L'edat antiga oantiguitat és el període de lahistòria entre el naixement de l'escriptura i lacaiguda de l'Imperi Romà d'Occident el476, que marca l'inici de l'edat mitjana. És, per tant, el primer període pròpiament històric. El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear gransimperis. Cal no oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara en la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver-ne evolucionat molt. El règim polític més abundant és lamonarquia. Sorgeix elcomerç com a tal, amb l'aparició de lamoneda i de les grans rutes d'intercanvi.
L'edat antiga és l'època històrica que coincideix amb el sorgiment i desenvolupament de les primerescivilitzacions ocivilitzacions antigues. El concepte més tradicional d'història antiga és el de la invenció de l'escriptura, que convencionalment lahistoriografia ha considerat com a fita que permet marcar el final de laprehistòria i el començament de lahistòria, donada la primacia que atorga a les fonts escrites davant la cultura material, que estudia amb el seu propimètode l'arqueologia. Altres orientacions procuren atendre'n el sistema social o el nivell tècnic. Recentment, els estudis de genètica de poblacions basats en diferents tècniques d'anàlisi comparativa d'ADN i els estudis d'antropologia lingüística estan arribant a reconstruir, d'una manera cada vegada més precisa, lesmigracions antigues i la seva herència en les poblacions actuals.[1]
Sigui quin sigui el criteri emprat, coincideixen que, en temps i lloc, uns i altres processos van cristal·litzar en l'inici de la vida urbana (ciutats molt superiors en grandària i diferents dels poblets neolítics en funció), l'aparició delpoder polític (palaus,reis), de lesreligions organitzades (temples,sacerdots), una complexaestratificació social, esforços col·lectius de gran envergadura que exigeixen prestacions detreball obligatori iimpostos, i elcomerç de llarga distància (tot el que s'ha anomenat «revolució urbana»); nivell de desenvolupament social que per primera vegada es va aconseguir en laSumèria del IV mil·lenni aC, espai propici per a la constitució de les primeresciutats estat competitives a partir del substrat neolític que portava ja quatre mil·lennis desenvolupant-se alCreixent Fèrtil.[2] A partir d'aquestes, i de successius contactes (tant pacífics com invasions) de pobles veïns (culturessedentarioagrícoles onomadoramaderes, que es nomenen tradicionalment amb termes de validesa qüestionada, més propis defamílies lingüístiques que d'ètnies humanes:semites,camites,protoindoeuropeus, etc.), es van anar conformant els primersestats de gran extensió territorial, fins a assolir la mida d'imperis multinacionals.
Pedra de Rosetta, singularíssim objecte descobert el 1799, l'estudi del qual va permetre el començament del desxiframent delsjeroglífics egipcis, cosa que va obrir el camí a unahistòria antiga des de nous supòsits metodològics.
Els pobles cronològicament contemporanis a la història escrita del Mediterrani oriental poden ser objecte de laprotohistòria, ja que les fonts escrites perromans,grecs,fenicis,hebreus oegipcis, a més de les fonts arqueològiques, permeten fer-ho.
