ElsEmirats Àrabs Units (EAU) (àrab:الإمارات العربيّة المتّحدة,al-Imārāt al-ʿArabiyya al-Muttaḥida) són una federació de monarquies (emirats) situada al sud-est de la península d'Aràbia, a l'Àsia sud-occidental. Limita amb elgolf Pèrsic al nord, amb elgolf d'Oman al nord-est, ambOman al nord-est i a l'est, i amb l'Aràbia Saudita al sud i a l'oest. La capital ésAbu Dhabi.
La història dels Emirats Àrabs Units és molt recent. Aquest territori abans de passar sota influència britànica, va estar habitat per bel·licoses tribus àrabs. Gran part de les quals es dedicaven al saqueig dels vaixells mercants que passaven per les seves costes, de manera que la mateixa es coneixia com a "costa dels pirates". Una altra activitat de la població era la de la pesca, especialment lucrativa va ser la recol·lecció de laperla. El1820, elRegne Unit signa el primer tractat de pau amb els xeics de les tribus del país, per posar fi a aquests actes de pirateria. Però el tractat que suposaria el començament del protectorat Britànic seria el de la treva marítima perpètua,maig de1853, pel qual el Regne Unit es feia càrrec de la protecció militar del territori. I pel març de1892, es va acordar l'exclusivitat que garantia el monopoli sobre el comerç i l'explotació dels recursos per als britànics. El nom que van rebre els Emirats durant aquest període, va ser el delsEstats de la Treva. El30 de març de 1968, els 7 emirats juntament ambQatar iBahrain van organitzar la Federació d'Emirats del Golf Pèrsic, però aquesta federació desapareix en independitzar-se Qatar i Bahrain. Els anticsEstats de la Treva van ser un protectorat delRegne Unit de1853 a1971, any en què sis d'ells es van independitzar formant una nova federació anomenada elsEmirats Àrabs Units.Ras Al-Khaimah es va mantenir al marge fins al1972 quan va decidir unir-se als 6 emirats originals. Actualment els EAU són una federació de set emirats:Abu Dhabi,Dubai,Sharjah,Ajman,Ras Al-Khaimah,Umm al Qaywayn iFujairah, amb un sistema legal basat en la constitució de1971. No hi ha eleccions ni partits polítics. Els emirats, segons la seva constitució, conserven una considerable autonomia política, judicial i econòmica, per tant, el seu "congrés", el Consell Federal Nacional, és un òrgan exclusivament consultiu, sent els governs de cada emirat que tenen la competència legislativa sobre la major part d'assumptes, amb total independència entre ells.
El petroli és la principal font d'ingressos dels EAU, el component essencial del seuPIB, i gran part de l'economia no petrolífera depèn de la despesa del Govern, que al seu torn està basat en els seus ingressos derivats delpetroli. El petroli va ser descobert aAbu Dhabi el1958 i aDubai el1966, també hi ha algunes petites quantitats a Sharjah i Ras Al Khaimah, però més del 90% de les reserves es troba aAbu Dhabi, s'estima que el país té reserves per més de 100 anys. Els ingressos provinents de les seves vastes reserves depetroli han fet prosperar el país fins al punt que la seva ciutat més important,Dubai, és considerada la "Nova York delGolf Pèrsic". En aquesta ciutat es poden apreciar obres d'arquitectura de primer ordre, com és el cas de Burj Khalifa i de l'hotel Burj al-Arab. Actualment el país està construint a prop de les seves costes 3 arxipèlags artificials en forma depalmera anomenats Illes Palm que aspiren a convertir-se en una "colònia de multimilionaris".
Els Estats de la Treva foren els estats sota protectorat britànic alTrucial Oman, regió més extensa, sota influència britànica però amb territoris sense reconeixement jurídic del poder britànic. Els Estats de la Treva es refereixen als actuals territoris delsEmirats Àrabs Units. Abans de l'arribada de l'Imperi Britànic a laPenínsula Aràbiga, hi havia tantapirateria a la costa, que la zona era coneguda amb el nom de "costa dels pirates". Quan els britànics es van començar a interessar pels productes que existien al territori, van tenir una audiència amb el cap de la tribu àrab del lloc. Així es va decidir que l'Imperi Britànic prendria comandament del territori a canvi de la seguretat de la regió, per l'alta pirateria que existia. Després d'un temps els britànics van canviar el nom de la costa per "Estats de la Treva" l'any 1892. Després de passar a ser territori britànic, se li van annexar altres territoris més (Tastar i Bahrein).
