L'escultura (delllatísculptura) és una de lesbelles arts. A diferència de lapintura, la qual es crea en un pla –un espai fictici de dues dimensions–, l'escultura ho fa en un platridimensional exempt o enrelleu, tot utilitzant l'espai real. L'escultor actua sobre diferents materials que transforma mitjançant processos de talla i modelatge, que són els mètodes tradicionals. L'ús de diferents combinacions de materials i mitjans ha originat un nou repertori artístic que comprèn processos com elconstructivisme i l'assemblatge. En un sentit genèric, s'entén per escultura l'obra d'art plàstica feta per l'escultor.
[…] l'escultor treu tot el superflu i redueix el material a la forma que existeix dins la ment de l'artista.
»
Des dels temps més remots l'home ha tingut la necessitat d'esculpir. Al principi ho va fer amb els materials més simples i que tenia a mà: lapedra, elfang i lafusta; després va emprar elferro, elbronze, elplom, lacera, elguix, laplastilina, laresina de polièster i elsplàstics amb reforç defibra de vidre, elformigó, lacinètica i lareflexió de la llum, entre d'altres. L'escultura va tenir al principi una única funció, el seu ús immediat; posteriorment s'hi afegí una funció ritual, màgica, funerària o religiosa. Aquesta funcionalitat va canviar amb l'evolució històrica, adquirint una finalitat principalmentestètica o simplementornamental i podent arribar a constituir-se com un element durador o efímer.[1]
Les primeres manifestacions escultòriques es remunten alPaleolític inferior, quan l'home tallava elsílex tot percudint-lo contra una altra pedra; posteriorment fa servir elgravat i el relleu enpedra i enossos d'animals. Fa uns 27.000 i 32.000 anys apareixen representades unes exuberants figures humanes femenines de pedra, en una exaltació artística de lafertilitat;[2] són les «venus prehistòriques», com laVenus de Willendorf i laVenus de Lespugue.[2] Durant el períodemagdalenià es van fer servir bastons i propulsors amb motius ornamentals. AlPaleolític superior, els exemples més abundants són talles o objectes gravats que van evolucionar des d'una fase més primitiva, amb decoracions més esquemàtiques, fins a arribar a la representació de figuresanimalístiques que s'adaptaven a l'estructura de l'os.[1] L'argila també va ser un material habitual. Les primeres peces escultòriques que es coneixen procedeixen d'Egipte, laXina, l'Índia i l'Orient Mitjà, llocs on cap al4000 aC ja existien forns per a fabricar objectes deterrissa.[3]
Un dels avenços més importants en lahistòria de l'escultura va ser la capacitat de treballar elmetall –primer elbronze i després elferro– el qual serví per a fabricar eines més eficients i, a més a més, obtenir un nou material per a obres escultòriques. El procés de crear l'obra primer en argila i després buidar-la en bronze ja es coneixia a les antiguescivilitzacions gregues iromanes, i és un sistema que al segle xxi encara s'utilitza.[4] A partir del segle v aC, en el darrer període de l'edat del ferro, elsceltes van desenvolupar lacultura de La Tène, propagant-la per totEuropa; va representar una evolució de l'art de lacultura de Hallstatt. A la decoració de tots els seus objectes, espases, escuts, fermalls i diademes s'hi poden copsar motius d'animals, plantes i figures humanes. A partir del segle iii aC s'encunyaren les primeresmonedes seguint els models hel·lènics, així com obres figuratives com elDéu de Bouray, en xapa decoure repussada.[5]
AMesopotàmia, a causa de l'escassetat depedreres, l'escultura es feia fonamentalment ambargila; a les excavacions d'Ur (4000 aC) s'han trobat nombroses petites estàtues d'aquest material. Elssumeris van desenvolupar i difondre a altres civilitzacions l'ús delmaó, en el qual s'esculpia un relleu i després s'esmaltava. Alguns exemples ben representatius són els que adornen els palaus, així com les superfícies sepulcrals perses del palau dePersèpolis i elFris dels arquers, una obra en maó esmaltat que hi ha al Palau Reial deSusa (404-359 aC).[6] A l'antic Egipte s'empraren materials més duradors, com la pedra. Els egipcis van arribar a crear escultures altament perfeccionades que van romandre inalterables durant molts segles.[7] Hi representaven divinitats,faraons i altres personatges importants; també feien, però, petites peces de figures en les quals quedaven reflectits els treballs domèstics. Moltes d'aquestes obres s'han trobat a les cambres sepulcrals.
De l'art púnic i grecopúnic se'n conserven moltes estàtues, en general femenines, ibustos de fang cuit, juntament amb una diversitat d'amulets d'ivori i de metall que es van descobrir a lesnecròpolis d'Eivissa iFormentera; es calcula que les més antigues són del segle viii aC, i la seva fabricació va tenir continuïtat fins molt avançada la dominació romana. Pel que fa a l'escultura ibera, les obres trobades són de pedra i bronze i provenen de tres grans àrees del sud, centre i el llevant de lapenínsula Ibèrica: destaca el bust de pedra de laDama d'Elx, d'inspiració grega.[8]
L'estatuària arcaica va ser principalment religiosa. Els temples es decoraven amb imatges dels déus, de les seves gestes i batalles, i les figures eren poc realistes. Leskorai okoúroi no són retrats de persones concretes; als rostres se'ls posava un somriure fictici, un gest facial conegut en el món de l'art com «somriure arcaic». D'aquest període destaquen elCap de Dipiló, fragment d'una estàtua colossal de marbre del segle vi aC, i elCap de Rampin (c.560 aC) obra posterior que presenta un tractament més proper al naturalisme.[9] L'escultura grega assolí un elevat grau de perfecció, qualitat que venia impulsada per la recerca d'una millor expressió de labellesa de la figura humana; arribaren a establir uncànon amb unes proporcions considerades «perfectes». Malauradament, l'Auriga de Delfos, la parella delsGuerrers de Riace junt amb la delDéu del cap Artemísion formen part de les poques escultures gregues en bronze que es conserven completes.[10] Un dels artistes més significatius del període clàssic fouPraxíteles, autor de l'Hermes amb Dionís infant. Durant el període hel·lènic s'observa que en la creació d'escultures hi ha una clara intenció d'intensificar el moviment i accentuar les emocions, tal com es pot observar al conjunt escultòric deLaocoont i els seus fills.[11]
