Esperit és un concepte que es refereix a la part racional de l'ànima segons lafilosofia de l'antiga Grècia. El terme es feia servir per a diferenciar-lo de la part immaterial de l'ànima, anomenada ψυχή (pshikhé). Els pitagòrics i els òrfics, entre d'altres, en parlaven en les seves escoles filosòfiques. Amb l'arribada del cristianisme, es va produir una confusió entre els termes ànima i esperit, ja que el cristianisme es recolzava en una concepció dualista de l'ésser humà. Al segle xix es va crear el moviment espiritista, que defensava la creença en l'esperit com a part immaterial de la persona de caràcter immortal. El materialisme filosòfic, en canvi, nega la part espiritual de l'ésser humà.
En la cultura de l'antiga Grècia existia la creença que l'ésser humà estava format de tres parts: una part material σώμα (soma, «el cos») i dues parts intangibles, ψυχή (pshikhé,«l'ànima») i πνεύμα (pneuma, «l'esperit»), essent l'esperit la part racional.[1]Elspitagòrics i elsòrfics entre d'altres, en parlaven a les seves escoles filosòfiques.
En passar als filòsofs llatins, sovint es va traduir ànima i esperit com si es tractés del mateix concepte i, per tant, com si fossin paraules sinònimes quan en realitat no era així. Amb l'arribada del cristianisme, que es recolzava en una concepció dualista de l'ésser humà, aquesta confusió es va estendre encara més.
La paraula esperit, originada en a una concepció tripartita de l'ésser humà (cos, ànima i esperit), està relacionada amb l'alè.
Aquesta paraula ve de la paraula llatinaspiritus, que deriva del verb "spirare" que probablement és una onomatopeia referent al so que fem en respirar. També significa "bufar", "sospirar", capacitat per respirar. Relacionat amb la capacitat per respirar sorgeix el de "força vital", per tant l'esperit seria l'essència de la vida, ja que qui no té força per respirar perd la vida. "Spirare" no és només expulsar l'aire en respirar sinó també expulsar la força vital en expulsar el darrer alè al moment de la mort.[2]
L'Esperit Sant del qual parlen elsEvangelis està en relació amb la idea original d'alè vital
A més dels conceptes antropològics ja esmentats: El model grec (cos, esperit i ànima) i el model dualista (cos i esperit) hi ha una concepció de l'ésser humà que nega la part espiritual i que es coneix amb el nom de "materialisme filosòfic".[3]Aquest materialisme pot ser entès de dues maneres:
M. mecanicista: que redueix tots els fenòmens a un ordre quantitatiu, així el pensament seria la síntesi de processos físics i químics del cos humà.
M. històric: que admet l'existència de factors qualitatius, per exemple els aspectes econòmics i socials que tenen una influència important en la manera de pensar i d'actuar de les persones.
Aquestes dues vessants de l'antic concepte espiritual són avui dia l'objecte d'estudi de dues ciències: Filosofia, la manera de pensar.Psicologia l'impuls de les persones a actuar d'un manera determinada.
Entre els pensadors que han defensat a idea que el pensament i el caràcter d'una persona corresponen a una entitat separada del cos l'esperit, estan els següents:[4]
En els primers filòsofs cristians les idees filosòfiques i les teològiques van juntes, sovint influïdes per Plató.
Pau de Tars parlava de l'esperit com a part oposada a la "carn" i representa les tendències de pensament a les quals l'ésser humà hauria d'aspirar per a estar en comunió amb Déu.
Agustí d'Hipona creia que l'esperit està format pel pensament i la consciència immaterials.
René Descartes (1595 - 1650) iNicolas Malebranche (1638 - 1715) concebien l'esperit com el pensament pur. Descartes, filòsof racionalista, entenia que « esperit animal » era un terme de fisiologia i eren corpuscles compostos de parts « les més vives i les més subtils » de sang que quan circula del cervell als músculs mouen el cos,[5] per tant no són entitats en si, sinó un l'influx nerviós.
Hegel (1770 - 1831) afimava que l'esperit és l'absolut i la racionalitat.
Louis Lavelle (1883 - 1951) iRené Le Senne (1882 - 1954) veuen en l'obertura cap als altres una expressió de l'esperit personal.
De la creença en l'esperit com a part immaterial de la persona de caràcter immortal va sorgir al segle xix el movimentespiritista, creat perAllan Kardec.[6] Segons aquest autor, la paraula esperit es refereix a «les ànimes dels difunts, amb les quals un mèdium pot entrar en comunicació». La primera obra que va escriure es titulavaEl llibre dels esperits (1857), que va despertar l'interès internacional sobre el tema espiritista durant tota la segona meitat del segle xix i en va aconseguir molts adeptes.[7]
A partir dels anteriors enfocaments s'han fet diferents classificacions.El concepte original va anar evolucionant al llarg de la història agafant diferents matisos, però tots ells conservant com a idea bàsica la definició comuna d'entitat immaterial dotada de vida i enteniment.[9]
Segons el punt de vista d'estudi els esperits poden ser de diferents tipus:
A banda el sentit estrictament filosòfic del concepte, al llarg de la història hi ha hagut autors que s'han preocupat pel tema: poetes, folkloristes, metges.
