Egipte (àrab:مصر,Miṣr;àrab egipci:مصر,Máṣr;copte:ⲕⲏⲙⲉ,Kēme (sahídic) oⲭⲏⲙⲓ (bohàiric);egipci antic:Kemet), oficialmentRepública Àrab d'Egipte, és un estat de l'Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d'1.020.000 km², inclou lapenínsula del Sinaí (considerada part de l'Àsia sud-occidental), mentre que la majoria del país se situa al nord d'Àfrica. Limita ambLíbia a l'oest, amb elSudan al sud, amb lamar Roja a l'est, ambIsrael i lafranja de Gaza al nord-est i amb laMediterrània al nord.
Egipte és un dels Estats més poblats del continent africà. La gran majoria de la població viu a les vores delriu Nil (uns 40,000 km²) i delcanal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert delSàhara i que molt sovint estan deshabitades. La capital ésel Caire, gran metròpoli de més de quinze milions d'habitants, i la segueixen en importànciaAlexandria, amb més de tres milions i mig, iGuiza, dins l'aglomeració urbana cairota, amb més de dos milions;Shubra al-Khayma (també dins l'aglomeració del Caire) iPort Saïd passen del mig milió d'habitants.
El país és famós per la seva antiga civilització i per alguns dels seus impressionants monuments, com ara lespiràmides, el temple deKarnak o laVall dels Reis. A hores d'ara, Egipte és àmpliament considerat el principal focus polític i cultural del món àrab.
Un dels noms del país enegipci antic ésKemet (kṃt), que significa 'terra negra' (dekem, 'negre'), i fa referència als fèrtils dipòsits negres fruit de les inundacions periòdiques delriu Nil, en oposició a la parauladeshret (dšṛt), que significa 'terra vermella', en referència al desert. El nom va passar alcopte -última evolució de la llengua egípcia- com akīmi okīmə, i algrec com a Χημία (Khēmía).
Miṣr és la transliteració del nom àrab i modern del país, que enàrab egipci ésMaṣr. Aquesta paraula, d'origensemita amb la mateixa arrel que la paraulahebrea מִצְרַיִם (Mitzráyim), literalment significa 'dos estrets', una referència a la separació dinàstica antiga de l'alt i el baix Egipte.[1] La paraula originalment presentava la connotació de «metròpoli» o «civilització», i també significa 'país' o 'terra de la frontera'.
El nom català «Egipte» prové delllatíAegyptus, que es deriva al seu torn delgrec antic Αίγυπτος (Aígyptos). El terme es deriva de l'egipci tardà:Hikuptah, nom deMemfis, una corrupció de l'egipci primerHat-ka-Ptah, que significa 'terra delka [ànima] de Ptah' el nom del temple del déuPtah localitzat a Memfis. El nom en grec i els adjectius corresponentsaigýpti, aigýptios, van passar alcopte com agyptios, kyptios i del copte a l'àrab com aqubṭī que es transformà enqubṭ, i precisament d'aquest mot prové la paraula catalana «copte».
Estrabó va formular una etimologia folklòrica en què el grecAigyptos havia evolucionat com a nom compost de l'Aἰγαίου ὑπτίως (Aegaeon uptiōs) que vol dir 'per sota de l'Egeu'.
Hosni Mubarak, expresident d'Egipte que va dirigir el país durant gairebé 30 anys (d'octubre de1981 fins a febrer de2011)
Egipte és un Estat de l'Àfrica septentrional amb una extensió d'aproximadament 1 milió de quilòmetres quadrats. És situat al nord-est del continent africà, tot i que inclou la península asiàtica delSinaí. Limita al nord amb lamar Mediterrània, al nord-est ambIsrael, a l'est amb lamar Roja, al sud ambSudan i a l'oest ambLíbia. La major part del territori és desèrtic; només la franja fèrtil al llarg del riuNil, eldelta del Nil i altres oasis dispersos són habitables.
El Nil és l'element més important de la topografia d'Egipte, i divideix el territori en dues parts en travessar-lo de nord a sud amb una extensió de 1.200 km. Les franges o petites valls a les ribes del Nil són molt fèrtils i fecundes en comparació amb el desert que les envolten.[2] Fisiogràficament s'hi distingeixen quatre regions:
El desert de Líbia a l'oest del Nil, un altiplà, l'altitud del qual augmenta de la costa mediterrània cap al sud, i dividit per ladepressió de Qattara.