L'escultura etrusca (segle ix aC-I aC) derivava de l'art grec, tot i que també van crear obres amb característiques pròpies.[12] L'estatuària vinculada als contexts fúnebres és, amb diferència, la producció etrusca més abundant; el material d'elecció, per regla general, era laterracota, com en el cèlebreSarcòfag dels esposos.[13] Posteriorment, l'escultura romana va rebre la influència de l'etrusca i de la grega, i els artistes romans arribaren a fer nombroses còpies d'obres gregues. Cal destacar les escultures commemoratives com les de laColumna de Trajà (114), on es narren diverses batalles en una espiral contínua que ocupa tota la superfície de la columna, o l'Estàtua eqüestre de Marc Aureli.[14] Un dels tipus d'escultura que més van desenvolupar, però, foren elsretrats, obres realistes amb un marcat caràcter psicològic que es van crear a tot l'Imperi Romà.[15]
A mitjans del segle xviii, les orientacions deWinckelmann «d'alimentar el bon gust en les fonts directes i prendre exemple de les obres dels grecs» va fer que molts artistes es dediquessin a copiar en lloc d'imitar; arribava elneoclassicisme. L'obra deJean-Antoine Houdon, originalment barroca, va adoptar un caràcter serè i un verisme sense detalls anecdòtics, en un procés per aconseguir la bellesa ideal de l'antiguitat; va retratar molts personatges del moment, comNapoleó,Jean de la Fontaine,Voltaire oGeorge Washington. L'escultor més conegut i innovador, però, fou l'italiàAntonio Canova, un autor molt versàtil a cavall entre el barroc, el rococó i el neoclassicisme. Per la seva banda, la producció deBertel Thorvaldsen segueix la línia més ortodoxa del neoclassicisme, amb una expressió més freda i estàtica.[32] A Catalunya, cal destacarDamià Campeny, el qual va anar a Itàlia i va rebre la influència de Canova, igual que l'andalúsJosé Álvarez Cubero.[33]
AMallorca, els escultors no tengueren uncol·legi professional propi fins que el 1578 s'incorporaren al delspintors i brodadors, que havia estat fundat el 1511 sota la protecció de laMare de Déu de la Grada, venerada ala Catedral. El 1602, els pintors s'escindiren en un nou col·legi, i, amb els anys, el col·legi de la Mare de Déu de la Grada es desarticulà. Així, el 1651, els escultors, desproveïts de col·legi, s'incorporaren al nou col·legi dels pintors, i aquell mateix any el col·legi creà una acadèmia pròpia. Aquest nou col·legi tenia per patrósant Lluc, de qui es deia que havia pintat el primer retrat deMaria, i el veneraven a una capella de l'església del Socors.[34]
A partir del segle xix elsmitjans de comunicació van tenir un paper cada vegada més important en la difusió de l'art arreu del món. Els estils es desenvoluparen cada cop amb més rapidesa, ja fos convivint, juxtaposant-se o enfrontant-se entre ells. El concepte d'avantguarda artística es va començar a emprar a finals del segle xix: així s'identificava als artistes que promovien activitats que hom considerava que revolucionaven l'art amb la intenció de transformar-lo. Es caracteritzaven per lallibertat d'expressió; les primeres tendències avantguardistes foren elcubisme i elfuturisme. L'escultura podia deixar d'imitar la realitat i valorar el buit, els jocs de llum o el volum en negatiu, o podia afegir moviment amb accions mecàniques o amb agents atmosfèrics. Cal destacar també l'ús de nous materials com l'acer, elferro, elformigó i elplàstic.[35]
Picasso va explorar l'esculturacubista, descomponent el volum en plans geomètrics; en algunes obres va emprar elements com ara cordes,filferro o fusta sense tallar.Alexandre Rodchenko –escultor, pintor, dissenyador gràfic i fotògraf rus–,Jacques Lipchitz iConstantin Brancusi, van innovar tot cercant elbuit; aconseguiren la simplificació per arribar a formes perfectes mitjançant els materials emprats.[41]Umberto Boccioni va saber traslladar a l'escultura temes delfuturisme, com el dinamisme i la introducció de tota classe de materials; sotmès a l'art figuratiu,Formes úniques de continuïtat en l'espai (1913) va ser una de les obres clau d'aquest moviment.[42]Marcel Duchamp, un dels primers escultors deldadaisme, cap al1913 va afaiçonar escultures a partir d'objectes vulgars, la qual cosa es va anomenar l'art trobat oready-made; la primera obra va ser una roda de bicicleta damunt un tamboret.[43] Elconstructivisme fou un moviment aparegut aRússia després de laRevolució d'Octubre de 1917; artistes comVladímir Tatlin, els germansNaum Gabo iAntoine Pevsner van influir considerablement en l'art contemporani.[44] El neoplasticisme (De Stijl), en la mateixa època (1917), cercava la renovació estètica i la configuració d'un nou ordre harmònic de valor universal, amb una estructuració a força de l'harmonia de línies i masses rectangulars de diverses proporcions; cal destacar l'obra deGeorges Vantongerloo.[45] Alguns pintorssurrealistes van afaiçonar escultures relacionades amb les seves idees pictòriques: DestaquenMax Ernst (Espàrrecs lunars, 1935) iJoan Miró, qui va emprar una combinació de corda i trossos de metall.[46]
L'expansió de l'escultura fins a esdevenir part del món a través de lainstal·lació artística i lespràctiques efímeres va tenir com a conseqüència l'ús del cos viu de l'artista com a eina de treball.[51] Ara ja no es tractava del cos com a suport de l'art, sinó com a vehicle de transmissió de la pràctica artística en si mateixa.[51] Els gèneres constituïts per laperformance, elhappening i elbody art van fer eclosió al llarg dels vuitanta i els noranta com a pràctiques habituals assumides per les institucions artístiques.[51] La via més personal de l'art, actualitzada a partir de la reivindicació d'una autoria forta en la producció artística que es va produir als anys vuitanta, va tenir en la instal·lació la forma més productiva de mostrar com es podien trencar les fronteres entre l'àmbit públic i el privat a partir de la generació de vincles emocionals amb els espectadors potencials.[51] Alhora, elsfeminismes i, més endavant, lateoria queer van recollir les posicions filosòfiques crítiques amb la identitat per donar pas a una consciència de lasubjectivitat com a fenomen contingent en contínua construcció.[51] La crítica a les convencions identitàries de gènere, o a la pertinença a un lloc i una classe social, van fer del cos representat un espai productiu per a la desconstrucció de les visions hegemòniques i naturalitzades del cos social.[51] Amb la crisi de lasida va sorgir un motiu fonamental de reflexió: la malaltia va esdevenir una metàfora d'un camp social més gran que es convertia, precisament per la urgència davant la mort i el dol posterior, en el camp de batalla necessari enfront dels convencionalismes socials.[51]
