| ||||
| Tipus | municipalitat de Tunísia | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| País | Tunísia | |||
| Governacions | governació del Kef | |||
| Capital de | ||||
| Població humana | ||||
| Població | 73.706 | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 780 m | |||
| Identificador descriptiu | ||||
| Codi postal | 7100 | |||
| Altres | ||||
| Agermanament amb | ||||
| Lloc web | commune-elkef.gov.tn | |||
El Kef oLe Kef (àrab:الكاف,al-Kāf) és una ciutat deTunísia, capital de lagovernació homònima i capçalera també de dues delegacions, amb el nom deKef Oest iKef Est, que se situen en aquests vents de la ciutat. És al centre de la regió delTell Superior i té una població de 45.191 habitants.[cal citació]
És la ciutat important situada a més altura de Tunísia (780 metres sobre el nivell del mar).
A la seva rodalia, cap a l'oest, es troba l'embassament de Mellègue i, a la vall de l'Oued Mellègue, el jaciment arqueològic deSidi Zin, amb restes prehistòriques. A l'est, la ciutat es troba a les faldes de tres contraforts muntanyosos: elDjebel Kebbouch (uns 10 km al nord-est, on es troba el castell deBorj El Ifa), elDjebel Labres, uns 10 km a l'est, i elDjebel El Houdh, a uns 15 km al sud. La ciutat mateixa s'aixeca sobre elDjebel Dyr.
Habitada almenys des delneolític, els humans d'aquesta era es van establir prop del lloc avui anomenatSidi Mansur, en una muntanya on hi havia una font d'aigua (Ras l'Aïn) i era fàcilment defensable. Algunes pintures rupestres es conserven a Esh Shega. Ras l'Aïn és encara avui la font del centre de la ciutat. El cartaginesos van estendre la seva influència a aquesta regió el segle v aC, quan s'hi va construir una fortalesa, coneguda avui dia comBorj Klel. Sembla que la ciutat va portar el nom deCirta (Chirta oKirta), probablement derivat de la deaAstarte (Ashtar = Ashirta). Sota els númides, fou el centre d'una confederació de poblets i ciutats que va subsistir després sota els romans.
Dominada pels númides massaesyles,Sifax la va convertir en la seva capital (205 aC) iMasinissa I li va conservar aquesta condició en pujar al poder el 203 aC. Fou embellida pel seu fill i successor,Micipsa (148-118 aC). En laGuerra de Jugurta es va rendir als romans (108 aC) i la guerra es va acabar el105 aC.
El46 aC, Numídia fou annexionada a l'Imperi Romà perJuli Cèsar. Del 42 al40 aC, fou assetjada en el curs del conflicte entre el governador de l'Àfrica Nova o Numídia i el governador de l'Àfrica Vella (Africa Vetus) Cornifici.
Vers el40 aC, es va convertir en colònia romana (Colonia Julia Cirta); fou repoblada en temps d'August (entre el 36 i el27 aC) i es va dir des de llavorsSicca, però sense perdre el nom Cirta (potser Nova Cirta). És possible que fos capital provincial de laprovíncia de Numídia fins que la capital se'n va establir aHippo Regius, a finals del segle ii. Durant l'imperi, el nom oficial de la ciutat fouColonia Julia Veneria Cirta Nova Sicca. El nom que va prevaldre finalment fou el deSicca Veneria (siccenses, civils, ivenerii, religiosos). És esmentada pels geògrafs romans, pelsItineraris i per laTaula de Peutinger. Va disposar de tots els elements de les ciutats provincials romanes: fòrum, capitoli, temples, teatre, amfiteatre, arcs de triomf, monuments, etc. Es va construir també un aqüeducte i al segle iii unes termes.
D'aquesta ciutat, foren originaris Àquila, el cavaller i destacat militar Gai Juli i el seu germà Fidusepiestrateg de Tebaida i Dàcia Inferior, el cavaller Gai Jili Aquilí, Publi Luci Papirià, governador de la regió per compte de Marc Aureli, els Laberis (Laberii), magistrats aThubursicu Numidarum;Marc Tutici preceptor de Marc Aureli, el retòricNepotià,Macrobi que fou governador de Cartago (Àfrica) i Hispània, i el metge del segle vCeli Aurelià.
El pretendent al tron imperialCels (265) va morir a Sicca assassinat per la població que va restar lleial. Una revolta amaziga es va produir el276, dirigida perAradio, reprimida per l'emperador Probe. Aradio fou mort per Probe en combat singular, i va tenir un mausoleu construït pel mateix emperador que l'havia matat.
