En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat perZenó, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs.
L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: elcosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser humà. Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tan sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers elplaer i envers eldolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de la raó universal (odestí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d'acord amb aquesta raó universal.
L'ús lògic del llenguatge i, en especial, l'estudi de les proposicions gramaticals va centrar l'interès dels estoics, que van distingir entre elsigne o significant i lacosa significada o significat. Aquest darrer, que és immaterial, estableix una relació entre la realitat de les coses i la realitat de les paraules.
En ser laNaturalesa i la raó la mateixa cosa, hi ha una unitat de l'Univers immers en el foc divi (logos) que tot ho regeix. Com enHeràclit, foc i matèria constitueixen els dos principis (l'actiu i el passiu) de l'Univers, que es necessiten mútuament i determinen l'afinitat entre les coses. Aquesta espècie de "logos" es solia concebre com un concepte amb una certa voluntat pròpia integrada per dos conceptes diferents:[3]
La matèria passiva o inanimada que resta impassible davant tot allò que el "logos" mou.
Una ànima activa pròpia del "logos" que és la que dona força, vida i sentit a tot allò que existeix.
La principal preocupació dels estoics és aconseguir la felicitat (eudaimonia), que es fonamenta en el viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través del vincle universal que constitueix el Logos, principi racional del qual participen tots els éssers.
Les realitats morals es divideixen en bones, dolentes iadiàfora, aquelles que cauen fora de la llei moral. Ser feliç és ser virtuós, mitjançant l'adaptació a les circumstàncies que proporciona l'autarquia oautosuficiència.
_-_BEIC_6353768.jpg)