L'esculturaafricana està impregnada, fonamentalment, d'un caràcter religiós ianimista, i es basa en la creença dels esperits de la natura i el culte als morts. Les escultures són usades enrituals i consisteixen bàsicament enmàscares antropomòrfiques i altres objectes de culte. Són talles de fusta però també hi ha exemples de treballs enargila –com en lacultura nok deNigèria cap al500 aC–,pedra oivori. AIfe iBenin, elsiorubes van realitzar obres enterracota ibronze (segle xiii), tal com s'observa en relleus i estàtues de mida natural amb els caps dels seus reis. ACosta d'Ivori elsbaulé també tallaven motius geomètrics en lesllindes de les portes.[52]
Les escultures exemptes i els relleus van constituir una important manifestació artística dels poblesprecolombins d'Amèrica. Entre d'altres, sobresortiren elsolmeques, elsmaies i elstolteques (a l'actualMèxic), i elsinques (a l'actualPerú). Tot i la seva diversitat, totes elles presenten uns trets comuns: són obres associades a l'arquitectura –les escultures i els relleus adornen parets i pilastres– i són de caràcter religiós, amb escenes dedéus,dimonis i ritus sagrats amb la presència també de guerrers. En l'escultura olmeca ressalta l'intent de reproduir el rostre humà amb un gran realisme, com es pot observar en els enormes caps deLa Venta, de més de tres metres d'alçada. Els maies van realitzar figures enjade i majoritàriament obres adossades als temples, com es pot observar aPalenque,Tikal iChichén Itzá, d'on procedeix una de les més famoses escultures, elChac Mool; aquest tipus d'escultura també s'ha trobat en diversos temples d'influència tolteca.[53] La primera civilització delPerú, laChavin de Huántar, es remunta cap al1250 aC; l'exterior de les restes del temple més gran d'aquesta civilització està adornat amb escultures, la majoriabaixos relleus, i esteles amb gravats deserps icocodrils. Pel que fa alsinques, entre el 1200 i l'arribada dels espanyols (1532), van produir poca escultura monumental, però van desenvolupar l'ús de lametal·lúrgia, principalment la de l'or, en el qual incrustaven pedres precioses.[54]
Guerrers tolteques representats per les famoses estàtues dels atlants deTula
Únic cap de Chavín de Huántar que roman en el seu lloc original
La història de l'escultura a l'Índia es remunta al2500 aC, a lacultura de la vall de l'Indus. En excavacions arqueològiques aHarappa iMohenjo-Daro s'han trobat una gran varietat d'escultures enterracota de figures humanes. S'hi observen símbols relacionats amb lafertilitat; destaca també unaBallarina debronze i unBust d'un rei-sacerdot d'esteatita.[55] Durant l'imperi Maurya (segle iii aC) es realitzaren grans columnes icapitells amb temes d'animals, com elCapitell dels lleons, aSarnath; també escultures de divinitats (Yaksi, museu dePatna).[56] A la regió deGandhara, durant l'imperi Kushan, es desenvolupà amb la influència delbudisme i l'hinduisme un tipus d'art catalogat com a «grecobúdic» a causa de la influència de la Grècia clàssica en les imatges delBuda realitzades en aquest període.[57] Durant l'imperi Gupta es va crear un «art clàssic» de línies pures i formes harmonioses, amb imatges de les divinitats (Brahma,Vishnú iShiva). Al sud de l'Índia, aMahabalipuram, hi ha uns temples excavats en la roca decorats amb uns relleus magnífics, com elDescens del Ganges de l'època de la dinastia delsPal·lava. Des del segle viii l'erotisme és tema predominant en les escenes de molts temples, on es representen il·lustracions delKama Sutra. Malgrat la conquesta musulmana, al sud va continuar la tradició escultòrica, tot i que va anar incorporant unbarroquisme vigent fins al segle xviii.[58]
A laXina destaca la gran troballa de l'exèrcit de guerrers de terracota (cap al200 aC) de ladinastia Qin, amb set mil guerrers de cares diferents –per tant, modelades a mà– tot i que els cossos, similars, estan fets probablement amb un motlle.[59] L'escultura d'influència budista més antiga que es coneix (ca.338) és una de bronze daurat, probablement una rèplica d'una deGandhara; també destaquen les estàtues colossals de Buda de les grutes de Yungang, aDatong. Durant ladinastia Tang (618-907), es van fabricar una gran quantitat deterracotes realitzades a pressió per mitjà de motlles; en el període final de la dinastia es realitzaren figuretes de ceràmica de temes variats que aporten una nova visió de l'art, ara allunyat de la religió. Després d'una clara decadència, durant ladinastia Ming (1368-1644) es produeixen imatges de grans dimensions com a «guardians» de les portes dels grans palaus o complexos funeraris, tot i que segueixen destacant les petites obres dejade iceràmica. Al segle xx, seguint les directrius ideològiques dels dirigents, retorna l'escultura monumental destinada a exaltar les gestes de laRevolució Xinhai.[60]
AlJapó cal destacar unes petites estàtues religioses o funeràries amb una decoració geomètrica delperíode Jōmon (segle VII aC) i uns ídols deterracota amb forma animal, anomenatshaniwa, trobats en unes tombes delperíode Yayoi (finals del segle iii). Durant elperíode Asuka, sota la influència delbudisme, es produeix un desenvolupament de l'escultura de la mà d'un artista xinès,Kuratsukuri Tori, que va entrar al servei de l'emperador. Altres escultors van aportar influènciescoreanes i tots van realitzar imatges del Buda (Maitreya) amb bronze, fusta i terracota. Al segle xi, durant elperíode Kamakura, l'escultorJōcho va aconseguir un gran renom i va tenir nombrosos deixebles; s'esculpien divinitats d'aspecte terrible per tal d'espantar les forces malèfiques. L'escultura, però, va quedar relegada a un segon terme i es prioritzà lapintura. Durant elperíode Azuchi-Momoyama destaquen algunes escultures de monjoszen i màscares per a actors delteatre Noh.[61]
L'escultura tradicional es divideix en dues grans branques: l'estatuària –representa la forma humana i expressa les concepcions suprasensibles de l'home– i l'escultura ornamental –reprodueix artísticament els altres éssers de la natura, animals o vegetals. La primera duu amb propietat el nom d'escultura i té un ideal propi, mentre que la segona ocupa un paper secundari, ja que serveix d'auxiliar per la primera i per l'arquitectura.