Abans de1971, any de la independència, eren coneguts com elsEstats de la Treva (enanglès,Trucial States) integrants de l'anomenatTrucial Oman (Oman de la Treva), en referència a un tractat de treva temporal signat el1820, renovat el1835 i convertit en treva perpètua el1853 entre elsbritànics i alguns xeics àrabs (sis, tots menys el xeic de Fujairah); el1892 elsExclusive Agreements (Acords Exclusius) van garantir al Regne Unit el control de la defensa i els afers estrangers. La majoria dels mapes assenyalaven aquest territori com laCosta dels Pirates que fou el nom que se'ls va donar, de fet, fins al1853.
El primer pas cap a la federació es va fer el1952 quan es va crear el Trucial States Council amb els xeics dels set territoris (Kalba iDiba es van incorporar aSharjah i es va reconèixer la independència deFujairah); després va seguir el Trucial States Development Council, per promoure el desenvolupament econòmic, i els Trucial Oman Scouts (abans Trucial Oman Levies, creats el1950 segons el model de laLegió Àrab deJordània) per assegurar la pau entre els diferents xeicats. Les fronteres internes es van establir principalment entre1955 i1961 sobre la base de les adhesions locals.
El gener del 1968 el govern britànic va anunciar que deixaria la regió el31 de desembre de1971. Un mes després (18 de febrer) els xeics deDubai iAbu Dhabi van anunciar que federarien els seus dos territoris, per coordinar la política exterior i la defensa i cooperar en altres àmbits. El27 de febrer es va celebrar aDubai una conferència amb els set xeics i els deQatar iBahrein, i es va prendre una decisió en el sentit d'anar a una federació dels nou xeicats que entraria en vigor el30 de març de 1968 amb el nom deFederació d'Emirats Àrabs (Ittihad al-Imarat al-Arabiyya).
Aquesta federació només va existir sobre el paper i en els dos següents anys es va avançar molt poc. Les comissions no tenien prou facultats i eren lentes. Es va discutir sobre moneda comuna, educació unificada, comunicacions federals, serveis mèdics i socials integrats, i altres. Les discòrdies que durant segles havien enfrontat als xeics no eren fàcils de solucionar tot d'una, i els litigis territorials, les rivalitats dinàstiques i les dissensions tribals jugaven contra la federació; no es va trobar un acord sobre el lloc de la capital federal, la duració del mandat del president i en general pel repartiment del poder i la representativitat de l'assemblea consultiva prevista. Bahrain i Qatar volien tenir un vot cadascun, i un també cadascun Abu Dhabi i Dubai, i els altres cinc només tindrien un vot entre tots, i exigien que les decisions del consell es preguessin per unanimitat (Abu Dhabi volia la majoria). Quant a escons Bahrain demanava en proporció a la població (la població de Bahrain era el doble que la dels altres vuit estats) i la resta volia una representació igual per tots els estats. La por d'una hegemonia de Bahrain va fer fracassar finalment la federació.
Altres problemes exteriors eren la reclamació de l'Iran sobreBahrain, i la de l'Aràbia Saudita sobre part d'Abu Dhabi i especialment sobre l'oasi deBuraimi. El maig de1970 el conflicte entre Bahrain i l'Iran es va resoldre sobre la base del nomenament d'un representant de l'ONU per garantir els desitjos de la població de les illes, i es va comprovar que la població de Bahrain volia al 99% un estat sobirà separat, i l'Iran va acceptar els fets. Bahrain ara ja no necessitava a la Federació per defensar-se de la reclamació iraniana.
