46 milions aEspanya 1,7 milions residents a l'estranger (un 37% dels quals son nascuts a Espanya) Centenars de milions dellatinoamericans tenen ancestres espanyols
L'idioma oficial d'Espanya és elcastellà o espanyol, llengua romànica originada aCastella, que va esdevenir llengua de l'administració centralitzada a partir de l'arribada de laCasa de Borbó al tron hispànic. LaConstitució de 1978 recull en l'article 3.1 que el castellà és la llengua oficial de tot l'Estat, i tots els ciutadans tenen el deure de conèixer-la i el dret a emprar-la, si bé l'article 3.2 esmenta que les altres llengües espanyoles seran oficials en els seus respectius territoris segons llurs estatuts.[2] Avui, les llengües reconegudes com a cooficials són elcatalà ovalencià, elgallec i elbasc, per bé que n'existeixen d'altres que no gaudeixen d'aquest rang, com l'aragonès o l'asturlleonès,[3] elportuguès d'Olivença o l'amazic i l'àrab (que es parlen aCeuta iMelilla des de finals del segle xix). En canvi, l'occità, en la sevavariant aranesa, està reconegut com a llengua cooficial per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Dins d'Espanya existeixen una sèrie denacionalismes que identifiquen altres pobles, alguns dels quals refusen identificar-se totalment o parcialment amb aquest grup humà (vegeuNacionalismes de l'estat espanyol). També existeixen un gran nombre dellatinoamericans amb ancestres espanyols més o menys llunyans, provinents de l'emigració espanyola.
L'adjectiugentiliciespanyol va començar a usar-se aProvença des del segle xii, en escrits (espaignol) al segle xiii, com va demostrar el filòleg medievalista suísPaul Aebischer:[4][5] El terme espanyol «apareix en provençal primerament com a nom de persona, a la regió d'Ortès; després aTolosa de Llenguadoc, a Agen; més tard com a ètnic en una poesia deRaimbaut de Vaqueiras.[6]
En les cròniques medievals s'utilitzaven els termesHispani,Christiani iGothi.[7] AlPoema de Fernán González i alLibro de Alexandre (s. XIII) trobem la denominacióEspañón.[8] Els pelegrins francesos delCamí de Sant Jaume anomenavenespanhols als habitants cristians de la Península[9] que, com escriuGonzalo de Berceo, venien a rendir culte al «padró d'espanyols».[10]
L'illa Espanyola va ser el nom donat al primer assentament en elNou Món; descoberta perCristòfor Colom en el seu primer viatge en 1492.Amado Alonso comenta que l'adjectiuespanyol no apareix en títol de llibres abans de 1520.[11]
Entre la paraulaEspanya i l'adjectiuespanyol transcorre un mil·lenni. Els romans cultes anomenavenHispània a lapenínsula Ibèrica, però el poble que parlava llatí en la Península pronunciava Espanya cap a l'any 300.[12] Per això, l'historiadorAmérico Castro comenta: és un disbarat anomenarespanyol qualsevol ésser animat que ha existit sobre la Península Ibèrica.[11]
Els primers humans moderns que habiten en el que avui ésEspanya es creu que van ser pobles paleolítics que podrien haver arribat a lapenínsula Ibèrica fa 35.000 o 40.000 anys.
Els poblesibers habitarien en la península entre elIII mil·lenni aC iII mil·lenni aC, assentats al llarg de la costa mediterrània. El poble iber tenia la seva pròpiallengua, avui desapareguda. Aquesta llengua es creia que posseïa una vinculació amb l'actualbasc,[13][14] teoria avui en desús, en part perquè el basc no ha pogut ser usat per desxifrar les inscripcions iberes.[15] Elsceltes es van establir en la Península durant l'edat del ferro. Les tribus del nord-centre que van tenir contacte cultural amb els ibers, es van denominarceltibers.