Es poden anomenar els següents tipus d'escultures:
Lesestàtues són les escultures aïllades que representen entres dimensions una entitat específica. Segons la seva presentació hi ha diverses formes d'anomenar-les: pròpia o dempeus; sedent o asseguda, jacent o estirada –en la qual generalment es representa la figura d'un difunt–, orant o agenollada, oferent o oferint presents, i eqüestre o a cavall.
Elsrelleus són les escultures tallades a partir d'un fons o unides a un fons. Els tipus de relleu es divideixen en la forma en la qual es redueix la profunditat de les figures o ornamentació representades. En elbaix relleu es talla retallant la imatge cap al fons del material que el serveix de suport; en canvi, en l'alt relleu les formes escultòriques queden ressaltades i surten del pla on es tallen.
Elsbusts són escultures en les quals apareix només el cap i les espatlles de la persona. Normalment representenretrats.
En eltors es representa el tronc humà sense cap, braços ni cames.
Elcriselefantí és el terme donat a un tipus d'imatge de culte que va gaudir d'un gran prestigi a l'antiga Grècia. Aquest tipus d'estàtues es construïen sobre una armadura de fusta que quedava totalment coberta, a la qual se subjectaven blocs tallats d'ivori que representen la carn, i làmines d'or per a les vestimentes, l'armadura, el cabell i d'altres detalls. En alguns casos s'usavacristall, pedres precioses i pedres semiprecioses per a detalls com ara els ulls, les joies i les armes. Ja es coneixen exemples des delII mil·lenni aC amb escultures fetes d'ivori i or.[62]
L'escultura arquitectònica és un terme que es refereix a la utilització per part d'arquitectes i/oescultors d'escultures en el disseny i la construcció d'unedifici, unpont, unmausoleu o qualsevol altremonument. L'escultura està en general relacionada amb l'estructura arquitectònica. També s'anomena «escultura embotida» a qualsevol estàtua col·locada en una obra arquitectònica.[63]
Els materials emprats en escultura determinen el resultat de l'aspecte i textura de l'obra així com les seves característiques físiques. Amb l'ús d'una pedra tova és més difícil obtenir un resultat minuciós a causa de la seva corrosió; en contraposició, amb un material més dur com el granit cal més esforç físic. Els detalls de formes delicades i amb calats s'aconsegueixen millor amb l'ús de la fusta, com ho demostren, per exemple, els retaules gòtics. El treball en argila permet diversos acabaments, des del més fi poliment a deixa les mateixes empremtes dels dits de l'artista. En conclusió, és l'escultor i el seu propòsit el que aconsegueix treure del material la forma i la textura desitjades.
L'argila és un dels materials més antics que ha utilitzat l'home; és fàcil de modelar i no necessita utensilis especials, ja que es pot treballar simplement amb les mans. Amb elfang es poden crear motlles útils per a treballar amb altres materials o per fer reproduccions d'un mateix objecte. Si s'empra com a material definitiu s'ha de coure; llavors rep el nom deterracota. En la preparació del fang, els processos d'industrialització han modificat i alleugerit l'antic treball manual de premsat i esmicolament de l'argila; això fa possible que al mercat hi hagi blocs preparats a disposició dels escultors.[64] Els tipus d'argila més comuns són:[65]
Argila natural: extreta on s'ha format. S'utilitza sense cap afegitó.
Argila rogenca: normalment conté ferro i és bastant suau, molt adequada per al modelatge altorn de terrissaire i per l'efectuat amb els dits.
Argila de «bola»: s'utilitza per donar plasticitat en unir-se a un altre tipus d'argila. És de color molt fosc –gairebé negre– i es contreu força durant la seva cocció.
Argila bentonita: és blanca i molt fina d'origen decendres volcàniques. S'utilitza per donar plasticitat a altres tipus d'argila.
Argila refractària: té una forta resistència a la calor. Hi ha força variants i acostumen a ésser aspres i granuloses.
Argila de gres: té un color gris, és de gra fi i suporta altes temperatures de cocció.
La pedra és un material emprat des de l'antiguitat, ja que es troba de manera abundant a lanatura, tot i que per treballar-la es necessiten eines especials. De pedra es van esculpir lesvenus prehistòriques, les estàtues gregues i les posteriors còpies romanes, així com les obres de grans escultors delrenaixement comMichelangelo,Donatello oBernini. És utilitzada des de fa molt de temps en monuments públics a pràcticament tots els països.[66] En l'escultura, el tipus de pedres més utilitzades són:
Pedra calcària: és una roca sedimentària tova fàcil de treballar; s'empra en treballs minuciosos. La seva conservació depèn molt de la qualitat de les pedreres. S'ha utilitzat molt en escultures monumentals, com a laGran Esfinx. La pedra calcària va ser una de les més emprades a l'antic Egipte: la major part de lavall del Nil està excavada en aquesta classe de pedra, i amb el material de lapedrera deTura es van construir les estructures i la major part de les escultures de lanecròpolis de Guiza.[67]
Marbre: és una pedra calcària metamòrfica de gra fi i compacte. El tractament de la seva superfície pot ser molt variat, obtenint-se diferents teixidures, amb més finor, aspror, etc. Com que és un material força perdurable, va ser un dels preferits dels grans artistes de l'antiguitat i elRenaixement. El marbre blanc es va imposar a partir de l'època clàssica, ja que amb un bon polit pot assolir un aspecte translúcid i d'una gran brillantor; a més, és una pedra que no presenta grans fissures, i l'artista pot treballar-lo esculpint amb molta llibertat (els cops en una pedra que no sigui compacta poden arribar a produir-li fractures i obligar a canviar-la).[68]
Gres: també anomenat pedra sorrenca, és una roca sedimentària molt fàcil de treballar en les pedreres, amb humitat natural; s'empra en labors que demanen minuciositat. S'ha utilitzat molt en el treball delscapitellsromànics. Els colors més habituals són els terrosos i, en algun cas, un gris blavós. És una pedra molt porosa i que normalment no es pot polir. Actualment no s'utilitza en escultura.[69]
Alabastre: és un mineral deguix, de color groguenc, a primera vista semblant al marbre i lleugerament translúcid. És fràgil i trencadís, però molt fàcil de tractar.[70]
Granit idiorita: són unesroques ígnies molt més dures que el marbre; es formen per refredament de materials volcànics fosos. La seva qualitat és excel·lent una vegada tractats i polits, i es troben en una gran diversitat de colors. Han estat molt usats des de l'Antic Egipte fins als nostres dies.[71]
Esteatita: és una roca metamòrfica formada en una gran part pertalc; de fet, és unesquist de talc. És molt tova i fàcil de tallar.[72][73] Admet un bon poliment. Exposada a l'exterior, s'endureix amb el temps.[74] Al tacte s'assembla alsabó; d'aquí el seu nom enanglès,soap stone. Elsinuits acostumaven a fer talles tradicionals emprant aquest material; també són d'esteatita les capes exteriors delCrist Redemptor de Rio de Janeiro. A l'Índia hi ha alguns temples amb escultures d'esteatita; per exemple, aBelur.