En canvi al mateix temps, l'Aràbia Saudita reforçava la seva reclamació de Buraimi i tota la zona sud i oriental d'Abu Dhabi, mentre Iran manifestava la seva reclamació sobre les illesAbu Musa iTunb de Sharjah i Ras a-Khaimah. Com que Bahrain ara no es volia barrejar amb conflictes amb Iran i l'emir considerava que Bahrain no quedava representat a la federació segons el seu pes demogràfic, industrial i educatiu, i tampoc volia conflictes amb Aràbia Saudita, a partir del maig-juny del1970 es va començar a separar del projecte. Iniciat aquest procés, i per rivalitats dinàstiques, Qatar va seguir a Bahrain. Així la federació de nou passaria a vuit i tot seguit a set membres. El juny de1970 la victòria dels conservadors a la Gran Bretanya no va suposar cap canvi, ja que el partit triomfant va confirmar la política de sortida de la regió el 1971. Bahrain va proclamar la independència el14 d'agost de1971 i Qatar l'1 de setembre de1971.
Com queBahrain iQatar van deixar de participar en les reunions, els altres set estats van seguir negociant. Sis d'aquests set xeicats van acordar una federació sota el nom d'Emirats Àrabs Units que fou proclamada aDubai el18 de juliol de1971.Saqr ben Muhammad al-Qasimi deRas al-Khaimah va refusar formar part de la federació perquè no tenia el suport dels altres per garantir la sobirania sobre les illes Tunb, i perquè considerava excessiu el poder que l'acord acordava a Dubai i Abu Dhabi. En canvi l'emirKhalid ben Muhammad al-Qasimi de Sharjah es va mostrar més raonable sobre la qüestió d'Abu Musa i va arribar a un acord amb Iran, país que administraria l'illa i pagaria un subsidi anyal, i a més l'explotació del petroli i gas a l'entorn de l'illa seria comú. El30 de novembre de1970 l'illaAbu Musa i lesTunb van quedar ocupades per Iran, amb una petita resistència a la Gran Tunb.
El dia1 de desembre de1970 es van derogar els tractats entre la Gran Bretanya i els xeics i l'endemà va néixer oficialment la federació. El primer president fou el xeic d'Abu DhabiZayed ben Sultan Al Nahayan, amb l'emir de DubaiRashid ben Saeed Al Maktum com a vicepresident. Segons la constitució redactada pel jurista egipci Wahid Rifaat, el mandat era per cinc anys i podien ser reelegits. Com a capital es va fixarAbu Dhabi de manera provisional i es va decidir que es construiria una nova capital a la frontera entre Dubai i Abu Dhabi.
L'origen del poder suprem executiu i legislatiu és el consell federal suprem format pels set xeics, amb decisions adoptades per majoria però amb dret de veto per Abu Dhabi i Dubai. El president escollit nomena al primer ministre, el viceprimer ministre i els ministres que en conjunt foren el gabinet federal que ha de seguir les indicacions del consell federal suprem. La constitució tal com fou adoptada a la independència té 152 articles, i estableix també la creació d'un consell nacional federal a manera d'assemblea consultiva amb 40 membres, nomenats pels xeics per dos anys, 8 d'Abu Dhabi, 8 de Dubai, 6 de Sharjah, 6 de Ras al-Khaimah, i 4 cadascun dels altres tres; encara que la constitució atorga a aquest consell nacional una iniciativa legislativa de fet es limita a provar el pressupost i preparar la legislació que li presenta el consell de ministres. Conforme a la constitució hi ha un tribunal federal suprem i alguns tribunals federals de primera instància. També existeix un Alt Consell de la Defensa per les qüestions militars que són comunes, el qual està presidit pel president de la federació i el formen el vicepresident, el primer ministre, els ministres de defensa i interior i el comandant en cap de l'exèrcit federal, exèrcit format sobre la base del que foren els Trucial Oman Scouts.
L'ocupació iraniana d'Abu Musa i les Tunb va tenir una repercussió política important quan el24 de gener de 1972 l'emir de Sharjah, Khalid, fou assassinat pel seu cosí i ex xeic,Saqr ben Sultan al-Qasimi, ostensiblement com a càstig per haver abandonat Abu Musa a l'Iran, i de pas tornar al poder. Com a cop d'estat va fracassar però aquest assassinat va canviar les coses i la federació va acordar que defensaria la reclamació d'Abu Musa i les Tunb, i en aquestes condicions el xeic deRas al-Khaimah va entrar a la federació el10 de febrer de 1972.
