Il generale della Rovere | |
|---|---|
_Vittorio_De_Sica_(3).png) | |
| Fitxa | |
| Direcció | Roberto Rossellini |
| Protagonistes | |
| Dissenyador de producció | Piero Zuffi |
| Guió | Indro Montanelli,Roberto Rossellini,Sergio Amidei iDiego Fabbri |
| Música | Renzo Rossellini |
| Fotografia | Carlo Carlini |
| Vestuari | Piero Zuffi |
| Productora | Gaumont iStudio Filmowe Zebra(en) |
| Distribuïdor | Cineriz iNetflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia iFrança |
| Estrena | 1959 |
| Durada | 133 min |
| Idioma original | alemany italià |
| Versió en català |  Sí |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | drama icinema de presons |
| Tema | Segona Guerra Mundial |
| Lloc de la narració | Gènova |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
| Premis | |
     | |
El general de la Rovere (títol original enitaliàIl generale della Rovere) és unacoproduccióitalo-francesa dirigida perRoberto Rossellini i estrenada l'any1959. El film està basat en la novel·la deIndro Montanelli basada així mateix en una història real.[1] Ha estat doblada al català.[2]
Gènova, 1944, durant l'era de laRepública Social Italiana. El petit lladre Emmanuele Bardone (interpretat perVittorio De Sica) és contractat pelTercer Reich per a fer-se passar per un líder del Resistència italiana, el general Della Rovere, i infiltrar-se en un grup de resistència. presoners en una presó deMilà. A poc a poc, Bardone es perd a si mateix en el seu paper i no sols fingeix ser un heroi de la resistència, sinó que en realitat s'hi converteix, primer animant als seus companys de presó a mostrar coratge i finalment acceptant la mort per afusellament en lloc de trair a un altre líder de la resistència empresonat.
| Any | Categoria | Proposat | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1959[3] | Lleó d'Or | Roberto Rossellini | Guanyador |
| Menció especial | Guanyador | ||
| Premi OCIC | Guanyador |
La transformació de Emmanuele Bardone, el protagonista de la pel·lícula, de col·laboradora de l'Eix a heroi de la resistència antinacionalsocialista, ha estat comparada pels comentaristes polítics espanyols amb la història de vida deAdolfo Suárez, l'espanyol primer ministre que va supervisar la transició a la democràcia a la fi de la dècada de 1970. En concret,Javier Cercas dedica l'últim capítol d'Anatomía de un instante[4] per explorar els paral·lelismes entre Bardone i Suarez.
