 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Teatre | |||
| Obertura | 1910 | |||
| Cronologia | ||||
| 1910 | construcció, Arquitecte:Manuel Joaquim Raspall i Mayol | |||
| 1929 | reforma | |||
| 2010 | reconstrucció, Arquitecte:Josep Alemany i Juvé | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | noucentisme arquitectura contemporània | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Poble-sec (Barcelonès) | |||
| Lloc | Vila i Vilà, 99 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 42518 | |||
| Id. Barcelona | 1852 | |||
| Activitat | ||||
| Capacitat màxima | 250 | |||
| Lloc web | elmolinobcn.com | |||
El Molino és uncafè-concert deBarcelona, dels més reconeguts d'Europa durant bona part delsegle xx i del segle xix, i sempre ha estat considerat un espai transgressor dels límits permesos, amb una gran capacitat de crear llenguatges propis, de doble sentit, amb el mòbil de poder escapar de les censures de cada època. Amb les seves característiques aspes vermelles demolí a la façana, va ser el més famós delsteatres delParal·lel, avinguda que va arribar a ser batejada com "el carrer del teatre d'Europa", a causa de la gran concentració d'espais escènics que tenia.[cal citació]
Va obrir les portes l'any 1898, amb el nom dePajarera Catalana concebut com un espai per a espectacles. El 1910 va canviar el nom pel dePetit Moulin Rouge (en català, Petit Molí Roig), i amb l'arribada de ladictadurafranquista, el 1939, el règim va obligar a castellanitzar el nom i treure-li la paraula "roig", per les connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors ha quedat comEl Molino.[cal citació]
Després de la reforma finalitzada l'octubre de 2010, impulsada per l'empresa Ocio Puro i l'empresària Elvira Vázquez,[1] El Molino continua sent una sala demusic-hall, ambespectacles que es poden veure amb una copa o un sopar cuinat per un xef de renom. Cada setmana s'hi fan espectacles demúsica,teatre,flamenc i especialment derevista,cabaretburlesc imusic hall, amb un espectacle dirigit per Josep Maria Portavella, un antic membre deThe Chanclettes.[2]
L'edifici original de 1898 era, de fet, una construcció efímera enfusta. El 1910, s'encarregà aManuel Joaquim Raspall la construcció d'un nou edifici amb caràcter permanent. Raspall, era afeccionat al teatre i ja tenia algunes experiències amb la construcció delTeatre Còmic (al mateix Paral·lel), elGranvia i elTeatre Triunfo.
Tot i ser considerat un arquitectemodernista, Raspall va passar ràpidament alnoucentisme i a El Molino es recull aquesta tendència. S'inaugurà el 17 de desembre de 1910 convertit enPetit Moulin Rouge, tot i que, familiarment, se'l coneixia com aMoulin.
L'any 1929, s'encarregà aJosep Alemany i Juvé que afegís a la façana la iconografia del seu nom i, a més de modificar lleugerament el capcir de la façana, apareixen el molí i les aspes vermelles. Alemany ja havia fet altres construccions a Barcelona, com la cooperativaLleialtat santsenca. Amb petites modificacions posteriors, probablement fruit del manteniment, és la façana que va arribar fins al 1997. En 1997 el Molino va tancar. Es va negociar la venda a empresaris russos però finalment va ser comprat pel grup català Ociopuro.