L'antiguitat clàssica es localitza en el moment de plenitud de la civilització grecoromana (segle v aC al segle ii) o, en sentit ampli, en tota la seva durada (segle viii aC al segle V dC). Es va caracteritzar per la definició d'innovadors conceptes sociopolítics: els deciutadania i dellibertat personal, no per a tots, sinó per una minoria sostinguda pel treball esclau, a diferència dels imperis fluvials de l'antic Egipte,Babilònia,Índia o laXina, per als quals es va crear la imprecisa categoria de «mode de producció asiàtic», caracteritzades per l'existència d'un poder omnímode en la cúspide de l'imperi i el pagament detributs per a les comunitats camperoles subjectes a aquest, però de condició social lliure (ja que, encara que hi existeixi l'esclavitud, no representa la força de treball principal).[3]
Alguns autors culturalistes fan arribar l'antiguitat tardana europea fins als segles VI i VII, mentre que, l'escola "mutacionista" francesa l'estén fins a algun moment entre els segles IX i XI. Diferents interpretacions de la història posen l'accent en qüestions econòmiques (transició del mode de producció esclavista a manera de producció feudal, des de la crisi del segle III); polítiques (desaparició de l'imperi i instal·lació delsregnes germànics des del segle v), o ideològiques, religioses (substitució delpaganisme politeista pelsmonoteismes teocèntrics): elcristianisme -segle IV-, i posteriorment l'islam, [segle vii, filosòfiques (filosofia antiga per lamedieval) i artístiques (evolució des de l'art antic -clàssic- cap a l'art medieval,paleocristià ipreromànic)].[4]
Les civilitzacions de l'antiguitat són agrupades geogràficament per la historiografia i l'arqueologia en zones en què diferents pobles i cultures van estar especialment vinculats entre si, tot i que les àrees d'influència de cadascuna d'aquestes van arribar en moltes ocasions a interpenetrar-se i a anar molt més lluny, formant imperis de dimensions multicontinentals (l'Imperi persa, el d'Alexandre el Gran i l'Imperi Romà), talassocràcies ('govern dels mars') orutes comercials i d'intercanvi de productes i idees a llarga distància; encara que sempre limitades pel relatiu aïllament entre si (obstacles delsdeserts i oceans), que arriba a ser radical en alguns casos (entre elVell Món i elNou Món). La navegació antiga, especialment la naturalesa i extensió de les expedicions que necessàriament van haver de realitzar les cultures primitives dePolinèsia (almenys fins a l'Illa de Pasqua), és un assumpte encara polèmic. En algunes ocasions, s'ha recorregut a l'arqueologia experimental per provar la possibilitat de contactes amb Amèrica des delPacífic. Altres conceptes d'aplicació discutida són la prioritat del difusionisme o del desenvolupament endogen per a determinats fenòmens culturals (agricultura,metal·lúrgia,escriptura,alfabet,moneda, etc.) i l'aplicació de l'evolucionisme en contextos arqueològics i antropològics.
En l'antic Orient és on va sorgir l'escriptura i, amb aquesta, lahistòria pròpiament dita. La cultura es va centrar sobretot a les valls dels grans rius de l'Àsia (com ara elriu Groc, elGanges, elTigris i l'Eufrates) i alNil.
Tant els països de l'Extrem Orient (Índia,Tibet,Xina) com els delPròxim Orient (Egipte,Imperi Persa,Mesopotàmia) van desenvolupar una gran varietat de cultures, amb molts idiomes (i sistemes d'escriptura), religions, sistemes polítics, etc.
ElCreixent fèrtil és una regió històrica delPròxim Orient que abastava part dels territoris de l'antic Egipte, elLlevant iMesopotàmia. Es considera que fou el lloc on començà larevolució neolítica aOccident. El terme va ser creat per l'arqueòlegJames Henry Breasted (Universitat de Chicago). Per extensió, també se li dona aquesta denominació a altres territoris on va aparèixer l'agricultura i laramaderia. Així, s'anomenaCreixent fèrtil els altiplans mexicans (cultura delpanís) o certes regions laXina (cultura de l'arròs) o de l'Àfrica subsahariana (cultura delsorgo). Són unes terres banyades pelsriusNil,Jordà,Tigris iEufrates i d'una extensió de 400-500.000 quilòmetres quadrats. La regió comença a la riba oriental de laMediterrània fins al nord deldesert de Síria, i des d'Al-Jazira i Mesopotàmia fins algolf Pèrsic, en part dels actuals estats d'Egipte,Israel,Cisjordània, laFranja de Gaza, elLíban,Síria, l'Iraq, el sud-est deTurquia i el sud-oest de l'Iran. Es calcula que la població neolítica era d'uns 40 o 50 milions de persones. Testimonis de la remota activitat humana són laCova de Kebara, a Israel, i altres restes de cultures caçadores-recol·lectores nòmades delPlistocè i semisedentàries de l'epipaleolític. La zona occidental dels voltants del riu Jordà i al nord de l'Eufrates -amb ciutats comJericó- van donar lloc a la primera cultura neolítica datada al voltant del 9000 aC.