Eldesert d'Aràbia a l'est del Nil, format per una serralada costanera paral·lela a la mar Roja amb la qual limita a l'est, formada de materials cristal·lins i metamòrfics.
Atesa la situació geogràfica i les característiques fisiogràfiques del territori, el clima d'Egipte és predominantment àrid, llevat de la costa nord, que gaudeix d'un clima de tipus mediterrani sec. La precipitació anual és molt baixa i no supera els 250 mm.[3] Les temperatures diürnes varien considerablement; de la mateixa manera hi ha una gran variació estacional, tot i que només s'hi distingeixen dues estacions: l'hivern i l'estiu. Lestempestes de sorra són molt comunes, i s'hi coneixen com akhamsins, que en àrab vol dir "cinquantes", ja que hom diu que n'hi ha, de tempestes de sorra, cinquanta dies de l'any.
La República Àrab d'Egipte és governada actualment d'acord amb laconstitució de 1971, aprovada perreferèndum l'11 de setembre. Segons aquesta, Egipte és Estat democràtic i socialista, en què l'islam és religió d'Estat i l'àrab lallengua nacional. El govern està dividit en tres branques:
l'autoritat executiva és ostentada pelpresident de la república, elcap d'Estat. El president, des del 2005, és elegit per vot popular per un període de sis anys, i pot ser reelegit indefinidament. El president designa un o més vicepresidents, elprimer ministre i els altres ministres. El president és el comandant suprem de les forces armades.
l'autoritat legislativa resideix en l'Assemblea del Poble (Majlis aix-Xab), integrada per membres electes -la gran majoria- i membres designats pel president. L'Assemblea ha de tenir un nombre específic de dones. Els membres electes hi són elegits segons un mètode complex derepresentació proporcional per un període de cinc anys. El president no té la facultat per a dissoldre el Parlament si no n'aconsegueix l'aprovació del poble per mitjà d'un referèndum. Des del 1980 hi ha una Assemblea Consultiva (Consell de la Xura), com acambra alta, que pot proposar esmenes constitucionals i aconsella el president. A prop de dos-terços dels seus membres són elegits per vot popular, per un període de sis anys, mentre que la resta són designats pel president.
Tot i que constitucionalment Egipte és unsistema multipartidista isemipresidencial en què el poder executiu es divideix entre el president i el primer ministre, a la pràctica gairebé tota l'autoritat executiva ha recaigut únicament en el president, el qual ha estat elegit durant més de 50 anys en comicis en què només hi havia un candidat. El 2005, però, després de l'aprovació de noves lleis per tal de "consolidar més llibertats i la democràcia",[4] es van celebrar les primeres eleccions presidencials en què es van acceptar altres candidats. Tanmateix, la nova llei contenia restriccions diverses i estrictes que van evitar que la participació de possibles candidats molt populars, com araAyman Nour, assegurant així la reelecció de Mubarak,[5] acompanyada d'acusacions de frau i violència.[6]
El 19 de març del 2007 el parlament va aprovar trenta-quatre esmenes constitucionals que prohibeixen que els partits fessin ús de lareligió com a fonament per a les activitats polítiques i permeten l'aprovació de noves lleis antiterroristes que reemplacen la legislació d'emergència vigent des de 1981. A més, donen al president l'autoritat per a dissoldre el parlament.[7] Els membres de l'oposició no hi van votar, i s'esperava un boicot en el referèndum com a protesta per les suposades violacions a les pràctiques democràtiques. Només el 27% dels votants registrats van participar en el referèndum. El 27 de maig, el govern va anunciar que el 75,9% dels que van participar en el referèndum van aprovar les esmenes constitucionals.