El gabinet federal des del començament fou alimentat quasi exclusivament perAbu Dhabi, degut als seus importants ingressos petroliers.Dubai en canvi només hi participà simbòlicament i actualment és l'estat més ric però el petroli representa menys del 5% de la seva riquesa.
Abu Dhabi disposa d'una força de defensa pròpia millor equipada que la de la federació.[1] Els Emirats són un dels grans productors mundials depetroli (el tercer delgolf Pèrsic després de l'Aràbia Saudita i l'Iraq), tot i que pràcticament tota la producció correspon a l'emirat d'Abu Dhabi.Dubai iSharjah tenen gairebé exhaurides les seves reserves.
El terreny és lleugerament ondulat, solcat per nombrosos uadis, i davalla lentament vers la línia costanera del golf Pèrsic, on, a causa de la poca profunditat de l'aigua, abunden les illes, els baixos de corall i els bancs de sorra. El clima és àrid, amb temperatures molt altes a l'estiu.[2]
És una plana costanera, molt àrida, que s'uneix amb l'interior en un extens territori anomenatRub al-Khali, de relleu predominantment pla, llevat a l'extrem oriental, on s'aixeca elJebel al-Akhdar, a més de 1.000m. La seva estratègica localització rodejant pel sud l'estret d'Ormuz el converteix en un vital pas del trànsit del comerç del cru mundial. Els EAU són considerats com un dels quinze països que conformen el "Bressol de la Humanitat".
Elsòl d'aquest país està format gairebé íntegrament persorra i això comporta que menys de l'1% del terreny és apte per alconreu. L'actual president, elxeicBin Zayed Al Nahyan, ha promogut un vast projecte de forestació encaminat a reduir l'erosió, a protegir elsconreus dels efectes nocius delvent i a embellir lesciutats.[5] D'aquesta manera, i des del1965, hi han estat plantats més de 70 milions d'acàcies,eucaliptus ipalmeres aldesert i a les ciutats d'Al-Ayn iAbu Dhabi. El2005, el 3,7% de la superfície total del país estava arbrada.[6]
A tots els Emirats Àrabs Units no hi hafonts renovables d'aigua dolça i la major part de l'aigua prové de plantes dessalinitzadores. Gairebé tots els habitants del país tenen accés a l'aigua potable i a instal·lacions sanitàries.[9]
A grans trets, i fins a lacrisi borsària del 2008, els Emirats Àrabs Units patien un gran deteriorament mediambiental a conseqüència d'uncreixement econòmic sense precedents, una expansió de les activitats mineres, un augment massiu de lapoblació i una ràpida expansió de les infraestructures.[10] Aquest país contribueix a incrementar els nivells depol·lució a la regió delGolf Pèrsic de diverses maneres. Per un costat, i segons dades del2003, obtenen el 100% de la sevaelectricitat a partir decentrals tèrmiques accionades percombustibles fòssils que contaminen l'atmosfera. Per un altre, presenta una de les més altes taxes per capita del planeta pel que fa a emissions dediòxid de carboni derivades de processos industrials (42,28tones mètriques per any el2003),[11] i a consum depetroli (43,3barrils per any el2003). Lacontaminació causada per les instal·lacions processadores de cru i per les fuites depetroli afecten també lescostes.[12]
Les activitats econòmiques tradicionals són la recollida dedàtils, lesperles, la cria decamells i lapesca. Tanmateix, i des de l'alça sobtada dels preus internacionals delpetroli arran de laCrisi del Petroli de l'any1973, la indústria petroliera és la major generadora de llocs de treball i la majoria delsemirats van donar concessions per a la recerca depetroli però únicamentAbu Dhabi iDubai han trobat reserves considerables.