A més de renovar la programació van pensar a renovar també l'edifici, encàrrec que el promotor Ociopuro va oferir a l'equip de BOPBAA Arquitectes (Josep Bohigas i Arnau, Francesc Pla i Ferrer i Iñaki Baquero Riazuelo) i va realitzar la constructora Altiare. Després de dinou avantprojectes que responien a diferents visions del que seria el nou Molino, el projecte definitiu va començar en 2006 i va durar fins a l'octubre de 2010. L'obra civil va tenir un cost de 3 milions d'euros i les instal·lacions especials i l'interiorisme 3 milions més.[3]
Només lafaçana de Raspall amb el mític molí d'Alemany s'ha mantingut. Sis metres endarrere l'edifici té ara cinc plantes, i es va excavar una planta soterrània on hi ha lacuina imagatzem. La tercera planta acull ara una terrassa i un bar (al carrer Vilà i Vilà). Les plantes superiors, quarta i cinquena, acullen les màquines de les instal·lacions. Cap als costats i sis metres endarrere, per a no interferir amb la silueta de les aspes del molí, es va ampliar per a acollir sales d'assaig i camerinos (al carrer Roser).[4] La terrassa aprofita precisament l'espai horitzontal que queda darrere de les aspes del molí, en part del que abans hauria estat elterrat de l'edifici antic de Raspall i Alemany, fins a l'edifici ampliat del darrere, més alt i que ha estat recobert de lames metàl·liques cobertes deleds blaus. Actualment la superfície total construïda és de 2.050 m² i la superfície útil de 1.600 m².[3]
L'interior de El Molino es va modificar completament a la reforma de 2006-2010. Així, actualment les plantes superiors queden dividides entre laplatea i l'amfiteatre, amb un aforament total de 250 places. L'interior manté les antigues petites dimensions i la barra a l'esquerra, a més ara té elpiano de laBella Dorita. El petit fossat de l'orquestra ha estat transformat en plataformes mòbils.[4]
L'interiorisme actual és signat per Fernando Salas, a qui se li va demanar que respectés l'ambient original de El Molino, però tenint en compte serveis que abans no tenia i que ara si es volien donar, com per exemple els camerinos, les sales d'assaig i el magatzem per a vestuari i material tècnic. L'escenari, amb platea i dos petits anfitatres, un sobre l'altre, és multiús i està equipat com un plató. Es va construir el magatzem i una cuina en un soterrani excavat, que connecta amb la platea, just a sobre, i els dos amfiteatres amb un muntacàrregues, perquè els espectadors puguin prendre una copa o menjar durant l'espectacle. L'única escala de l'edifici està en voladís, per fora de la façana original, al carrer Roser.[3]
L'interior connecta les dues façanes per mitjà d'unallengua vermella, en alguns trams ondulada, per la qual els espectadors es desplacen com si estiguessin dins d'una boca. Està feta de pladur perforat, un material econòmic que evitareverberacions, permet una bonaaudició i té bona electroacústica.[3]
Ladecoració en general està subordinada a l'espectacle i els espais propers a l'escenari estan concebuts perquè en puguin ser una prolongació, si l'espectacle ho requereix. Predomina el colornegre. La platea té una barra demarbre negre i la disposició de les cadires es pot modificar. Per a una major versatilitat, els elements arquitectònics de la caixa, la platea i els amfiteatres es limiten a pocs elements puntuals, en general destinats a vestir aquestes zones segons la temporada o l'espectacle. Un exemple en són els laterals retroil·luminats, que permeten modificar l'ús de l'espai a través del control de diferents efectes de llum icolor. També estan retroil·luminades lesbaranes dels amfiteatres i destacats amb llum els estants devidre on es troben les ampolles del bar de la platea. Lail·luminació, basada en jocs de llums amb leds, a tot l'interior està al servei de l'espectacle.[3]
A la tercera planta, per aprofitar la terrassa que formen les dues façanes (la nova, més alta, està situada sis metres darrere de la que té el moló) es va afegir un bar-cocteleria a l'interior: el Golden Bar. La resta de la planta és una sala polivalent de parets de vidre que visualment comunica amb el bar. El Golden Bar és una estança de sostre alt al qual predomina el color negre en materials clàssics nobles (marbre,ceràmica), decorat amb dues figures daurades que recordenCarmen Amaya iJoséphine Baker, una llista, també en color or, de tots els artistes que havien actuat a l'antic Molino i una granfotografia mural en blanc i negre, feta per Josep Ribas, de lavedetChrista Leem. En record de la decoració de la platea, i de la típica dels cabarets, els estants de les ampolles del bar estan resseguits amb llum, hi trobem panells de leds que poden variar de color i intensitat de llum i un llarg sofà entapissat en capitoné vermell, paral·lel a una sèrie de pufs alineats a conjunt.[3]
La planta quarta, destinada als serveis (vestuaris,dutxes,lavabos) i treball quotidià dels artistes, és en canvi molt lluminosa. De fet, la sala d'assaig és l'espai més lluminós de tot l'edifici, ja que la llum natural entra per dos grans forats fets per a aquest fi a la façana. Les parets són totalmentblanques, el terra no és deparquet, sinó de paviment negre. Té elmirall de paret a paret i la barra de treball que necessiten els artistes per a treballar.[3]
Els orígens de El Molino se situen a l'avinguda del Paral·lel de l'any1898, en ple barri delPoble Sec, que també s'anomenava elMontmartre barceloní, per la profusió deteatres devarietats, cafès-concert i music-halls que hi havia. On ara hi ha l'actual teatre hi havia una tasca de mala mort anomenadaLa Pajarera. El seu amo, fart demariners borratxos i obrers escandalosos, va vendre el negoci l'any1899 per centpessetes a un andalús que havia arribat a Barcelona per fer fortuna.