L'economia d'Egipte depèn principalment de l'agricultura, les exportacions del petroli i el turisme. Hi ha de tres a quatre milions d'egipcis treballant a l'estranger,[11] principalment a l'Aràbia Saudita, elGolf Pèrsic iEuropa. AlsEstats Units també hi ha una població significativa d'immigrants egipcis. La construcció de laresclosa alta d'Assuan el 1971 i elllac Nasser han alterat l'agricultura i l'ecologia del riu Nil i d'Egipte. Una població en creixement ràpid, sumats a la limitada i escassa terra arable i dependència en el Nil continuen afectant negativament l'economia.
El govern ha treballat per a preparar l'economia per al nou mil·lenni mitjançant reformes econòmiques i grans inversions en comunicacions i infraestructures. Egipte ha rebut des de 1979 ajuda econòmica externa dels Estats Units (2.200 milions dedòlars/any). Els seus principals beneficis provenen delturisme i del trànsit marítim delCanal de Suez.
Les condicions econòmiques han començat a millorar considerablement després d'un període d'estancament des de l'adopció de polítiques més liberals pel govern, també de l'increment dels beneficis i del mercat de valors. En el seu informe anual, l'FMI ha classificat Egipte com un dels països del món que emprenen més reformes econòmiques. Alguns dels principals punts de les reformes econòmiques inclouen una rebaixa radical de duanes, una nova llei d'impostos en vigor des de 2005 que redueix els impostos sobre les empreses d'un 40% a un 20%, que han comportat un augment del 100% en els beneficis dels impostos el 2006.
La inversió estrangera directa a Egipte ha augmentat considerablement en els últims anys a causa de les mesures de liberalització portades a terme pel ministre d'inversions Mahmoud Mohieddin, sobrepassant els 6.000 milions de dòlars el 2006. Egipte sobrepassà aSud-àfrica com al màxim receptor d'Inversió Estrangera Directa el 2007 aÀfrica.
Un dels principals problemes de l'economia egípcia és la davallada de la riquesa de la població mitjana, ja que els preus dels béns bàsics continuen pujant mentre el poder adquisitiu de la població mitjana es perd. S'està millorant la infraestructura ferroviària mitjançant inversions del govern (3.000 milions de dòlars), amb de la promesa del govern egipci després de l'accident ferroviari del 2006, que va costar la vida a més de 100 persones.
L'economia egípcia és considerada com una de les noves economies emergents al món, amb un grup de països agrupats amb el nom deCIVETS.
Egipte és el país més populós de l'Orient Mitjà i el segon més populós delcontinent africà, amb una població estimada de 114 milions de persones. Gairebé la meitat de la població es concentra a les vores del Nil —en especial el Caire i Alexandria— o a la regió del delta del Nil i a prop delcanal de Suez. Aproximadament, el 90% de la població ésmusulmana, i el 10% professen elcristianisme, en especial el cristianisme copte.[12]
Els egipcis són el grup ètnic més gran del país, el 94% de la població total.[12] Les minories ètniques són les tribus àrabsbeduïnes que viuen als deserts orientals i a lapenínsula del Sinaí, elssiwis, deparla amaziga, i les comunitats antigues nubianes. També hi viuen comunitats tribals delsbeja, concentrades al cantó sud-est del país, i alguns clansdoms, que viuen al delta del Nil i aFaium els quals estan sent assimilats progressivament en incrementar-se la urbanització. L'antiga comunitat jueva, molt nombrosa en temps antics, ha desaparegut; només n'hi ha uns pocs. Algunes ruïnes històriques i arqueològiques jueves es troben a Alexandria, el Caire i altres ciutats.
La llengua oficial d'Egipte és l'àrab, tot i que se'n parlen diversos dialectes, els quals poden diferir molt de la llengua original literària. La llengua àrab estàndard (al-fusha, àrab "clar") s'ensenya a les escoles i és lalingua franca delmón àrab. Per contra, els dialectes moderns (coneguts com aal-ammiyahh, àrab "comú") tot i que difereixen entre si, es coneixen com a llengua àrab egípcia col·loquial. Hom distingeix tres dialectes:
el dialecte dels beduïns del desert oriental i de la península del Sinaí
el dialecte dels beduïns del desert occidental
el dialecte de l'Alt Egipte
el dialecte del Caire
El dialecte del Caire és prominent, i ja que la ciutat és el centre de la indústria cinematogràfica del món àrab, aquest dialecte és entès per tots els parlants de l'àrab.[2]
El SIL International ha llistat un total d'onze llengües a l'estat egipci:[13]
Domari: 234.000 parlants a Egipte, sobretot aDakahlia, al nord delCaire. És una llengua d'origen iranià, parlada sobretot pergitanos (a Egipte n'hi ha 1.080.000).
