L'epicureisme, una doctrina creada perEpicur, existí entre elssegles iii aC iIII dC. Generalment l'epicureisme és considerat com unaescola hel·lènica.
Se solen anomenar epicuris tant els seguidors d'Epicur com els continuadors de l'escola, fins que aquesta s'extingí. També es poden anomenar epicuris, fins a un cert punt, alguns escriptors de la posteritat i fins i tot de l'era moderna — l'exemple més remarcable potser n'ésKarl Marx[1]. Hom podria considerar com a predecessor de l'epicureismeNausífanes, el mestre d'Epicur.
Tot i que Epicur fou sempre molt refractari a revelar les fonts de la seva doctrina, fins al punt d'anomenar-se ell mateix "autodidacta", l'epicureisme originàriament es fonamentà en moltes filosofies anteriors — treta potser la platònica, que combat aferrissadament. Així, l'epicureisme recull sobretot l'atomisme deDemòcrit i la teoria del plaer d'Aristip, si bé responent a les crítiques dePlató iAristòtil a ambdós sistemes. També mostra ecos de la doctrinaescèptica, d'Anaxàgores, dels filòsofs cínics i de l'estoïcisme. En general, Epicur feu un aplec d'idees sistemàtic i coherent, més que no pas original.
L'epicureisme a part d'Epicur és poc original; tots els membres de l'escola epicúria, tant en vida d'Epicur com fins a la desaparició del "Jardí" (pseudònim que rebia l'escola epicúria), no sols expressen inequívocament molta admiració per la vida i doctrina del fundador de l'escola, sinó que segueixen prou o molt fidelment el seu pensament.
Els deixebles més importants del vell savi del plaer sónDiògenes d'Enoanda (un epicuri ric que, sorprenentment, deixà inscrites, en una paret d'un mercat de la ciutat d'Enoanda, unes inscripcions de gran dimensió amb doctrines epicúries),Filodem (un erudit respectable que deixà una biblioteca amb alguns textos epicuris, avui en dia parcialment conservada),Diògenes Laerci iLucreci. Això sense comptar altres centenars de deixebles comuns i corrents, segurament, car la doctrina d'Epicur fou coneguda per totGrècia i Itàlia, i fins arribà a Àsia iEgipte, restant sempre sota l'ombra de l'aleshores predominantestoïcisme.
Lucreci, l'epicuri romà més important, qui visqué durant elsegle i aC, escrigué una obra, "De la natura" ("De rerum natura"), en set llibres, que representa sens dubte el text més important de l'epicureisme fora d'Epicur. Els temes bàsics tractats per Lucreci són la constitució atòmica de l'univers, una teoria sobre la sensació empírica, la passió amorosa, una lloança de la persona i l'obra d'Epicur, els fenòmens de l'astronomia epicúria, i d'altres. Tanmateix, en contra de la creença popular, Lucreci no copia textualment Epicur, sinó que se'n desmarca en alguns aspectes, per exemple en la doctrina de la felicitat, car Lucreci elabora una teoria pessimista i dramàtica de la vida ("la passió amorosa, més poderosa que la voluntat, sempre roba a l'home la seva felicitat"), frontalment en contra de la serenitat inalterable de l'ànima que predicà Epicur (qui, per exemple, recomana: "no tinguis relacions sexuals durant la digestió, per tal de no perjudicar-la").
Diògenes Laerci fou un biògraf, que visqué en el darrer segle de l'epicureisme (segle iii). Un bon nombre de comentadors el consideren com epicuri (algun, però, el descriu com a neoplatònic, doctrina aleshores recent). Laerci, en la seva obra "Vida i opinions dels filòsofs il·lustres", dedica el llibre 10 i últim a textos epicuris. A aquest escriptor devem, sobretot la conservació de laLletra a Meneceu i les Màximes Capitals (ambdós resums fets per Laerci sobre textos epicuris, avui perduts).
Alsegle iv (segons el testimoni deSant Agustí) les escoles epicúries van desaparèixer totalment i els escrits d'Epicur romanen dispersos pel món antic, o bé en alguns fragments d'obres d'escriptors comSèneca,Plutarc, etcètera...
Tanmateix, gràcies a autors de l'humanisme (comCosimo Raimondi) i renaixentistes (comPierre Gassendi) l'epicureisme es dona a conèixer per tot Europa.Baruch Spinoza iJohn Locke, per exemple, reconeixen la importància (tant del punt de vista històric com per una certa influència en els mateixos escrits) d'Epicur i Lucreci. Fins i tot hi ha ressonàncies (o tan sols mencions) de l'epicureisme en autors ja més contemporanis comNietzsche,Friedrich Hegel, Karl Marx iAuguste Comte.
- Lectures d'"Epicuro", Carlos Gual.
