ElsEstats Pontificis, també coneguts com aEstats de l'Església, van ser uns territoris de la Itàlia central, que es van mantenir independents i sota govern dels Papes de Roma entre el752 i el1870, hereus de l'anticExarcat de Ravenna.
Pipí va ser escollit rei per la noblesa franca, fundant laDinastia carolíngia. A més a més, el Papa el va coronar i el va beneir, convertint-se en el primer monarca europeu que va regnarper la gràcia de Déu. A partir d'aquest moment va començar una llarga cooperació entre el regne franc i l'Església.
A Itàlia, el poder romà d'Orient declinava, ja des d'inicis delsegle viii,i les relacions entre els emperadors romans d'Orient i els papes estaven molt deteriorades. Durant el pontificat d'Esteve II (III), Astolf, rei dels llombards, va ocupar els territoris romans d'Orient de l'Exarcat de Ravenna i després va posar setge a Roma. Davant la impossibilitat de rebre ajuda romana d'Orient, Esteve va demanar-ne a Pipí el Breu, que va respondre a la seva crida i va iniciar diverses campanyes contra els llombards, que finalment van haver d'abandonar els territoris ocupats: Ravenna, Ferrara, Bolonya, els bisbats de Rímini, Pesaro, Fano, Senigallia i Ancona) i la regió de Roma. Pipí va posar aquestes terres sota el govern directe dels papes. Però el perill llombard no havia quedat totalment anorreat per les accions militars de Pipi el Breu. El reiDesideri va envair els Estats Pontificis i la pròpia Roma.
Adrià I, papa el774, va convocar un altre cop els francs i va ser Carlemany, com abans havia estat el seu pare, qui va acudir en defensa de laSanta Seu. El resultat va ser la restitució dels béns de l'Església. La major part d'Itàlia central va quedar constituïda com un estat independent sota el govern dels papes. En agraïment, el Papa va coronar Carlemany com a emperador d'Occident l'any800.
El papaJoan XII va necessitar l'ajut d'Otó I el Gran, que va entrar triomfant a Roma. A la Basílica de Sant Pere, el papa va restablir la dignitat imperial coronant a Otó com a emperador delSacre Imperi Romanogermànic el2 de febrer del962. Otó per la seva banda va ratificar la potestat de l'Església sobre els Estats Pontificis.
La Itàlia meridional mai no va formar part dels Estats Pontificis però sí que va ser-ne estat vassall durant el període de domini normand. En 1059, mitjançant eltractat de Melfi, elPapa Nicolau II va atorgar aRicard d'Aversa la investidura del principat deCàpua, i aRobert Guiscard la delDucat de la Pulla i Calàbria, així com la promesa futura de la senyoria deSicília. Com a compensació per la unció papal amb la qual es van veure dignificats, es van comprometre a retre vassallatge al papa en tot moment. Robert Guiscard va mostrar-se inexorable en les seves conquestes i en pocs anys va ocupar Sicília, expulsant els musulmans dePalerm,Messina,Bari,Bríndisi iSalern. Quan el1080Gregori VII va necessitar ajuda militar normanda, li va atorgar el beneplàcit apostòlic a les conquestes a canvi de la declaració formal de vassallatge cap a la Santa Seu en tots els territoris que guanyés.
A les acaballes del pontificat d'Innocenci II, cap al1143, coincidint amb un moviment reivindicatiu municipal que s'estenia per les ciutats italianes, el Senat Romà va aconseguir quedar-se bona part del poder civil dels papes. El successor d'Innocenci,Luci II va intentar restablir per les armes l'ordre anterior i va atacar el Capitoli al capdavant d'un exèrcit, però el Senat i el poble, capitanejat perArnaldo de Brescia van derrotar severament al papa. Sota el seu lideratge es va demanar al papa i als clergues que es desposseïssin del poder temporal. Roma es va apartar de l'obediència civil al papa i va proclamar la República.