La cultura egípcia té més de cinc mil anys d'història escrita. L'antic Egipte va ser una de les primeres civilitzacions humanes amb una cultura complexa, diferenciada i estable que va influenciar altres cultures d'Europa, de l'Orient Mitjà i d'Àfrica. Després de l'era faraònica, tanmateix, Egipte va ser influenciat per l'hel·lenisme, elcristianisme i lacultura musulmana. En l'actualitat, molts aspectes de la cultura antiga d'Egipte coexisteixen i interaccionen amb altres elements posteriors, així com la influència de lacultura occidental. La capital d'Egipte, el Caire, és la ciutat més gran d'Àfrica, i per molts mil·lennis ha estat un centre d'aprenentatge, cultura i comerç.
Les obres de l'erudit del segle xix,Rifa'a at-Tahtawi, van donar llum alRenaixement egipci i van marcar la transició de l'Egipte medieval a l'Egipte modern. Les seves obres van renovar l'interès en l'Antic Egipte i van exposar la societat egípcia als principis de laIl·lustració. Tahtawi va cofundar, amb el reformador de l'educacióAli Mubarak, una escola nadiua d'egiptologia inspirant-se en els erudits medievals egipcis com araAs-Suyutí iAl-Maqrizí, els quals havien estudiat la història i la llengua de l'època Antiga. El Renaixement egipci va continuar fins al segle xx a través de les obres deMuhammad Abduh,Ahmed Lufti el-Sayed,Tawfiq el-Hakim,Louis Awad,Qasim Amin,Salama Moussa,Taha Hussein iMahmoud Mokhtar. Van formar un camí liberal perquè Egipte expressés el seu compromís amb la llibertat individual, el secularisme i la fe en la ciència per fer progrés.[14]
Els egipcis van ser una de les primeres grans civilitzacions a codificar elements de disseny en l'art i en l'arquitectura. Les pintures murals, al servei dels faraons, van seguir un codi rígid de regles i significats visuals. La civilització egípcia és reconeguda per les seves piràmides colossals i tombes. Alguns exemples són lesPiràmides de Djoser dissenyades per l'arquitecte i enginyerImhotep, l'Esfinx, i eltemple d'Abu Simbel. L'art modern i contemporani d'Egipte és divers, des de l'arquitectura veràncula deHassan Fathy iRamses Wissa Wassef a les famoses escultures demahmoud Mokhtar i la iconografia copta d'Issac Fanous.
ElTeatre d'Òpera del Caire és el centre d'arts escèniques més important d'Egipte. A més, el Caire és el centre de la indústria cinematogràfica, televisiva i musical no només del país sinó tot el món àrab, amb més de 30 canals de satèl·lit i més cent pel·lícules produïdes a l'any. El festival de cine anual del Caire és un dels onze festivals de classe mundial, segons laFederació Internacional dels Productors de Cine.[15]
La literatura constitueix un element important en la vida d'Egipte. Els novel·listes i poetes egipcis van ser un dels primers a experimentar amb els estils moderns de la literatura àrab, i les formes que van desenvolupar han estat imitades per tot l'Orient Mitjà. La primera novel·la egípcia moderna,Zaynab perMuhammad Husayn Haykal va ser publicada el1913 en el dialecte àrab egipci. El novel·lista egipciNaguib Mahfouz va ser el primer escriptor en llengua àrab a guanyar elPremi Nobel enLiteratura. Hi ha escriptores egípcies, com araNawal El Saadawi, conegudes pel seu activisme feminista. La poesia vernacular és, potser el gènere literari més popular entre els egipcis amb les representacions de les obres d'Ahmed Fouad Negm,Salah Jaheen iAbdel Rahman el-Abnudi.
