L'escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. Va aparèixer en diferents formes almenys en cinc o sis focus de civilitzacions amb llarg domini de l'agricultura: aMesopotàmia cap al 3300 aC, aEgipte al 3200 aC, aXipre al 2200 aC, aCreta al 1900 aC, a laXina al 1400 aC i a l'Amèrica Central cap al 900 aC. Aquests escrits van donar lloc a gairebé tots els sistemes gràfics actualment coneguts.[6] El primeralfabet va aparèixer al voltant del2000 aC i el primer idioma escrit fou elsumeri.
Abans, a principis delNeolític, cap almil·lenni VII aC, ja existia algun tipus deprotoescriptura. Algunes teories atribueixen l'origen de les primeres escriptures a les transaccions entre terres remotes que requeria l'establiment de contractes per mitjà de boles buides d'argila adjuntant petites pedres i petites figures d'argila que simbolitzaven elsnombres, mentre que d'altres la consideren una derivació de símbols naturalistes dibuixats en paper o pell, podent tenir úsdecoratiu. Generalment es creu que el primer sistema va ser l'escripturasumèria, que va originar l'escriptura cuneïforme[7] i elsjeroglífics egipcis, que són aproximadament de la mateixa època. ASiracusa iAtenes s'utilitzà l'escriptura en el sistema devotació popular per a decidir si desterrar o no ciutadans.[8]
Tota comunitat humana té unallengua oral parlada amb veu o per signes. No obstant això, l'adopció de sistemes d'escriptura només ha passat unes poques vegades. Una vegada establerts, es modifiquen molt més lentament que la pròpia llengua, i sovint conserven trets i expressions que ja no són corrents en la llengua parlada de la comunitat. El gran avantatge conferit pels sistemes d'escriptura és la seva capacitat de mantenir un registre persistent d'informació expressable que es pot recuperar independentment de l'acte inicial de formulació.
Latransliteració és la representació d'untext escrit amb un sistema d'escriptura determinat amb caràcters d'un altre sistema d'escriptura d'una manera sistemàtica, de forma que existeix una correspondència entre els caràcters de tots dos sistemes d'escriptura. La transliteració es diferencia de latranscripció perquè aquesta es basa en lafonètica original del text a transcriure, mentre que la transliteració es basa en l'escriptura del text, independentment de com espronunciï.
L'escriptura ha evolucionat a través del temps. Com a precedent de l'escriptura pròpiament dita hi ha elspictogrames. L'escriptura ha passat per dues etapes:
Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees. Està plenament demostrat que l'escriptura ideogràfica va precedir l'escriptura fonètica.
Escriptura fonètica: els signes escrits representen elssons de la llengua. N'hi ha dos tipus:
Sil·labari: els signes escrits representen síl·labes.
Unlogograma és un sol caràcter escrit que representa un mot omorfema. Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació amb els sistemes alfabètics. No obstant això, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes.
Els logogrames són sovint anomenatsideogrames. El més important —i fins i tot, l'únic supervivent— dels sistemes d'escriptura logogràfics actuals és el xinès. Els seus caràcters es fan servir, tot i que en un cert grau modificats, en xinès, japonès, coreà, vietnamita (fins al 1910)[9] i en altres llengües de l'Àsia oriental.
Un exemple de logogrames àmpliament utilitzats al món occidental actual és el conjunt de lesxifres aràbigues. Tothom que fa servir aquests símbols comprèn que1 significau,uno,un,um,one,eins,egy,bat, oichi. Altres logogrames occidentals són les lligadures& ("i" comercial) i@ (arrova), provinents respectivament de les partícules llatineset iad, amb funcions diferenciades en el pas del temps.
Unsil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a)síl·labes, que formenmots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un soconsonàntic seguit d'un sovocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de [k].
Els sil·labaris són més indicats per a llengües amb una estructura sil·làbica simple, com el japonès. Altres llengües que fan servir el sistema d'escriptura sil·làbic són: elgrec micènic (lineal B) i llengües nadiues americanes com elcherokee. Diverses llengües de l'antic Pròxim Orient utilitzaven formes decuneïforme, que és un sil·labari amb alguns elements no sil·làbics.
Elcatalà, al contrari, permet estructures de síl·labes complexes, amb un inventari relativament llarg devocals i complexosgrups consonàntics, de manera que això faria enutjós d'escriure el català amb un sil·labari. Per escriure català amb un sil·labari, cada possible síl·laba en català hauria de tenir un símbol propi, i mentre que el nombre de possibles síl·labes en japonès només ronda la centena en català aquestes es compten per milers (calculeu una trentena de sons consonàntics inicials, per vuit sons vocàlics, per una altra trentena de sons consonàntics finals).