Aquesta regió, juntament amb laMesopotàmia definida a l'est del creixent, entre els rius Tigris i Eufrates, van amalgamar una complexa realitat de cultures d'ençà de l'edat del bronze, fet pel qual la zona ha rebut el nom deBressol de la civilització. Des de l'edat de bronze, la zona de conreu s'ha anat ampliant a causa de l'extensió delregadiu, en una zona de condicions severes decalor isalinitat edafològica. L'afavoriment en l'aparició de l'agricultura en el creixent es creu deguda no sols a la fàcilirrigació pels rius de la zona, sinó també a una bondat climàtica que va afavorir el creixement de plantes anuals, dellavors comestibles i amb una major productivitat al llarg de les estacions que no pas les plantesperennes. Al creixent, hi van coincidir les avantpassades espècies neolítiques més importants: elblat, l'ordi, ellli, elcigró, elpèsol, lallentia i d'altres, així com les cinc espècies d'animals domesticats més importants: lavaca, lacabra, l'ovella, elporc i elcavall.
Mesopotàmia (Mesopotamia, 'Μεσοποταμία', "terra entre dos rius") és l'antiga denominació de la regió situada entre l'Eufrates i elTigris, que era dividida en dues parts: laBaixa Mesopotàmia, entre el golf Pèrsic i el punt on els dos rius s'acostaven a la mínima distància, anomenada sovintBabilònia oSumer, i l'Alta Mesopotàmia, on es va desenvolupar la civilització semita d'accàdia (Accad) i posterior d'Assíria, la civilitzacióhurrita amb el regne deMitanni, i va florir després el regne d'Assíria. Amb els perses, va formar les satrapies de Babilònia i Assíria (Baixa i Alta Mesopotàmia), que van continuar en línies generals amb els selèucides, tot i que la seva administració provincial, com la dels parts, és desconeguda. Petits prínceps o caps locals existien dins les comarques, i alguns de l'Alta Mesopotàmia van passar a Armènia vers el segle i aC, mentre d'altres van romandre sota domini part. Armènia va caure sota control de Roma el 65 aC, així com Síria, però la part essencial de Mesopotàmia (Alta i Baixa) va continuar sota domini dels reis parts. En temps de l'Imperi Romà, es dividia en dues parts: l'occidental oOsroene, oscil·lant entre Roma i Pàrtia, i la Mesopotàmia pròpia, de domini part. La regió fou conquerida per Trajà el115, però abandonada el117 perHadrià.Marc Aureli la va reconquerir el166, si bé només l'Alta Mesopotàmia, a la qual finalmentJovià va renunciar, el363.
La història de Mesopotàmia està documentada des del 10000 aC al 637 dC (conquesta musulmana). El període més important és, però, del 3100 al 538 aC, durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: sumèria, babilònica i assíria. A causa de la seva excel·lent posició geogràfica, que en fa una cruïlla entre el món iranià i la Mediterrània, i de la seva riquesa agrícola, que la converteix en terra de sedentarització, Mesopotàmia fou desitjada sempre pels nòmades (com, per exemple, gutis, amorreus, hurrites, cassites o arameus). A diferència de l'Egipte faraònic, on el nord és obert a les influències estrangeres i el sud és nacionalista i conservador, a Mesopotàmia el nord és unificat, expansionista i conservador, representat pels assiris, i el sud és civilitzat i generador de cultura. El sud, al començament, va ser sumeri, i va ser semititzat després (babilonis, arameus). Hi predominà durant llargs períodes l'organització política de la ciutat estat. Els texts cronològics són més nombrosos i millors que els de l'Egipte faraònic. Això és degut, segurament, al fet que els mesopotàmics eren afeccionats a fer llistes i a catalogar, i al fet que la tauleta d'argila, el seu material d'escriptura bàsic, resultava molt més resistent que no pas el papir dels egipcis. Mesopotàmia es va dividir històricament en dues regions: l'Alta Mesopotàmia o Assíria, situada al nord i habitada pels assiris, i la Baixa Mesopotàmia o Caldea, situada al sud i habitada pels sumeris i accadis. La història política va estar marcada per l'alternança en el poder d'aquests pobles.