A més, va existir una civilització coneguda com aTartessos que, segons textos clàssics, habitava el sud-oest de la Península, i de la qual existeixen hipòtesi que postulen que van desenvolupar una organització social complexa diferenciada de la pròpia dels colonitzadors mediterranis. Des del segle ix aC,[16] segons les troballes arqueològiques, els marinersfenicis,grecs icartaginesos successivament, van fundar colònies al llarg de la costa mediterrània, establint relacions comercials amb els pobles anteriorment citats.[17]
Com a resultat de la colonització romana es va originar un grup dellengües iberoromanes, incloent elcastellà —que arribaria a ser la principal llengua d'Espanya i que es coneix mundialment comidioma espanyol.
Els bel·licosospobles germànics:visigots,sueus ivàndals es van establir en la península ibèrica des de començaments del segle v, configurant elRegne visigot que perduraria fins a la dominació musulmana. En aquesta període es va consolidar i va enfortir la monarquia com a institució vertebradora deSpania. En el pròleg «Laus Spaniae» de la sevaHistoria de regibus Gothorum, Vandalorum et Suevorum (Història dels reis dels gots, vàndals i sueus) del segle VI-VII, l'erudit hispanogotIsidorus Hispalensis lloa les virtuts de «Spania» i dels seus pobles.[18]
S'introdueix l'arianisme, religió dels seus governants, fins queRecared I adopta el cristianisme en 587.
La població de l'Àndalus era heterogènia. Des del punt de vista ètnic estava constituïda principalment permuladís (neo-musulmans), amb el temps la majoria de la població; elsamazics, que conformaven els exèrcitsomeies; i elsàrabs, l'elit dominant, molt inferior en nombre. Des del punt de vista religiós la població eramusulmana odhimmi (cristians ijueus). Es coneix com a muladís als hispans cristians de l'Àndalus que s'havien convertit a l'islam, mentre que es deienmossàrabs als que van conservar la religió cristiana. Tant uns com uns altres van adoptar costums i formes de vida musulmanes. Els mossàrabs i els jueus gaudien dellibertat de culte.[19]
Després de finalitzar laReconquesta amb la presa deGranada en1492, els jueus o musulmans que no es van convertir al catolicisme, van serexpulsats d'Espanya.[21] Els musulmans conversos, anomenatsmoriscs, també van serexpulsats en 1609: es calcula que uns 300.000 d'un total de 325.000.[22] La unió dinàstica de les monarquies dels regnes cristians deCastella iAragó, va portar a la per molts anhelada reunificació d'Espanya, amb una configuració geogràfica similar a la qual havia tingut la província romana deHispània, a excepció delRegne de Navarra i el dePortugal. Així, el bisbe de Girona,Joan Margarit, es dirigia als Reis Catòlics: «vau fer la unió d'ambdues Espanyes, la Citerior i la Ulterior».[23] IPere Màrtir d'Angleria en carta a l'arquebisbe deBraga, escriu:
«
«Ferdinandum et Helisabet, quod Hispaniarum corpus possideant, Reges Hispaniarum apellamus. Nec obstat, quin ita vocentur, quod duo de isto corpore digituli, utpote Navarra et Portugallia, auferantur».
Reis d'Espanya anomenem a Ferran i a Isabel, perquè posseeixen el cos d'Espanya; i no obsta, perquè els cridem així, el que faltin d'aquest cos dos ditets, com són Navarra y Portugal.[24]
»
El Regne de Navarra s'incorporaria anys després i el de Portugal en 1580, durant el regnat deFelip II, encara que la unitat ibèrica solament es mantindria fins a 1640.