Frederic I Barbaroja va tornar al papaAdrià IV el govern dels Estats Pontificis, amb el desig de ser coronat emperador. Va entrar a Roma el1155 i va capturar i executar Arnaldo de Brescia. No obstant el mateix Frederic, amb la seva política expansionista seria qui més tard posaria en perill les possessions papals.
Innocenci III va donar un impuls decisiu en la consolidació i engrandiment dels Estats Pontificis. Va sotmetre l'estament municipal romà definitivament i va privar de poders el Senat de la ciutat. Va recuperar el domini sobre els territoris que l'emperador havia deixat sota mandataris alemanys, expulsant-los de Romanya, Ancona i Spoleto. Per excomunió es va quedar els territoris en litigi que havien constituït les possessions de la comtessaMatilde de Toscana i que presumptament havia deixat a la Santa Seu en herència. Però que romanien sota poder dels vassalls romans de l'emperador. D'aquesta manera va obtenir la sobirania d'algunes ciutats de la Toscana i el nord d'Itàlia es va poder desempallegar del domini germànic.
Durant el regnat de l'emperadorFrederic II, (1215-1251) Els Estats Pontificis van tornar a passar per un moment difícil. Frederic, a més d'emperador del Sacre Imperi també era amo del regne de lesDues Sicílies i va incorporar al seu imperi laLlombardia i la Toscana després d'haver derrotat laLliga Llombarda el1239, Frederic es va proposar annexionar-se elpatrimoni de Sant Pere per dominar tot Itàlia. Va marxar sobre Roma, d'on va haver de fugir el PapaGregori IX i va poder passejar-se desafiant per tot Itàlia, nomenant al seu fill Enzio governador del territori peninsular i ell mateix es va erigir com a senyor dels Estats Pontificis. El1253, dos anys després de la mort de l'emperador, el PapaInnocenci IV va poder tornar a Roma des del seu exili francès i va reprendre el govern de la ciutat i la resta de dominis eclesiàstics.
ElPapa Climent V va fixar la seva seu a Avinyó per la situació d'inseguretat i caos en el qual es trobava Roma, immersa en lluites i intrigues polítiques, i per aprofitar la relativa proximitat ambViena del Delfinat on, el1311, secelebraria un concili. Va cedir la major part dels Estats Pontificis aLluís II d'Anjou.
Els Estats Pontificis no van poder sobreposar-se als fets que es van produir a la convulsa Itàlia de mitjans del segle xiv, ja que l'establiment de la seu papal a la ciutat d'Avinyó va permetre que els nobles italians actuessin segons els seus interessos, prescindint de l'autoritat papal. Són molts els exemples:Giovanni di Vico es va proclamar senyor deViterbo; El ducat de Spoleto es mantenia en la insubmissió, lamarca d'Ancona era independent de fet, es van privatitzar les ciutats deFermo iCamerino, elsMalatesta es mantenien en rivalitat oberta, Francesco degli Ordelaffi, s'havia fet amb gran part de la Romanya, etc. Això sense comptar amb la desvinculació de l'Església dels feus tradicionals de Sicília, que va passar a mans de laCorona d'Aragó, o el regne deNàpols, sota autoritat delsAnjou.