Hi ha proves de presència humana a la vall del Nil des delPaleolític com ara artefactes ipetròglifs a les vores del Nil i als oasis del desert. El 10000 aC, una cultura decaçadors-recol·lectors ipescadors reemplaçaren una cultura anterior que molia grans. Els canvis climàtics o l'excés en l'ús de les àrees pastorals dessecaren les àrees verdes, formant elSàhara. Les tribus antigues començaren a emigrar alriu Nil, on desenvoluparen unaeconomiaagrícola i unasocietat més centralitzada.[16]
Al voltant del 6000 aC, ja havien aparegut a la vall del Nil l'agricultura organitzada i la construcció d'edificis de gran magnitud. Durant elNeolític, diverses cultures predinàstiques s'hi desenvoluparen de manera independent a l'Alt i Baix Egipte. Lacultura badariana i els successors deNaqada són considerats els precursors de lacivilització dinàstica egípcia. Tot i que s'havien format altres comunitats al nord que coexistien amb les comunitats de l'Alt Egipte, romangueren culturalment separats, però units per mitjà delcomerç. L'evidència més antiga delsjeroglífics egipcis aparegué durant el període predinàstic aNaqada, a prop del 3200 aC.[17]
Es formà un regne unificat a prop del 3150 aC pel reiMenes, inaugurant una sèrie de dinasties egípcies que governaren Egipte per tres mil·lennis. A partir de llavors, els egipcis es referien al seu país unificat com atawy, que vol dir "dues terres" i després com akemet, la "terra negra" en referència als dipòsits de terra fèrtil negra del riu Nil. Lacultura egípcia florí durant aquest període, única en la sevareligió, l'art, lallengua i els seus costums. Les primeres dues dinasties de l'Egipte unificat prepararen el període delRegne Antic, c. 2700 al 2200 aC, conegut per les seves piràmides, sobretot lapiràmide de Djoser de la tercera dinastia i lespiràmides de Guiza de la quarta dinastia.
L'Esfinx de Guiza i les Piràmides, construïdes durant el període delRegne Antic
El Primer Període Intermedi d'Egipte començà en un temps d'agitació política. Les abundants inundacions del Nil i l'estabilització del govern, tanmateix, permeteren la prosperitat del país durant elRegne Mitjà c. 2040 aC en què destacà el regnat delfaraóAmenemhet III. Un segon període de desunió, conegut com el Segon Període Intermedi, fou herald de la primera dinastia estrangera, del poble semita delshicsos. Els invasors hicsos prengueren la major part del Baix Egipte a prop del 1650 aC i fundaren una nova capital aÀvaris. Foren fets fora per una força de l'Alt Egipte encapçalada perAmosis I que fundà la 18a dinastia i mogué la capital deMemfis aTebes.
El Nou Regne (c.1550−1070 aC) començà amb la 18a dinastia la qual protagonitzà l'Egipte com a potència i que estengué l'imperi fins aJebel Barkal aNúbia i incloïa diverses regions delLlevant a l'est. Aquest període és famós pels faraonsHatshepsut,Tuthmosis III,Akhenaton i la seva esposaNefertiti,Tutankamon iRamsès II. Les primeres expressionsmonoteistes sorgiren en aquest període en l'atenisme. Els contactes freqüents amb altres nacions portaren noves idees alNou Regne. El país fou envaït posteriorment pelslibis,nubians iassiris, però els egipcis els feren fora i prengueren de bell nou el control del seu país.
La 30a dinastia fou l'última dinastia nadiua a governar durant el període faraònic; Egipte caigué en mans delsperses el 343 aC, amb la derrota de l'últim faraó nadiu,Nectabeu II. Després Egipte passà a mans delsgrecs i després delsromans. Així començà un període de dominació estrangera de més de dos mil anys.
En aquest període els egipcis començaren a combinar llur nova fe amb llurs creences i pràctiques nadiues que havien sobreviscut a través del cristianisme copte, i així sorgiren les ordres delsufisme que han sobreviscut fins ara.[20] Els governadors musulmans, anomenats pel califat islàmic controlaren Egipte durant els sis segles següents, incloent-hi un període en què fou seu del califat sota elsfatimites. Amb la fi de ladinastia aiúbida elsmamelucs, una casta militar turca-circassiana, prengué el control del país el segle xiii. Continuaren governant fins a la conquesta d'Egipte pelsturcs otomans el1517.