Quars: es tracta d'un mineral d'una gran duresa, difícil de treballar. Malgrat això, hi ha exemples d'obres molt elaborades tallades en quars.[75]
Jade: així s'anomenen dues pedres –la jadeïta i la nefrita– molt similars, encara que la nefrita té un aspecte més «orgànic» i la jadeïta més vidriós. Tenen una gamma de colors que va des del verd quasi blanc fins al verd molt fosc, quasi negre. Són minerals molt durs i, per aquest motiu, la seva talla és difícil. Per al seu poliment es fa servor elcarbur de silici i elcorindó com a sorra en barreja aquosa. Les obres amb jade estan datades des de fa més de cinc mil anys a laXina,Mesoamèrica iAustràlia; ha estat a la Xina on hi ha hagut més producció.[76] Elsmaoris deNova Zelanda realitzen amb nefrita unes figures anomenadesHei tiki.[77]
L'estuc és una pasta aconseguida a base decalç, pols de marbre, sorra i cola decaseïna. Es va emprar ja a l'Antiga Grècia i a Roma per preparar motlles. L'art islàmic el va utilitzar tallant-lo com adornamentsmocàrabs com els que es poden veure a l'Alhambra de Granada. AlRenaixement en va ressorgir el seu ús en els buidatges de guix del natural; per exemple, aplicant-lo sobre diverses parts del cos humà o per fer màscares dels difunts que, posteriorment, els familiars guardaven com a record. Probablement es va utilitzar més durant elbarroc com a motiu decoratiu dels sostres de palaus amb tot tipus d'ornamentació. Al segle xx escultors comGeorge Segal oClaes Oldenburg han realitzat obres figuratives enguix.[78][79]
Les planxes decoure,bronze,or iargent es poden utilitzar en la tècnica de l'elaboració directa, que es treballa amb unmartell,burins ipunxons. En les peces petites o enbaixos relleus s'utilitza el repussat. Per a la realització d'una escultura exempta i d'una mida més gran s'utilitza un cos dur, normalment defusta. Aquest cos es cobreix ambbetum per a una millor adhesió de les xapes que es fixen amb claus o amb costures mitjançant fils metàl·lics; cal anar copejant el metall i, per poder prosseguir, cal escalfar les làmines per obtenir elasticitat al metall. Després d'aquesta primera fase, l'obra es va retocant amb els burins i els punxons. Antigament aquestes escultures es realitzaven per al seu ús com areliquiaris, i es deixava l'interior buit per a la custòdia derelíquies.[80] Els metalls més usats són:
Or: junt amb elcoure va ser un dels primers metalls emprats per l'home, per la seva bellesa i perquè es pot treballar amb facilitat. S'han trobat jaciments arqueològics aUr,Troia iMicenes que demostren que ja es feia servir durant elneolític.[81] Elsescites van treballar en una àmplia varietat de materials, però és en l'or on van destacar: realitzaren peces amb influència grega que tenien una utilitat decorativa, com adornaments per als cavalls, beines d'armes i objectes de joieria. Aquestes petites escultures van ser realitzades amb una gran precisió i amb molt de detall.[82]
Bronze: aquest metall, normalment un aliatge decoure iestany, és el més utilitzat per a lafosa de models d'escultura. Els bronzes «pobres», és a dir, els que contenen un alt percentatge de coure, poden ser treballats en làmines i esculpits en fred amb l'ús de cisells; tanmateix, els colaments solen ser força defectuosos. En canvi, els aliatges amb més contingut d'estany o dezinc quan es fonen tenen un grau més elevat de fluïdesa (per això són molt més utilitzats en la reproducció amb motlle); s'adhereixen millor a les cares internes i la seva reproducció permet assolir els mínims detalls. Normalment, per a l'acabament de les escultures en bronze, s'aplica una capa de pàtina per unificar el color.[83]
Ferro: és un dels metalls que s'utilitza per a fer escultures, i es treballa fent servir diferents tècniques.
Acer Corten: aquest tipus d'acer està fabricat amb una composició química que fa possible que la sevaoxidació quedi més protegida davant lacorrosió atmosfèrica; per aquest motiu, molts artistes l'utilitzen com a material més adequat per exposar la seva obra a la intempèrie. També es valora el seu característic color vermellós ataronjat, que és el resultat d'un alt contingut encoure,crom iníquel. Entre els nombrosos escultors que l'han utilitzat hi haEduardo Chillida,Richard Serra,Jorge Oteiza,Pablo Picasso oJosep Plandiura.