L'antic Egipte fou unacivilització del nord-est d'Àfrica que es desenvolupà al voltant del curs mitjà i baix delriu Nil, al territori que ara ocupa l'actual estat d'Egipte i el nord delSudan. La civilització es va constituir cap al3150 aC,[5] amb la unificació de l'Alt iBaix Egipte sota el primerfaraó, i va persistir durant els següents tres mil·lennis.[6] Entre totes les antigues civilitzacions del Pròxim Orient, l'egípcia destaca per llur singularitat; constituïda per poblacions d'origen nord-africà, s'hi van afegir poblessemites procedents de laregió de Síria iPalestina,libis vinguts de l'oest i individus deNúbia, que van descendir Nil avall.
La seva història es divideix en una sèrie de períodes estables ("imperis"), separats per períodes de relativa inestabilitat ("períodes intermedis"). Després de la fi de l'últim imperi, l'Imperi nou, la civilització de l'antic Egipte va entrar en un període d'un lent i constant declivi, durant el qual Egipte va ser conquerit per una successió de poders estrangers. El domini dels faraons s'acabà l'any31 aC, quan el llavors recentImperi Romà liderat perPompeu va conquerir l'Egipte ptolemaic i incorporà el territori com laprovíncia romana d'Egipte.[7]
Les piràmides són els símbols més coneguts de la civilització de l'antic Egipte.
La civilització de l'antic Egipte va prosperar adaptant-se a les condicions de lavall del riu Nil. Els antics egipcis van controlar la irrigació d'una vall fèrtil que, en produir excedent de collites, va impulsar un desenvolupament social i cultural. Amb els recursos estalviats, l'administració va invertir en l'explotació mineral de la zona, s'hi va desenvolupar unsistema d'escriptura, es realitzaren construccions col·lectives i projectes agrícoles, s'impulsà elcomerç amb les regions veïnes, i es va formar un poderósexèrcit que va consolidar el domini egipci. Exercint un control d'aquestes activitats, hi havia una burocràcia d'escribes d'elit, líders religiosos i administradors sota la jerarquia del divífaraó, que garantia la cooperació i la unitat dels egipcis mitjançant un elaborat sistema decreences religioses.[8][9]
Entre la gran quantitat de progressos aconseguits, es poden destacar la creació d'un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d'enginyeria iarquitectura que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d'una activitat artesanal defaiança i vidre,[10] un sistemasanitari pràctic i efectiu, noves formes deliteratura, sistemes d'irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic.[11]
Egipte va deixar un llegat durador. L'art i l'arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions realitzades des dels inicis de l'edat moderna van dirigir l'atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.[12]
La cultura i els monuments de l'antic Egipte han deixat un darrer llegat al món. El culte de la deaIsis, per exemple, va esdevenir popular a l'Imperi Romà, mentre els obeliscs i altres relíquies es transportaven de camí a Roma.[13] Els romans també importaven materials de construcció d'Egipte per a erigir estructures d'estil egipci. Historiadors antics comHeròdot,Estrabó iDiodor de Sicília van estudiar i escriure sobre la terra que es va veure com un lloc de misteri.[14] Durant l'edat mitjana i elRenaixement, la cultura egípcia pagana estava en decadència després de l'esplendor delcristianisme i l'islam, però l'interès en l'antiguitat egípcia va continuar en els escrits d'estudiosos medievals comDhul-Nun al-Misri iAhmad al-Maqrizi.[15]
Als segles xvii ixviii, els viatgers i turistes europeus portaven antiguitats i escrivien històries dels seus viatges, menant a una onada d'egiptomania per tot Europa. Aquest interès renovat va enviar col·leccionistes a Egipte, que van prendre, comprar, o se'ls hi regalaven moltes antiguitats importants.[16] Tot i que l'ocupaciócolonial europea d'Egipte va destruir una porció significativa del llegat històric de l'estat, alguns estrangers tenien resultats més positius.Napoleó, per exemple, va organitzar els primers estudis enegiptologia quan va portar uns 150 científics i artistes per estudiar i documentar la història natural d'Egipte, que es va publicar en laDescripció de l'Egipte.[17] Al segle xix, el govern egipci i diversos arqueòlegs van reconèixer la importància del respecte i la integritat cultural en les excavacions. ElConsell Suprem de les Antiguitats Egípcies ara aprova i vigila totes les excavacions, que són dirigides a trobar informació més que no pas tresors. El consell també supervisa els programes de reconstrucció de museus i monuments dissenyats per preservar el llegat històric d'Egipte.