Unalfabet "complet" és un conjunt reduït delletres o "símbols base" en què cada un delssímbols representa o representava històricament unfonema d'una llengua escrita. En un alfabet perfectamentfonològic els fonemes i les lletres es corresponen en ambdues direccions: un escriptor pot predir l'ortografia d'un mot per la seva pronúncia, i un locutor pot predir la pronúncia d'un mot per la seva ortografia. Tots els idiomes tenen regles generals que regeixen l'associació entre lletres i fonemes.
Unabjad és un sistema d'escriptura alfabètic amb un símbol per a cada consonant. Els abjads difereixen dels alfabets complets perquè només tenen caràcters per als sonsconsonàntics. Les vocals no s'indiquen habitualment en un abjad. És el primer tipus d'alfabet que es va crear. Tots els abjads coneguts pertanyen a llengües afroasiàtiques. Lesllengües semítiques i lesamazigues, que hi estan relacionades, tenen unaestructura morfèmica que fa que en molts casos la indicació de lesvocals resulti redundant.
Unabugida és un sistema d'escriptura alfabètic en què els signes bàsics indiquen consonants amb una vocal inherent, i hi ha unes modificacions consistents dels signes bàsics per a indicar altres vocals. La diferència òbvia amb elssil·labaris és que aquests tenen un signe completament diferent per a cada síl·laba amb la consonant principal en comú, mentre que la majoria d'abugides són derivacions d'abjads de signes de consonants amb nous símbols per a les vocals com a marques afegides al símbol bàsic. El grup més gran d'abugides és la família d'escripturesbrahmi, que inclou gairebé totes les escriptures en ús a l'Índia i alsud-est d'Àsia.
Potser la distinciógràfica primària en les classificacions és la linealitat. Els sistemes d'escriptura lineals són aquells en els quals els caràcters estan compostos de línies, com l'alfabet llatí i l'escriptura xinesa. Els caràcters xinesos són considerats lineals si són escrits amb un bolígraf o amb un raspall ligràfic, o modelats en bronze. Similarment, elsjeroglífics egipcis i elsglifs maies són sovint pintats en un perfil amb forma lineal, però en situacions formals són tallats enrelleu. Els sistemes no lineals, d'altra banda, com elbraille, no estan compostos de línies. Els més antics exemples d'escriptura són lineals: l'escriptura sumèria del 3300 aC era lineal, encara que els seus descendentscuneïformes no.
La cuneïforme fou probablement l'escriptura més antiga. Els seus glifs es formaven prement el final d'una agulla amb llengüeta en massilla humida, no traçant les línies en la massilla amb l'agulla com es va dir prèviament. El resultat fou una radical transformació de l'aparença de l'escriptura.
El braille és una adaptació no lineal de l'alfabet llatí que abandona per complet les formes llatines. Les lletres estan compostes de punts en relleu en el substrat de l'escriptura, que pot ser de cuir (el material originari deLouis Braille), paper rígid, plàstic o metall.
També hi ha altres adaptacions no lineals de l'alfabet llatí, incloent-hi elcodi Morse, l'alfabet dactilològic de diversosllenguatges de signes, i elsemàfor, en el qual les banderes i barres se situen descrivint angles. Tanmateix, si l'"escriptura" es defineix com un mitjà potencialment permanent de gravar informació, llavors aquests sistemes no es qualificarien realment com a escriptura, perquè els símbols desapareixen després d'un temps.
Si l'escriptura Edo és certament un sistema d'escriptura complet, pot ser l'únic exemple natural d'una escriptura en la qual el color dels grafemes es posa en contrast.
Escriptura en rectes horitzontals, escrites d'esquerra a dreta i cada una sota l'anterior
Les diferents escriptures es realitzen en direccions diferents. El primer alfabet es podia escriure en qualsevol direcció: horitzontal (d'esquerra a dreta ode dreta a esquerra) o vertical (cap amunt o cap avall). També es podia escriurebustrofèdicament (tal com fa el bou amb l'arada en un camp): començant horitzontalment en una direcció i llavors girant al final de la ratlla i invertint la direcció. Eljeroglífic egipci feia servir aquesta disposició, l'inici d'una ratlla horitzontal ve indicat per cap a quina direcció miren els ideogrames amb figures animals o humanes.