La fusta és un material molt apreciat pels escultors, tant per les seves propietats físiques com pels bons resultats que ofereix. Hi ha molts tipus de fusta i en funció de la seva qualitat la peça es pot tenyir ambanilines a l'aigua oalcohol, policromar-la o, fins i tot, deixar-la amb el seu color natural, protegint-la ambgoma laca. Les fustes anomenades nobles –noguera,roure,faig,cedre,caoba i altres– se solen deixar amb el seu color natural, protegint-les amb unacera neutra.[84]
La fusta s'ha de tallar almenys cinc anys abans de realitzar l'obra i a l'hivern, que és quan lasaba es troba a les arrels: d'aquesta manera s'aconsegueix que la fusta estigui ben seca i no s'afavoreix la seva descomposició. Els arbres presenten uns troncs amb diàmetres més o menys determinats i això obliga a preparar peces diferents segons les necessitats de l'obra. Habitualment la fusta s'adquireix en taulons que prèviament a l'encolatge han de tallar-se segons la dimensió de la peça a realitzar; per aconseguir un bloc ample d'un mateix tauló han de disposar-se els diferents trossos un damunt de l'altre en el mateix sentit que el tauló original. Sovint, les escultures de fusta s'alleugereixen fent el buit en el seu interior.[85]
L'escultura en fustapolicromada ha ocupat un lloc important dins la imatgeria religiosa. Un cop tallada la peça, aquesta es cobria amb una capa deguix o bé amb una tela fina sobre la qual es posava el guix com a preparació i aïllant de la pintura feta amb colors altremp o al'oli, o bé afegint undaurat amb fulles depa d'or.[86]
L'ivori s'obté delsullals de diversos animals, particularment delselefants. Hom l'ha treballat en tots els països, principalment a l'Àfrica, Japó, Xina, l'Índia, l'àrea mediterrània i l'Europa continental. L'ús ornamental de l'ivori tallat ja es produïa a l'Antic Egipte i a Mesopotàmia. És fàcil de tallar i si es volen obtenir superfícies planes es tallen els ullals longitudinalment i se submergeixen en una barreja d'oli d'ametlles amb vinagre; en absorbir aquest líquid l'ivori s'estova i pot modelar-se lleugerament.[87]
Va tenir un gran desenvolupament a l'èpocaromànica en zones d'influència [[Art carolingi |carolíngia]]. Els treballs en ivori s'aplicaven en objecteslitúrgics, en cobertes de llibres o plaques per als frontals dels altars. Elsolifants eren instruments de vent tallats i elaborats amb ullals d'elefant, i tenien unes delicades miniatures que formaven part dels estris de caça dels cavallers durant l'edat mitjana. Hom creu que elcrucifix de don Fernando y doña Sancha, datat cap a l'any1063, va ser el primer realitzat a laHispània que conté la representació de la imatge deCrist.[88] Són famoses les talles d'ivori realitzades aMalines;Rubens va arribar a dissenyar escultures que van ser tallades en aquest material per Lucas Faydherbe (Malines, 1617-1697), el qual va treballar durant tres anys al taller del pintor.[89]
L'ús del formigó en l'escultura és relativament recent i ha adquirit més importància a mesura que ha augmentat el seu ús en lesfaçanesarquitectòniques dels edificis. Sobre el formigó es poden aconseguir textures diferents amb l'ús de cisells o llimes. És una material econòmic i permet la seva exposició a l'aire lliure.Henry Moore el va emprar en diverses obres.[90] S'utilitza fent un buidatge sòlid dins un motlle deguix xop en aigua, per evitar que en posar la barreja de formigó aquest xucli l'aigua que porta la barreja. És convenient que la massa del formigó sigui el més compacta possible per tal que mantingui la seva densitat homogènia i per evitar bombolles d'aire al final del procés. També es poden utilitzar motlles realitzats amb calaixos de fusta prèviament untats amb greixos o olis.[91]
Per a la realització d'un buidatge, el motlle de guix ha d'aïllar-se amb capes degoma laca. El formigó ha de posar-se en capes i amb trossos defibra de vidre tot adaptant-lo a la forma final de l'escultura, i cal donar-ne dues o tres capes intercalades.[92]
El formigó també pot ser modelat sobre una carcassa realitzada normalment amb vares d'acer dolç i una xarxa metàl·lica. Aquesta armadura es cobreix amb una barreja espessa de formigó, reforçant-la ambfibra de vidre. Quan aquesta capa està quasi seca es modela sobre seu amb una altra massa més espessa de formigó, fins a l'acabament de l'obra.[93]
Màquina de treure punts, útil tant per a pedra com per a fustaGúbies per la talla de la fustaAmassat de l'argilaBronze fos abocat dins motlles
Els escultors solen preparar la seva obra construint un petit model de la figura, d'argila o de guix.[66] Aquest model equival a l'esbós delpintor o alplànol de l'arquitecte. El procediment fonamental i el més clàssic és l'esculpit, servint-se d'unaescarpa, unburí o uncisell segons les necessitats; fins i tot els procediments de fondre i modelar requereixen retocs de cisell en els detalls. A més a més, s'usen altres accions com el modelat o buidatge, el cisellat, el repujat, l'embotit, el gravat i l'estampat o encunyat. És interessant adonar-se del poc que han canviat amb el pas del temps les tècniques del modelatge i de la talla, en comparació amb els canvis que s'han produït en altresbelles arts. Només al segle xx es van començar a introduir nous mètodes de treball.[94] A continuació es llisten les tècniques més utilitzades:
Esculpit: consisteix a treure partícules al bloc ja escalabornat fins a obtenir la figura desitjada. Antigament la talla s'efectuava amb instruments de ferro, que per la seva blanor es deterioraven ben aviat. En algunes escultures encara s'observa el senyal de punxons i cisells. Actualment, a més a més de les eines tradicionals s'utilitza el disc de diamant per a la pedra i els discs dewidia per a la fusta.[95] Per poder reproduir les formes del model en materials com la pedra o fusta, i en una mateixa mida, s'utilitza el mètode de treure punts amb el puntòmetre omàquina de treure punts. És un artefacte amb una combinació de barnilles metàl·liques articulades acabada en una agulla de secció triangular i amb la punta esmolada. Serveix per mesurar punts determinats en un model i traspassar aquesta mida al material on es fa l'escultura definitiva. L'agulla es desplaça per una guia per cercar la profunditat del punt i es fixa amb un cargol.[96]
Modelat: consisteix a donar la forma desitjada a una pasta, afegint o llevant porcions de la massa.