Hesíode, al s |VIII aC, a la sevaTeogonia, distingeix cinc categories : els dimonis superiors que són déus (raça d'or), els dimonis inferiors (raçe d'argent), els morts de l'Hades (raça de bronze), els herois sense promoció pòstuma i finalment els homes del passat (raça de ferro).[10][11]
Pitàgores veia esperits i ànimes per tot arreu, com a parcel·les independents de l'èter.[12] en distingia quatre tipus d'entitats espirituals : déus, herois, dimonis i humans. Els déus eren ànimes immortals mentre que els humans ànimes mortals. Els déus habitaven els astres, els herois l'èter, els dimonis la terra.[13]
Els romans incloïen dins el concepte d'esperit: déus i deesses,manes (ànimes dels morts),lars (esperits tutelars protectors de les cases i les famílies que les ocupaven),genis (esperits que presidien el destí d'un lloc, o d'una persona),lèmurs (espectres de morts).
Alguns filòsofs cristians de l'antiguitat i teòlegs van centrar les seves reflexions sobre els àngels com aOrígens,Gregori de Nazianz, Gregori de Nissa iBasili de Cesarea.
Sant Justí (s. II), culpava els déus dels pagans d'haver enviat en esperit dolent, el dimoni. (Apologies, I, 5, 25-27). Les seves idees van ser secundades per molts teòlegs, entre ellsTertul·lià en (De spectaculis) i el conversLactanci.
El neoplatònicPorfiri es preguntava amb prudència com distingir els éssers divins d'alt rang (déus, arcàngels, dimonis, herois, arconts del cosmos o de la matèria) de les ànimes senzilles, sense parlar dels esperits malignes (antitheoi).[14]
Sant Agustí assimilava els àngels a la llum increada sorgida del "Verb". Pensava que els dimonis tenien un cos aeri.
AlComentari sobre el Timeu (439 dC)Procle admetia nou nivells de realitat: Un, ésser, vida, esperit, raó, animals, plantes, éssers animats i matèria primera.
ElPseudo-Dionís l'Aeropagita (490 dC) influït per Procle iSant Pau apòstol, feia una classificació dels esperits celestes en triades que formarien els nou cors celestes. De superior a inferior eren: serafins, querubins, trons, senyories, poders,dominis,principals, arcàngels i àngels.
Miquel Psel·los, gran savi romà d'Orient del s. XI enumerava sis categories de dimonis en el seuTractat per al diàleg de l'energia o operació dels diables (trad. 1511). Segons ell hi ha: esperits ignis, esperits aeris, esperits terrestres, esperits aquàtics, esperits subterranis i esperits de les tenebres.
La facultat de teologia de Paris, els anys 1398, 1241, 1270, 1277, va condemnar les tesis que parlessin d'altres déus o esperits eterns.[16]
Paracels[17] comptava set races de criatures sense ànima: genis amb forma humana però sense ànima ni esperit, gegants, nans. La terra per generació espontània produïa els nans que guardaven els tresors, l'aigua produîa els esperits anomenats ondines, el foc uns altres esperits anomenats salamandres i l'aire produïa els elfs.[18][19]El metgeJean Wier va escriure el 1563De praestigiis daemonorum ac incantationibus amb la intenció d'oposar-se a les caceres de bruixes del seu temps. Classificava els esperits dels dimonis segons la seva natura elemental(de foc, d'aigua, d'aire, de terra, subterranis) i segons el seu hàbitat (dels quatre punts cardinals, diürns, nocturns, silvestres, campestres).
