L'estil directori fou una tendència decorativa i de disseny delneoclassicisme predominant aFrança entre els estilsLluís XVI iImperi, la denominació del qual prové delDirectori francès (1795-1799, el període en quèFrança va ésser governada per un executiu de cincdirectors) i que va comprendre aproximadament la dècada1793-1804.[1]
Com a terme estilístic, la parauladirectori s'empra sobretot per a referir-se a les arts aplicades, com ara mobles, teixits, vestits, objectes d'orfebreria, etc., més que no pas a les belles arts. Cap interior d'aquest període no ha arribat als nostres dies, però a l'Institut d'Art de Chicago se'n conserva un model, basat en dissenys de l'època.[1]
La decoració era més senzilla que la de l'estil Lluís XVI, ja que es va produir un abandonament gradual de la sumptuositat cortesana d'aquell període[2] i contenia els emblemes revolucionaris i els símbols cívics, com ara elbarret frigi o capell de la Llibertat, el pic de la Llibertat, els feixos que simbolitzaven la força a través de la unió, mans encaixades com a emblema de la Fraternitat, el roure com a símbol de les virtuts socials i d'altres. Els motius ornamentals de l'antiguitat també es posaren de moda i la modagrega en la manera de vestir-se i en el mobiliari es troben documentats en un famós retrat queDavid feu deMadame Récamier (París,Museu del Louvre,1800). A conseqüència de laCampanya napoleònica d'Egipte i Síria de1798-1801, el gust ornamental egipci es va imposar en aquest període. El baró Dominique Vivant Denon en va ésser l'exponent més important.[1]
El moble que il·lustra millor aquest estil és la cadira, amb respatller de curvatura excedent, el model del qual es deu fonamentalment a Georges Jacob (l'ebenista més important d'aquest període).[2]
Els darrers anys del període del Directori, és a dir, entre el1799 i aproximadament el1804, reben, de vegades, el nom d'estil Consulat.[1]
