L'escala sismològica de Richter, també coneguda com aescala de magnitud local (), és unaescala logarítmica de base 10 arbitrària que assigna un nombre per quantificar l'efecte d'unterratrèmol. Es denomina així en honor del sismòlegestatunidencCharles Richter (1900-1985). Actualment, però, no es fa servir aquesta escala sinó l'escala sismològica de magnitud de moment, (MW) tot i que en ser les dues escales molt semblants es confonen, sobretot en els mitjans de comunicació.
Aquesta escala de magnitud local i tan sols aplicable als terratrèmols originats a lafalla de San Andrés va ser desenvolupada perCharles Richter amb la col·laboració deBeno Gutenberg el 1935, ambdós investigadors de l'Institut Tecnològic de Califòrnia, amb el propòsit original de separar el gran nombre de terratrèmols petits dels terratrèmols majors observats aCalifòrnia en el seu temps. Només pretenien estudiar els terratrèmols ocorreguts dins una àrea particular del sud de Califòrnia, els sismogrames dels quals varen ser recollits exclusivament pelsismòmetre de torsió deWood-Anderson. Richter va informar inicialment valors amb una precisió d'un quart d'unitat, però més tard va fer servir nombres decimals.
=temps ensegons des de l'inici de les onesP al de les onesS.
= magnitud arbitrària però constant en terratrèmols que alliberen la mateixa quantitat d'energia.
L'ús dellogaritme a l'escala serveix per reflectir l'energia que es desprèn en un terratrèmol. El logaritme incorporat a l'escala fa que els valors assignats a cada nivell augmentin de forma exponencial, i no de forma lineal. Richter va agafar la idea de l'ús de logaritmes de l'escala de magnitud escalar, utilitzada enastronomia per descriure la brillantor de lesestrelles i d'altres objectes celestes. Richter va escollir arbitràriament una tremolor de magnitud 0, que es corresponia amb un desplaçament màxim d'1 μm en un sismograma traçat per un sismòmetre de torsió Wood-Anderson localitzat a 100 km de distància de l'epicentre. Aquesta decisió volia prevenir l'assignació de magnituds negatives. Nogensmenys, l'escala de Richter no tenia límit màxim o mínim, i actualment, amb sismògrafs molt precisos, es poden detectar moviments amb magnitud negativa.
A causa de les limitacions del sismògraf de torsió Wood-Anderson utilitzat per desenvolupar l'escala, la magnitud original no podia ser calculada per tremolors majors de 6,8 graus. Diversos investigadors van proposar extensions a l'escala de magnitud local, essent les més populars la magnitud d'ones superficials i la magnitud d'ones de cos.
Avui en dia aquesta escala (l'escala de Richter) és la més coneguda i la més utilitzada per localitzar i identificar un terratrèmol.
El problema més gros amb la magnitud local o de Richter rau en el fet que és difícil relacionar-la amb les característiques físiques de l'origen del terratrèmol. A més, existeix un efecte de saturació per magnituds properes a 8,3-8,5, a causa de laLlei de Gutenberg-Richter de l'escalament de l'espectre sísmic que provoca que els mètodes tradicionals de magnituds produeixin estimacions de magnituds similars per tremolors que clarament són d'intensitat diferent. A inicis delsegle xxi, la majoria dels sismòlegs van considerar obsoletes les escales de magnituds tradicionals, essent aquestes reemplaçades per una mesura físicament més significativa anomenadamoment sísmic, el qual és més adequat per relacionar els paràmetres físics, com la dimensió de laruptura sísmica i l'energia alliberada.
