Esteve màrtir oStephanoskelil (inicis del segle I - Rodalia deJerusalem,34-35?)protomàrtir (el primermàrtir), és unsant delcristianisme. No se sap segur quin era el seu nom però sí que significavacorona, d'aquesta manera, com que es considerava unjueu hel·lenitzat, se li atribuí el nom grecStephanos (enarameu,kelil i encatalà,Esteve).
L'única font per conèixer la seva vida i mort són el llibre delNou Testament conegut com elsFets dels Apòstols. Esteve va ser un dels set homes escollits pelsapòstols poc temps després de la mort deJesús amb la funció dediaca per gestionar els béns comuns i repartir almoines entre les vídues dins l'economia de l'església primitiva. També va predicar l'evangeli a la comunitat dels hebreus procedents de colònies hel·lenitzades a lasinagoga deJerusalem. El missatge d'Esteve va ser près com una agressió a la Llei i se l'acusava de dirparaules blasfemes contra Moisès i contra Déu. Una població agitada com la del Jerusalem d'aquell temps, provocà que els més excitats el portessin davant elSanedrí i allà va fer un discurs[1] carregat de fogositat i imprudent, considerat inadmissible per una assemblea encarregada de vetllar per la tradició i la Llei, per la qual cosa l'acabarien matant. En sentir-lo, els membres del Sanedríestrenyien les dents i es corsecaven de ràbia contra Esteve (Fets 7, 54) ies van tapar les orelles i s'abraonaren tots alhora contra ell (Fets 7, 57). Un grup d'exaltats el portaren als afores de Jerusalem i l'apedregaren. Dins el context polític del moment, el Sanedrí no podia condemnar a ningú, ja que només era l'autoritatmoral, perquè el poder polític i la força pública residia en els romans.Pau de Tars també hi era, segons sembla vigilant la roba dels que el lapidaren.[2]
L'escena es recull als textos de laLlegenda àuria deIacopo da Varazze corresponent al capítol intitulatEl trobament del cos de sant Esteve, un cicle que recull antigues narracions sobre els miracles del protomàrtir i la prodigiosa peripècia de les seves relíquies. La fantasiosa història de la troballa de les seves restes descrivia que, un cop sant Esteve fou mort pels jueus, lapidat per blasfem amb l'aprovació del jove Saule de Tars, futursant Pau, el seu cos no va ser enterrat i va quedar exposat a la depredació de les bèsties. Un cristià devot,Gamaliel el Vell, el va enterrar en una sepultura que posseïa i on més tard seria enterrat ell mateix i els seus fills Nicodem i Abbies, sense quedar cap rastre del lloc d'enterrament d'Esteve. Quatre-cents anys més tard, Gamaliel es va aparèixer a un prevere anomenatLlucià, que vivia prop deJerusalem i li va explicar el lloc on podia trobar el cos de sant Esteve i com identificar-lo. Trobaria dos vasos d'or amb roses vermelles al costat del sant, dos vasos d'or amb roses blanques al costat de Gamaliel i Nicodem i un vas d'argent al costat d'Abbies. Després de successives aparicions, Llucià es va dirigir al bisbeJoan de Jerusalem. Varen anar en comitiva fins al lloc de la sepultura aCafargamala on varen trobar i identificar cadascun dels cossos.[3]
A partir de l'any415 es va erigir unatomba oficial a Jerusalem.
Les suposadesrelíquies de sant Esteve portades aMenorca el418 originaren un fanatisme religiós encapçalat pel bisbeSever que s'expressà en la persecució dels jueus de l'illa i la seva total conversió al cristianisme.[4]
És objecte de veneració (dulia) tant en l'església catòlica com en l'ortodoxa. La seva festa se celebrava tradicionalment el3 d'agost i el seudies natalis se celebra el26 de desembre.
