 | |
| Tipus | escalada de roques |
|---|---|
| Autoritat esportiva | Federació Internacional d'Escalada Esportiva |
| Variants | escalada de blocs de competició |
| Creació | segleXIX |
L'escalada de blocs[1] (obouldering) és una forma d'escalada de roques sense cordes ni aparells d'escalada. Tot i que es pot fer sense cap mena d'equipament, la majoria d'escaladors utilitzenpeus de gat per a assegurar les passes, magnesi (carbonat de magnesi) per a mantenir les mans seques i matalassos especials (crashpads) per a minimitzar la possibilitat de fer-se mal en cas de caiguda. A diferència de l'escalada en solitari integral, que també s'efectua sense cordes, les vies d'escalada de blocs no solen tenir més de 6 metres d'alçada. Elsrocòdroms[2] (parets artificials especialment preparades per escalar-les) permeten que els escaladors de bloc es puguin entrenar en interior a les zones on no hi ha roques naturals adients. Hi ha competicions d'escalada de blocs tant d'interior com d'exterior.[3]
L'esport va començar com una forma d'entrenament d'escalada i muntanyisme en permetre als escaladors practicar moviments concrets a una distància segura del terra. A més, l'esport[4] serveix per a millorar la resistència i la força dels dits. Durant el segle xx, l'escalada de blocs va evolucionar fins a convertir-se en un esport per si mateix. S'assigna una qualificació a les vies en funció de la dificultat. Hi ha molts tipus de sistemes de qualificació, però les vies modernes solen utilitzar l'escala V o l'escala Fontainebleau.
La seva creixent popularitat ha provocat certa preocupació a escala mediambiental, per l'erosió del medi que pot causar tant l'acte d'escalar com el camí que han de seguir els escaladors fins a arribar als llocs d'escalada. Aquest fet ha causat que alguns propietaris de terres n'hagin restringit l'accés o prohibit l'escalada directament.
L'escalada de blocs és una forma d'escalada de roques que es fa en blocs de pedra, habitualment de menys de 6 metres d'alçada. No s'utilitzen cordes, ni cap altra ajuda a l'escalador. L'objectiu final de les vies és que l'escalador arribi al capdamunt del bloc de roca. Algunes vies requereixen que l'escalador passi horitzontalment d'una posició a la següent.
Les característiques de les vies deboulder depenen molt del tipus de roca que s'estigui escalant. Per exemple, lesroques granítiques tenen moltes esquerdes i grans lloses. Les degres solen tenir penjants molt escarpats i talls verticals. També són habituals les roques calcàries i les volcàniques.[5]
Alguns dels llocs més freqüentats per a l'escalada de blocs a Catalunya sónSavassona a la comarca d'Osona, La Comarca (Roda de Ter) i Fussimanya, aTavèrnoles. A l'Alta Cerdanya hi ha elCaos de Targasona i aFrança un dels referents mundials,Fontainebleau.
Les parets artificials preparades per l'escalada (anomenadesrocòdroms) s'utilitzen per a simular vies d'escalada de blocs en interior. Aquestes parets es construeixen amb panells de fusta, formigó, polímers o motlles prefabricats de roques reals.[6]:p. 49–51 Les preses, sovint fetes deresina sintètica es collen a la paret creant les vies.[5]:p. 18 Sovint aquestes parets simulen penjants escarpats, forçant els escaladors a utilitzar moviments altament tècnics mentre aguanten tot el pes del cos amb la força de les extremitats superiors i la part superior del tronc.[7]:p. 133
Els rocòdroms solen a tenir diverses vies al mateix tram de paret. Molts cops les preses estan marcades amb un tros de cinta de color per indicar-ne la pertinença a una via o a una altra, i ajuden l'escalador a determinar la seqüència de passos a fer.[7]:p. 48 En molts llocs del món, les preses tenen una codificació amb una peça de color per indicar-ne la dificultat. Per exemple, verd pot ser v0-v1, blau v2,v3, etc. Aquesta forma de marcar-les té l'avantatge respecte de posar-hi un tros de cinta enganxada al costat que no es pot treure de forma accidental, especialment amb els peus.