L'alfabet grec i els seus successors, i entre aquests l'alfabet llatí que, modificat, fem servir per al català, van fixar una disposició en ratlles horitzontals d'esquerra a dreta, de dalt cap avall de la pàgina. Altres escriptures, com l'àrab i l'hebrea, s'escriuen de dreta a esquerra. Moltes escriptures de l'Àsia oriental, com elxinès o eljaponès, s'escriuen tradicionalment en ratlles verticals de dalt cap avall, des de la dreta de la pàgina cap a l'esquerra. També hi ha escriptures que van de baix cap a dalt de la pàgina, com les que es feien servir antigament a lesIlles Filipines i altres illes del Pacífic occidental.
Cal destacar per acabar, l'escriptura eninternet, que segueix la direcció de l'hipertext, en el sentit que un discurs pot ramificar-se a partir d'un enllaç, abandonant el discurs principal o retornant-hi més endavant, de manera que el lector avança a salts i no seguint línies horitzontals o verticals.
Actualment solen serllibretes,llibres, altrespublicacions,pantalles de plasma o projeccions en una paret, un llenç o paper. En l'art contemporani, el suport per a l'escriptura pot ser qualsevol.
Des de lapsicologia,Wells (1987) explora el concepte d'escrit i identifica nivells d'ús executiu, funcional, instrumental i epistèmic.[cal citació] El més bàsic n'és l'executiu, tot referint-se al control delcodi escrit, a la capacitat de codificar i descodificar signesgràfics. El funcional inclou lacomunicació interpersonal i exigeix elconeixement dels diferentscontexts, gèneres i registres en què s'usa l'escriptura. L'instrumental correspon a l'ús de lalectoescriptura com a vehicle per accedir alconeixement científic i disciplinari. I l'epistèmic se'n refereix a l'ús més desenvolupat cognitivament, en què l'autor, en escriure, transforma el coneixement des de la sevaexperiència personal i creaidees.
Notes per a no oblidar cosesCarta amb els plats del dia
Lataxonomia de funcionslingüístiques de M. A. K Halliday (1973) distingeix dues categories en el nivell epistèmic: l'ús heurístic i l'imaginatiu.[13] Es refereix a aquesta última funció com a estètica, a més d'incloure una tercera funció amb la denominació decontrol social. Després d'aquestes consideracions, podem distingir i classificar els tipus de funcions:
La primera distinció s'aplica a l'ús que se'n fa: usosindividuals (intrapersonals) osocials (interpersonals):
Intrapersonals: l'autor de l'escrit i el seu destinatari són la mateixa persona. Les principals funcions són:
Registrativa: l'escriptura permet guardar informació sense límit de quantitat o durada. Es tracta de la funciómnemotècnica més bàsica que utilitzem correntment quan anotem adreces i telèfons, compromisos en agendes o idees que se'ns ocorren en un moment imprevist. Requereix domini del codi escrit i la seva correspondència amb els sons.
Manipulativa: en ser bidireccional i planificada, l'escriptura facilita la reformulació dels enunciats, segons les necessitats i les circumstàncies. No sempre reproduïm literalment el que hem escoltat, llegit, vist o pensat. Escriure permet elaborar lainformació. Així, preparem elguió d'una conferència, per exemple.
Epistèmica: pujant un altre esglaó del desenvolupament cognitiu, la manipulació de dades permet a qui escriu generar opinions i idees que no existien abans d'iniciar l'activitat escriptora. Escriure es converteix en una potent eina de creació i aprenentatge de coneixements nous.
Interpersonals: s'escriu per a altres: una persona coneguda o no, un grup, una associació, unacomunitat lingüística, etc. L'escriptura es converteix en un instrument d'actuació social per informar, influir, ordenar, etc. Aquí també distingim diverses funcions:
Comunicativa: l'escriptura permet lacomunicació en circumstàncies noves: en diferents llocs i temps, quan el fet d'escriure resulta més precís o cortès. Aquesta funció exigeix dominar els trets discursius i gramaticals propis de cada gènere i tipus de text.
Organitzativa: desenvolupa funcions ordenadores, certificadores o administradores. L'escriptura garanteixdrets ideures de la ciutadania, informa al públic lector, garanteix drets al treballador, etc.
Pública: és una escriptura signada i ratificada per unnotari que s'inscriu en el Registre de la Propietat.[14]
Estètica olúdica: l'escriptura pot tenir una dimensióartística, plaent o de diversió, com per exemple l'escripturaliterària o d'undiari personal.