Aquest va canviar el nom de lataverna pel deLa Pajarera Catalana,[5] i hi va muntar un precari entarimat de tres metres de llarg. L'espectacle que oferia era un quadreflamenc, format per un grup de jovesandaluses, ex criades i jornaleres, que volien triomfar en el mónartístic. Posteriorment s'hi va afegir untransvestit que explicavaacudits. Cap d'ells cobrava sou i s'havien de confeccionar elvestuari, però tenien assegurats el pa, el vi i el sostre, ja que dormien en unes lliteres situades rere l'escenari.
A partir de 1901 laPajarera Catalana comença a fer-se un lloc en el món de l'espectacle i millora sensiblement la programació oferint algunessarsueles curtes i les actuacions del Caballero Felip,ventríloc i artista polifacètic molt popular en els locals (com els cafès-teatreEspañol iCondal) del Paral·lel de la dècada del 1910. També ofereix un servei derestaurant dins del local, amb un servei a la carta, i fins i tot s'arriba a organitzar un servei gratuït decotxes de lloguer per facilitar el recorregut delsclients des dela Rambla fins al local. Aquest servei era nocturn, començava a les deu de la nit, i anava des del Pla dela Boqueria a la Pajarera Catalana i viceversa, recorrent tot el carrer Conde de Asalto.
Tot i que es varen contractar algunes prostitutes per animar al personal i reforçar l'oferta d'oci del local, el negoci no va aconseguir ser rendible. L'abril de 1905 laPajarera Catalana torna a canviar de propietari, passant-se a anomenarGran Salón del Siglo XX.[5] Aquest local alternava les varietats amb els passis decinema, el cinematògraf Gaumont, com feien molts locals del Paral·lel, ja que aquest nou invent causava furor en l'època.
L'any 1908 va aparèixer per primera vegada el motmolí al seu nom, enfrancès,Petit Moulin Rouge,[5] potser com a referència al Moulin Rouge del carrer Pigalle de París. Aquest nom es va mantenir fins a 1916, excepte per un breu parèntesi de cinc mesos l'any 1910, durant els quals el local es va anomenarPetit Palais, de nou fent referència a un edifici parisenc, aquest cop dedicat a mostres i exposicions.
L'any 1910 es van realitzar unes obres que li van donar la configuració interior que va mantenir bàsicament fins al seu tancament, fetes per l'arquitecteManuel Joaquim Raspall (deixeble deDomènech i Montaner), li va donar un toc modernista.
El 1916 va canviar novament de nom pel deMoulin Rouge. Cal dir que, a l'hora de datar aquests canvis de nom d'influència francesa, no tots els cronistes i historiadors del Paral·lel coincideixen plenament en les dates, encara que sí en els diversos noms.
L'any 1926 el local va deixar de ser un local d'espectacle públic per convertir-se en la seu, durant un breu període, del partit fundat perMiguel Primo de Rivera, laUnió Patriòtica Espanyola.
