Es conserva documentació en eslovè des del segle x, tot i que l'auge de la llengua és del segle xvi, amb l'esplendor literària dels escriptors d'Eslovènia. Mentre el país va formar part de l'Imperi Austrohongarès, es va produir un fenomen dediglòssia: les elits parlavenalemany i l'eslovè era la llengua del poble, cosa que explica l'elevat nombre de germanismes en el seuvocabulari. La seva integració aIugoslàvia després de laSegona Guerra Mundial va perpetuar l'arraconament de l'eslovè, en aquesta ocasió en favor delserbocroat. La independència del país en1991 i la seva declaració com a idioma oficial estan ajudant a la seva recuperació i estandardització.
Lagramàtica de l'eslovè és força complexa. Com a curiositat, destaca pel fet de ser un dels pocs idiomes que conserven el nombre dual de l'indoeuropeu. Les paraules poden presentar tres gèneres: masculí, femení i neutre i algunes d'elles tenendeclinació.Per a l'escriptura usa l'alfabet llatí amb algunes lletres modificades amb elhàtxec. En alguns textos especials l'eslovè empraaccents gràfics, que poden ser agut, circumflex, greu i accent greu doble, els quals marquen alhora lasíl·laba tònica i la duració de la vocal. Hi ha vuit sons vocàlics, com en català central.
Dialectes de l'eslovè, segons el lingüista Fran Ramovš (1931)
L'eslovè té nombrososdialectes (més de 30), alguns d'ells amb un accent tonal que complica el sistema fonològic. Molts d'aquests dialectes regionals no són mútuament intel·ligibles. El nombre de dialectes comptabilitzats per estudiosos de l'idioma ascendeix a 36 o fins i tot 46. No obstant això, es pot donar una llista de nou principals grups dialectals:
vzhodno (oriental)
severovzhodno (nord-oriental)
zahodno (occidental)
osrednje (central)
gorenjsko (d'Alta Carniola)
belokranjsko (de Carniola Blanca o Interior)
dolenjsko (de Baixa Carniola)
primorsko (litoral)
prekmuro o venc, dialecte arcaic de l'eslovè parlat al sud-oest d'Hongria, prop de la ciutat de Szentgotthárd
Comparativa entre paraules en català, eslovè i italià en una exposició alCCCB de Barcelona.
L'eslovè usa l'alfabet llatí, però tot i que les lletres són les mateixes que en català, si fa no fa, algunes amb l'addició designes diacrítics, algunes de les lletres no se pronuncien igual. És el cas de la "c", per exemple, que es pronuncia com el dígraf català de "ts"; la "č", que es pronuncia com a "tx"; la "j", que es pronuncia com la "i" catalana, la "y" anglesa i la "j" alemanya; la "š", que es pronuncia com la "x" catalana; i la "ž", que es pronuncia com la "j" catalana, però més suau.La majoria dels sons de l'eslovè tenen la seva correspondència en català. No obstant això, hi ha alguns sons que no estan presents de manera natural en català (si bé en la seva majoria són coneguts a través d'altres idiomes). Aquests sons són els representats per les lletres: č, š, ž, z.
Č: més profund que la CH espanyola
Š: com la CH francesa (XEIX de xai, Xixona; també SH anglesa però més profunda)
Ž: com la J francesa
Z: com la S sonora catalana, Z catalana o francesa
.svg)
.jpg)
