L'est,orient,naixent ollevant és un dels quatrepunts cardinals.[1] Laperpendicular a lameridiana talla l'horitzó en els puntsest ioest, i elmeridià de Greenwich divideix la terra en doshemisferis, l'hemisferi est, o oriental, i l'hemisferi oest, o occidental. L'est es correspon amb el punt de l'horitzó des d'on ix el sol en elsequinoccis, d'ací el nom dellevant. Això és degut al fet que laTerra gira sobre el seueix en direcció est.,[2] per tant, la direcció general des de la qual sembla sortir elSol. La pràctica de resar cap a Orient és més antiga queel cristianisme, però ha estat adoptada per aquesta religió, ja que es pensava que l'Orient contenia la llar original de la humanitat. Per tant, les esglésies cristianes s'han orientat tradicionalment cap a l'est.[3][4] Després d'algunes primeres excepcions, aquesta tradició de tenir l'altar a l'est litúrgic s'ha convertit en una part del concepte d'orientació de l'església litúrgica a l'est i a l'oest.
L'hemisferi est
Per convenció, la part dreta d'unmapa és l'est. S'escriu amb minúscula, encara que els símbols van amb majúscula (E), o quan forma la primera part d'un topònim.[5]
Per extensió, l'Est (ambmajúscula) també fou emprat per a designar els països pertanyents al bloccomunista al llarg de laGuerra Freda (països de l'Est obloc de l'Est). S'emprava en contraposició ambOest, que simbolitzava alsEstats Units. Actualment, l'est d'Europa comprèn els països que se situen en la part oriental d'Europa. Des del punt de vista europeu, l'Extrem Orient, és la part d'Àsia banyada per l'oceà Pacífic.[6]
Com en altres llengües, la paraula es forma a partir del fet que l'est és la direcció on surt el Sol:east prové del'anglès mitjàest, de l'anglès anticēast, que prové delprotogermànic *aus-to- o *austra - 'est, cap a la sortida del sol', delprotoindoeuropeu *aus- "brillar" oalba, emparentat ambl'alt alemany antic*ōstar 'a l'est',llatíaurora 'alba', igrecἠώςēōs 'alba, a l'est'. Exemples de la mateixa formació en altres idiomes inclouenel llatíoriens 'est, sortida del sol’de orior 'aixecar-se, originar-se',el grec ανατολήanatolé 'est' de ἀνατέλλω 'aixecar-se' i l'hebreu מִזְרָח mizraḗ ָרָץ ָץץ 'est aixecar-se, brillar'.Ēostre, unadeessa germànica de l'alba, podria haver estat una personificació tant de l'alba com dels punts cardinals.
Perconvenció, elcostat dret d'unmapa és a l'est. Aquesta convenció s'ha desenvolupat a partir de l'ús d'una brúixola, que situael nord a la part superior. Tanmateix, als mapes de planetes comVenus iUrà que girenretrògrads, el costat esquerre és a l'est. Als mapes que exigeixen precisió s'indica el nord-est magnètic i el nord geogràfic, que són diferents per a cada regió. A totes les regions es pot observar com el Sol es mou «aparentment» des de l'horitzó cap a l'oest deixant l'est a la dreta, si l'observador està situat mirant al nord.
El Sol és a l'orto, exactament al punt cardinal est, en els dos únics dies d'equinocci que hi ha a l'any: Al voltant del21 de març i el23 de setembre. La resta de l'any l'orto solar s'arriba a desviar d'aquesta posició aproximadament 27graus cap al nord o cap al sud. Lavox populi que el Sol surt per l'est no és del tot exacta, arribant a desviar-se fins a 27 graus.
La posició aquest sol prendre's com a referència per determinar en el disseny de carta astral el signe delzodíac que ésascendent, és a dir, que «ascendeix» per l'horitzó a l'instant en el que passa un esdeveniment, com ara un naixement, la coronació d'un rei, l'elecció d'un papa, etcètera.
Agnomònica existeix un sistema de mesura del temps anomenat «sistema horari babilònic» en què es pren com a origen de temps, no al migdia, sinó l'instant en què el Sol és a l'orto.
L'Orient (amb majúscula) designa els països situats a l'est del continent europeu, i, segons el context, pot incloure els païsosmediterranis del sud, fins i tot alguns països delsBalcans (per exemple, els pintorsorientalistes delRomanticisme delsegle xix). Es pot afegir un adjectiu per precisar la zona geogràfica:Orient Pròxim,Orient Mitjà oExtrem Orient.
L'Est (ambmajúscula) també ha estat emprat per designar els països pertanyents al bloccomunista al llarg de laGuerra Freda durant els períodes que van des dels anys50 a90. S'usava en contraposició ambOest, que simbolitzava alsEstats Units d'Amèrica. AAlemanya els habitants de la zona Est eren denominats "Ossis", en contraposició amb els "Wessis" de l'oest.
Després de laGuerra Freda, l'Est d'Europa comprèn els països que se situen a la part oriental d'Europa.
La Terra es divideix en doshemisferis prenent com a referència elmeridià de Greenwich (es va adoptar com a meridià 0° en una conferència internacional celebrada el 1884 aWashington auspiciada pel president dels EUA, de tal manera que hi ha un hemisferi est (oriental) i un altre occidental. És una divisió merament geogràfica.L'Orient comprèn tradicionalment tot allò que pertany al món oriental, en relació amb Europa. En anglès, és en gran part unmetònim i es refereix a la mateixa àrea que el continent asiàtic, dividit enExtrem Orient,Orient Mitjà iOrient Pròxim. Malgrat aquest origen eurocèntric, aquestes regions encara es troben a l'est del centre geogràfic de la Terra.
Dins d'una ciutat individual de l'hemisferi nord, l'extrem est és típicament més pobre perquè els vents dominants bufen de l'oest.[7]
Anderson, Kasper Wrem; Helmke, Christophe.The Personifications of Celestial Water: The Many Guises of the Storm God in the Pantheon and Cosmology of Teotihuacan, 2013, p. 165–196.
Curtis, Edward S. The Plimpton Press.The Hopi, 1922, p. 246 [Consulta: 23 agost 2014].[Enllaç no actiu]
H. Rodrigues. «The Dikpalas». www.mahavidya.ca, 22-04-2016. Arxivat de l'original el 12 agost 2018. [Consulta: 12 agost 2018].
Stephen, Alexander MacGregor. Columbia University Press.Hopi Journal of Alexander M. Stephen, 1936, p. 1190–1191.OCLC716671864.
Malotki, Ekkehart. Gunter Narr Verlag.Hopi-Raum: Eine sprachwissenschaftliche Analyse der Raumvorstellungen in der Hopi-Sprache (en alemany), 1979, p. 165.ISBN 3-87808-081-6.