L'any 1929, probablement a causa de l'Exposició Internacional, es va remodelar la seva façana, i, per imitació del famós local de París, se li van afegir els elements decoratius que recordaven un molí, és a dir, la imatge que actualment tot el món coneix i de la qual destaquen especialment les aspes. La nova façana no es va construir sobre l'anterior, sinó que es va afegir davant, amb una càmera d'aire al mig. L'arquitecte Joan Alemany Juvé va ser l'encarregat de dirigir les obres. L'empresari en aquella època eraAntoni Astell (ho va ser des de 1913 fins al final de la Guerra Civil) i vivia al carrer Blai, molt prop del local.
Durant laGuerra Civil espanyola va continuar l'oferta d'espectacles. El sindicat de laCNT gestionava el local. D'acord amb els nous aires revolucionaris, es va haver d'igualar el sou de tots els treballadors, cambrers, ballarines i vedets, independentment del treball que realitzessin.[5]
Amb el començament delfranquisme, l'any 1939, el govern va obligar a castellanitzar el nom del fins aleshores Petit Moulin Rouge, ja que l'ús de qualsevol llengua diferent delcastellà estava prohibit, i a treure-li el motroig, que la dictadura associava amb els seus enemicscomunistes; i d'aquesta manera el seu nom va quedar com aEl Molino.[5]
En aquella època havia comprat el local Francisco Serrano, mort l'any 1970 i també amo delBataclán, un altre històric teatre de nom copiat a un de parisenc. Serrano aconseguí atreure a un públic més civilitzat, també més ric i refinat, que paga millor les copes d'alterne i es pot permetrecava. I al temps promou l'estraperlo, sobretot depenicil·lina, en les zones de butaques més discretes.
Durant elsanys seixanta, després d'una fallida econòmica amb embargament inclòs, el local queda en mans de la vídua del propietari, una intel·ligentempresària,Doña Fernandita, que porta amb mà dura els comptes i va ajustant, a poc a poc, l'economia del local, almenys durant un temps, fins que les sales de festa d'aquest tipus veuen la decadència i tanquen totes, una per una, de forma definitiva a mitjans dels noranta.
Amb l'obertura d'idees i de llibertat que suposa la fi de la dictadura, l'oferta de El Molino deixa de resultar única. En aquells moments elpetardeo, la ploma, el nu i l'estilkitch no són excepció sinó moda, encapçalada a més per lamovida madrilenya, que l'allunya dels gusts barcelonins i catalans. A més, es desenvolupen canvis de formes d'oci als quals en aquells moments alguns empresaris no varen saber o poder adaptar-se.
Tanmateix, El Molino va guanyar en 1976 la primera edició dels premisFAD Sebastià Gasch d'arts parateatrals atorgat pelFoment de les Arts i del Disseny, FAD.[6]
Finalment, el 14 de novembre de 1997, la vedetMerche Mar hi va actuar a l'últim espectacle,Pluma y peineta, abans del tancament del local, sense saber encara si algun dia es tornaria a obrir.[7][8]
Un grup de disset empreses privades van invertir uns quinze milions d'euros en ampliar i renovar el local i organitzar-hi una nova programació. El nom escollit per a aquesta reobertura va ser el que es va posar a la dictadura,El Molino, que també era amb el que era popularment conegut pels barcelonins. L'estil i filosofia es van mantenir, introduint però noves tecnologies audiovisuals imúsica electrònica.[7]
El 18 d'octubre de 2010 es va inaugurar el nou El Molino amb l'espectacleMade in Paral·lel, un recorregut per la història d'El Molino i els diferents artistes i gèneres que van passar pel seu escenari.Merche Mar va presentar l'espectacle com a estrella principal i també va actuarLa Terremoto de Alcorcón,The Chanclettes, Úrsula Martínez, Belinda Blind i Amador Rojas, entre d'altres, amb Víctor Masáni com a mestre de cerimònies. Al públic hi havia veïns del barri dePoble-sec així com diverses personalitats, entre les quals es trobavenJordi Hereu, alcalde de Barcelona, l'antic president de laGeneralitat de CatalunyaPasqual Maragall i el llavors presidentJosé Montilla.[7]
El 2013 va haver de presentar un concurs de creditors. Després que la crisi de lapandèmia de COVID-19 impactés en els comptes del teatre, l'Ajuntament de Barcelona va anunciar el juliol de 2021 que compraria El Molino i que en cediria la gestió a una empresa privada per tal de reobrir l'espai el 2022. La compra va estar valorada en 6,2 milions d'euros.[9]
L'escenari del Molino ha vist nombrososartistes, que se saltaven la censura i la política, la guerra i la fam, perquè era un món propi amb normes pròpies, i des de lespájaras fins a lesmolineres, van oferir a l'Espanya de totes les èpoques una lliçó constant de llibertat, de sublimació del popular, de grandesa de barri, d'erotisme sa sense hipocresia.