Argila: habitualment, per al treball de les escultures en argila moltes cultures van emprar les mateixes tècniques que per a laterrissa, amb rotlles, plaques o tubs d'argila. També s'ha utilitzat la pressió: l'argila humida es comprimeix en motlles de fang prèviament cuits. Aquesta tècnica va ser emprada pels grecs ja al segle iii aC, tal com s'observa en unes figures conegudes amb el nom deTanagra.[59] L'argila, una vegada modelada i abans de la seva cocció al forn, ha de mantenir-se en contacte amb l'aire o en un ambient sec per al seu dessecament per tal que adquireixi consistència i per evitar-ne deformacions.[97]
Cera: la cera es modela com a material auxiliar per a la realització d'esbossos; aquests serveixen a l'escultor tant com a guia per visualitzar la seva obra final en un altre material com a matriu per al buidatge posterior en bronze. Més recentment s'ha utilitzat per a la creació de personatges que s'exposen enmuseus de cera. A nivell decoratiu es fan imitacions de fruites en cera. Igual que en el modelatge amb argila, les mans de l'artista són la primera eina a tenir en compte, però aquest pot ajudar-se amb espàtules, rascadors illimes. La substància pot ser cera verge d'abella o cera industrial, la qual es pot trobar en el mercat amb diverses dureses. Per construir la base per muntar la cera és necessària una armadura que pot ser des d'un simple filferro decoure, per a peces petites, fins d'altres més complicades quan l'obra és d'una envergadura més gran.[98]
Plastilina: es modela amb les mans o petites espàtules, pràcticament igual com es fa amb la cera, i serveix com a esbós per a l'obra escultòrica. La plastilina té també un lloc destacat en l'animació;Nick Park, guanyador de dosOscars amb els curtmetratges deWallace i Gromit (1992-1995), n'és un promotor del seu ús.
Buidat: consisteix a realitzar un objecte amb una forma buida per a omplir-o després amb un material fos o una pasta qualsevol i assolir la «positiva». Es poden fer peces deguix, però no estan gaire valorades, ja que el material és pobre i és fàcil que pateixi ruptures. Amb laresina de vidre i barreges de pols de marbre juntament amb pigments es poden aconseguir còpies de diversos colors i textures.[99]
Cera perduda: aquest mètode és el més estès per al treball amb metalls com elbronze, que s'aboca colat dins del motlle en forma líquida i així arriba a tots els racons. Quan se solidifica s'aconsegueix una còpia completament fidel al model del motlle. Històricament es coneix l'ús de la fosa a la cera perduda ja en estàtues de gran mida d'ençà el segle ii, com s'ha trobat en obres de l'Antic Egipte i Mesopotàmia, i un ús ja sistemàtic d'ençà el segle v a Grècia. Des de llavors, l'escultura en bronze s'ha realitzat fent servir aquest mètode, ja que permet la reutilització dels motlles i, per tant, la producció en sèrie d'escultures.[100]
Cisellat: consisteix a retocar amb un cisell les figures obtingudes a partir del buidatge i també realitzar amb el cisellbaixos relleu en una làmina metàl·lica.[101]
Repujat o repussat: aquesta tècnica consisteix a martellejar la part del darrere d'una làmina de metall aplicada sobre un motlle; d'aquesta manera es produeixen els relleus i els buits necessaris per aconseguir la forma que es pretén.[102]
Estampat: aquest mètode imprimeix sobre una làmina de metall o de pasta un encuny perquè les figures en buit quedin en relleu.
Soldadura elèctrica: aquest tipus desoldadura s'utilitza fonent unelèctrode deferro en les superfícies que es desitgen unir. Es caracteritza per efectuar una unió molt sòlida i rígida, la qual permet unir diferents objectes de ferro.
Soldadura autògena: aquest tipus desoldadura permet aconseguir una escultura amb una tècnica similar a la que es practica amb l'argila. La fortalesa de la soldadura és menor que l'assolida amb soldadura elèctrica, però té l'avantatge de permetre la creació d'obres més plàstiques.
Embotit: consisteix a aplicar una prima xapa de metall preciós sobre un motlle dur i a força de cops s'obté la forma del motlle i després, retirant la xapa i unint les vores, en queda una estàtua o un objecte artístic buit però amb una aparença massissa. També es diu embotit o incrustat el resultat d'introduir algunes peces en les obertures o solcs practicats en altres peces.[63]
Galvanoplàstia: el descobriment d'aquesta tècnica va tenir lloc durant la primera meitat del segle xix. Consisteix a dipositar, perelectròlisi, qualsevol tipus de metall sobre la superfície interior d'un motlle que és el negatiu d'una peça original.[103] Al començament es van utilitzar motlles de metall perquè eren més bons conductors elèctrics, però més endavant es van utilitzar motlles de plàstic resistents a l'acció química del bany electrolític. S'aconseguí que fossin conductors d'electricitat cobrint-los amb pols degrafit o qualsevol altre tipus de metall, amb la condició que tingui un punt de fusió inferior al del metall sobre el que ha de dipositar-se per obtenir la peça final.[104] Les reproduccions surten força barates, però com se'n poden fer moltes, perden una part del valor com a obra d'art, emprant-se'n més com a objectes industrialitzats.[104]
Elcànon és el conjunt proporcions ideals de la figura humana i les seves regles de composició, molt utilitzades pels antics artistesegipcis igrecs. Representa en escultura i enpintura el que elmòdul representa enarquitectura.
Els egipcis tenien una norma, anomenada «cànon de perfil», que aplicaven en la representació delscossos humans que apareixien en elsrelleus. El model consistia en la figura en posició dempeus; els mòduls guardaven relació amb lamà i elbraç, elpuny tancat, l'amplada de la mà i el colze (longitud delcolze fins a l'extrem delpolze). El cos, dempeus, mesurava 18 punys, 4 colzes o 24 amplades de mà. Des delfront fins alcoll, 2 punys; del coll fins alsgenolls, 10 punys; i dels genolls a la planta dels peus, 6 punys, que era la mida de l'amplada de lesespatlles. AlBaix imperi la figura va arribar a mesurar uns 21 punys d'alçada.[1]
Els artistes grecs del segle d'or (segle v aC) tenien un cànon propi que s'ha atribuït a l'escultorPoliclet; aquest cànon ha anat experimentant variacions al llarg de la història. Destaquen dos autors:Albrecht Dürer iLeon Battista Alberti. Dürer, en els seus darrers anys de vida, redactà elTractat de les proporcions del cos –editat pòstumament el1528–, una recopilació dels estudis teòrics que existien sobre el cànon humà.[105] Alberti estigué molt interessat en la recerca de les regles, tant teòriques com pràctiques, que havien d'orientar el treball dels artistes; en les seves obres recull alguns cànons i, per exemple, aDe statua exposa les proporcions del cos humà.[106]
Finalment, fouLeonardo da Vinci qui a finals del segle xv establí un cànon que adoptaren la majoria dels pintors i escultors. La mesura fonamental del cànonflorentí, adaptada de l'home que es considerava ben constituït, residia en elcap. Segons ell, el cap ha de tenir una alçada que ha de ser la vuitena part de tot el cos, essent la cara la desena part del mateix i amb una alçada igual a la longitud de la mà. Situant la figura humana dempeus i estenent els braços, Leonardo determinà un quadrat perfecte; les línies baixen a plom, passen pels extrems de les mans i, horitzontalment, s'estenen per sobre del cap i per sota dels peus. Les diagonals d'aquest quadrat es creuen en la darreravèrtebra lumbar i determinen el centre de tota la figura. Traçant una horitzontal en aquest punt central es divideix l'home en dues parts iguals i cadascuna d'aquestes es divideix en dues parts més; són línies paral·leles que travessen per la meitat delpit i pelsgenolls. Al seu torn, el cap es divideix en quatre parts iguals, quedant una d'elles a l'altura del nas.[107]
La contemplació d'escultures colossals exigeix situar-se a una certa distància per poder-les copsar bé. Els moderns mitjans de transport (mitjans aeris) i de reproducció (cinema ifotografia aèria) permeten noves formes de visualització i, en els casos de l'art efímer, preservar les obres per tal que siguin permanents.
