Eduard III d'Anglaterra (castell de Windsor,13 de novembre1312 -21 de juny1377), també conegut com aEduard de Windsor abans del seu ascens, va ser rei d'Anglaterra des del 1327 fins a la seva mort el 1377, en un regnat de més de cinquanta anys. Destaca pel seu èxit militar i per la restauració de l'autoritat reial després del regnat desastrós i poc ortodox del seu pare,Eduard II. EduardIII va transformar elRegne d'Anglaterra en una de les potències militars més formidables d'Europa. El seu regnat de cinquanta anys va ser un dels més llargs de la història anglesa, i va veure desenvolupaments vitals en la legislació i el govern, en particular l'evolució delParlament anglès, així com patir els estralls de lapesta negra. Va sobreviure al seu fill gran,Eduard el Príncep Negre, i el tron va passar al seu nét,Ricard II.
Eduard va ser coronat a catorze anys després que el seu pare fos deposat per la seva mare,Isabel de França, i el seu amantRoger Mortimer. A disset anys va liderar un cop d'estat reeixit contra Mortimer, el governantde facto del país, i va començar el seu regnat personal. Després d'una campanya reeixida aEscòcia, es va declarar hereu legítim del tron francès, iniciant laGuerra dels Cent Anys. Després d'alguns contratemps inicials, aquesta primera fase de la guerra va anar excepcionalment bé per a Anglaterra, de manera que es coneixeria com la Guerra Eduardiana: les victòries aCrécy iPoitiers van portar alTractat de Brétigny que va ser molt favorable, en el qual Anglaterra va aconseguir guanys territorials, i Eduard va renunciar al tron francès. Els últims anys d'Eduard van estar marcats pel fracàs internacional i els conflictes domèstics, en gran part com a resultat de la seva inactivitat i la seva mala salut.
Era temperamental i es creia capaç de fer gestes com la curació amb el toc reial com ho feien alguns reis anglesos anteriors, però era capaç d'una clemència inusual. Va ser en molts aspectes un rei convencional, el principal interès del qual era la guerra, encara que també amb una àmplia gamma d'interessos no militars. Admirat en la seva època i durant segles després, més tard va ser denunciat com un aventurer irresponsable pels historiadors whig, però els historiadors moderns li atribueixen èxits significatius.
Tornà a Anglaterra el gener de1327. El seu pare, obligat pel Parlament i la mateixa reina Elisabet, abdicà a favor seu, i fou coronat formalment el 25 d'aquest mes. El21 de setembre d'aquest any, el rei deposat fou assassinat al castell deBerkeley on estava empresonat. La reina Elisabet empunyà les regnes del poder com a regent amb el suport del seu amant,Roger Mortimer fins al1330 quan Eduard III, encoleritzat per l'execució del seu oncleEdmon, comte de Kent, ordenada per Mortimer, decidí prendre el control del país i ordenà la seva execució. Quant a la reina mare, Eduard decidí confinar-la al castell deHereford, on moriria el1358.
Un cop pres el control total d'Anglaterra, el jove rei inicia la sevalluita contra els escocesos,[1] als quals derrota en labatalla de Halidon Hill en1333,[2] tot capturant el reiDavid II d'Escòcia i reposant en el tronEduard Balliol, vassall seu; però la seva victòria dura molt poc i Balliol fou novament derrotat. Els posteriors intents per tornar-lo a col·locar en el tron escocès van resultar inútils, i com el 1337 França acudeix en ajuda d'Escòcia, el rei aprofita l'oportunitat per a reclamar el que, segons ell, li corresponia: la corona de França. Quan la dinastia Capet a França va extingir-se el 1328, Eduard va argumentar tenir més drets al tron francès per la seva mare Elisabet, germana dels últims reis de la dinastia:Lluís X,Felip V, iCarles IV. Però com laLlei Sàlica excloïa les dones de la successió, pujà al tronFelip VI de Valois, membre d'una branca col·lateral de la família.
Llavors, l'hàbil rei anglès va afirmar que, per laFragilitas Sexus, les dones estaven excloses del tron, però que podien transmetre els seus drets successoris als seus fills. No obstant això, Eduard acceptà el fet consumat i prestà homenatge al nou rei el6 de juny del1329 pel seu ducat deGuiena en una cerimònia aAmiens,[3] per assegurar amb això la pau amb França i la no intervenció d'aquest país en els assumptes d'Escòcia, però fracassà en això, puix que França decidí seguir donant suport a la seva aliada escocesa.
A causa de la importància econòmica i militar del ducat de Guiena, el rei francès decidí mantenir la seva ingerència en els afers del ducat i donà suport a la rebel·lió a Escòcia, diplomàticament primer, i amb l'enviament de tropes per a mantenir la seva independència. Però per la seva banda, Eduard buscava controlar elcomtat de Flandes, vassall de França, ja que la seva indústria tèxtil depenia de la llana anglesa. Primer intentà una unió personal, en voler casar al seu fillEdmon ambMargarida, comtessa de Flandes i vídua deFelip de Rouvres, duc de Borgonya, però el papaUrbà VI es negà a donar la dispensa per al matrimoni a causa del seu parentiu. Després, donà suport a la revolta deJacob van Artevelde, que pactà amb ell, assegurant-se el subministrament de llana.