Era urgent actuar i aprofitant l'estada a Avinyó del castellàGil de Albornoz, arquebisbe deToledo i experimentat militar, que havia lluitat amb les hosts d'Alfons XI de Castella en labatalla del riu Salado i en elsetge d'Algesires.Climent VI el va ordenar cardenal i li va encomanar la missió de reclutar un exèrcit. Dos anys més tard (1353) sota el pontificat d'Innocenci VI, va anar als Estats Pontificis amb una butlla que li atorgava plens poders. Gil de Albornoz va recuperar militarment els territoris que havien estat usurpats i va doblegar els insubordinats i altius nobles italians. Els Estats Pontificis es van tornar a agrupar al voltant de l'obediència al papa. Albornoz també va redactar i posar a la pràctica el primer marc jurídic específic dels Estats Pontificis, lesConstitutiones Aegidianae, que seguirien en funcionament fins alsPactes del Laterà el (1929).[2]
El1375 laRepública de Florència vaincitar una revolta generalitzada als Estats Pontificis provocada per l'agressivitat dels llegats delpapa Gregori XI a Itàlia, i aquest va respondre excomunicant els florentins el març de 1376 però el desafiament va continuar i el 1377 Gregori va enviar un exèrcit sota el cardenal Robert de Ginebra per assolar les zones revoltades, mentre ell mateix tornava d'Avinyó a Itàlia per assegurar la seva possessió de Roma acabant amb els 70 anys delpapat d'Avinyó.[3] La guerra va acabar amb un compromís de pau a Tívoli amb el papaUrbà VI el juliol de1378.[4]
LaGuerra dels Vuit Sants amb laRepública de Florència va acabar amb un compromís de pau a Tívoli amb Urbà el juliol de1378.[5] Robert de Ginebra i tretze cardenals francesos van formar una coalició que buscava reemplaçar a Urbà en declarar que la seva elecció va ser invàlida, ja que el conclave havia estat celebrat sota l'amenaça de violència de part d'una multitud, i per això van realitzar una altra elecció en la qual Robert va ser alçat al papat a Fondi el20 de setembre del1378.França,Escòcia,Castella,Aragó,Navarra,Portugal,Dinamarca, alguns estats alemanys,Noruega, i els territorisdels Savoia el van reconèixer com a papa, però els italians, no van donar suport al papat oposat d'Urbà VI. Robert conseqüentment va fixar la seva seu a Avinyó, com aCliment VII d'Avinyó, i va cedir la major part dels Estats Pontificis aLluís II d'Anjou. D'aquesta manera va convertir-se en el primer antipapa delCisma d'Occident.
A inicis del segle xvi, les nacions europees van aconseguir unificar-se i els seus monarques van assumir el poder absolut d'aquestes, l'Església romana no era l'única que veia la descomposició d'Itàlia i les pugnes entre els seus heterogenis i mal avinguts estats la feien vulnerable a la intervenció de francesos, alemanys i espanyols, ni tampoc l'única que temia la implantació d'un estat únic nacional que la privés dels drets governamentals sobre el seu propi territori. Al Papa, com a tots els prínceps italians, només l'hauria satisfet ser el líder unificador de tota la península entorn dels seus dominis, però amb la diferència que l'església, pel seu tarannà ecumènic i la seva tradició teocràtica universal, estava en millors condicions que els seus possibles competidors per a dur a terme l'empresa. Amb aquest ànim de potencials monarques absoluts d'una Itàlia unida i centralitzada van governar els papes del Renaixement.
La singularitat del PapaAlexandre VI (el papaBorja) decau en què concebia l'organització papal com una monarquia personalista. Volia crear un regne a Itàlia, desvinculat de la Santa Seu, perquè algun dels seus fills el governés. Amb aquest propòsit va sotmetre a tirans locals, vassalls nominals de Roma, però que governaven els seus respectius feus com volien. AmbJoan Borja,duc de Gandía comandant dels exèrcits papals, va conquerir els castells deCerveteri,Anguillara,Isola iTrevignano, accions per les quals va nomenar-loduc de Benevento i senyor de Terracina i Pontecorvo. Quan Joan va morir assassinat, Alexandre va donar la capitania dels exèrcits al seu fillCèsar Borja. Amb l'ajuda militar francesa, Cèsar va conquerir les ciutats d'Imola iForli, governades perCaterina Sforza, i desprésCesena. Més tard es va apoderar deRímini, governada perSegismondo Pandolfo Malatesta, i deFaenza, dePiombino i l'illa d'Elba, d'Urbino, Camerino,Città di Castello,Perusa, Fermo, i finalmentSenigallia. Aquestes terres van passar a ser domini del fill del Papa, que va ser nomenatduc de Romanya.
El papaJuli II (1503-1513) va tornar a l'Església les possessions de les quals els Borja s'havien apropiat. En alguns casos va ser fàcil, en altres va ser necessari l'ús de les forces armades. Perusa i Bolonya van reintegrar-se als Estats Pontificis el1506.