Imperi persa és la denominació convencional per anomenar diversos imperis de l'antiguitat en general i, més pròpiament, pels regits per dinasties perses originades aPèrsia (Aquemènida iSassànida). L'imperi mede, l'Imperi Selèucida i l'imperi part van ser estats invasors o ocupants de Pèrsia, no pròpiamentperses, encara que n'adoptessin els costums i les tradicions.
Elsfenicis eren un poblesemita sorgit de les migracions dels semites des deMesopotàmia.Fenícia, la seva terra, era una antiga regió delPròxim Orient, bressol de la civilització feniciopúnica, que s'estenia al llarg del llevant mediterrani, a la costa oriental delmar Mediterrani. El seu territori comprenia des de la desembocadura delriu Orontes al nord, fins a la badia deHaifa al sud, incloent-hi àrees dels actualsPalestina, Israel,Síria i elLíban, una regió anomenada antigamentCanaan, denominació que les engloba molt sovint en les fonts.
El nom ètnic que es donaven els fenicis a si mateixos erakena (animals, «cananeus») obin Kena ʿ an («fills de Canaan»), i coincideix amb el poble cananeu esmentat en laBíblia. Elsgrecs els van anomenar Φοίνικες (phoínikes, «vermells, púrpures»), molt probablement pels apreciats tints de color porpra amb què comerciaven. Dephoíniks, va derivar el terme «fenici», que s'aplica més aviat als descendents delscananeus que habitaven a la franja costanera des deDor (actualIsrael) fins aArades oArwad (actualSíria), entre el 1200 aC i la conquesta musulmana. No obstant això, el termephoíniks pot fàcilment ser una etimologia popular derivada de l'etnònimpōnīm, gentilici de Put. Aquest terme denominava estrictament la regió costanera deCanaan, i molts dels pobles fenicis l'utilitzaven com a sinònim. Depōnīm derivarien també les formes llatinespoenusi punicus.
La cultura fenícia és una civilització antiga que no va deixar fermes petjades físiques de la seva existència. El seu lloc geogràfic en la història, és l'actual República Libanesa, i el creixement desproporcionat de les ciutats, així com els freqüents enfrontaments bèl·lics del passat, han dificultat la troballa de restes que revelin la seva cultura material. No obstant això, a diferència d'altres, va deixar un important llegat cultural a les civilitzacions posteriors, entre aquests, crear un important vincle entre les civilitzacions de lamar Mediterrània, els principis comercials i l'alfabet.
L'antiguitat clàssica oMón grecoromà va significar l'origen d'Occident, en contraposició a l'Orient, que havia prevalgut fins llavors. Els grecs i els romans van rebre les influències dels pobles més antics i les van elaborar per fer-ne una creació original (sobretot els grecs).
Encara que la cultura grega va començar abans, la importància política de l'antiga Grècia és resultat de la victòria sobre l'Imperi persa en lesguerres mèdiques. Més tard, amb les conquestes d'Alexandre el Gran, la cultura grega es va escampar per gran part del Pròxim Orient, i fins i tot va influir una mica en els països de l'Extrem Orient. Després, els romans van conquerir Grècia i la costa mediterrània del Pròxim Orient, a més de nous territoris al nord dels Alps.
L'antiga Grècia és el període de la història grega que abasta gairebé un mil·lenni fins al naixement i expansió delcristianisme. Aquest període és considerat per la majoria dels historiadors com el fonament de la cultura de lacivilització occidental. La cultura grega va ser una influència molt important de l'Imperi Romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa.
El termeantiga Grècia s'utilitza per descriure el món de parla grega de l'antiguitat. No sols es refereix a la península geogràfica de laGrècia moderna, sinó també a les àrees de la cultura hel·lenística on s'assentarien els grecs:Xipre, les illes de lamar Egea, la costa egea d'Anatòlia,Sicília i el sud de lapenínsula Itàlica (àrea coneguda com laMagna Grècia) així com els assentaments costaners deTràcia,Egipte,Gàl·lia,Ibèria, etc.
