de gener del2001. Les monedes i els bitllets d'euro van començar a circular l'1 de gener del2002. Posteriorment, van adoptar l'euro Eslovènia l'1 de gener del 2007, Malta i Xipre la mateixa data del 2008, Eslovàquia l'1 de gener del2009, Estònia l'1 de gener del2011, Letònia l'1 de gener del2014 i Lituània l'1 de gener del 2015 i finalment Croàcia l'1 de gener del 2023.
ElBanc Central Europeu és l'entitat responsable de la política monetària dels 20 estats.
Tenint en compte tot el continent europeu, i no solament dels estats membres de laUnió Europea, els temes actuals més importants citats pels científics experts en demografia europea són l'emigració de caràcter religiós, laimmigració il·legal, les tensions ètniques, un decreixement marcat de lataxa de natalitat i una població envellida. En alguns estats, com ara laRepública d'Irlanda iPolònia, l'accés a l'avortament encara és limitat, mentre que s'ha estès per la resta dels estats. Tres estats (elsPaïsos Baixos,Bèlgica iSuïssa) han permès l'eutanàsia voluntària per a algunes persones amb malalties terminals.
El2010 la població calculada d'Europa era de poc més de 738 milions d'habitants, d'acord amb lesNacions Unides, poc més d'una novena part de la població mundial. Fa un segle, Europa tenia gairebé el 25% de la població mundial. La població d'Europa, tot i que ha crescut durant els últims cent anys, ho ha fet en taxes molt menors que a la resta del món (en especial a l'Àfrica i l'Àsia).[19] D'acord amb la projecció poblacional de l'ONU, la població d'Europa caurà a 674 milions el 2050 i serà al voltant del 7% de la població mundial.[19]
El major d'haplogrups ADNmt a Europa és l'haplogrup H (45-50%-50). L'haplogrup H (ADNmt) és més comú en algunes parts del sud d'Europa (50-60%-60) que en qualsevol altra part del món.
Les llengües d'Europa són elsidiomes parlats diàriament per les diferents comunitats establertes de manera permanent en elcontinent cultural i geogràfic europeu. L'estudi d'aquestes, el seu desenvolupament històric, els seus condicionants sociolingüístics i altres aspectes constitueixen en si mateix un camp de coneixement anomenateurolingüística.
La gran majoria de les llengües europees es troben emparentades filogenèticament entre si, formant part de la família dellengües indoeuropees.
Lareligió a Europa ha tingut una gran influència en l'art, la cultura i la filosofia d'aquest territori. La religió més antiga, entre les practicades actualment, amb més d'un mil·lenni i mig d'història és elcristianisme. Només tres estats a l'Europa del Sud-est tenen majoriamusulmana, mentre que dos estats més amb majoria musulmana són en part dins el territori europeu, tot i que se solen localitzar a Àsia. Una altra religió minoritària rellevant és eljudaisme.
↑Marquilló Larruy, Martina. «Idees rebudes sobre les llengües i el plurilingüisme». A:Pluralitat de llengües: 18a. Universitat d'Estiu, del 27 al 31 d'agost de 2001. Andorra la Vella: Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, Universitat d'Estiu, 2002, p. 32.ISBN 99920-0-296-4.
Curtius, E. R.. «Edad Media, Edad Media Latina, Romania». A:Literatura Europea y Edad Media Latina (en castellà). Vol 1:Lengua y estudios literarios, 1999.
Le Goff, Jacques.¿Nació Europa en la edad media? (en castellà). Barcelona: Crítica, 2003.
Heather, Peter.Emperadores y bárbaros, El primer milenio de la historia de Europa (en castellà). Barcelona: Crítica, 2010.
Febvre, Lucien. «Europa, curso profesado en el Collège de France en 1944-1945». A:A: Europa, génesis de una civilización (en castellà). Barcelona: Crítica, 2001.
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals 3.Estat reconegut parcialment 4. Estats no reconeguts per cap Estat europeu però sobiransde facto gràcies al suport militar no explícit de Rússia pel cas transnistrià i explícit de Turquia pel cas xipriota
.svg%26amp%3blang%3dca)