Venècia amenaçava de competir amb els Estats Pontificis pel domini d'Itàlia. Per evitar aquest perill Juli II va formar laLliga de Cambrai amb la intervenció deFrança,Espanya, el Sacre ImperiHongria,Savoia,Florència iMàntua. Venècia no va poder oposar resistència davant d'un enemic tan potent i va ser derrotada en labatalla d'Agnadello el1509, deixant al papa sense rival. Amb l'ajuda d'Espanya va aconseguir desfer-se de la presència francesa en terra italiana.Els francesos en aquella època eren amos deGènova iMilà.
El que el Papa mai aconseguiria seria alliberar Itàlia del domini espanyol, que perduraria intensament i prolongadament, en especial durant els regnats deCarles I iFelip II, encara que mai van ampliar les seves possessions a costa dels Estats Pontificis. Al contrari, Felip II no va impedir que, en contra dels seus desitjos, el PapaCliment VIII s'annexionés els béns de l'Església de la ciutat de Ferrara el1597.
ElComtat Venaissí i el d'Avinyó eren propietat dels Estats Pontificis, formant un enclavament en terra francesa. Aquestes possessions van ser confiscades durant laRevolució Francesa, durant el Pontificat dePius VI (1775-1799).
La invasió napoleònica d'Itàlia el1797 no es va aturar a les portes de Roma: un any després les tropes franceses entraven a la ciutat. Units als francesos, els revolucionaris italians li van exigir al papa que abdiqués de la seva sobirania temporal. El7 de març de1798 es va declarar laI República Romana (1798-1799) i el papa va ser segrestat i deportat cap a França. A causa de la seva edat avançada i al seu estat de salut Pius VI va morir durant el viatge.
El papa va viatjar a França per coronar emperador Napoleó el1804, però aviat va suposar un destorb pels plans de l'emperador qui el1809 es va apoderar dels territoris dels Estats Pontificis, els va incorporar alPrimer Imperi Francès i va retenir a Pius VII presoner aSavona. Amb la derrota de Napoleó, elCongrés de Viena de1815 va assegurar la pervivència dels Estats Pontificis dins del nou ordre europeu encara que amb una petita pèrdua territorial en favor de l'Imperi Austríac.
L'esperit revolucionari francès es va estendre per Itàlia. El1831, el mateix any en què va ser escollit papaGregori XVI, va esclatar un aixecament aMòdena, seguit d'un altre aReggio Emilia i poc després a Bolonya on es va arriar la bandera papal i es va alçar la tricolor. En qüestió de setmanes els Estats Pontificis cremaven en una pira revolucionària i es va proclamar el govern provisional de les «Províncies Unides» de la Itàlia central. Gregori XVI no comptava amb suficients efectius militars i va demanar ajuda estrangera per contenir el moviment, ajuda que va rebre d'Àustria. El febrer del1831 les tropes austríaques van entrar a Bolonya i hi van expulsar el govern provisional, que es va refugiar a Ancona, en dos mesos la revolta va ser desarticulada. Representants de les grans potències es van reunir a Roma. Àustria,Rússia,Anglaterra, FrançaPrússia, que van analitzar la situació i van elaborar un seguit de reformes que al seu judici eren necessàries als Estats Pontificis. No totes van ser acceptades per Gregori XVI però sí les suficients com per a canviar matèries com la justícia, les finances, l'administració.
Aquests petits canvis no van satisfer les demandes dels revolucionaris. A final del mateix any la revolta es va tornar a propagar pels estats de l'Església. Les tropes austríaques, la presència de les quals era garantia d'estabilitat, van tornar al seu país i va ser necessari demanar un altre cop la seva intervenció. Unides les seves forces amb les del papa va ser fàcil prendre Cesena i Bolonya, focus de protesta revolucionària. França va desplegar alguns destacaments a Itàlia i va ocupar Ancona el1838.