El període hel·lenístic va començar amb la mort d'Alexandre Magne el 323 aC i va acabar amb l'annexió dels territoris occidentals que ell conqueriria per aRoma. Encara que l'establiment del govern romà no va trencar amb la continuïtat de la societat i cultura hel·lenístiques, que romandrien sense alteració fins al naixement del cristianisme, aquest esdeveniment va marcar la fi de la independència política de Grècia i dels regnes hel·lenístics delPròxim Orient.
L'hel·lenisme és el fenomen de difusió de l'esperit grec (llengua i cultura) en l'àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d'aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú (grec koiné), dins, no obstant això, d'un procés històric de descomposició de l'Imperi macedònic, que passa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l'Imperi Romà. Aquesta fou una època de profundes transformacions socials.
Elperíode hel·lenístic ha estat definit pels historiadors del segle xix (el termehel·lenístic va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemanyJohan Gustav Droysen en el seu llibreGeschichte des Hellenismus), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, per a referir-se a l'expansió de la cultura grega cap als pobles no grecs que van ser conquerits perAlexandre Magne. D'acord amb Droysen, la civilització hel·lenística va ser la fusió de les cultures de Grècia i elPròxim Orient, la qual cosa permetria que elcristianisme florís en el futur. Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, aPèrgam,Rodes,Antioquia de l'Orontes iAlexandria. Aquest va ser un retrobament de lescivilitzacions antigues orientals i gregues que, sovint, s'inclou en allò que els historiadors han anomenat l'Imperigrecoromà. Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'Egipte,Cleòpatra VII, amb el qual comença la dominació romana.
Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d'aquest període i especialment dos aspectes característics de l'època: l'existència i el pes dels grans regnes encapçalats per lesdinasties d'origen grec omacedoni (làgides,selèucides,antigònides,atàlides, etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa per molt de temps, no va declinar.
Estàtua de l'art hel·lenístic tardà d'un guerrer gal, on es poden apreciar trets característics com el dinamisme de la postura i les formes musculars ressaltades.
Abarca un període d'abast històricament difús, que comença amb la mort d'Alexandre el Gran (en el323 aC, any també de la mort d'Aristòtil) i arriba fins finals delsegle ii dC. A vegades, s'assigna el començament de l'època hel·lenista als anys de la conquesta de l'imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l'apogeu de l'Imperi Romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l'Imperi Romà.
Els exèrcits d'Alexandre van conquerir l'Àsia Menor,Egipte,Mesopotàmia, la plana de l'Iran, l'Àsia central i algunes regions de l'Índia. Després de la mort d'Alexandre i d'una lluita per la successió coneguda com lesGuerres dels Diàdocs,el 281 aC, s'hi van establir quatre estats territorials:
Els successors d'Alexandre van controlar el territori a l'oest delTigris per un temps, i van controlar l'Àsia Menor i elPròxim Orient fins a l'arribada dels romans els segles II i I aC. La major part del territori oriental va ser pres pels partians, però, la cultura hel·lenística es va conservar en el Regne grecobatrià i el Regne indogrec. La cultura hel·lenística seria la cultura dominant de l'Imperi Romà fins a l'arribada delcristianisme.
Es considera que la fi del període hel·lenístic va ser el31 aC, data en què el regne ptolemaic d'Egipte va ser derrotat pels romans en la batalla d'Actium.
LesGuerres púniques són les tresguerres que van fer elsromans amb elscartaginesos (o púnics). La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides:Amílcar Barca,Asdrúbal i, sobretot,Hanníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident,Roma, els barrà el pas.
Fresc de 1510, Hanníbal, creuant els Alps amb cavalls i elefants, es mostra com un dels més grans estrategs.
Començà amb la intervenció deRoma aSicília, quan s'alià amb elsmamertins, que lluitaven contra els cartaginesos aMessina.
La guerra passà al mar, originàriament dominat pelsromans, fins que l'èxit de la flota nova, comandada pel cònsolDuïli, àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa aTunis (256 aC).
Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primeraprovíncia romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità larevolta dels mercenaris aCartago per tal de dominar tambéSardenya iCòrsega.