L'estiu de 1798Napoleó Bonaparte va dirigir unacampanya sobre Egipte, ocupant algunes zones, però va ser incapaç de transportar el seu exèrcit de tornada a França per mar després de perdre labatalla del Nil contraNelson el 3 d'agost, havent d'abandonar tots els territoris ocupats. Després d'aquesta invasió de curta durada (un parell de mesos), els egipcis tingueren l'oportunitat de practicar una certaautonomia.[21]
Un cop evacuades les tropes franceses, van esclatar unesguerres civils entre els turcs otomans, els mamelucs i els mercenaris albanesos, a la fi de les quals el 1866, es fundà l'Assemblea de Delegats com a institució de consell per al govern. Els membres de l'Assemblea foren elegits de totes les regions d'Egipte i tingué una influència significativa en les decisions governamentals.[22] Després de la construcció delCanal de Suez el 1869, Egipte es convertí en un centre mundial de comerç i transportació.
Mesquita deMehmet Alí construïda el segle xix dins la ciutadella del Caire
Tanmateix, el país s'endeutà severament amb les potències europees. Com a resultat, elRegne Unit prengué elcontrol del govern d'Egipte el 1882 per poder protegir els seus interessos financers, especialment els interessos sobre el Canal de Suez, governat per laConvenció de Constantinoble de1888. El1885 l'albanèsMuhàmmad Alí Paixà fou designat com elvirrei otomà prenent control teòric d'Egipte. Dirigí una campanya de modernització i d'obres públiques que incloïa diversos projectes d'irrigació, reformes agràries i la industrialització, que el seu successorIsma'il Pasha continuà i estengué.[23]
Poc després de la intervenció política, el Regne Unitenvià tropes aAlexandria i a la zona del canal prenent avantatge de la debilitat militar d'Egipte. Amb la derrota de l'exèrcit egipci en labatalla de Tel el-Kebir, les tropes britàniques arribaren alCaire i destituïren el govern nacionalista i les forces armades egípcies. Tècnicament, Egipte continuà com a província otomana fins al 1914, any en què el Regne Unit formalment declarà un protectorat sobre Egipte i destituí l'últimkhediveAbbas Hilmi II. El seu oncle,Hussein Kamal fou designat com a sultà.[24]
Entre 1882 i 1906 es començà a formar un moviment nacionalista per la independència. L'incident de Dinshaway motivà els egipcis a prendre accions més directes en contra de l'ocupació britànica. Es fundaren els primers partits polítics, els quals començaren a adquirir una estructura més formal durant el període delSultanat d'Egipte (1914-1922). Després de laPrimera Guerra Mundial,Saad Zaghlul i elPartit Wafd dirigiren el moviment nacionalista egipci i aconseguiren la majoria de l'Assemblea Legislativa local. Quan els britànics exiliaren Zaghlul i els seus associats el8 de març de1919, el país s'aixecà en la sevaprimera revolució moderna. Aquest procés nacionalista va conduir el Regne Unit a declarar la independència unilateral d'Egipte el22 de febrer de1922.[25]
El nou govern egipci escrigué i promulgà una nova constitució el 1923 basada en elsistema parlamentari de representació. Saad Zaghlul fou elegit com aprimer ministre d'Egipte el 1924. El 1936 se signà elTractat anglo-egipci de 1936.[26] La inestabilitat del govern, causada pels romanents del control britànic i la influència del rei obriren pas a uncop d'Estat que destituí la monarquia i dissolgué el parlament, esdeveniment conegut com larevolució egípcia de 1952. Els militars en elMoviment dels Oficials Lliures, forçaren el reiFaruk I a abdicar a favor del seu fillFuad II. El18 de juny,1953, es declarà la República d'Egipte, i el general Naguib, que seria titllat de dictador i eliminat del poder pel consell de la revolució.Gamal Abdel Nasser prengué el poder com a president i declarà la independència plena d'Egipte del Regne Unit el18 de juny de1956.