Durant la primera meitat del segle xx varen destacar els noms deGranito de Sal,Condesita Zoe iLola Montiel, amb una reina indiscutible elsanys 40 i50: laBella Dorita.[5] El Molino obert al segle xxi ha recuperat el piano personal de la Bella Dorita.
Al llarg dels anys 50, 60 i 70 del segle xx varen desfilar pel seu escenari artistes comLander i Leanna,Mirco,Johnson,Escamillo,Pipper,Gardenia Pulido[5] iMary Mistral entre d'altres.[5]
Durant la dècada del 1980 i fins al seu tancament el 1997, el seu escenari va acollir, entre altres artistes, aAmparo Moreno,Lita Claver (La Maña) i aMerche Mar.[7] La portuguesaMísia, d'ascendència catalana, hi va mostrar els seus joves encants.[5]
Enel Molino es programaven els espectacles més atrevits, amb la presència de lesvedettes més famoses d'Espanya. Actualment vol mantenir el mateix esperit, afegint també altres gèneres, com el teatre i la música. L'edifici s'ha remodelat a l'interior completament, cosa que influeix a l'espai per a l'orquestra i el públic. S'ha volgut mantenir també el fet de ser un espai petit, amb 250 localitats, proper als artistes.[10] També es pretén implicar els veïns del barri i durant el dia s'organitzaran visites per a col·legis i altres activitats.[4]
L'espectacle inaugural de la nova etapa es diuMade in Paral·lel i ret un homenatge al passat, ambmúsica,ball,vedets,estriptís,humor,màgia i sorpreses, des d'un present modern imultimèdia.[10] El director artístic és l'actor i director deThe Chanclettes, Josep Maria Pallàs, el directorcoreogràfic és Roberto Alonso i el director musical, Xavier Torras. El vestuari està a càrrec de Maria Araujo. Hi participa una vintena de ballarins.[4]
L'actorEnric Majó assessora la programació dels dilluns del nou Molino,Dilluns d'autor, dia que estarà destinat a promocionar els nous talents artístics amb diferents formats teatrals.[4]
Entre la programació musical hi ha els dimarts deflamenc,Poco ruido y mucho duende, dirigit perMayte Martín, i que programarà "la música que a ella li agradaria escoltar com a espectadora". Constarà d'espectacles escollits, amb cantants, guitarristes i ballarins que actuaran en una dimensió més íntima i sincera, en contacte amb el públic i amb col·loquis al final de les actuacions.[4] Es preveu organitzar també un festival detango.[10]
El burlesc (oburlesque), la nova moda del revival del cabaret i revista, és una prioritat, també se'n farà un festival internacional i se'n pretén liderar el moviment aEspanya, així com fer una franquícia perquè els espectacles girin a fora.[10]
El Molino ha estat també escenari de nombroses pel·lícules, des del míticEl último cuplé (1957), dirigida per Juan Orduña i protagonitzada perSara Montiel,Las alegres chicas de El Molino (1977), pel·lícula rodada per José Antonio de la Loma a l'interior del local i protagonitzada pels artistes de El MolinoChrista Leem i Pipper, oEl extranger-oh! de la calle de la Cruz del Sur (1987), deJordi Grau protagonitzada perJosé Sacristán,Emma Cohen,Teresa Gimpera iGabino Diego.
El fons documental del teatre es conserva alCentre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.Conté vuit caixes de partitures i tres de documentació administrativa.[11] Tots els documents estan inventariats.[12]
.jpg)