Partí deles bases que els cartaginesos havien establert al sud de lapenínsula Ibèrica, especialment aCartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues aSicília.Hanníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra. El primer episodi en fou lapresa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Hanníbal, amb un gran exèrcit, travessà elsPirineus i elsAlps seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven aArle. Penetrà aItàlia, on aconseguí grans victòries (batalles deTrèbia iTrasimè), però no s'atreví a assetjarRoma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans. Es dirigí cap al sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannas), i s'establí aCàpua. Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant aEmpúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del sud de l'Ebre fins aAndalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Hanníbal. Liquidat el domini cartaginès aHispània (206 aC),Publi Corneli Escipió Africà dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Hanníbal va anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama,202 aC). Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.
Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder deCartago. Aprofitant la malvolença del reinúmidaMasinissa I contra els cartaginesos,Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandavaEscipió Emilià. La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps deJuli Cèsar.
L'antiga Roma va ser la civilització que va sorgir de la ciutat estat deRoma fundada a la península italiana al voltant del segle ix aC. Durant la seva existència -dotze segles-, la civilització romana va evolucionar d'unamonarquia a unarepública oligàrquica i, finalment, a un vast imperi. Va dominar Europa Occidental, el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica després de la conquesta i l'assimilació d'aquests territoris i llurs pobles. No obstant això, diversos factors van dur al declivi de l'Imperi Romà. La regió occidental de l'imperi, que incloïaHispània,Gàl·lia iItàlia, es va separar i formà l'Imperi Romà d'Occident que, finalment, es dividiria en diversos regnes després de les invasions i conquestes delspobles germànics. L'Imperi Romà d'Orient va ser governat des deConstantinoble.
Muralla atribuïda per la tradició al reiServi Tul·li. Gravat del segle xix.
La ciutat de Roma va créixer dels assentaments a la vora del riuTíber, una cruïlla de tràfic i comerç. D'acord amb l'evidència arqueològica, la vila de Roma va ser fundada probablement durant el segle ix aC per dos membres de les tribus centrals italianes: elsllatins i elssabins. Durant aquest període, Roma va ser governada per una successió de set reis que hi exercien un poder gairebé absolut malgrat l'existència de les assemblees romanes i elSenat. L'últim rei,Tarquí el Superb, va ser deposat i exiliat el510 aC, després d'haver comès seriosos abusos. El Senat va determinar que cap altre rei governaria Roma i es va establir el sistema republicà.
La República romana va ser establerta el509 aC, amb un sistema de magistrats electes anualment. Els més importants eren els dos cònsols, que exercien l'autoritat executiva anomenadaimperium, i el comandament militar. Tanmateix, els cònsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (elspatricis), que creixeria en grandària i poder amb el temps. Originalment, només els patricis podien ser magistrats, però després es va permetre l'entrada del poble comú, o elsplebeus.
Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la península italiana, incloent-hi elsetruscs. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant colònies en àrees estratègiques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat delsegle iii aC, Roma es va enfrontar ambCartago en la primera de lesguerres púniques. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la península Itàlica,Sicília iIbèria, consolidant Roma com a potència imperial. Després de la derrota delRegne de Macedònia i de l'Imperi Selèucida alsegle ii aC, els romans es van convertir en el poble dominant delmar Mediterrani.
Tanmateix, el poder exterior va dur a les disputes interiors. Elssenatores es van enriquir a costa de les províncies, però els soldats, majoritàriament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves províncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, i es formà una nova classe de comerciants: l'orde eqüestre. Encara que els eqüestres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, elsplebeus, i per tant, no podien accedir al poder polític. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agràries i no va donar als eqüestres una veu en el govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven els votants violentament. La situació va esclatar a finals delsegle ii aC amb els germans Gracs, dostribuns que tractaven d'aprovar una reforma agrària que redistribuïa les terres dels patricis entre els plebeus. Ambdós van ser morts, però el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar els plebeus i la classe eqüestre. Negar la ciutadania romana a les ciutats aliades italianes va dur a laGuerra Social del91 al88 aC. Les reformes militars deGai Màrius van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant però no pas a la ciutat. Això culminaria amb la dictadura brutal deLuci Corneli Cinna, del81 al79 aC.