El rei francès va considerar aquest acte com a hostil i, davant el Parlament, confiscà el ducat de Guiena a Eduard, i aquest, en resposta, va renegar del vassallatge prestat al rei, reclamà els seus drets al tron francès i envià a Paris un desafiament en què escriví la frase: «per a Felip, qui es diu a si mateix rei de França» (1337). L'exèrcit anglès estava millor entrenat i equipat amb la seva poderosa artilleria i cavalleria. Gràcies al seu pacte amb els burgesos flamencs, entrà a França pel comtat de Flandes, donat el suport dels flamencs i amb l'ajuda convinguda de l'emperador d'Alemanya. Felip VI envià un exèrcit per barrar-li el pas aSluis, l'avantport deBrugge, però fou derrotat en labatalla de Saint-Omer,[4] i els flamencs van abandonar el bàndol anglès.
El posterior assalt aTournai resulta un fracàs anglès, per l'esgotament de les tropes i la falta de l'ajuda imperial convinguda, raó per la qual hagué de signar latreva d'Espléchin,[5] que es va renovar fins al1345. La guerra va poder acabar allí, però la disputa dinàstica en el ducat de Bretanya va ser l'excusa perfecta per a tornar a la càrrega. Eduard III desembarcà aNormandia i començà una ferotge cavalcada per França. Felip VI sortí en la seva persecució i arribà a Crêcy, on, malgrat no estar preparats, els anglesos aconseguiren unaaixafadora victòria el1346 mentre els escocesos eren derrotats a labatalla de Halidon Hill.[6] L'any següent els anglesos prengueren Calais - que conservarien 200 anys-, i lapesta negra obligà Felip VI a demanar una treva, que duraria set anys (1347-1354).
En recomençar la lluita hi havia dos nous líders en ambdós bàndols: a França, el reiJoan IIel Bo, successor del seu pare Felip VI, mort el 1350, i a Anglaterra, Eduard, príncep de Gal·les, primogènit d'Eduard III, i conegut com elPríncep Negre. Durant els següents sis anys van continuar les incursions angleses, que Joan II va provar de frenar en la batalla dePoitiers (1356), on va ser completament derrotat, malgrat la seva superioritat numèrica, gràcies a la brillant acció militar delPríncep Negre. A més, el mateix monarca francès va caure presoner, davant la total commoció d'Europa. El1360 se signà elTractat de Bretigny, i Joan II fou alliberat, Eduard III conservà la província de Calais i va obtenir els ducats deGuiena iAquitània, en nomenà lloctinent elPríncep Negre; però també es va estipular que Eduard renunciava a tot dret a la corona de França. En el lloc del rei Joan II quedaren presos familiars seus, però com un d'ells va escapar, el monarca va considerar el seu deure cavalleresc tornar a la captivitat, on va morir el 1364.
Il·lustració d'Eduard III (s. XV)
Mentrestant, Eduard III afirmava la seva autoritat a Anglaterra: el1363, signà un tractat amb el seu cunyatDavid II d'Escòcia, pel qual si aquest moria sense hereus, la corona passaria a mans seves. Tres anys més tard, el 1366, Eduard desconegué l'autoritat delpapa en el regne d'Anglaterra, vassall de l'Església des del 1213. Llavors, la sort va canviar per als anglesos: el delfí i ara reiCarles Vel Savi, regent del regne des de la batalla de Poitiers, aprofità la pau per a reorganitzar el govern central i per a evitar lluites internes, envià a Castella les anomenadesCompanyies Blanques, comandades perBertrand du Guesclin, per a donar suport aEnric de Trastàmara en la lluita contra el seu germàPere Iel Cruel. L'excusa de Carles V per a intervenir a Castella va ser la mort deBlanca de Borbó —germana de la seva esposa, Joana de Borbó—, primera esposa de Pere I, assassinada per ordre seva.
Eduard III llavors encarregà al seu fill, elPríncep Negre, defensar al rei Pere I, amb el qual la guerra continuava, però en diferent lloc. Du Guesclin derrotà els anglesos i el Trastàmara esdevingué rei Enric II de Castella en matar Pere I alscamps de Montiel (1369). En no rebre el seu sou de part del rei castellà assassinat, elPríncep Negre exigí el tribut corresponent als seus ducats deGuiena iAquitània. Carles V acudí en auxili d'ambdós ducats, cosa que provocà la fúria delPríncep Negre. Aquesta vegada, els francesos obtinguerenuna brillant victòria,[7] amb l'ajuda delRegne de Castella, aLa Rochelle, que provocà la signatura delTractat de Brugge (1375), en el qual Eduard III hagué de renunciar a totes les seves possessions franceses, conservant nomésCalais,Bordeus, iBaiona.
La seva esposa, la reina Felipa, havia mort en el castell de Windsor el 15 d'agost del1369. Des de la seva mort el rei va caure sota el control de la seva amant, la bellaAlícia Perrers. El país estava dirigit pel tercer fill del rei:Joan de Gant. L'ancià rei va deixar tot el poder a les seves mans després de l'aflicció que li causà la derrota a França.
ElPríncep Negre morí en el palau de Westminster, el 8 de juny1376. Va ser un cop del qual el rei mai se'n refaria. El Parlament aprofità per a decretar el bandejament de la Perrers. Eduard III va morir en el palau de Sheen, aSurrey, el 22 de juny del1377, als 64 anys, i a només 14 dies del primer aniversari de la mort del seu estimat fill. Va ser sepultat a l'abadia de Westminster.
Eduard es va casar a la ciutat deYork el24 de gener de1328, ambFelipa d'Hainaut, filla de Guillem III, comte d'Hainaut i d'Holanda, i de Joana de Valois -filla de Carles I, comte de Valois i germana del reiFelip VI de França. D'aquest matrimoni van néixer 14 fills:
_(Attributed).svg)
.jpg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)