Pel que fa a la mida es poden fer les següents consideracions:
Les escultures d'exterior poden ser de dimensions molt grans o de proporcions relativament moderades.
Les escultures en l'interior de grans sales en edificis s'assemblen a les anteriors; poden ser de grans dimensions, però sense ultrapassar certs límits determinats per l'espai disponible i per l'estètica.
Les escultures d'interior en cambres mitjanes i petites estan sovint proporcionades respecte a l'escala humana. També hi ha escultures de sobretaula o per a ser exposades en un prestatge que són de dimensions petites.
Alguns casos particulars d'escultures molt petites són elscamafeus, la major part de les joies i elsnetsuke del Japó. Elsnetsuke són peces que no s'exhibeixen i que estan pensades perquè només el propietari en pugui gaudir.[108]
També hi ha escultures petitíssimes que cal observar amb una lupa o microscopi; el nivell de dificultat tècnica en l'elaboració, però, és molt elevat.[109][110]
Els pobles de laprehistòria van fer les primeres escultures en argila: eren obres que representaven figures humanes o d'animals. S'assecaven al sol i probablement tenien finalitatsreligioses o màgiques.[3] De vegades eren simplesamulets o figures votives, peces que en algunes civilitzacions i cultures s'ha observat que es posaven especialment dins de sepultures o que eren dipositades en temples com aexvots.[64]
Entre els actes per rendir culte als morts cal destacar el de deixarcranis humans, com els trobats aJericó (7000 aC), que s'usaven com a suport per a la reproducció enguix del difunt –com una mascareta– i després els afegien petxines que representaven els ulls.[111] A l'Antic Egipte, perquè elfaraó visqués després de la seva mort, existia la creença en la necessitat d'una imatge que el representés per tal d'afavorir la pervivència de l'ànima.[112] De la mateixa manera, s'utilitzaven símbols que acompanyaven el missatge que es volia transmetre, sempre procurant que aquest expressés un gran sentit de l'ordre; calia mantenir l'harmonia, ja que qualsevol desviació podia tenir conseqüències en l'altra vida. Per aquest motiu, la jerarquia social quedava representada, entre altres recursos, en les diferents mides dels personatges: així, el faraó sempre és la figura més gran tant en les escultures individuals –que arriben a ser monumentals–, com en les anomenades tríades[n. 2] que es poden veure aMicerí.
Les representacions romanes de l'emperadorAugust, més que retrats personals, tenien la funció de presentar-lo davant del poble amb el símbol del poder suprem, com es pot observar en la coneguda esculturaAugust de Prima Porta; en ella, agost mostra el màxim poder militar. De la mateixa manera, aAugust de via Labicana l'emperador vesteix una toga que li cobreix el cap, cosa que correspon alPontifex Maximus romà.[113]
Buda assegut (Gandhara) amb la funció de representar la imatge del Déu delbudisme
Durant l'edat mitjana l'escultura romànica estava molt lligada a l'arquitectura. Satisfeia, a més d'una funcióestètica, una funciópedagògica, ja que explicava a un poble analfabet determinats esdeveniments o conceptes. Era freqüent referir-se als relleus delstimpans de lesportades com a «bíblies en pedra» on s'il·lustraven fets religiosos. Un exemple el trobem alPòrtic de Santa Maria de Ripoll.[114] En aquesta funció religiosa la creació d'imatges transcendeix un fet històric que havia succeït des de les representacions deBuda fins a la deCrist; l'escultura servia a la creença de confondre la imatge amb la pròpia del Déu representat.[113]
La seva funció ornamental pot estar lligada a alguna de les altres funcions, encara que de vegades pot ser l'objectiu principal, com passa amb la decoració vegetal o la geomètrica. En els estils anicònics, com l'islàmic o l'hebreu, compleix un paper fonamental. La funció pràctica s'esdevé quan la seva utilitat és per a algun ús especial: així ho veiem als altars portàtils i, des de molt antic, als díptics de relleus en ivori, que es buidaven lleugerament per poder-hi posar una capa de cera on es gravaven missatges i, llavors, es tancaven un full sobre l'altre per enviar-ho al seu destinatari; com que la cera era fàcil esborrar i reescriure, el mateix díptic s'utilitzava per a la resposta.[115]
Una altra funció de l'escultura és elcol·leccionisme, que va començar a esdevenir important a partir delrenaixement, quan els nobles adquirien obres d'escultura per a l'adornament dels seus palaus o jardins. Més endavant, a partir del segle xviii, l'escultura era unainversió econòmica per a monarques, homes de negoci, burgesos i col·leccionistes, o els aportava prestigi i la pròpia satisfacció de posseir obres d'art.[116]
↑Doyle, Julian; Dickinson, Bruce.Chemical Wedding (en anglès). Troubador Publishing Ltd, 30 de maig de 2008, p. 40–.ISBN 9781906510909 [Consulta: 21 novembre 2010].. Cranimaia tallat en quars
Semenov, Serguei A.Tecnología prehistórica. Estudio de las herramientas y objetos antiguos a través de las huellas de uso (en castellà). Madrid: Akal, 1981.ISBN 84-7339-575-1.
.jpg)
_Majestat_Batllo_-_Museu_Nacional_d%2527Art_de_Catalunya.jpg)
![Amor i Psique[n. 1] per Antonio Canova 1783-1793](/mt/?noimg=&dark=on&url=https%3a%2f%2fca.wikipedia.org%2fwiki%2fFitxer%3aCanova_-_Eros_and_Psyche_(edited_background).jpg)
.jpg)
.jpg)