A mitjans delsegle i aC, tres homes,Juli Cèsar,Pompeu iCras, van fer un pacte secret, el primer triumvirat, per controlar la república. Després de la conquesta de laGàl·lia de Cèsar, l'estancament de les relacions entre aquest i el Senat va produir una guerra civil en què Pompeu encapçalava les forces del Senat. Cèsar va sortir-ne victoriós i va ser declarat dictador vitalici. El44 aC, Cèsar va ser assassinat pels senadors, que temien la restauració de la monarquia, i un segon triumvirat, integrat per l'hereu designat de Cèsar,August i els seus ajudants,Marc Antoni iLèpid, va prendre el poder. Tanmateix, aquesta aliança es va desintegrar amb una lluita pel poder. Lèpid va ser exiliat i quan August va derrotar Marc Antoni iCleòpatra VII d'Egipte en labatalla d'Àccium, el31 aC, es va convertir en el governador indiscutible de Roma.
Amb la derrota dels seus enemics, August va prendre el poder absolut, conservant només una imatge de la forma republicana de govern. El seu successor designat,Tiberi, va prendre el poder sense guerra ni sang, i establí una dinastia que acabaria amb la mort deNeró, el68 dC. L'expansió territorial de l'imperi va continuar; l'estat es va afermar, malgrat la perspectiva que el poble tenia dels emperadors com a corruptes. El govern de Neró va ser succeït per ladinastia Flàvia. Durant el regnat delsCinc bons emperadors (del96 al108 dC), l'imperi va arribar al seu zenit territorial, econòmic i cultural. L'estat podia defensar-se de qualsevol amenaça interna i externa i l'imperi va prosperar durant el període conegut com laPax romana ("pau romana"). Amb la conquesta de Dàcia durant el regnat deTrajà, l'imperi va assolir la màxima expansió territorial: el domini romà abastava 2,5 milions de quilòmetres quadrats.
El període del180 al235 va ser dominat per ladinastia Severa. Va ser un període de governants incompetents. La creixent influència de l'exèrcit en la successió imperial va produir un col·lapse imperial conegut com laCrisi del segle iii. Aquesta crisi va acabar amb el govern deDioclecià, que el293 va dividir l'imperi en dos, governats per una tetrarquia integrada per dos coemperadors i dos col·legues. El330, l'emperadorConstantí va establir la capital de l'imperi aConstantinoble i, el364, l'imperi va ser formalment i permanentment dividit entre l'Imperi Romà d'Orient[nota 1] i l'Imperi Romà d'Occident.
L'imperi d'Occident va ser constantment atacat per les invasions barbàriques al llarg dels segles. El410, Roma va ser saquejada i el4 de setembre del476, el cap germànicOdoacre va deposarRòmul Augústul, l'últim emperador romà. Així, després de 1.200 anys, el govern de Roma va finalitzar. L'imperi d'Orient, però, va sobreviure fins a la conquesta de Constantinoble, el segle xv.
Mapa de l'Imperi Romà l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).
La caiguda de l'Imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any476.
Cap al segle iv, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix elmar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des delRin i elDanubi fins alSàhara, des de l'occident d'Hispània fins aMesopotàmia.
El triomf delcristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperadorTeodosi I el Gran a finals del segle iv, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que, a la llarga, acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.
Alguns símptomes d'aquesta decadència eren:
La corrupció dels alts càrrecs de l'Administració.
La passivitat de la ciutadania davant problemes i obligacions.
El retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.
La decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades a les seves vil·les d'esbarjo.
Crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.
Un greu descens demogràfic.
L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.
A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seuslimes o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'OrientValent l'any378 enfront delsvisigots, en laBatalla d'Adrianòpolis, va ser un seriós avís.
El seu successor,Teodosi I el gran (379-395), tenia a les mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i, de la seva època, es parla com d'un "renaixement teodosià". Però quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.
Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant aFlavi HonoriOccident i aArcadi l'Orient. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'Imperi Romà d'Orient, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.
Els primers documents són restes molt valuoses per a l'estudi d'aquesta edat. L'arqueologia, però, és la font principal, ja que l'escriptura no estava tan estesa com ho estaria més endavant i no recollia tots els aspectes de la vida d'aquell temps. Troballes importants són les piràmides d'Egipte o la ciutat de Pompeia, entre d'altres.
.jpg)