La nacionalització del canal de Suez que emprengué Nasser el26 de juny de1956, provocà una crisi política però hi permeté la llibertat de navegació excepte per a Israel que consideraren el gran enemic d'Egipte i que s'havia constituït com a Estat independent el 1948. El 1958 l'Egipte, i a instàncies dels sirians, es fusionà ambSíria per formar laRepública Àrab Unida, presidida pel mateix Nasser i capdavantera del panarabisme.[27] Tanmateix, Síria se'n separà el 1961. El 1964 es promulgà una nova constitució que nacionalitzà el 90% de les empreses i creà un partit únic, laUnió Socialista Àrab.
Després de derrota en laGuerra dels Sis Dies en quèIsrael havia envaït i ocupat elSinaí Nasser presentà la seva renúncia, que l'Assemblea l'obligà a retirar. Tres anys després, Nasser morí i fou succeït perAnwar Sadat. Sadat canvià la política exterior, anteriorment aliat a laUnió Soviètica, i s'apropà alsEstats Units i expulsà els consellers soviètics el 1972. Inicià una política de reforma econòmica coneguda com laInfitah, i alhora prengué accions dràstiques en contra de l'oposició religiosa i secular.
El 1973 Egipte amb Síria iniciaren laGuerra del Yom Kippur, un atac sorpresa en contra de les forces israelianes que ocupaven lapenínsula del Sinaí i lesAlts del Golan des de la Guerra dels Sis Dies. Tots dos, els Estats Units i la Unió Soviètica hi intervingueren i aconseguiren un cessament al foc. Tot i que no fou un èxit militar, la majoria dels historiadors afirmen que la Guerra del Yom Kippur fou una victòria política per a Sadat que li permeté recuperar el Sinaí després a canvi de signar la pau amb Israel el 1979, després d'una visita històrica. Aquesta iniciativa de Sadat provocà una gran controvèrsia en el món àrab, per la qual Egipte fou expulsat de laLliga Àrab, tot i que tenia el suport de la gran majoria dels ciutadans egipcis.[28] Sadat fou assassinat per un soldat fonamentalista religiós al Caire el 1981. Fou succeït perHosni Mubarak. Des de 1991, Mubarak ha emprès diverses accions ambicioses de reforma econòmica per tal de reduir el sector públic i expandir el sector privat; tanmateix, no hi ha hagut un procés paral·lel de reforma política.
LaRevolta popular del 2011 va ser un seguit de manifestacions al carrer, protestes i actes dedesobediència civil que van començar el25 de gener del2011 i que es van difondre per tot el país. Les manifestacions i els disturbis van ser duts a terme per diversos grups socials i s'inspiraren principalment en laRevolució del Gessamí deTunísia. Les manifestacions i revoltes van ser espontànies i una resposta a l'excés de brutalitat policíaca, a les lleis d'emergència de l'estat, a les altes taxes d'atur, al desig d'augmentar elsalari mínim, a la manca d'habitatges i aliments, la inflació, la corrupció, la mancada de llibertat d'opinió i les pobres condicions de vida.[29] L'objectiu dels protestants és la dimissió del presidentHosni Mubarak, qui ha estat en el poder més de 30 anys.[30] Mubarak va dimitir l'11 de febrer del2011.[31]
El3 de juliol del2013, l'exèrcit va donar unnou cop d'estat, derrocant el poder delsGermans Musulmans i deMohamed Mursi, el primer president elegit democràticament a Egipte.[32] Ni l'Organització de les Nacions Unides ni elsEstats Units van condemnar els fets.[33] Els membres del nou govern de l'exèrcit egipci, encapçalat per l'economistaHazem el-Beblawi, van suspendre la Constitució i van fer centenars de detencions dels partidaris del president derrocat.[34] El14 d'agost del2013 l'exèrcit va matar a centenars de partidaris del president derrocat en un assalt policial. L'endemà, el Ministeri de Sanitat egipci va confirmar almenys 525 morts i 3.717 ferits, mentre que els Germans Musulmans denunciaven més de 4.000 morts.[35]
↑Jankowski, James. "Egypt and Early Arab Nationalism" in Rashid Khalidi, ed. The Origins of Arab Nationalism. Nova York: Columbia University Press, 1990
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
.svg)