Els cristians hi van tenir els seus màrtirs, especialment el bisbeCast (255). Altres bisbes en van governar la seu: Patrici (348), Fortunatià (407),Paule (donatista411), Urbà (429), un altre Paule (481), Fèlix el Vàndal (segle v) i Càndid (segle VII).Arnobi el Vell, destacat cristià, va ensenyar retòrica a Sicca en temps deDioclecià (284-305). El seu deixebleLactanci era originari de la zona.[1] Al segle iv, sobre el Capitoli, es va construir l'església de Sant Pere, que després es va dirDar el Kous.
Els vàndals, arrians, van perseguir els catòlics. Sota elsromans d'Orient, es van construir edificis religiosos i fortificacions i el nom va passar a serSikka Beneria.
Quan van arribar els àrabs, ho van transcriure com aChaqbanariya. Els àrabs van arribar per primer cop a la ciutat el688, dirigits per Zuhair ibn Qais al-Balawi, però no hi van romandre, tanmateix fou conquerida aviat perMussa ibn Nussayr. Els amazics van resistir en aquesta zona; van adoptar les creences de la secta delskharigites i van mantenir el control fins al788, sota la direcció deSalah Ibn Nusayr En-Nafzi, quan foren derrotats pels generals deYazid. Els àrabs van construir a la vila una fortalesa (Qalaâ).
Al segle xi, amb la invasió delsBanu Hilal, va esdevenir autònoma (1052) sota el governadorzírida, que va fundar la dinastia delsBanu Klaâ, que fou sotmesa alsalmoràvits el1159. El1181, l'armeniQaràqux hi va fer una expedició, i el va seguir el mallorquíIbn Ghaniya (1200), que finalment la va conquerir (1204). Des de llavors, la vila es va despoblar en la major part i va constituir un estat autònom nòmada de la tribu àrab delsmuhalhil, governada pelsBeni Channouf.Chaqbanariya deixa de ser esmentada i reapareix al segle xvi sota el nom d'Al Kaf o Le Kef, que vol dir 'la roca' (الكاف).
Al final del segle, fou ocupada pels otomans que, el1600, hi estaven construint un fortí per controlar les tribus nòmades de la regió. El1637, s'hi va instal·lar una guarnició permanent (ujaq) amb suport de tribus portades d'altres llocs (makhzen) i va esdevenir un bastió dels beis de Tunísia contra els d'Algèria.
Alguns conflictes locals van esclatar a finals del segle xvii i principis delxviii entre pretendents muràdites i algerians i entre Ibrahim Chérif i els algerians. El1705, elshussaynites originaris d'El Kef van agafar el poder a Tunísia (iniciada pel grec Ali Turki de Candia a Creta, que fou comandant d'El Kef). Llavors, la ciutat fou coneguda com a «ciutat del tron» (Blad al kursi).
Fou teatre del conflicte entreAl-Husayn I ibn Ali i el seu nebotAli I, conflicte esperonat per la intervenció dels exèrcits turcs d'Algèria; Ali I va reforçar les fortificacions de la ciutat (1740);[2] a la darrera campanya (1756), la vila fou destruïda i les fortificacions desmantellades. A començament del segle xix,Hammuda Paixà es va deslliurar de la tutela algeriana i va rehabilitar les fortificacions de la ciutat com a posició estratègica propera a la frontera algeriana i va aconseguir diverses victòries sobre els algerians.
Des del segle xviii, la ciutat fou una metròpoli de confraries i marabuts i les principals confraries del Magrib hi eren presents (Aïssaouiya, Rahmaniya, Qadriya) i un centenar de capelles de marabuts (la més coneguda, la de Sidi Bou Makhlouf). Va tenir una comunitat jueva de 600 persones que vivien al districte d'Hara. El1864, es van revoltar les tribus ounifes de la regió contra el bei i els mamelucs de la cort; la repressió fou sagnant.
Els desastres naturals del1867 van enfonsar la ciutat, que estava en decadència absoluta quan es va establir el protectorat francès el 1881 (uns dos mil habitants).
El1884, fou erigida en comuna i fou capital de la III regió. En laSegona Guerra Mundial fou capital provisional del país fora de les zones ocupades per Alemanya i Itàlia.
Encara queHabib Burguiba hi va fer llargues estades abans de la independència, després va quedar marginada, i més modernament fou víctima de la política econòmica del govern, però darrerament s'està recuperant.
És el centre de lamunicipalitat obaladiyya homònima, amb codi geogràfic 23 11 (ISO 3166-2:TN-12), dividida en trescircumscripcions odàïres:[3]
Al mateix temps, està repartida entre duesdelegacions omutamadiyyes,Kef Ouest (23 51) iKef Est (23 52), al seu torn dividides en tres i vuitsectors oimades, respectivament.[4]