La base de l'economia és l'extracció de petroli, que aporta el 33,4% del PIB (1994), bé que només ocupa el 2% de la població activa. Són especialment importants els jaciments submarins: els d'Umm Šaif i Zakum (a Abū Zaby), units per oleoducte a l'illa de Dās, i els de Fata, Abū al-Buhūs i Abū Mūsā (a Al-Šāriqa), etc. Els jaciments dels litorals de Murban i Bu Hasa (a Dubayy) estan units per oleoducte a la terminal de Djebel Zanna. L'altre producte miner és el gas natural, extret dels emirats d'Abū Zạby i Dubayy. Les reserves estimades de petroli de la UEA representen gairebé el 10% mundial. La indústria troba facilitats energètiques i l'electricitat, que assoleix un consum molt elevat, procedeix exclusivament d'hidrocarburs. Les indústries principals són les derivades de les refineries de petroli.[2]
Els Emirats Àrabs Units van formar part de la coalició internacional creada per un mandat de l'Organització de les Nacions Unides que va vèncer l'Iraq en laGuerra del Golf Pèrsic de l'any1991. Les seues finances es van veure afectades per aquest suport i pel descens dels preus delpetroli la qual comportà una paralització de diversos projectes públics, tot i que les despeses militars no es van veure afectades gràcies a un acord defensiu signat ambFrança l'any1995.[15]
El turisme ha estat fortament promogut, sobretot des de mitjans de ladècada de 1990 en què el nombre de visitants va passar del milió l'any1993.Dubai n'és el principal beneficiari i ja el 1999 va rebre 2,5 milions de turistes. El desembre de 1999 hi va obrir l'hotel Burj al-Arab, un dels més luxosos i més alts de tot el planeta.[16][17]
Abdullah, Muhammad Morsy:The United Arab Emirates: A Modern History. Nova York, Estats Units: Barnes and Noble, 1978.
Alkim, Hassan Hamdan:The Foreign Policy of the United Arab Emirates. Londres, Gran Bretanya: Saqi, 1989.
American University:Persian Gulf States: Country Studies. Tercera edició. Washington D.C.: Government Printing Office, 1994.
Anthony, John Duke:Arab States of the Lower Gulf: People, Politics, Petroleum. Washington D.C.: Middle East Institute, 1975.
Clements, Frank: United Arab Emirates. (edició revisada) Santa Barbara, Califòrnia, Estats Units: Clio Press, 1998.
Cordesman, Anthony H.:Bahrain, Oman, Qatar, and the UAE: Challenges of Security. Westview Press. 1997. 424pp.
El Mallakh, Ragaei:The Economic Development of the United Arab Emirates. Nova York: St. Martin's, 1981.
Heard-Bey, Frauke:From Trucial States to United Arab Emirates: A Society in Transition. Nova York: Longman, 1982.
Henderson, Edward:This Strange Eventful History: Memoirs of Earlier Days in the UAE and the Sultanate of Oman. Dubai, Emirats Àrabs Units: Motivate Publishing, 1993.
Morris, Mary E.:Water scarcity and security concerns in the Middle East. Abu Dhabi: Emirats Àrabs Units: Emirates Center for Strategic Studies and Research, 1998. 57 p.
Peck, Malcolm C.:The United Arab Emirates: A Venture in Unity. Boulder, Colorado, Estats Units: Westview, 1986.
Sadik, Muhammad T.; William P. Snavely:Bahrain, Qatar, and the United Arab Emirates: Colonial Past, Present Problems, and Future Prospects. Lexington Books. 1972. 255pp.
Said Zahlan, Rosemarie:The Making of the Modern Gulf States: Kuwait, Bahrain, Qatar, the United Arab Emirates and Oman. Routledge. 1989. 180pp.
Smith, Simon C.:Britain's Revival and Fall in the Gulf: Kuwait, Bahrain, Qatar, and the Trucial States, 1950-71. Routledge. 2004. 210pp.
Stannard, Dorothy. (ed.):Oman and the United Arab Emirates. Singapur: APA Publications, 1998.
Taryam, Abdullah Omran:The Establishment of the United Arab Emirates, 1950–85. Nova York: Croom Helm, 1987.
Vine, Peter:United Arab Emirates: Profile of a Country's Heritage and Modern Development. Londres, Gran Bretanya: Immel, 1992.
Vine, Peter:United Arab Emirates in Focus. Londres, Gran Bretanya: Trident, 1999.
.jpg)
_-_ARE_-_UNOCHA.svg)