A finals del segle xx es tendeix a considerar el llenguatge simbòlic com a fenomen superestructural i part integral -equiparable a la mateixa història- del patrimoni historicocultural de la humanitat, més enllà dels aspectes i funcions de l'escriptura fora de les estrictament transmissores-difusores i els relacionats amb les fontshistòriques, lafilologia, lalingüística i eldret. Es dona preferència i més relleu a altres aspectes i funcions relacionats amb l'àmbit cultural, social, polític, juridicoadministratiu, històric, psicològic, antropològic i, sobretot, al seu valorideològic ipropagandístic, com a instrument estratègic i mitjà de poder, producte d'una època, d'un ambient i d'una societat concreta i canviant, i reflex fidel de la història de les mentalitats.
L'escriptura ha estat vehicle decultura en totes les civilitzacions, però l'evolució de la cultura no ha depès exclusivament d'aquesta. Afirmar que l'evolució de la cultura i el mateix progrés han depès en exclusiva de la utilització d'una escriptura fa arribar a la conclusió equivocada que l'escriptura és la clau mateixa de progrés i de la civilització en el sentit més ampli, però l'escriptura no és l'únic vehicle antic ni modern de cultura, tot i que ocupi un lloc important dins de la història general de la cultura.[15]
La possessió, ús i control d'aquest mitjàcomunicador i difusor, a part de delimitar i establir la barrera i separaciócultural de lasocietat en dos grans grups: persones i pobles alfabetitzats i persones i poblesanalfabets, amb el temps, arribà a convertir-se en instrument de poder i decisió, en mitjà de propaganda i informació i, sobretot, en vehicle intel·lectual, economicoadministratiu, polític i sociocultural, a l'hora de transmetre, fixar, organitzar i gestionar multitud d'assumptes i negocis, sobretot en el moment de vertebrar el pensament i estructurar la vida juridicoadministrativa d'una societat concreta, en què la història i activitat de l'escriptura i els llenguatges simbòlics són una de les seves manifestacions culturals i ideològiques de major relleu.
L'escriptura, entesa com a mitjà decomunicació diferida, corre parella amb la vida, la cultura i història dels pobles i de les grans civilitzacions i imperis, però no se la pot separar i interpretar al marge delllenguatgepensat i, sovint, tampoc de lallenguaparlada oaudiovisualitzada.[16]
L'aparició dedocuments escrits marca el pas de la prehistòria a la història. Elsmonuments i pecesarquitectòniques,arqueològiques,pictòriques i altres arribats fins a nosaltres no són tants, ni els més indicatius de la vida, costums, cultura i mentalitat d'aquests pobles; molts aspectes importants i significatius escapen totalment a aquest tipus de fonts.
Sense el recurs generalitzat de l'escriptura i del llenguatge simbòlic, les fontsmonumentals, latradició i elmedi oral (sistema fonamental de transmissió i difusiócultural i informativa durant segles), alguns coneixements científics, culturals, sociològics, econòmics i històrics del passat serien avui exigus.[16]
L'aprenentatge de l'escriptura forma part de l'aprenentatge lectoescriptor. L'escriptura en l'ensenyament consta de dues fases diferenciades: la capacitat de l'aprenent de llegir i escriure en una o més llengües i sistemes, adquirida com a part del procés d'alfabetització, i sovint acompanyada d'exercicis decal·ligrafia, i la pràctica de la redacció per millorarl'expressió escrita, que forma part de lacompetència comunicativa i pot donar-se en l'ensenyament obligatori, en la universitat (mitjançant tallers d'escriptura) o en cursos monogràfics, sigui d'escripturaliterària com professional (a vegades units als deretòrica i comunicació eficaç). En aquesta segona modalitat s'ensenyen tècniques per fomentar lacreativitat, l'eficàcia comunicativa, i es treballa en l'estructura deldiscurs, elconeixement de la tipologiatextual i l'ampliació delvocabulari, així com en mecanismes de revisió de textos.[17] Alguns alumnes poden tenirdisgrafia.
En ordinadors i sistemes de telecomunicacions, els grafemes i altres unitats semblants necessàries per alprocessament de texts es representen amb"caràcters", que típicament es manifesten en una formacodificada.
↑16,016,1Riesco Terrero, Angel «Función social de la Escritura» (en castellà). Revista General de Información y Documentación. Revistas Científicas Complutenses. Universidad Complutense de Madrid [Madrid], 12, 2, 2002, pàg. 393-428.ISSN:1132-1873 [Consulta: 22 febrer 2012].
↑Pablo Pineda Ferrer,El reto de aprender. Editorial San Pablo,2013(castellà)
.jpg)
.jpg)