Hi ha concursos d'escalada de blocs tant d'interior com d'exterior.[5]:p. 18 La Federació Internacional d'Escalada Esportiva (IFSC, d'International Federation of Sport Climbing), utilitza un format d'interior que parteix la competició en 3 rondes: qualificacions, semifinals i final. Cada ronda consta de diferents jocs de vies, sovint 4 o 5, i cada competidor té un temps determinat per intentar superar-les. Al final de cada ronda els competidors es classifiquen en funció de les vies completades i desempatant en funció dels intents que han hagut de fer per a finalitzar-les.[8]
Hi ha molts altres tipus de competició d'escalada de blocs. Algunes donen un nombre limitat d'intents als competidors per fer les vies, a més de tenir un temps d'espera obligat entre cadascun dels intents, a diferència del format de l'IFSC, en el qual els competidors utilitzen el temps de què disposen de la forma que millor els sembla.[9]:p. 175 En una competició de format obert (open), tots els competidors concursen de forma simultània, i tenen un temps determinat per a completar tantes vies com puguin. Les vies més complexes atorguen més punts que la resta i acumular intents a una mateixa via resta punts.[10]:p. 201
L'any 2012, la IFSC va enviar una proposta alComitè Olímpic Internacional (COI) per incloure l'escalada esportiva alsJocs Olímpics de 2020. La proposta es va revisar posteriorment per a incloure totes les disciplines d'escalada, incloent-hi l'escalada esportiva, l'escalada de blocs i l'escalada de velocitat.[11] El maig de 2013, el COI va anunciar que no inclouria l'escalada al programa dels Jocs Olímpics de 2020.[12]
L'escalada en roca va sorgir com a esport a mitjan segle xix. Els primers registres descriuen escaladors fent el que ara anomenem «escalada de blocs», no com una disciplina a banda, sinó com una forma d'entrenament per a ascensions més grans. A principis delsegle XX es va establir l'àrea deFontainebleau aFrança com una zona important d'escalada de blocs, on van aparèixer alguns dels primers escaladors en bloc dedicats en exclusiva a aquesta disciplina (anomenatsbleausards). El calçat especialitzat per l'escalada de roca el va inventarPierre Allain, un d'aquests atletes.[13]:Ch. 1
Durant elsanys 60 del segle xx, l'esport va rebre l'impuls del matemàtic estatunidencJohn Gill que va contribuir-hi aportant diverses innovacions importants. Gill havia estat gimnasta anteriorment, i la gimnàstica tenia una escala de dificultat per certs moviments i posicions del cos. Va aplicar aquesta idea a l'escalada de blocs,[14] canviant l'objectiu final d'arribar al cim, pel de passar per uns determinats punts de suport.[13]:Ch. 1 Gill també va desenvolupar un sistema de puntuació tancat: les vies B1 eren les vies cordades més difícils d'aquella època, les B2 eren més difícils i les B3 eren les que només s'havien pogut arribar a fer un sol cop.[14]:p. 64–65
Va introduir el magnesi com a forma de mantenir les mans dels escaladors seques. També va remarcar la importància de l'entrenament de força per complementar les capacitats tècniques[15] Cap d'aquestes pràctiques havia estat popular entre els escaladors, però a mesura que Gill va anar adquirint influència i millorant el seu nivell les seves idees van esdevenir norma.[13]:Ch. 1
Durant elsanys 80 van aparèixer dues eines d'entrenament important : els matalassos d'escalada de blocs i les parets artificials d'escalada. Els primers, també són coneguts com a «crash pads» (coixins d'impacte o caiguda), van ajudar a evitar danys en caure i van permetre escalar a llocs on hauria estat massa perillós d'altra forma. Les parets artificials d'entrenament van ajudar a difondre l'esport a llocs on no era possible fer-ho a l'exterior, així com permetre als escaladors entrenar durant tot l'any independentment de les condicions climatològiques.[13]:Ch. 1
A mesura que l'esport guanyava popularitat, es van anar creant noves zones d'escalada de blocs per tot Europa i els Estats Units, incrementant-se la participació d'esportistes a les competicions. L'esport va incrementar molt la visibilitat a principis del segle xxi, quanYoutube i elsblogs d'escalada van permetre que els escaladors aprenguessin de forma ràpida tècniques, com resoldre vies complexes i l'anunci de nous projectes.[13]:Ch. 1
A principi de 2010, dos escaladors estatunidencs van anunciar que havien superat vies que es tenien per les més complicades del món:The Game, a prop deBoulder (Colorado), feta perDaniel Woods;[16] iLucid Dreaming, a prop deBishop,Califòrnia, feta perPaul Robinson.[17] L'any següent, el seu compatriotaCarlo Traversi va anunciar que era el segon en haver fet laThe Game[17] i el gener de 2014, enDaniel Woods va anunciar que havia estat el segon a fer laLucid Dreaming.[18] L'any 2011, l'escalador txecAdam Ondra va anunciar que era el segon a aconseguir fer la viaGioia, feta per primer cop l'any 2008 per l'escalador italiàChristian Core, i va suggerir que aquesta era una de les vies més difícils del món.[19]