Cristians vells
Els reis Ferran i Isabel aconseguirien la uniformitat religiosa, però no la unificació política. A més, la noblesa i elshijosdalgo evitaven dedicar-se a labors manuals i menesters mercantils i científics, per no ser titllats de jueus per laInquisició. El suport a laContrareforma va allunyar als espanyols de l'impuls de modernitat europeu, generant endarreriment científic, penúria econòmica, gran desigualtat i fluxos migratoris que van precipitar la descomposició de l'imperi colonial i van originar posteriors enfrontaments entre espanyols.[25]
Al segle xvi, després de la conquesta militar de gran part delnou continent, prop de 240.000 espanyols van emigrar a Amèrica. A ells s'hi van sumar 450.000 al segle següent.[26] Elvirregnat de Nova Espanya i elvirregnat del Perú es van convertir en les principals destinacions dels colons espanyols al segle xvi.[27] En el període comprès entre1850 i1950, 3,5 milions d'espanyols van marxar a les Amèriques, especialmentArgentina, Uruguai,Mèxic,[28]Brasil,Xile,Veneçuela, iCuba. De1840 a1890, uns 40.000 canaris van emigrar aVeneçuela.[29] Van optar per anar aAlgèria gairebé mig milió d'homes i dones llevantins al mig segle, provinents principalment d'Alacant i Múrcia[30] uns 94.000 espanyols en els últims anys del segle xix. A principis del segle XX uns 250.000 espanyols vivien alMarroc.[31]
↑«Ethnographic map of Pre-Roman Iberia». Luís Fraga da Silva – Associação Campo Arqueológico de Tavira, Tavira, Portugal. Arxivat de l'original el 2004-06-11. [Consulta: 25 abril 2007].
↑Traducció de Rodríguez Alonso, 1975, León, pp. 169 y 171.
«
Tu ets, oh Espanya, sagrada i mare sempre feliç de prínceps i de pobles, la més bella de totes les terres que s'estenen des de l'Occident fins a l'Índia. Tu, per dret, ets ara la reina de totes les províncies, de qui reben prestades les seves llums no solament l'ocàs, sinó també l'Orient. Tu ets l'honor i l'ornament de l'orbe i la més il·lustre porció de la terra, en la qual granment es gaudeix i esplèndidament floreix la gloriosa fecunditat de la nació goda. Amb justícia et va enriquir i va ser amb tu més indulgent la naturalesa amb l'abundància de totes les coses creades, tu ets rica en fruits, en raïms copiosa, en collites alegre... Tu et trobes situada a la regió més grata del món, ni t'abrases en la cremor tropical del sol, ni t'entumeixen rigors glacials, sinó que, cenyida per temperada zona del cel, et nodreixes de feliços i tous zèfirs... I per això, amb raó, fa temps que l'àuria Roma, cap de les gents, et va desitjar i, encara que el mateix poder romà, primer vencedor, t'hagi posseït, no obstant això, per fi, la florent nació dels gots, després d'innombrables victòries en tot l'orbe, amb obstinació et va conquistar i et va estimar i fins ara et gaudeix segura entre ínfules règies i copiosíssims tresors en seguretat i felicitat d'imperi.
Castro, Americo. Willard F. King and Selma Margaretten, trans.The Spaniards: An Introduction to Their History. Berkeley, California: University of California Press, 1980.ISBN 0-520-04177-1.
Chapman, Robert.Emerging Complexity: The Later Pre-History of South-East Spain, Iberia, and the West Mediterranean. Cambridge: Cambridge University Press, 1990.ISBN 0-521-23207-4.
Goodwin, Godfrey.Islamic Spain. San Francisco: Chronicle Books, 1990.ISBN 0-87701-692-5.
Harrison, Richard.Spain at the Dawn of History: Iberians, Phoenicians, and Greeks. New York: Thames & Hudson, 1988.ISBN 0-500-02111-2.
James, Edward (ed.).Visigothic Spain: New Approaches. Oxford: Clarendon Press, 1980.ISBN 0-19-822543-1.
Thomas, Hugh.The Slave Trade: The History of the Atlantic Slave Trade 1440–1870. London: Picador, 1997.ISBN 0-330-35437-X.
_02.jpg)
.jpg)