Després d'uns anys de calma, l'agitació revolucionària es va fer notar el1843 aRomanya iÚmbria. El1845 forces sublevades es van apoderar de la ciutat de Rímini. Van ser desallotjades però no dispersades i van portar la revolució a la Toscana.
ElPapa Pius IX beneeix les seves tropes per darrera vegada abans de la Captura de Roma, 25 d'abril de 1870.
Els vents revolucionaris que bufaven a Itàlia van derivar en corrents impulsores de la unificació nacional. El rei dePiemont-Sardenya,Carles Albert de Savoia va assumir les iniciatives de la unitat i va declarar la guerra a Àustria. El papaPius IX, que havia pujat al tron el1846, no va voler unir-se a la causa, cosa que el poble romà mai no li va perdonar. A Roma va esclatar la revolució i el papa es va veure obligat a abandonar la ciutat disfressat de frare el1848. Es va abolir el poder temporal del papa i es va proclamar laII República Romana (1849). Es va organitzar un contingent militar aportat per diverses nacions catòliques i el12 d'abril de1850 Pius va retornar a Roma i va abolir l'efímera república. L'estiu del 1859 algunes ciutats de la Romanya es van aixecar en contra de l'autoritat papal i van prendre la decisió plebiscitària d'annexionar-se alPiemont, cosa que van aconseguir el març del1860. Aquest mateix any,Víctor Manuel II va sol·licitar formalment al papa que li entregués Umbria i lesMarques, però Pius IX el va rebutjar. Les tropes piemonteses es van enfrontar a les papals, que van derrotar a Castelfidardo el 18 de setembre) i aAncona el30 de setembre. L'Església es va veure desposseïda d'aquelles regions, que juntament amb La Toscana, Parma i Mòdena van associar-se al creixentRegne de Sardenya-Piemont (novembre de 1860), que passà a denominar-se regne d'Itàlia del Nord. Els Estats Pontificis van quedar definitivament desmembrats i reduïts a la ciutat de Roma i al seu entorn, on el papa, sota protecció francesa, va seguir exercint de moment la seva minvada autoritat civil.
El1870 va esclatar laGuerra Franco-prussiana i l'emperador francèsNapoleó III va fer cridar tots els seus efectius militars a Itàlia, inclosa la guarnició de Roma. Itàlia, aliada de Prússia en aquesta guerra, va comptar amb el beneplàcit del cancellerOtto von Bismarck per actuar sense miraments contra els Estats del Papa, profrancesos.Pius IX va reunir un exèrcit de vuit mil homes en un intent desesperat de resistir però no va poder contenir les divisions italianes que van marxar motivades per l'esperit patriòtic cap a Roma. El20 de setembre de 1870 van entrar a la ciutat per laPorta Pia, i van convertir Roma en la capital del nou regne d'Itàlia. Víctor Manuel II va establir la seva cort al palau delQuirinal.
Pius IX mai va reconèixer la unificació d'Itàlia i es va declarar «presoner» al seu palau al Vaticà quan les tropes italianes van entrar a Roma i van acabar per la força amb els Estats Pontificis.
Van haver de passar 59 anys fins que l'11 de febrer de1929,Pius XI iBenito Mussolini van signar elsPactes del Laterà, en virtut dels quals l'Església reconeixia Itàlia com a estat sobirà i aquesta feia el mateix amb laCiutat del Vaticà, petit territori independent de la ciutat de Roma, de 44 hectàrees encara avui sota jurisdicció pontifícia.
↑Pons, M. «Silvestre, el misteriós papa de l'any 1000 que dona suport a la independència catalana». El Nacional, 8 juliol 2023. [Consulta: 14 juliol 2023]. «A cavall de l'any 1000, els Estats Pontificis són una de les quatre potències europees. Les altres tres són: el regne de França, afectat per la profunda crisi que ha culminat amb el canvi de dinastia (els carolingis pels Capets); el Sacre Imperi Romanogermànic, i l'Imperi Romà d'Orient.»
.svg)