Edward Tylor, un dels fundadors de l'antropologia, va definir, el 1871, la noció d'animisme per a donar segons ell «una definició rudimentària de la religió», i posa com a «definició mínima de la religió la creença en els éssers espirituals, en aquesta part de l'evolució.».[20]
LaCiència Cristiana utilitza "Esperit" com un dels set sinònims deDéu, com a: "Principi; Ment; Ànima; Esperit; Vida; Veritat; Amor."[21]
El profetaJoseph Smith Jr. (1805-1844) va rebutjar el concepte de l'esperit com a incorpori o sense substància: "No existeix la matèria immaterial. Tot esperit és matèria, però és més fina o pura, i només es pot discernir per ulls més purs."[22] Pel que fa a l'ànima, Joseph Smith va escriure: "I els déus van formar l'home a partir de la pols de la terra, i van prendre el seu esperit (és a dir, l'esperit de l'home) i el van posar dins; i van insuflar al seu nas l'alè de vida i l'home es va convertir en una ànima viva."[23] Així, l'ànima és la combinació d'un esperit amb un cos (tot i que la majoria de membres de l'Església fan servir "ànima" i "esperit" de manera intercanviable). A les escriptures dels Sants dels Últims Dies, els esperits de vegades es refereixen com a "intel·ligències".[24] Tanmateix, altres escriptures LDS ensenyen que Déu va organitzar els esperits a partir d'una substància preexistent anomenada "intel·ligència" o "la llum de la veritat".[25] Tot i que això pot semblar confús, comparar com un programador escriu un algorisme organitzant línies de codi lògic. La lògica sempre va existir, independentment del programador, però és el creador qui l'organitza en un esperit/intel·ligència/ànima viva.
SegonsC. G. Jung (en una conferència pronunciada a la Societat literària d'Augsburg, el 20 d'octubre de 1926, sobre el tema "Natura i esperit"):
AViquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a[[Q:La connexió entre l'esperit i la vida és un d'aquells problemes que impliquen factors d'una complexitat tal que hem d'estar en guàrdia per no caure en la xarxa de paraules en què pretenem atrapar aquests grans enigmes. Perquè, com podem portar a l'òrbita del nostre pensament aquelles complexitats il·limitades de la vida que anomenem "Esperit" o "Vida" si no les vestim de conceptes verbals, ells mateixos simples comptadors de l'intel·lecte? La desconfiança dels conceptes verbals, per incòmode que sigui, em sembla, tanmateix, molt present en parlar de fonaments. "Esperit" i "Vida" ens són paraules prou conegudes, conegudes i molt antigues de fet, peons que durant milers d'anys han estat empès d'anada i tornada al tauler d'escacs del pensador. El problema devia haver començat a l'alba gris dels temps, quan algú va descobrir que l'alè viu que va deixar el cos de l'home moribund en l'últim sonall de la mort significava més que aire en moviment. Difícilment poden ser paraulesonomatopeiques accidentals comruach (hebreu),ruch (àrab),roho (suahili) significa "esperit" no menys clarament que "πνεύμα" ("pneuma",grec) i "spiritus" (llatí).[27]|Esperit]]
↑Françoise Parot "Honorer l'incertain : la science positive du XIXe siècle enfante le spiritisme", Revue d'histoire des sciences,nº57, 2004, ed.Université de Paris, p. 35-36.
↑Djohar Si Ahmed, "Comment penser le paranormal : psychanalyse des champs limites de la psyché Psychanalyse et civilisations", Éditions L'Harmattan, 2006,ISBN 9782296016415, pàg.54-55
↑Iàmblic,Els misteris d'Egipte, II, 3; Les Belles Lettres, p. 79-80.
↑De nuptiis Philologiae et Mercurii. (Les noces de la Filologia i de Mercuri), II, 35)
↑Chartularium Universitatis Parisiensis, édi. H. Denifle et A. Chatelain, 1891-1899, t. I, p. 171, 487, 548.
↑Paracels,La grande astronomie. Astronomia magna (1537), trad., Dervy, 2000, p. 67-68;Le livre des nymphes, des sylphes, des pygmées, des salamandres et de tous les autres esprits (Liber de Nymphis, sylphis, pygmaeis et salamandris et de caeteris spiritibus) (1535), trad. de l'all., Nîmes, Lacour, 1998, 308 p.
↑ (Liber de Nymphis, sylphis, pygmaeis et salamandris et de caeteris spiritibus) (1535), trad. de l'all., Nîmes, Lacour, 1998, 308 p.
↑Paracels, Astronomia magna (1537), trad., Dervy, 2000, p. 159-160
↑Eddy, Mary Baker. «Glossary». A:Science and Health With Key to the Scriptures, 1875, p. 587. «GOD – The great I AM; the all-knowing, all-seeing, all-acting, all-wise, all-loving, and eternal; Principle; Mind; Soul; Spirit; Life; Truth; Love; all substance; intelligence.»
↑Miles, Leroyce. «Spirit». A:Introduction to the Study of Religion. Waltham Abbey, Essex: Scientific e-ResourcesED-Tech Press, 7 August 2018, p. 98.ISBN 978-1839473630. «Various forms of animism, such as Japan's Shinto and African traditional religion, focus on invisible beings that represent or connect with plants, animals (sometimes called 'Animal Fathers'), or landforms (kami): translators usually employ the English word “spirit” when trying to express the idea of such entities.»
↑Jung, C. G.. «Spirit and Life». A:The Collected Works of C. G. Jung. 8. Nova York: Pantheon Books for Bollinger, 1960, p. 319–320 (XX).Plantilla:ISBN?
